Tots, de petits, fem grans plans per al futur. Diem que serem això, que serem allò; ens imaginem fent coses importants, perquè ens diuen que les persones que fan coses importants són les que han triomfat en la vida. I si no, mireu com són d’envejats els caps de govern, els polítics brillants... O, fins i tot, els metges, perquè salven vides —quan en realitat no fan altra cosa que allunyar tant com poden el fatídic moment del traspàs—; els bombers, perquè corren a apagar els focs o rescaten persones de les runes d’una casa ensorrada —i només poden fer això, perquè el mal ja ha estat fet—; i tantes altres professions que són considerades altruistes i dignes d’admiració, però que no fan altra cosa que posar un pedaç més en la ja prou esquinçada tela de la vida.
I no parlem dels esportistes d’alt nivell o les estrelles de la música de masses. No hi ha triomf més efímer que aquest. Avui poden ser dalt de tot dels altars de l’admiració —sí, altars, perquè és gairebé religiosa— i demà mateix poden estar oblidats i viure en la més gran de les misèries, sense que ningú no es recordi de les proeses que han arribat a fer. Esportistes que en el passat havien estat veritables exemples de superació personal i progrés social, a causa de la seva addicció a les drogues, avui són veritables desferres humanes; unes drogues que qui sap si no van començar a prendre per mantenir-se allà dalt. Quant a la música... millor que no en parlem. Ens estan fent creure que el triomf ve pel fet d’aprendre durant sis mesos escassos quatre truquets més o menys enginyosos, i ja estem a punt per ser llançats a la fama. És realment un triomf, això?
I ara se m’acut una pregunta; una pregunta ben punyent: Què és triomfar? En què consisteix això tan cobejat que anomenem triomf? Uns diran: «Obtenir el reconeixement públic és una bona manera de triomfar». D’altres: «El triomf és arribar a aconseguir tot allò que et proposis». I encara d’altres: «Només triomfa qui pot ser amo i senyor de la seva vida».
Aleshores, els milions i milions de persones que mai no han fet ni aconseguit res de tot això, són tots ells uns fracassats? El gènere humà és una raça de fracassats? Què haurem de pensar d’aquelles persones que, havent dit quan eren petits que serien una cosa, després, amb el pas dels anys, acaben sent-ne una altra? Per aquest raonament tots ells serien uns fracassats. Els comptables, els oficinistes, els peons, els mossos de magatzem, els fusters, els teixidors, i tants i tants oficis que passen desapercebuts, però sense els quals la vida no seria possible, no han triomfat?
Sí. Sí que ho han fet! Cadascun d’ells, en la mesura en què hagi estat capaç de viure la vida, de ser conscient que és aquí per un motiu o altre, de fer que la vida dels qui l’envolten sigui més agradable i plena, ha estat un triomfador absolut. Néixer, créixer, tenir fills, envellir i morir sense haver-se’n adonat és la calamitat més espantosa que li pot esdevenir a una persona. Hi ha molta gent que, tot i viure una vida discreta i senzilla, ha estat capaç de deixar el seu rastre de felicitat per la vida dels qui els han conegut. Aquests són els veritables triomfadors.
Quan, des de la nostra petita parcel·la de vida, som capaços de fer que els núvols de la malaüra s’esquincin i deixin passar una mica de la llum càlida del sol de l’esperança, aleshores el nostre triomf és complet. Potser no podrem resoldre tots els problemes, potser fins i tot nosaltres mateixos ens trobem en un destret, però la nostra figura s’aixeca per damunt de la desventura i esdevé la d’un gegant, capaç de fer miques la llosa de la dissort. I quan això passa, som invencibles.
