Després de trenta-dos anys de la mort del dictador, i encara estem així? Sembla mentida! Se sabia que encara hi ha elements nostàlgics del règim franquista. De fet, no m'estranya si els que ara senten nostàlgia d'aquells temps són els que aleshores gaudien de tots els privilegis. El que ja em costa més de creure i que, per més que ho vulgui, no puc evitar sentir estupor quan hi penso és que un agent del cos de la Guàrdia Civil i el seu capità hagin tingut la barra de dir i fer el que van fer i dir el dia 16 d'agost. És inadmissible.
En la seva columna titulada «El bitllet» i publicada a El Periódico de Catalunya del 6 de setembre, Carles Duarte esmenta de manera molt succinta uns incidents que van tenir lloc a la caserna Manuel Azaña de Palma de Mallorca, pertanyent a la Guàrdia Civil. A mesura que avançava en la lectura, la meva indignació creixia exponencialment. Com és possible que a les forces de l'ordre encara hi hagi els brètols que hi ha? Perquè vull ser benèvol i no vull pensar que allò sigui obra de la malvolença. Si fos així, els dos membres del cos que han estat protagonistes de l'incident haurien de ser suspesos de manera fulminant.
Si voleu informació acurada, a la Vikipèdia hi teniu una entrada sota l'epígraf Saïda Saddouki, on hi trobareu el text íntegre de la denúncia presentada per Obra Cultural Balear. Resumint-los, els fets van anar de la següent manera: A les 9:30 h. del dia 16 d'agost, Saïda Saddouki, una traductora del berber i l'àrab al castellà, es presenta a la porta de l'esmentada caserna de la Guàrdia Civil per dur a terme unes traduccions emparaulades amb el capità Sr. Bartolomé. El seu gravíssim error, a parer de l'agent Sarro, encarregat de deixar-la entrar a les instal·lacions, va ser adreçar-se-li en català. La resposta del número va ser: «A mí no me hables en catalán. Hasta que no hables en cristiano no vas a pasar. Tengo que saber a dónde vas y como no te entiendo —porque hablas raro—, no te puedo dejar pasar. Así que… tú decides». El resultat fou que Saddouki va quedar retinguda a la porta, sense poder entrar, durant vint minuts. Finalment, atesa l'obstinació del guàrdia, va girar cua i se'n va anar.
L'endemà, l'escena es va repetir. Aquesta vegada, la traductora es presenta dient mig en català, mig en castellà: «Buenos días. Vengo al departamento de policía judicial con el capitán, Sr. Bartolomé, por unas traduccions, hi és?». L'agent Sarro es manté en els seus tretze i no la deixa passar. Després d'un quart d'estira-i-arronses, salpebrats d'arguments pretesament filològics, en què l'agent Sarro volia negar el dret de Saïda Saddouki a expressar-se en la llengua natural de les Illes Balears i posant en dubte l'oficialitat del català en aquella Comunitat Autònoma, gràcies a la intervenció d'un altre agent, la traductora va poder entrar a la caserna. Cal tenir present que en tot aquest temps, l'agent Sarro, valent-se de l'estratagema de fer passar per l'escàner la bossa de Saddouki, en el que és un clar abús d'autoritat, li va retenir la documentació.
Però les sorpreses no s'acaben aquí. Un cop en la seva presència, el Sr. Bartolomé li espeta: «A mí me parece vergonzoseo que seas de otro país y defiendas un idioma que ni siquiera existe, porque unos se lo han inventado, ¡y encima, vienes tú a defenderlo! […] Si quieres el catalán, pues quédate con él. […] ¡Sabes que aquí no hay nada que odiemos más como ese maldito idioma y posturas como la tuya!». Evidentment, Saïda Saddouki va haver de marxar sense haver fet la feina que el Sr. Bartolomé havia emparaulat amb ella.
M'esborrono de pensar que els garants de la legalitat puguin comprotar-se com ho han fet aquet parell d'energúmens. No puc afegir-hi gaire gran cosa més; per poca sensibilitat que es tingui, els fets es comenten sols. No m'estranya que davant de situacions així, el sentiment independentista s'encengui. Però què podem esperar d'una ideologia que menysprea tot allò que li fa nosa? És la constant en la història de l'Estat espanyol. Vegeu, si no, el meu escrit Nacionalismes en conflicte. Davant de situacions com aquesta, costa molt reprimir el desig de partir peres amb l'Espanya cavernària i excloent; no m'hi sento còmode.
