Com més amunt pugis […]

[…] més forta serà la patacada. Sàvia observació. No sé per quins set sous, totes les ascensions fulgurants acaben en caigudes estrepitoses. Sembla com si estiguéssim condemnats a no saber on és el límit de les nostres possibilitats.

Un bon exemple és el que ha passat amb la SGAE; més concretament, amb els seus directius. Ja fa temps que tothom sense excepció és víctima de la seva voracitat recaptadora i, per altra banda, dels seus més de 90.000 socis, entre els quals m'hi compto, els que tenen el privilegi d'intervenir en les decisions preses en assemblea són un grup molt migrat. A més, els mecanismes de distribució dels drets recaptats són d'allò més obscurs, per no dir que són laberíntics i clarament discriminatoris.

Pel que fa al tracte dispensat als usuaris dels drets que gestiona, val a dir que, conceptualment, els considera, tots, poca cosa més que delinqüents. Perquè com s'explica, si no, el fet que, per adquirir qualsevol aparell o objecte capaç d'emmagatzemar dades, siguin del tipus que siguin, haguem de satisfer una quantitat de diners (el famós i odiat cànon digital) equiparada a una multa per haver transgredit ves a saber tu quina norma? Que potser no és considerar-nos culpables per endavant de, possiblement, enregistrar i emmagatzemar arxius protegits per drets d'autor? I això, fins i tot, fent-ne còpies destinades a l'ús privat! On para la presumpció d'innocència que caracteritza qualsevol democràcia?


Diuen els experts que tendim a projectar en els altres allò que som nosaltres. A la llum del que ha passat —i està passant— a la SGAE sembla que, un cop més, aquest axioma es confirma. Fa un parell d'anys, per aquestes mateixes dates, esclatava l'anomenat Cas Palau. Les xifres que es manejaven van acabar provocant-nos vertigen. És que 30.000.000 d'euros són molts diners! Segur que la majoria de nosaltres no els veurem junts mai de la vida. Doncs bé, comparat amb l'escàndol objecte d'aquest comentari, allò s'ha quedat en la xocolata del lloro. Si 30.000.000 d'euros ja feien que ens rodés el cap, què no faran els més de 300.000.000 que, aparentment, han volat ves a saber on? Arribats en aquest punt, tant me fa que en siguin 30.000.000 com 300.000.000. El meu cervell és del tot incapaç de copsar-ne la magnitud exacta; em perdo dins la tirallonga de zeros. Només sé que una i altra quantitat són una gran morterada de diners.


Però anem al que ens interessa: els excel·lents resultats econòmics de la SGAE durant els darrers anys i les acusacions de malversació de fons i apropiació indeguda que recauen sobre la seva directiva. Poques entitats —suposadament— sense ànim de lucre com la SGAE han pogut presentar mai un balanç econòmic tan engrescador:

• Increment quasi exponencial dels ingressos.
• Adquisició arreu de l'Estat de diversos teatres i altres béns immobles per teixir una xarxa d'escenaris pròpia i, d'aquesta manera, cobrar per dues bandes: el lloguer de l'escenari i —perquè és evident que les actuacions en tals locals no poden escapar al control dels drets sobre la propietat intel·lectual— els drets d'autor. Tot això si, directament, no es fa especulació amb les adquisicions; que tot podria passar…
• Exploració de noves bosses de productivitat, com per exemple establiments on hi ha instal·lat algun aparell susceptible de reproduir continguts subjectes a drets d'autor i collar-los recorrent a amenaces de portar-los davant dels tribunals.
• Subjecció a gravamen de tot allò que sigui susceptible d'emmagatzemar qualsevol tipus de dades. Així, en comprar un CD verge, la meitat del preu que paguem per cada unitat correspon al cànon digital.

Evidentment, la SGAE pot presumir d'haver multiplicat per vint els ingressos per recaptació en vint anys. D'això se'n diu eficàcia recaptadora. Però té un costat fosc: com s'han aconseguit aquest "magnífics" resultats. Mentre que a tot Europa els drets d'autor equivalen al 3 o el 3,5% del taquillatge, a l'Estat espanyol, la taxa arriba al 10% —si no és una estrena— i fins i tot el 20% —quan es parla d'una estrena absoluta— i sempre segons unes tarifes que determina la pròpia entitat gestora que, amb un desvergonyiment ben palès, arriba a cobrar drets d'autor fins i tot en actes benèfics.

Per acabar-ho d'adobar, la ministra del ram, Ángeles González-Sinde, hi està vinculada perquè, essent com és guionista i directora de cine, n'és sòcia. No cal estar gaire al dia de les polèmiques per recordar que ella és la promotora d'una controvertida llei que ha posat en peu de guerra tot Internet a causa de la seva pretensió de controlar fins a l'indicible el tràfic d'intercanvi d'arxius entre els seus usuaris.

No voldria semblar rocambolesc o víctima d'una paranoia conspiradora. Tanmateix, no deixa de ser un pèl sospitós que el govern de l'Estat legisli al respecte quan la ministra del ram és qui és i té les vinculacions que té. Déu me'n guard d'aixecar cap dit acusador, però que la ministra defensés amb ungles i dents l'aplicació d'un cànon tan abusiu i, a més, posés tota la carn a la graella per tal de tirar endavant una llei com la que projecta sembla, si més no, massa coincidència. Una cosa sí que s'ha de dir: la pròpia ministra González-Sinde ha demanat comparèixer voluntàriament davant del Congrés de Diputats per donar explicacions al respecte. Ja veurem com s'explica.


Com massa coincidència és també que, ara que els ha esclatat el globus a la cara, des del Govern es digui que ja no s'aplicarà el cànon digital i que és una decisió presa des de ja fa temps. Ves per on mira què tal, ho fan públic l'endemà mateix que la cúpula de la SGAE sortís emmanillada de la seu de l'entitat. Ai caram! Guaita tu!