Dilluns passat, 25 d'abril, vaig trobar aquest article. Em va semblar de prou interès com per prendre'm la molèstia de traduir-lo.
Què vol dir ser “adventista cultural” i per què és una expressió que val la pena de considerar? És un concepte sociològic manllevat del judaisme, “jueu cultural”, on serveix per distingir les persones nascudes i educades en l’ètnia jueva però que ja no creuen en Déu dels jueus “practicants” que connecten amb la fe jueva. Va sorgir després del genocidi massiu de jueus, produït durant els anys trenta i quaranta del segle passat, que va instigar la pregunta teològica: «Com és possible que Déu hagués permès que un horror tal colpís els seus fidels creients?»
Qüestió bàsica és determinar si la transferència de concepte funciona de veritat. Els adventistes han sigut objecte de persecució per causa de la seva fe, però mai a l’escala (ni tan sols mesurada per càpita) del poble jueu. És clar que el concepte “adventista cultural” ha de ser modificat i que no pot ser un calc del concepte original de “jueu cultural”.
Potser el concepte més proper seria el dels joves adults amish que abandonen la vida dins la seva comunitat, alguns per unir-se a les congregacions cristianes conservadores independents que proliferen al voltant de les colònies amish i d’altres per engrossir les files del gran grup majoritari de nordamericans creients “sense església”. La recerca ha demostrat que solen mantenir una xarxa informal de relacions amb altres persones que també han deixat la vida amish en un intent de tenir alguna mena de vincle amb les seves famílies malgrat les normes que tenen a veure amb l’“abandonament”. Al mateix temps, s’esforcen per construir-se una vida que estigui d’acord amb el que seria un nordamericà mitjà.
El moviment adventista no ha desenvolupat una cultura tan forta com la dels amish. Els adventistes estan més oberts al que es podria anomenar l’exterior i no es comporten tant com una secta separatista com els amish; però, si algú ha crescut en una família adventista, sap que hi ha una cultura adventista. La dieta vegetariana, pautes de conducta per observar el dissabte, un llenguatge denominacional típic, escoles adventistes, el club de conqueridors en lloc dels casals escoltes, la proliferació d’organitzacions adventistes i un sentit de ser diferent molt marcat són constructes de la cultura adventista. A més, si s’ha crescut a Loma Linda o a Glendale, Califòrnia; o a Berrien Springs, Michigan; o a Collegedale, Tennessee; o a College Place, Washington; o a qualsevol altra de les comunitats adventistes que hi ha escampades pel planeta, tot això serà més que evident.
«Ellen White diu que aniré a l’infern»
Un home que havia crescut en una família adventista amb qui, fa anys, vaig dinar va somriure quan ho va dir. Sabia que no era una veritat literal, sino que era una broma per a “iniciats”, perquè Ellen White no creia en la idea cristiana convencional de l’infern. Però era el seu assentiment a la sensació ben real de profunda desaprovació i desconnexió que algú pot tenir si ha crescut en una família adventista, ha anat a escoles adventistes, s’ha casat amb algú altre que també va ser educat en l’adventisme i, després de tot això, arriba el moment que necessita deixar d’anar a l’església o fins i tot demanar-ne la baixa com a membre. Aleshores, la gent que més sovint fa servir l’expressió: «La germana White diu…» solen ser els qui aixequen la paret més gruixuda i més alta.
Tot això són elements que es consideren de cultura. Vegeu el vell llibre de text d’Antropologia 101 que aguanta alguna cosa al fons d’un armari qualsevol o s’està en un racó de la prestatgeria. Totes les religions són una dimensió de la cultura o una mena de cultura. En religió, molt del que pensem que és important es una creació humana, no pas una exigència de l’Altíssim.
Per tant, ¿qui és, precisament, adventista “cultural”? ¿Ho és qui va ser educat com a adventista, coneix bé la cultura adventista i fins i tot se sent força còmode amb molts dels seus aspectes, però ja no es creu tot el que li van ensenyar quan era nen? ¿O potser ho és la persona que, massa sovint, argumenta: «Ellen White diu…» i fa que ens sentim com si haguéssim d’anar a una mena d’infern definit amb precisió mil·limètrica?
Una part del procés de maduració cap a l’edat adulta és arribar al punt en què s’és capaç de reconèixer les febleses i les limitacions dels pares i, malgrat tot, encara se’ls estima amb tota profunditat i plenitud. No hi ha res que, per tal de ser fidels a la seva memòria, ens exigeixi que siguem un clon dels nostres pares.
Francament, si hi ha res que em tregui de polleguera és que algú em digui que algú altre «no és un adventista de veritat». Doncs, mireu, tinc notícies per a tots ells. Aquesta actitud enjudiciadora no té res a veure amb el cristianisme. Em vénen ganes de dir-los: «No tens ni idea del que li passa al cor. Déu no et va donar el dret de fer aquesta mena de declaracions». I, tanmateix, crec que també cal ser amables amb aquesta mena de persones.
La idea que només hi ha una manera correcta de ser adventista es tan antiadventista com sembla. Fins als anys trenta del segle passat, la denominació no tenia Manual d’Església. Les seves declaracions doctrinals no van ser aprovades oficialment fins l’any 1980. Durant la major part de la història de l’Església Adventista del Setè Dia, sobretot en els seus inicis, els creients eren lliures de creure el que pensessin que era oportú. En la actualitat, en algunes qüestions ètiques molt importants, tals com per exemple l’avortament o causar la mort de les persones durant una guerra, la posició oficial de la denominació es deixar llibertat de consciència als membres.
Si algú vol provar de convèncer-vos que crear-vos la vostra pròpia opinió sobre quan observar el manament que parla de matar, però que hi ha aspectes que tenen menys conseqüències que hauríeu d’observar d’una certa manera, aquesta persona, senzillament, está faltada de credibilitat i de racionalitat. És evident que no parla de part de Déu, l’autor de la raó.
Com ha sigut el vostre viatge espiritual?
La vida és un viatge. Ningú us demana si voleu començar-lo i, abans que us desperteu i us adoneu de què us està passant, una bona part de la realitat ja està definida sense que hi pugueu fer res. Cadascú de nosaltres ha de seguir el seu viatge espiritual quan ens hem d’enfrontar a aspectes com les relacions, la moral, com ser creatius i productius, gaudir de la família i dels amics i pensar en les grans qüestions. Tots nosaltres tenim l’obligació de respectar el viatge espiritual de les altres persones amb qui entrem en contacte al llarg del nostre camí. Res ni ningú, sobretot tampoc Déu, ens ha atorgat el dret de pensar que nosaltres som més justos que ningú altre.
La veritat real de Jesús és que ens ensenya a estimar-nos els uns als altres, fins i tot als nostres enemics. Estimar una altra persona no vol dir que hi haguem d’estar d’acord. Vol dir que li donem la llibertat per creure el que vulgui i que nosaltres som fidels al que creiem. Permetre que els altres siguin ells mateixos no és cap amenaça per al que som ni per al que creiem.
Adventist Today adopta una visió inclusiva de la comunitat adventista definida com una “gran tenda”, on tots els adventistes, de la mena que siguin, hi són benvinguts per igual. Si sou un adventista “cultural”, hi sou benvingut. Si sou un adventista “a l’ús”, hi sou benvingut. Si sou un “antic” adventista, hi sou benvingut. Si sou un adventista “molt conservador”, hi sou benvingut. Si no teniu gaire clar què sou o fins i tot si esteu segur que no se us pot definir segons cap arquetip adventista però llegir l’Antic Testament us interessa prou, també sou benvingut. Que Déu us beneeixi, passavolant amic meu.
Permeteu-me que m’adreci als líders de l’església que pensen que la manera de construir-la és mostrar menyspreu pels adventistes “culturals”. Tinc notícies per a vosaltres: És contraproduent. Ni tan sols és cristià ni just. És de maleducats.
Monte Shalin és director executiu de l’Adventist Today Foundation, l’organització sense ànim de lucre que publica Adventist Today. També és columnista habitual i autor de 26 llibres i 122 monografies.
