Per més que el Papa digui que Espanya no ha d'abandonar la seva ànima catòlica, per més que afirmi que no és possible seguir a Crist fora de l'Església (Catòlica, per descomptat), algunes afirmacions de segons quins prelats espanyols costen de pair. Vegeu, sinó, què ha arribat a dir l'arquebisbe de Granada al respecte de les dones que avorten: «Matar a un niño indefenso, y que lo haga su propia madre, da a los
varones la licencia absoluta, sin límites, de abusar del cuerpo de la
mujer, porque la tragedia se la traga ella».
Jo no sé què en podeu pensar, independentment que sigueu catòlics o no. Personalment crec que una afirmació així només pot sortir d'una ment que desbarra. Em costa de creure que algú que es diu cristià i seguidor del Mestre, pugui arribar a justificar el que és injustificable.
No entro a valorar si és o no defensable l'avortament. Com molts d'aquests temes, sóc del parer que cau dins l'àmbit de la llibertat de consciència. Sí que opino, en canvi, que l'Estat, en tant que entitat separada de l'Església i, per tant, laica, amb les seves lleis, ha de recollir i regular tant com pugui totes les sensibilitats que presenten els seus ciutadans. Sense defensar la pràctica de l'avortament, em sembla que sempre serà millor que es faci sota el paraigua d'una regulació que en garanteixi un mínim de seguretat sanitària i d'assistència que no pas en la més absoluta clandestinitat, exposant les dones que, per les causes que siguin, decideixen avortar al perill de caure en mans desaprensives o, com moltes vegades passa en aquestes circumstàncies, ser víctimes d'infeccions que poden posar en perill greu la seva vida. Quant a la valoració moral de l'avortament, si han de retre comptes, ja els retran en el seu moment; no sóc jo qui les ha de jutjar.
Però tornem a sa Il·lustríssima, Monsenyor Javier Martínez. Aquí sí que m'hi veig en cor; per més prelat de l'Església Catòlica que ell sigui i jo un simple seglar que, oh vergonya!, ni tan sols sóc catòlic, però sí que em declaro cristià i profundament creient. M'atreveixo a desafiar-lo per tal que em presenti un argument de base bíblica (en tinc prou amb un de sol) que permeti afirmar una bestiesa com aquesta.
No el trobarà, ja us ho avanço; perquè no el mouen ni l'amor ni la misericòrdia, sinó l'odi i la set de venjança mal disfressats de justícia humana, que no divina. El Crist que jo he après és un Crist amorós, benigne, misericordiós, prompte a perdonar, que pateix amb els qui pateixen. El que Monsenyor Martínez presenta és venjatiu, arbitrari, faltat de misericòrdia, sanguinari, dèspota, esclavitzador i tirà.
No. A la llum de l'evangeli, i de tota la Bíblia, una bestiesa com aquesta és impossible de defensar. El que ha dit l'arquebisbe de Granada no pot ser altra cosa que fruit d'una ment malalta, que ha perdut de vista la missió que li va ser encomanada: pasturar el ramat del Mestre. Doncs va bé, si espera que, amb floretes com aquesta, no se li esgarriïn les ovelles…
