dissabte, 7 de maig del 2016

Per què ser LGBTI és “el millor que Déu vol” per a les persones LGBTI?

Ja feia mitja hora que m’havia embrancat en una conversa cada vegada més intensa amb el que aleshores era el meu pastor tutor relacionada amb els molts alumnes LGBTI del nostre ministeri estudiantil que, clarament, s’estaven convertint en una font de lleugera incomoditat per algunes persones de més edat preocupades de la comunitat. Després de trenta minuts de llenguatge teològic evasiu, una bona dosi de semàntica subtil i piles i piles de no respostes vagues, ho vaig deixar caure: «Així doncs, què vol que els digui a aquests nois?»

Sense cap ombra d’emoció en el to, va respondre: «Digui’ls que no és el millor que Déu vol per a ells».

Havia sentit aquesta frase centenars de vegades; l’havien dit pastors i predicadors cristians, amics de l’església i pares de la comunitat. L’havia sentit tantes vegades que, de fet, havia esdevingut una mena de soroll de fons religiós que amb prou feines sí percebia. I, tanmateix, en aquell mateix moment em vaig adonar que ja no em sonava bé. Ja no era una resposta prou bona. De fet, s’assemblava més a una mentida, i jo sabia que mai més no tornaria a ser capaç de dir-la a uns nois que patien.

Aquell dia em vaig convertir en un pastor plenament afirmatiu per a les persones LGBTI, tot i que em costaria anys i panys reunir les forces per admetre-ho per a mi mateix, i encara més davant de qualsevol altra persona.

Molt de temps enrere ja m’havia enfrontat als “textos martell” de la Bíblia respecte de l’homosexualitat i havia arribat a la conclusió que eren irrellevants per a la comprensió moderna de la identitat de gènere o l’orientació sexual. No hi havia res d’important a dir sobre el valor moral d’algú que hagi nascut LGBTI. Aleshores, no obstant, vaig començar a adonar-me de les exigències que l’església feia als joves de la comunitat gai, fins i tot fent servir un llenguatge que, a primera vista, semblava compassiu i tolerant. Com el gran poeta James Brown solia dir, «com un ganivet esmussat, no tallaràs. Aixo sí, aconseguiràs fer molt de soroll, però no diràs res».

Dir-li a algú que la seva identitat i orientació “no són el millor que Déu vol” per a ell, en el fons, és una fugida d’estudi astuta, un intent de semblar, alhora, benevolent i ferm, amable però fidel, que s’estima el pecador però es detesta el pecat. En realitat, la frase és un bon espetec de peresa que permet, al qui la diu:
  • evitar recórrer a les Escriptures amb cura i reflexió pel que fa als assumptes complexos de la sexualitat;
  • passar per alt què ens ha dit la Ciència amb claredat al respecte;
  • esquivar el que el desenvolupament pràctic de la declaració significa realment quan es relaciona amb assumptes com la implicació ministerial i les relacions obertes i compromeses per als cristians LGBTI de l’església.
Dit d’altra manera, els qui la diuen a i de la comunitat LGBTI no solen voler dir que aquestes persones visquin una vida que sigui menys valuosa que la que Déu els té destinada (perquè això és impossible de determinar), volen  dir que no estan disposats a rebre plenament a aquelles persones en la seva església sense que abans hagin canviat. En última instància és una devaluació de les persones disfressada d’afirmació: «Estic convençut que Déu vol una vida millor per a tu i, sense cap mena de dubte, si tu vols quedar-te aquí sense cap restricció, t’exigiré que estiguis d’acord amb mi».

Dir-li a un ésser humà que un aspecte fonamental i involuntari de la seva vida no és el millor que Déu vol per a ell el deixa en la tràgica posició de creure que, de forma inherent, és de rang inferior. Obre el camí per a una vida d’autoaversió i de culpabilitat que ofega l’ànima més que no pas li dóna vida. Fa que les persones se sentin excloses de la resta de la seva comunitat de fe, la qual, curiosament, ja té el millor que Déu vol per a ella.

La conseqüència lògica de tal posició es demanar a les persones LGBTI que canviïn, en benentès que se suposi que això funciona, o que romanguin cèlibes. Se’ls obliga a viure una vida mancada d’intimitat, de companyia i de les relacions recíproques més íntimes. No crec que això sigui res que ningú pugui imposar a ningú altre.

En les Escriptures, Jesús diu que ha vingut per tal que puguem tenir una experiència de «vida abundant», però no fa una descripció succinta del que això representa. Per tant, determinar què vol dir per a algú altre seria una irresponsabilitat per part nostra. Déu obra en, al voltant i per mitjà de les persones segons el que ell desitja. En això hi estem tots d’acord.

Vet aquí què sé del que és “el millor que Déu vol” per a les persones:
  • El millor que Déu vol per a les persones és que no estiguin aïllades, que no se’ls negui la companyia, que no se les exclogui ni se les accepti amb condicions.
  • El millor que Déu vol per a les persones és que siguin autèntiques, que siguin fidels al que són.
  • El millor que Déu vol per a les persones és que siguin lliures per estimar i ser estimades, que coneguin i les coneguin, que tinguin cura d’algú i que algú tingui cura d’elles.
  • El millor que Déu vol per a les persones és que reconeguin que són la seva viva imatge.
  • El millor que Déu vol per a les persones és que puguin passar la vida al costat d’algú que estimen.
  • El millor que Déu vol per a les persones és que puguin participar plenament de la vida d’una església i de la comunitat local que escullin.
  • El millor que Déu vol per a les persones és que s’adonin que no carreguen l'estigma del pecat, perquè no és la seva condició per defecte.
  • El millor que Déu vol per a les persones és que no s’hagin de barallar constantment amb altres cristians i vèncer-los per tal de poder arribar a Jesús.
Donar per descomptat que la manera com algú estima és matèria de debat per a algú altre és el súmmum de l’arrogància. Mai diré a una persona LGBTI que la seva identitat de gènere o la seva orientació sexual no és el millor que Déu vol per a ella, perquè, ras i curt, no crec que sigui veritat de cap manera. Confio que el Déu que l’ha creat ja sap què és el millor per a ella i li parla amb més claredat d’aquests assumptes que a qualsevol altre.

Pel que a mi respecta, ja en tinc prou en la vida de dedicar les meves energies a determinar què és el millor que Déu vol per a mi i, si haig de creure Jesús, tot comença i acaba amb estimar tothom tal i com jo vull que m’estimin. Ara, vosaltres, aneu i feu el mateix.

Traducció de l'article «Why Being LGBTQ Is “God’s Best” for LGBTQ People» de John Pavlovitz, publicat al blog de l'autor el dia 4 d'abril de 2016.

2 comentaris:

Unknown ha dit...

No t'enganys,els dirigents religiosos el que els interessa no és "el que Deu vol" sinó "viure com a Déus"(frase molt catalana). De la mateixa manera que tu no pasaries els estalvis en un banc que no et produïssin interessos,les relugions es nodreixen dels seus creients, com els interessos del banc. Per això mateix la Biblia diu "créixer i multiplicar-se"i no diu créixer i ser feliços.perque això garanteìxen el "viure com a Déus"per als dirigents religiosos - les agrupacions religioses tenen centenars de milers de metres quadrats a barcelona d'edificis que no paguen impostos,i barcelona té milers de persones que dormen al carrer, on està el Deu que aquestes religions proclamen?. El que fan és procurar per a ells per continuar vivint com Deus!!!!. Les religions tot el que no li produeix interessos no li intaressa!!!.-això ja ho van inventar els egipcis i amb modificacions fins els nostres dies -no som iguals davant de Deu -no som iguals davant d'hicenda -no som iguals davant la justicia -no son iguals totes les llengües -no son iguals tots els pobles -no son iguals totes les races No t'enganyis l'esser huma és la cosa més imperfecta que existeix i ha això en diuen "a imatge i semblança"aqui si que li poso un gran "DEU N'HI DO" Per això : "El meu Deu és el meu company i jó soc la seva Deessa" i punt. I qui no li agradi que es posi fulles.

Unknown ha dit...

Gràcies, Jaume, per haver comentat el meu escrit. I més, per haver-ho fet de forma extensa. NO és cosa gaire habitual en el meu bloc.

Tanmateix, deixa que et faci una precisió. Suposo que t'hauràs adonat que el destinatari de l'article no és qualsevol persona, sinó algú que és un cristià actiu i compromès amb la seva fe. No obstant, sí que t'haig de donar la raó en molts aspectes de que dius.

És veritat. Que les jerarquies d'algunes denominacions visquin a cos de rei mentre hi ha gent que les passa magres és escandalós. Però és el que et dic, algunes denominacions, perquè no totes són iguals. És més, n'hi ha moltes que reben un tractament completament discriminatori respecte de l'Església Catòlica Apostòlica i Romana. Aquesta sí, està exempta de pagament d'IBI. I mira que és propietària d'un bon número d'edificis. Només que pagués una part dels impostos que dreta llei li correspondria pagar, molts ajuntaments veurien eixugat el seu dèficit.

Quant al que dius del "negoci". No et negaré que més d'un desaprensiu s'aprofita de la bona fe de la gent. Però això passa dins i fora de les comunitats religioses. Una església és una organització humana i, com totes les organitzacions humanes, és un fidel reflex dels qui la componen. Hi ha gent magnífica, amb uns principis morals i ètics elevadíssims, i gent menyspreable, mancada d'empatia i compassió en el sentit etimològic de la paraula. Però això no és raó prou de pes per posar tothom dins del mateix sac.

Quant a l'acció social, hi ha confessions els membres de les quals, a més dels seus dirigents, s'involucren personalment en tasques assistencials. Però et vull fer una reflexió. Tens raó de dir que és injust que hi hagi tanta gent que ha de dormir al carrer perquè no té on anar mentre hi ha edificis sencers, les esglésies, que estan buits la major part de la setmana.

Jo em faig la reflexió de si vull que el món canviï, primer haig de canviar jo. Amb això vull dir que cal una implicació personal en tot el que té a veure amb l'assistència social. Vivim en una societat en què tothom tendeix a espolsar-se les puces. Trobem que hi ha una injustícia i la denunciem; fem molt de soroll, reclamem que les administracions facin el que els pertoca, que remoguin cel i terra per trobar-hi una solució. Això sí, quan aquestes administracions ens insinuen que nosaltres també hi hem de col·laborar, pel costat nostre passa un vent tant fort quede sobte, ens deixa sords.

Ara mateix, a Barcelona, per dir una ciutat, quanta gent hi ha que té una habitació buida a casa seva. Suposo que també seria una bona solució si, moguts per la febre d'altruisme, la poséssim a disposició de l'Ajuntament per tal que s'hi podés allotjar algú sense aixopluc. Ja m'agradaria veure quina resposta tindria la Colau si s'atrevís a demanar-ho…

Com pots observar, no nego que hi hagi un problema. Sí que reclamo, en canvi, que tots hi posem el coll. Si es vol millorar el món, a tots sense excepció ens correspon posar-hi el nostre gra de sorra. La qüestió és: Hi estem disposats?