Ja som on anàvem

Finalment ha passat. El que tant es temia ja ha arribat. Les obres de l'alta velocitat han acabat per provocar el tall del servei de rodalies de RENFE i, cosa encara més greu, també el de la línia de plaça Espanya a Igualada i Manresa dels Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya. Les presses, tots ho sabem, són molt males conselleres; i si es barregen amb l'obstinació, el resultat pot ser catastròfic.

I així ha passat a l'encreuament del corredor de RENFE amb el túnel dels Ferrocarrils de la Generalitat. Per una banda, l'acumulació proverbial de retards en l'arribada de l'alta velocitat ferroviària a Barcelona ha provocat que els treballs s'estiguin duent a terme de manera precipitada; perquè l'error que ha dut a l'afectació del túnel de FGC i el seguit d'esvorancs que l'han precedit no poden néixer d'altra mare que la precipitació. Però també l'obstinació hi té quelcom a veure. La polèmica de l'arribada de l'AVE a Barcelona ja és vella. S'havien sospesat diverses opcions: des del Vallès, entrant per la Meridiana i arribant en cul de sac a la Sagrera; pel litoral, procedent de l'aeroport i pujant per la Meridiana fins a la Sagrera i d'aquí seguint endavant fins a la frontera francesa; i la que s'ha acabat triant, seguint el riu Llobregat fins al Prat i des d'allà seguint en paral·lel el traçat actual de les vies d'ample ibèric fins a l'estació de Sants i, a partir d'aquí, per un túnel de nova excavació fins a la Sagrera i més enllà.

Si una cosa ha de quedar clara és que l'estació de la Sagrera està destinada a ser la seu dels trens de gran velocitat a Barcelona; tots els projectes la contemplen i tothom hi està d'acord: en no gaire temps està destinada a esdevenir un centre d'atracció i activitat econòmica de la ciutat amb la confluència de diverses línies de metro i de trens de rodalies. En definitiva, la Sagrera es perfila com la millor opció per les seves facilitats d'accés. A partir d'aquí, la solució a triar pot ser molt diversa, ja ho hem vist i ja se n'ha parlat a manta. No crec que s'hagi d'entrar a discutir ara quina era la més avantatjosa. Del que cal parlar és de si la solució que finalment s'ha triat era tan senzilla tècnicament com ens volien fer creure.

A primer cop d'ull sembla que qui va triar l'opció de fer entrar l'AVE a Barcelona per l'estació de Sants va pecar d'ingenu. En assumptes d'enginyeria les coses gairebé mai acostumen a ser tan senzilles com semblen a primera vista, sempre hi ha sorpreses amagades. Pot molt ben ser que l'opció que sembla més senzilla, a la llarga, sigui la més problemàtica; i això és el que està passant amb l'opció Sants. En aparença era tan senzilla com limitar-se a seguir el traçat que ja havia quedat establert per l'ample ibèric; però quan s'ha d'excavar un túnel, el subsol acostuma a donar sopreses. ¿Recordeu l'esfondrament del túnel al barri del Carmel de Barcelona, en què es va tirar pel dret i la galeria no va suportar el pes dels materials que tenia al damunt?

Durant l'estiu ja es van produir diversos avisos del que podria donar de sí la tardor ferroviària; fins hi va haver alguna víctima mortal. Tanmateix, el ritme d'execució no es va alentir per la pressa de fer arribar el tren d'alta velocitat abans de Nadal d'enguany. Però quan es fan obres d'aquesta envergadura cal prendre-s'ho amb calma i no posar terminis massa ajustats, en previsió dels imprevistos que, de ben segur, es poden donar. I això és el que ha passat: un imprevist o, més ben dit, un enfilall d'imprevistos; perquè un imprevist va ser el forat a la pared del túnel de FGC que a primers de juliol es va detectar al mateix punt on ara ha cedit la volta; imprevist també va ser que una excavadora malmetés la catenària de les vies d'ample ibèric al Prat de Llobregat; imprevist també són els esvorancs que s'han obert a ran de les pluges de la setmana passada; i imprevist és, finalment, que els treballs de consolidació del terreny acabessin afectant el túnel de FGC per segona vegada en menys de quatre mesos.

Tants imprevistos junts em fan pudor de socarrim, el tuf de la improvisació enrareix l'ambient. Que una màquina arrenqués una catenària, atesa l'estretor del marge d'error de què es disposava a l'hora de manejar-la, no és més que un error humà que difícilment es podria evitar; les persones no són autòmats i estan subjectes a circumstàncies incontrolables. Però que les obres de perforació d'un túnel n'afectin un altre de previ; que, inesperadament, el terreny cedeixi a causa d'una pluja perfectament esperable a Barcelona durant la tardor; i que la injecció a pressió de formigó al terreny acabi rebentant un túnel són incidents que responen a una total manca de previsió.

I això em fa tornar al punt on ha començat aquest raonament: força sovint, la solució més senzilla en aparença és la més costosa. Les presses dels polítics del PSOE per fer arribar un AVE que ja s'havia endarrerit massa vegades i penjar-se la medalla abans de les eleccions del març els va empènyer a triar l'opció de Sants i fixar la data de l'arribada per al 21 de desembre del 2007 quan, com qui diu, el més calent encara era a l'aigüera. A més, les raons que en el seu moment es van esgrimir per descartar l'opció litoral no implicaven la seva inviabilitat tècnica, sinó un major cost econòmic i temporal. Mirant-ho en conjunt, no sé si la suma d'hores de feina perdudes pels usuaris de Rodalies i els sobrecostos de l'execució no supera d'escreix el diferencial amb l'opció del litoral. Aquesta opció tenia, a més, l'avantatge de connectar directament l'aeroport amb el tren de gran velocitat. No calia el pedaç d'una llançadora que els interconnectés.

I encara que no fos així, encara que, efectivament, l'opció de Sants fos la que generés menys despeses sumant l'execució i l'afectació als ciutadans, els trastorns que els treballs han causat en la vida diària de centenars de milers de persones no ho compensen. Quan cal prendre decisions que afecten les infraestructures de tot un país cal ser molt curós per tal de triar l'opció que, a llarg termini, doni un rendiment òptim. Però si només es té en compte la propera cita amb les urnes, i no es vol patir un desgast que podria arrabassar el poder del partit al govern, la decisió sempre es pren de cara a la galeria. A hores d'ara, aquest país està faltat de polítics amb visió de futur. Sembla que els governs i les respectives oposicions només estiguin interessats pels resultats dels sondejos i tenir l'opinió pública de cara. Els grans polítics, els grans homes d'estat, aquells que han deixat la seva emprempta en la història d'un país, són els que han posat una visió de conjunt per davant dels interessos personals i de partit. Uns i altres, Govern i oposició, amb les seves picabaralles, han donat un espectacle ben deplorable i, com sempre, qui n'ha sortit perjudicat és el ciutadà que necessita uns serveis que, ara com ara, no fan altra cosa que provocar inconvenients i molèsties als seus usuaris.

On és el coratge?

Molt em temo que tenim mal entesa la integració dels immigrants. Sé que molta gent em qualificarà de racista, retrògrad, reaccionari i tots els adjectius imaginables amb connotacions negatives. Tanmateix, no puc romandre en silenci davant del fenòmen que estic presenciant en la nostra societat.

Per història i, sobretot, per geografia, el territori que actualment anomenem Catalunya ha estat un lloc de pas i gresol de cultures. Pel que avui és casa nostra han passat tots els pobles del nord que anaven cap al sud, tots els pobles del sud que anaven cap al nord i alguns que venien de més enllà del mar. D'aquests pobles, alguns es quedaven i feien la seva aportació a la cultura del país que els acollia. El resultat era, indefectiblement, superior a la suma de les aportacions perquè cap de les parts se sentia amenaçada. La prova la tenim en el fet que, per exemple, la cultura catalana actual té una forta influència de la jueva —la institució de l'hereu, tan arrelada a les zones rurals, n'és un exemple—; va aportar les seves virtuts (i també els seus defectes, no ho neguem) a la societat catalana medieval, la qual ens ha transmès tot un bagatge idiosincràtic que fa que avui siguem com som. Fins els moriscos, els descendents d'aquells que durant el període històric andalusí van abraçar l'islam i que al segle XVI van ser expulsats per ordre reial, van deixar la seva empremta; una empremta que encara avui perdura en força topònims de la Catalunya Nova i alguns de la Catalunya Vella.

Fins a la dècada dels anys vuitanta del segle passat, a Catalunya, la principal característica de la immigració era la addició. Els nouvinguts, sense renunciar al seu bagatge cultural, les seves tradicions i la seva manera de ser, adoptaven i adaptaven els costums majoritaris del país. Per aquesta raó, avui dia no costa gaire veure que el fill d'uns immigrants de la resta de l'Estat espanyol canta Els segadors amb la mateixa passió que ho faria un català de soca-rel. El grau d'integració de la immigració prèvia a 1990 es tan gran que, quan darrerament ha esclatat algun conflicte amb immigrans vinguts en els darrers anys, aquells que van arribar abans s'obliden per complet que ells també van ser immigrants i parlen de Catalunya o el municipi on viuen com si hi haguéssin nascut.

Però d'un temps ençà s'han canviat les tornes. La dèria de la correcció política ha portat el sector majoritari de la societat a l'absurd de demanar perdó per ser justament això, majoritari. Avui dia ningú gosa parlar malament de segons quins grups de població per por d'ofendre'ls. Això sí, que aquests mateixos grups parlin i actuïn de manera contrària als costums acceptats per la majoria, pretenent imposar uns usos minoritaris a la resta de la societat, no mereix cap mena de desqualificació. Em refereixo, principalment, a la immigració nordafricana i de països on l'islam és la religió majoritàritària

M'explico. En aquest punt, però, cal que prèviament aclarim que, a diferència del que passa a la societat occidental, allà on l'islam és majoritari i dominant, la religió impregna tots i cada un dels aspectes de la vida diària. Per un general, els immigrants de procedència islàmica estan fortament radicalitzats i, per aquesta raó, acostumen a viure molt intensament el que ells entenen com una pràctica religiosa i que, per a la mentalitat occidental, no són més que costums i tradicions que aquí ja fa anys que es van abandonar.

Un d'ells és l'ús del vel en les dones. Segons els experts, l'Alcorà, que la comunitat musulmana considera Paraula de Déu, no diu res al respecte que les dones s'hagin de cobrir de manera tan exagerada; del que parla és del necessari decòrum en el tracte entre les persones. Per tradició, els pobles semítics són molt androcèntrics. Les dones no passen de ser una possessió més del marit o el familiar de sexe masculí més pròxim i, tot i que, un cop més, l'Alcorà reconeix una independència indiscutible per a la dona, la tradició ha acabat per diluir aquest principi fins a difuminar-lo del tot. Per tal que les dones mantinguin per sempre més aquesta submissió imposada, ja de ben petites són objecte de condicionants més o menys destructors de la seva identitat com a persones plenament independents. El vel s'emmarca en aquest context, és una eina per desdibuixar la identitat de la dona i no quelcom que el Profeta, parlant en nom d'Al·là, hagués ordenat.

I això em porta a abordar els fets que recentment han passat a Girona, en què una nena en edat escolar, filla de pares musulmans, que va ser matriculada en una escola el reglament intern de la qual prohibeix l'ús del vel islàmic hagi estat sense escolaritzar per "entossudiment" de l'escola a no deixar-l'hi portar. Els mitjans de comunicació han explicat el fet de manera que l'escola apareixia com a culpable d'haver dificultat una pràctica religiosa quan, tal com ja s'ha vist, el fet que una dona musulmana es cobreixi el cap no té cap base religiosa. Amb la manera de construir els fets, els mitjans de comunicació han comès un greu error; s'han oblidat que aquí hi ha uns altres responsables, de qui m'atreviria a dir que són els veritables culpables de tot aquest enrenou, dels quals ni se n'ha parlat: els pares de la nena, que s'excusen dient que la seva filla —de només nou anys d'edat— ha pres lliurement la decisió de cobrir-se amb el vel. Permteu-me que ho dubti. Encara no conec cap nen que a nou anys decideixi lliurement respecte de la seva pràctica religiosa; i menys quan aquesta li representa una clara incomoditat.

Però és que també hi ha hagut altres errors; en aquest cas per part dels polítics. Fa molt de temps que a la resta d'Europa es parla de la integració de la immigració procedent de països islàmics i es discuteix quines solucions es poden donar als problemes que sorgeixen quan l'islam mal entès entra en conflicte amb la cultura occidental. Aquí s'ha triat la solució de l'estruç: amagar el cap sota l'ala i deixar passar el temps. En fer-ho, no s'ha abordat la qüestió i el que, si s'haguéssin pres mesures adequades en el moment oportú, hauria sigut una simple tempesta en un got d'aigua ara s'ha convertit en un problema podrit que, es triï la solució que es triï, sempre acabarà deixant els ànims encesos i tothom descontent. Això per una banda, per l'altra trobem que la Generalitat no ha recolzat el centre docent per una decisió que va haver de prendre tot sol per manca de normativa general. El Departament d'Educació, una vegada més, víctima d'una mala comprensió del fet i per covardia a l'hora d'enfrontar-se a possibles dificultats amb l'opinió pública en un període preelectoral en què li cal tenir-la favorable, ha obligat el centre a readmetre la nena —amb vel inclòs, per descomptat— i ha establert un pèssim precedent que més endavant, si mai es tramita una llei que contempli la prohibició de l'ús del vel islàmic en els centres d'ensenyament públics, pot ser causa de més d'un maldecap.

El cas anterior és un exemple de la manca de coratge que tenen els nostres governants a l'hora d'afrontar les qüestions espinoses com aquesta. Però és que la moneda, a més de tenir aquesta cara, també té una creu: la intransigència i la falta de respecte que alguns immigrants tenen per la població que els ha acollit. Un exemple d'això el trobem en el mul·là de la mesquita oberta a Badalona, el qual va exigir que es tanqués una cansaladeria que, en el moment de la innauguració de la mesquita, ja feia molts anys que era al barri. En una societat plural com la nostra, aquests excessos son inadmissibles. De portes endins, els líders religiosos poden exigir el que els sembli als seus seguidors; sempre i quant, però, que l'exigència no atempti contra els drets fonamentals de les persones. Tot el que passi de portes enfora del recinte religiós i que no tingui a veure directament i exclussiva amb l'espiritualitat dels seus seguidors no és de la seva incumbència i no tenen autoritat per demanar, i encara menys exigir, res que vagi en contra de la pluralitat de la societat i els drets dels ciutadans.

Recapitulant, m'adono que la nostra societat està perdent el tremp i està permetent que una sèrie d'elements dominants i distorsionadors aconsegueixin posar-la contra les cordes, qüestionant-ne els principis bàsics d'igualtat i respecte extrem per la diversitat. I no em val l'excusa que la grandesa de la democràcia és que, fins i tot, respecta els que la volen destruir; aquí no estem parlant de democràcia, sinó de coratge en la defensa del dret de les persones a dur una vida digna i sense traves. Els immigrants han de saber que, per més que a ells els semblin correctes, pel fet d'haver triat de viure en aquesta societat, hi ha certes pràctiques que hauran d'abandonar. I aquesta tasca és de la incumbència de tothom; la societat civil i l'Administració, cada una en el seu àmbit d'actuació. Cal que tots plegats tinguem el coratge necessari per fer que, si no ho volen entendre, almenys no els quedi més remei que amotllar-se a la societat que els acull si volen ser benvinguts.