dilluns, 28 de maig del 2012

Un país de pa sucat amb oli

Aquests darrers dies s'està posant de manifest el que tothom, de manera més o menys evident, pensa d'Espanya: és un país de pa sucat amb oli. Les seves finances estan per terra, amb l'economia rescatada de facto. El president del Govern, desaparegut en combat quan cal enfrontar-se amb la premsa perquè, des que fou elegit President del Govern fins avui (i encara per sorpresa), Mariano Rajoy no ha fet ni una sola roda de premsa en solitari davant dels mitjans de comunicació i ha evitat sistemàticament les compareixences conflictives endossant-les a Soraya Sáenz de Santamaría o qualsevol altre ministre. A causa dels disbarats i els escàndols que ha protagonitzat la família reial, la màxima institució de l'Estat, la Corona, no passa, precisament, pels millors moments i és objecte de burla i befa dins i fora de les fronteres i, si amb això no n'hi hagués prou, al rei li manca el coratge de donar la cara davant d'una "amenaça" de xiulada —que al final es va concretar— i, malgrat que va sortir pel seu propi peu de la clínica on li van operar el maluc trencat de manera tan estúpida, va evitar enfrontar-se a les dues aficions que, se sabia del cert, estaven disposades a fer el que van fer: xiular la Marcha Real i cantar-li allò tan oportú dels elefants que es gronxaven dalt d'una teranyina.


Això dins del territori, però fora… Ai, fora! A Europa se la passegen i a Amèrica se la rifen. Per una banda, Mariano Rajoy vinga demanar que Europa l'ajudi i obtenint la callada per resposta. De l'altra, a Amèrica, dues empreses espanyoles han vist com, de la nit al dia, els expropiaven el negoci i els feien fora amb una puntada de peu allà on l'esquena canvia el seu honrós nom; i tot això, amb el silenci escandalós de la comunitat internacional. Decididament, Espanya fa un paperot d'estrassa.


Per si no en tenien prou, si no han après la lliçó, el quixotisme dels espanyols, lluny de disminuir, arriba a cotes realment escandaloses. Tenen el país virtualment intervingut i encara gosen donar lliçons de com s'han de fer les coses? Qui és Mariano Rajoy per anar dient que la resta de bancs europeus també s'haurien de sotmetre a una auditoria? Que potser tenen un forat immobiliari tan descomunal com el que ha volgut amagar la banca espanyola? Senyors, siguin una mica més seriosos! Tots hi sortirem guanyant, vostès els primers.


D'altra banda, el Govern estatal tampoc se salva de la crema. Des que va prendre possessió dels càrrecs respectius, s'ha dedicat a saltar-se, totes sense excepció, les promeses electorals. Rajoy ha rebentat el rècord de mentides i promeses incomplertes que el seu predecessor, Rodríquez Zapatero, havia establert; i mireu que era difícil, però ho ha aconseguit, d'escreix i en un temps reduïdíssim. Algun mèrit deu tenir, això… Però, ja em perdonareu, no l'hi sé veure.


Si tot això ho amanim amb el patrioterisme més ranci i caspós, el panorama pot arribar a ser desolador. Només ha faltat que Esperanza Aguirre, capitanejant els sectors més reaccionaris de la caverna espanyola, acabés d'encendre els ànims amb la seva proposta forassenyada de suspendre el partit de la Copa del Rei i jugar-lo a porta tancada. D'entrada, altres monarquies de tradició més sòlida, l'anglesa, sense anar més lluny, saben que estan exposades a la crítica de les masses; crítica, per altra banda, que és un sa exercici de democràcia i llibertat d'expressió. Per si aquests galifardeus ultramuntans i cavernaris no se n'han adonat, en ple segle XXI els reis han perdut aquella aura de divinitat que els feia inexpugnables. Avui són persones de carn i ossos, susceptibles de ser criticades i, si donen motius per fer-ho, fins i tot caricaturitzades.

Ras i curt, Espanya torna a ser al lloc que li correspon des que va perdre el seu imperi colonial: a la grada, veient com els qui sí que compten juguen el partit. Altra cosa no pot fer; tret que vulgui fer el ridícul. Aleshores, només li cal avançar pel mateix camí que ara segueix i tindrà l'èxit assegurat.

dimarts, 22 de maig del 2012

De futbol i reialesa va la cosa, o no…

Ja fa tres anys, en una final de la Copa del Rei de futbol, van coincidir el F. C. Barcelona i l'Athletic Club de Bilbao. La xiulada a la Marxa Reial va ser tal que els micròfons d'ambient de TVE, que en feia la retransmissió en directe, no van ser capaços de captar-la i es va haver de recórrer a la supressió del so ambient i connectar el reproductor directament a les antenes televisives. Ja aleshores, allò va ser causa d'una forta polèmica i va comportar la destitució del cap d'esports de la cadena de televisió pública estatal.

En els darrers anys, les relacions entre bascos i catalans no acaben de funcionar, però si en alguna cosa coincidim és, precisament, en el nostre "amor incondicional i reverencial" per la corona espanyola. Ens l'estimem tant, el rei, que quan li toquen la musiqueta, el xinta-xinta, uns i altres li engeguem una sobirana (mai tan ben dit) xiulada.

Els atzars del futbol han volgut que enguany es repeteixi aquella final. Athletic Club de Bilbao i F. C. Barcelona tornen a coincidir en tan règia competició. Això ha fet que a can Espanyes es disparin les alarmes. Pobret Felip! S'haurà d'enfrontar a aquella caterva d'independentistes eixelebrats que no són capaços de reconèixer el bé que representa per a ells l'amor maternal que el Regne d'Espanya, la pàtria de tots els espanyols —sempre a la manera castellana, això sí; no sigui cas que la diversitat se'ns indigesti—, que els esprem les butxaques com si fossin llimones i els nega el pa i la sal perquè, ves per on, són uns egoistes que no volen mantenir els altres que sempre han viscut de la rifeta que bascos i, sobretot, catalans els van passant si us plau per força.

I amb tot això, les essències pàtries de l'espanyolisme s'estranyen que a Catalunya i al País Basc l'independentisme creixi a marxes forçades. No els cap al cap que puguem mostrar la nostra disconformitat fent un acte tan ultratjós com xiular quan sona la Marcha real.

Prova de tot això és el nerviosisme amb què Esperanza Aguirre, salvaguarda de les essències hispanes, ha respost a la perspectiva, tot just la perspectiva, que es repeteixin les xiulades de tres anys enrere. Pobre Príncep! Tan jovenet com és, se li ha d'estalviar el mal tràngol de veure com una part important del públic assistent li expressa el seu descontentament i el seu rebuig perquè el podrien traumatitzar de per vida.

Aquesta sortida de to no és altra cosa que una mostra prou evident que alguna cosa els posa nerviosos. Quan algú necessita sortir al pas d'aquesta manera per defensar allò en què creu és perquè hi detecta algun signe de debilitat. Quan ens sentim segurs, res no ens mou a defensar les nostres essències. En canvi, la inseguretat, la feblesa d'allò que fins aleshores havíem cregut ferm i inamovible provoca les reaccions més furibundes contra aquells que identifiquem com els agressors de les nostres creences.

Quan la fera es veu acorralada és quan més violenta es mostra. I aquest és el paperot que ha fet la Sra. Aguirre. D'alguna manera o altra, se sent acorralada. Potser perquè els moviments independentistes català i basc estan agafant embranzida; o potser perquè, amb Rajoy de president del Govern estatal i Ruiz Gallardón de Ministre de Justícia, tots dos els seus eterns rivals, ha acabat adonant-se que, per als seus coreligionaris polítics, ella no passa de ser una figura de segona divisió; o pel fet que se li hagi descobert que es feia trampes al solitari del dèficit pressupostari; o potser per la combinació de tot plegat; el cert és que la seva posició dins del partit i en els safareigs de estatals s'ha vist afeblida i ja no es parla tant d'ella com se n'havia parlat. Per a una personalitat com la seva, que necessita l'omnipresència mediàtica com l'aire que respira això és plat de mal pair; li cal provocar un enrenou i fer certa aquella dita: «Tant li fa que parlin bé o malament de mi, la qüestió és que en parlin».

I a fe que ho ha aconseguit. Si alguna cosa fa córrer rius de tinta als titulars dels diaris i, de retruc, estimula la verbositat dels adversaris és l'exaltació de l'espanyolisme fins a límits que freguen el ridícul, si no la paranoia. Això fa aquesta dona amb les seves declaracions al respecte de la necessitat de suspendre la final de la Copa del Rei de futbol que s'ha de jugar divendres a l'estadi Vicente Calderón i presidirà el príncep Felip perquè, segons comunicat oficial, el rei està convalescent de l'operació de maluc a què es va haver de sotmetre després de trencar-se'l quan va anar a caçar elefants a l'Àfrica acompanyat de Corinna zu Sayn-Wittgenstein, la seva amiga personal. Quin poc coratge per enfrontar-se al descontent i les reivindicacions  i quin eufemisme per referir-se al que tothom ja sap: que aquesta tal Corinna és per al rei alguna cosa més que amiga!

Per què cal una defensa tan aferrissada de la monarquia? ¿No serà que els darrers escàndols relacionats amb embolics de diners de dubtosa honradesa, d'armes de foc manejades per menors que no tenien l'edat reglamentària, de caceres i de faldilles l'han deixat tan tocada que els seus defensors i partidaris la veuen en greu risc de desaparició, cosa que els suposaria perdre un referent molt important per a ells? Cal amenaçar els qui vulguin protestar dient-los que el que volen fer està tipificat com a delicte penal? On queda la llibertat d'expressió? I, de retruc, com ho encaixa, això, la democràcia? Que potser no va amb els càrrecs de Cap de l'Estat o d'Hereu de la Corona, el risc de rebre les esbroncades d'un poble que n'està tip i fart, de tanta martingala? Personalment, no em fan gens de pena; per això cobren un sou que no és gens desdenyable i que surt dels diners que tots plegats paguem a Hisenda.

dilluns, 23 d’abril del 2012

No ens esverem! Que no n'hi ha per tant…

Avui, en una entrevista al programa Els Matins, de TV3, el president Artur Mas ha afirmat que, tot i no agradar-li la idea, si l'Estat intervé la Generalitat, no dubtarà a convocar eleccions anticipades per tal que els electors deixin clara la seva postura. L'escenari no és gens desitjable. Unes eleccions anticipades sempre tenen un cert regust de fracàs i seria una llàstima que una legislatura que va començar enfilada en una bona direcció acabés de manera tan desgraciada.

Però, i aquí és on hi ha la notícia, a la cap de files dels populars a Catalunya, Alicia Sánchez-Camacho, li ha faltat temps per cridar a serenitat i tranquil·litat. Bé, potser que comenci ella per asserenar-se i tranquil·litzar-se.

Tal com estan les coses, dubto molt que, suposant que ara es fessin unes eleccions, el PP seria capaç d'obtenir uns resultats semblants als del 28 de novembre del 2010. En aquest any i mig que ha transcorregut des d'aleshores han passat moltes coses i, si hem de tenir en compte les conseqüències a llarg termini (o mitjà) de tot plegat, cap de bona per al PP.

Després de l'embranzida electoral, el PP no ha fet altra cosa que perdre pistonada. Tot i haver retardat la publicació dels pressupostos de l'Estat fins després de les eleccions andaluses, el PP no ha sigut capaç d'arrabassar-li la Junta al PSOE que, malgrat ser per majoria simple, aconseguirà revalidar la seva presidència. Un entrebanc amb què no comptaven els populars. A casa nostra, les eleccions municipals no van representar cap revàlida per als resultats obtinguts al Parlament. I la majoria absoluta de què gaudeix a les Corts de Madrid només ha aconseguit atiar el desvergonyiment centralista i espanyolitzador dels sectors més cavernícoles del PP; cosa que a Catalunya fa que revisquin posicions més radicals en el front nacional català, amb el consegüent benefici per a formacions com CiU i ERC.

Dit això, i després de les amenaces d'intervenció de la Generalitat per part del govern de l'Estat i la subsegüent rèplica del President Mas amenaçant amb unes eleccions anticipades, l'única que ha perdut la calma i que s'ha d'asserenar és la Sra. Sánchez-Camacho. Sap molt bé que, si es fessin ara, unes eleccions al Parlament de Catalunya no li resultarien tan favorables com tot just fa un any i mig. Els seus correligionaris de la Villa y Corte no li ho posen gaire fàcil. Els estirabots que engeguen no fan més que atiar el sentiment que Espanya és un mal negoci per als catalans i que cal desfer-nos-en al més aviat possible.

I així estan les coses. A qui se li ha esvalotat el galliner? Més aviat sembla que al PPC, que, com al llop que es volia disfressar d'ovella, per més C que ens vulguin fer veure, per sota la poteta els surt la E d'Ejpañia. I olé!

diumenge, 15 d’abril del 2012

No n'aprenen…

El país està en crisi. Les retallades campen pels seus dominis i la classe mitjana veu com, un dia sí i l'altre també, es es perd un llençol d'aquells drets que tants esforços li va costar d'aconseguir que se li reconeguessin. Les prestacions socials del pomposament anomenat estat del benestar les passen magres. La partida pressupostària destinada a investigació cau sota mínims. Les infraestructures, tan necessàries per al bon funcionament de l'economia, es queden sense un euro i s'han de posposar.

Per si això no fos poc, els seus gendres ens han regalat amb tota una sèrie de sainets i vodevils que ni els dramaturgs més imaginatius podrien superar. Un, després d'engalipar-li la filla gran, va acabar embolicat en un estira i arronsa de faldilles que no eren les de la seva dona, precisament. Resultat: divorci. Tot un tràngol per a una família tan catòlica com la seva. L'altre gendre ens ha sortit espavilat i tot un murri. Fent servir la posició de la filla petita, s'ha dedicat a escalar graons en l'escalafó social i, gràcies al prestigi que li havia atorgat el seu matrimoni, va aconseguir fer-se amb una bona picossada de diners de procedència pública i de guanys ben dubtosos. De fet, aquí, els engalipats, directament o indirecta, hem sigut tots plegats; perquè la cosa pública és això, pública, de tots.

Però és que la dona de l'engalipador no en sabia res, dels tripijocs del seu marit… ¿De veritat que s'ho creuen, que ens empassem aquesta bola? Si ella és copropietària d'una de les empreses involucrades en la trama, és creïble que no estigués al corrent de les anades i vingudes de diners?

Però és que, a sobre, quan a casa el pare es van assabentar dels negocis del gendre, en lloc de fer-lo passar per l'adreçador, que és el que hauria tocat, van i me l'envien lluny… I ell ho aprofita per engrossir encara més els seus "assumptes"! Clar, amb tanta aigua pel mig, qui ho havia de sospitar que encara hi havia racons tèrbols en l'economia familiar?

Si amb això no n'hi ha prou, els escàndols d'aquesta família ja han començat a esquitxar els més menuts. Ara resulta que el primer nét, aquell que té un nom tan sonor i que va néixer ara fa tretze anys, s'ha ferit el peu amb una escopeta de caça mentre feia pràctiques de punteria a casa del seu pare (aquell gendre que es va divorciar per un embolic de faldilles, us en recordeu?) Això no passaria de ser una anècdota si no fos perquè a casa nostra, l'edat mínima per poder manejar armes de foc, de qualsevol mena, és als catorze anys. És a dir, s'han passat les normes per allò que no sona.

I clar, el patriarca, veient que tothom de casa seva tenia el seu raconet a la galeria de la fama, no ha volgut ser menys. Li ha agafat la dèria d'anar a caçar elefants (ja voldria veure si de veritat els caça o li fan com a aquell que li enganxaven els catxalots a l'ham) a un safari que organitza la seva  "amiga personal". Com qui diu, ningú tret dels més pròxims se n'hauria assabentat. Però el destí, que és tossut com les mules i s'ha entestat a tenir-los sempre al punt de mira dels periodistes, ha volgut que un graó es posés allà on no s'hauria d'haver posat i el presumpte caçador acabés de corcoll i amb una cama trencada. Conseqüència: els ciutadans que pateixen les retallades s'han assabentat que el seu sobirà s'està clavant la gran vida quan, qui més qui menys, tothom va amb els budells a les mans. El caçador ha estat caçat. Justícia poètica, en diuen.

Si és que ja ho diu la dita: On no n'hi ha, no en raja. I a can Borbó, de senderi, poquet, poquet…

dilluns, 6 de febrer del 2012

A can Borbó se'ls compliquen les coses

Primer va ser descobrir que el gendre, en aparença, ens ha sortit un pelet tefla-manefla i ara resulta que li agrada fer-se un sobre-sou perquè va escuradet de butxaca, el pobrissó. Després, l'exigència que es fessin públics els números de la Casa del Rei. I per reblar el clau, aquest diumenge s'ha fet públic un informe datat pocs dies després del cop d'estat del 23 de febrer de l'any 1981, i signat per l'ambaixador d'Alemanya a Espanya en aquell temps, en què es posa en dubte el compromís sincer del monarca amb la democràcia. Com hi ha món que les coses els van bé, a can Borbó!

El panorama no pot ser més preocupant. Encara no s'han refet d'un ensurt que ja els en claven un altre. I tot perquè l'anacronisme de la monarquia fa que un ciutadà del qual se'n desconeix cap acte que pugui fer-ne mereixedor, gaudeixi d'uns privilegis que el fan immune davant de la Justícia. Sembla com si, després de trenta anys, la gent comencés a estar-ne tipa i farta, de mantenir una colla que no se sap ben bé què fan i que, entre unes coses i les altres, ens costen un ull de la cara i part de l'altre.

Personalment, mai no m'havia pronunciat entre República o Monarquia. Més aviat pensava que, amb un rei tan campechano, ja feia per la mentalitat del país, això de la testa coronada. Però ara tic seriosos dubtes al respecte. No ho tinc gens clar. Els esdeveniments que s'han anat produint des de poc abans de Nadal han fet que el castell em trontolli.

De cop i volta, com qui no vol la cosa, va esclatar la bomba: el gendre del rei, el que havia sigut esportista admirat i tingut per model, es veu involucrat de lluny en un escàndol de corrupció a Mallorca que ja fa temps que cueja. Tothom comença a murmurar. On anirem a parar! Aquests mallorquins han arribat a engalipar un membre de la família reial! El jutge continua estirant el fil i passem de la sorpresa a l'astorament. Al final resulta que el gendre no seria tan babau i superaria en astúcia els encausats; d'engalipat passa a engalipador. La causa: sembla ser que el minyó s'ha valgut de la posició de la dona per anar esgarrapant un milionet d'euros per aquí i uns centenars de milers per allà. Ningú no ho hauria dit…

A causa d'això, vam descobrir que hi havia una institució de l'Estat de la qual ningú sabia ben bé en què es gastava els diners que li assignava el Govern ni quants ne rebia. Des de l'inici de la restauració monàrquica, la Casa del Rei mai no havia fet públics els seus números. De sobte, vam descobrir que allò podia ser un pou sense fons per on es podrien escapar ingents quantitats de diners que, en temps de crisi com la que estem patint, poden ser molt útils en segons quins sectors.

La pressió de l'opinió pública va ser tan forta que, al final, es van difondre uns números que, per vagues i obscurs, a més de la data en què van veure la llum (el 28 de desembre), semblen una broma de mal gust. Que potser hi ha algú que s'acabi de creure aquella enganyifa mal disfressada? Jo, no.

Però, què hi farem! De vegades els secrets d'Estat obliguen; i es veu que això cau dins l'àmbit del secret d'Estat. Si no hi ha més remei, farem com que donem per bones les dades que ens han facilitat. I qui dia passa any empeny.

Tot just ens havíem oblidat de l'enrabiada dels comptes del rei que comencem a saber més detalls de les maquinacions del gendre. Sembla ser que ell i un soci (aquestes coses sempre necessiten un soci, perquè sinó no fan patxoca), des de feia aproximadament uns deu anys, havien teixit un entramat d'empreses i fundacions amb la finalitat de desviar diners a paradisos fiscals i deixar-los ingressats en comptes oberts al seu nom.

Fins aquí, la cosa no passaria de l'anècdota. Però aleshores vam saber que l'emigració cap a les Amèriques d'ara fa uns anys no era altra cosa que un intent per dissimular i tirar terra al damunt d'un afer força enutjós. Sembla ser que la Casa del Rei es va assabentar dels tripijocs de l'individu i en va forçar la partida amb la dona i els fills.

El que indigna no és que el gendre del rei tingui la mà massa llarga. Tots som humans i, en un moment o altre, podem flaquejar. El que de veres indigna és que, sabedors dels fets, la Casa del Rei, en lloc de denunciar-los, els volgués amagar darrere d'una cortina de fum: El renyem, li plantem la canya i fem que se'n vagi ben lluny perquè no tingui ocasió de tornar-hi…

Però el manso, tossut com és, no només hi va tornar, sinó que, aprofitant la distància, ho va fer amb més desimboltura. Fins al punt que no fa gaire vam saber que una de les empreses de què es va valer per tirar endavant les seves martingales està registrada a nom seu i de la seva dona, la infanta, la filla del rei! Si no volíem caldo, dues tasses!

El degoteig de dades continuava. Es va saber que la parella és propietària de no sé quants béns immobles, entre els quals s'hi compta un palauet a Pedralbes que es veu que tomba d'esquena, valorat en set milions d'euros, a més d'algun pis a Terrassa. Així qualsevol!

A aquestes alçades de la pel·lícula, la nostra estupefacció ja s'havia transformat en incredulitat. No podia ser que tot això passés durant tant de temps i ningú no en sospités res.

Però diuen que la realitat sempre supera la ficció. La Justícia ha imputat el gendre del rei, sí, però amb prou feines fa esment de la seva dona; i això que és copropietària d'una de les empreses involucrades en la trama. Que potser pretenen que ens creguem que ella no en sabia res? Si és així, ses senyories no són tan intel·ligents com sembla. En quin cap cap que, ella, en qualitat de copropietària d'una de les empreses, no estava al corrent de les maniobres del marit? Com ha dit un jutge del Tribunal Suprem aquest cap de setmana, també se l'hauria de cridar a declarar. Que no és cap pelacanyes, que sap què es porta entre mans! Però, clar, és filla de qui és filla i amb això ja s'ha dit tot. Nova causa d'indignació i nou ensurt a can Borbó.

I per si amb tot això no en teníem prou, aquests dies els alemanys desclassifiquen un document datat de l'època de l'intent de cop d'estat del 23 de febrer de 1981 que deixa el monarca espanyol en una posició ben galdosa. Segons informava l'aleshores ambaixador de la República Federal d'Alemanya a Madrid, a ran d'una conversa privada que havia mantingut amb ell, semblaria que, en lloc de mostrar menyspreu i repulsa pels colpistes, el rei es mostrava comprensiu, si no partidari d'aquella trepa. I, no content amb això, amb tota franquesa li expressava la seva intenció d'influir per tal que les condemnes fossin tan benevolents com fos possible perquè, al cap i a la fi, «només volien el que tots desitjàvem: pau i ordre», tot encolomant-li el mort a l'aleshores president del Govern per haver menystingut els militars i les seves pretensions. Clar, tant va anar el càntir a la font, que es va trencar i els militars, pobres, no van tenir més remei que aixecar els sabres.

Des de la Zarzuela han respost que «el paper i l'actuació del rei el 23-F estan ja consolidats per la història, i la manera decidida i determinant com va actuar en defensa de la democràcia és coneguda per tota la societat espanyola i a tot el món». Com si els llibres d'Història no es podessin revisar ni es revisessin mai…

Personalment, sempre havia trobat sospitós que el rei no fes cap al·locució pública fins tan entrada la matinada. On s'havia ficat entre les sis de la tarda, hora en què el tinent coronel Antonio Tejero Molina va entrar al Congrés dels Diputats brandant la seva pistola i escampant uns quants grams de plom, i les dues de la matinada, moment en què es va emetre la seva arenga? Què va passar al palau de la Zarzuela? Com és que els militars colpistes estaven convençuts que el rei els donava suport? Per què? Massa interrogants sense respondre. Aquest document augmenta les meves sospites, i les de molta altra gent, al respecte del paper que va jugar el rei en aquella tangana. Sembla que no està tan clar…

Com veieu, entre unes i altres coses, a can Borbó no estan per ballar; més aviat la ballen. L'opinió pública se'ls està girant d'esquena i cada vegada hi ha més veus que exigeixen que es revisi la institució de la Corona. Si no és que reclamen obertament la Tercera República.

Ai, Letizia, que potser seràs l'última reina d'Espanya… Si és que en Felip arriba a ser rei!