Recordar, oblidar, perdonar

A la mort del dictador, Espanya va encetar un dels períodes més apassionants de tota la seva història: la transició democràtica. Allò fou possible gràcies a la voluntat reconciliadora, que va propiciar un pacte constitucional que ens ha permès gaudir del període d'estabilitat política i progrés econòmic més llarg dels últims tres-cents anys. És mèrit de tots, sense excepció: dels dirigents del franquisme, que, capitanejats pel Rei, van veure la necessitat del canvi i van fer possible una reforma en profunditat del règim, i de l'oposició democràtica que, en lloc de voler treure partit del buit de poder per entrar a sang i fetge, va saber ser prudent i amotllar-se a les circumstàncies per tal d'estalviar al país un bany de sang més que probable.

Durant trenta anys hem viscut en un règim constitucional que, de bell antuvi, es volia reconciliador. La reconciliació ha estat la divisa no explicitada de les successives legislatures. Però perquè hi hagi reconciliació cal que tothom reconegui la seva responsabilitat i els familiars de les víctimes d'aquell conflicte sagnant que fou la Guerra Civil han de poder plorar els seus morts. Tots, sense excepció.

Les víctimes del bàndol vencedor ja ho van fer durant els quaranta anys de dictadura. Ara ha arribat l'hora a les del bàndol republicà, que han vist com la seva memòria quedava tacada per unes acusacions que, en molts casos, eren tan peregrines com ser un membre destacat de la cooperativa agrària del poble o haver proferit algun comentari que no era del gust dels acusadors. Fins es van donar molts casos de delacions per enveges i esperit de revenja.

Aquestes víctimes, o els seus familiars més propers, han de poder veure com, si més no, se'ls restitueix l'honor que els fou arrabassat ara fa prop de setanta anys. Però certs sectors de l'arc polític argumenten que cal passar pàgina, que no és bo furgar en les ferides del passat, perquè correm el risc de trencar la convivència i desfermar una altra confrontació com aquella.

Fins a cert punt, puc entendre que els hereus dels vencedors vulguin mantenir l'actual estat de coses per por de veure tacada la reputació dels seus familiars, que corren el risc que el dit acusador de la Història els assenyali per sempre més. Però el que m'indigna fins a l'extrem és el fet que algú que es diu seguidor de Crist, algú que, ell més que ningú, hauria de practicar l'esperit de reconciliació i perdó, vulgui fer taula rasa amb les víctimes d'un bàndol i no amb les de l'altre.

Em refereixo a sa eminència el cardenal arquebisbe de Madrid i president de la Conferència Episcopal Espanyola, Monsenyor Antonio María Rouco Varela, que ha tingut la gosadia de dir que, en benefici de la convivència, cal que oblidem els quaranta anys de franquisme. Em resulta vomitiu que algú que diu predicar l'amor i el perdó pretengui deixar de banda tots aquells que no van tenir “l'encert” d'arrenglerar-se a les files del bàndol guanyador de la Guerra Civil, el dels generals insurrectes.

Si alguna cosa ha fet l'Església Catòlica ha estat, precisament, honrar els seus màrtirs d'aquella contesa. No cal furgar gaire en les hemeroteques per torbar la notícia de la beatificació de més de quatre-cents capellans i monges assassinats per les hordes descontrolades del bàndol republicà. No discuteixo la decisió; de descontrolats el món n'està ple, i totes les víctimes mereixen ser dignificades. Però, no és veritat que una cosa és que, tot i haver estat víctima d'uns descontrolats, se sàpiga on descansen les restes dels difunts i hagin rebut digna sepultura i una altra de ben diferent és que algú que tingui un familiar mort a mans dels vencedors no pugui saber on trobar-ne les restes ni donar-los digna sepultura per tal de poder tancar el dol? En defintiva, quan es vol impedir que surti a la llum tot aquell procés de “purga i depuració” —neteja i extermini, en diria jo— no s'està fent altra cosa que sostreure el dret de tancar el procés de dol que tenen els familiars de les víctimes republicanes.

Mentre hi hagi algú que no ha pogut plorar els seus morts, la necessària —i tan reclamada— reconciliació serà impossible; perquè, per tal que es pugui donar, cal que totes les parts hagin tancat el seu dol. No es pot oblidar si abans no es coneix; no hi pot haver reconciliació si abans no s'ha assumit la pròpia responsabilitat. No podrem passar pàgina si abans no l'hem llegida.

D'altra banda, la Història està plena d'exemples que demostren que l'oblit mena a la repetició dels errors. Els pobles que no recorden el seu passat, i no n'extreuen les lliçons oportunes, estan condemnats a ensopegar sempre amb la mateixa pedra. Per tant, si no volem que recomenci aquell capítol fosc i trist de la història recent del nostre país, caldrà que el recordem i tinguem ben presents les causes que el van desfermar. Només així podrem detectar-les i corregir-les abans no sigui massa tard.