dilluns, 28 de maig del 2012

Un país de pa sucat amb oli

Aquests darrers dies s'està posant de manifest el que tothom, de manera més o menys evident, pensa d'Espanya: és un país de pa sucat amb oli. Les seves finances estan per terra, amb l'economia rescatada de facto. El president del Govern, desaparegut en combat quan cal enfrontar-se amb la premsa perquè, des que fou elegit President del Govern fins avui (i encara per sorpresa), Mariano Rajoy no ha fet ni una sola roda de premsa en solitari davant dels mitjans de comunicació i ha evitat sistemàticament les compareixences conflictives endossant-les a Soraya Sáenz de Santamaría o qualsevol altre ministre. A causa dels disbarats i els escàndols que ha protagonitzat la família reial, la màxima institució de l'Estat, la Corona, no passa, precisament, pels millors moments i és objecte de burla i befa dins i fora de les fronteres i, si amb això no n'hi hagués prou, al rei li manca el coratge de donar la cara davant d'una "amenaça" de xiulada —que al final es va concretar— i, malgrat que va sortir pel seu propi peu de la clínica on li van operar el maluc trencat de manera tan estúpida, va evitar enfrontar-se a les dues aficions que, se sabia del cert, estaven disposades a fer el que van fer: xiular la Marcha Real i cantar-li allò tan oportú dels elefants que es gronxaven dalt d'una teranyina.


Això dins del territori, però fora… Ai, fora! A Europa se la passegen i a Amèrica se la rifen. Per una banda, Mariano Rajoy vinga demanar que Europa l'ajudi i obtenint la callada per resposta. De l'altra, a Amèrica, dues empreses espanyoles han vist com, de la nit al dia, els expropiaven el negoci i els feien fora amb una puntada de peu allà on l'esquena canvia el seu honrós nom; i tot això, amb el silenci escandalós de la comunitat internacional. Decididament, Espanya fa un paperot d'estrassa.


Per si no en tenien prou, si no han après la lliçó, el quixotisme dels espanyols, lluny de disminuir, arriba a cotes realment escandaloses. Tenen el país virtualment intervingut i encara gosen donar lliçons de com s'han de fer les coses? Qui és Mariano Rajoy per anar dient que la resta de bancs europeus també s'haurien de sotmetre a una auditoria? Que potser tenen un forat immobiliari tan descomunal com el que ha volgut amagar la banca espanyola? Senyors, siguin una mica més seriosos! Tots hi sortirem guanyant, vostès els primers.


D'altra banda, el Govern estatal tampoc se salva de la crema. Des que va prendre possessió dels càrrecs respectius, s'ha dedicat a saltar-se, totes sense excepció, les promeses electorals. Rajoy ha rebentat el rècord de mentides i promeses incomplertes que el seu predecessor, Rodríquez Zapatero, havia establert; i mireu que era difícil, però ho ha aconseguit, d'escreix i en un temps reduïdíssim. Algun mèrit deu tenir, això… Però, ja em perdonareu, no l'hi sé veure.


Si tot això ho amanim amb el patrioterisme més ranci i caspós, el panorama pot arribar a ser desolador. Només ha faltat que Esperanza Aguirre, capitanejant els sectors més reaccionaris de la caverna espanyola, acabés d'encendre els ànims amb la seva proposta forassenyada de suspendre el partit de la Copa del Rei i jugar-lo a porta tancada. D'entrada, altres monarquies de tradició més sòlida, l'anglesa, sense anar més lluny, saben que estan exposades a la crítica de les masses; crítica, per altra banda, que és un sa exercici de democràcia i llibertat d'expressió. Per si aquests galifardeus ultramuntans i cavernaris no se n'han adonat, en ple segle XXI els reis han perdut aquella aura de divinitat que els feia inexpugnables. Avui són persones de carn i ossos, susceptibles de ser criticades i, si donen motius per fer-ho, fins i tot caricaturitzades.

Ras i curt, Espanya torna a ser al lloc que li correspon des que va perdre el seu imperi colonial: a la grada, veient com els qui sí que compten juguen el partit. Altra cosa no pot fer; tret que vulgui fer el ridícul. Aleshores, només li cal avançar pel mateix camí que ara segueix i tindrà l'èxit assegurat.

dimarts, 22 de maig del 2012

De futbol i reialesa va la cosa, o no…

Ja fa tres anys, en una final de la Copa del Rei de futbol, van coincidir el F. C. Barcelona i l'Athletic Club de Bilbao. La xiulada a la Marxa Reial va ser tal que els micròfons d'ambient de TVE, que en feia la retransmissió en directe, no van ser capaços de captar-la i es va haver de recórrer a la supressió del so ambient i connectar el reproductor directament a les antenes televisives. Ja aleshores, allò va ser causa d'una forta polèmica i va comportar la destitució del cap d'esports de la cadena de televisió pública estatal.

En els darrers anys, les relacions entre bascos i catalans no acaben de funcionar, però si en alguna cosa coincidim és, precisament, en el nostre "amor incondicional i reverencial" per la corona espanyola. Ens l'estimem tant, el rei, que quan li toquen la musiqueta, el xinta-xinta, uns i altres li engeguem una sobirana (mai tan ben dit) xiulada.

Els atzars del futbol han volgut que enguany es repeteixi aquella final. Athletic Club de Bilbao i F. C. Barcelona tornen a coincidir en tan règia competició. Això ha fet que a can Espanyes es disparin les alarmes. Pobret Felip! S'haurà d'enfrontar a aquella caterva d'independentistes eixelebrats que no són capaços de reconèixer el bé que representa per a ells l'amor maternal que el Regne d'Espanya, la pàtria de tots els espanyols —sempre a la manera castellana, això sí; no sigui cas que la diversitat se'ns indigesti—, que els esprem les butxaques com si fossin llimones i els nega el pa i la sal perquè, ves per on, són uns egoistes que no volen mantenir els altres que sempre han viscut de la rifeta que bascos i, sobretot, catalans els van passant si us plau per força.

I amb tot això, les essències pàtries de l'espanyolisme s'estranyen que a Catalunya i al País Basc l'independentisme creixi a marxes forçades. No els cap al cap que puguem mostrar la nostra disconformitat fent un acte tan ultratjós com xiular quan sona la Marcha real.

Prova de tot això és el nerviosisme amb què Esperanza Aguirre, salvaguarda de les essències hispanes, ha respost a la perspectiva, tot just la perspectiva, que es repeteixin les xiulades de tres anys enrere. Pobre Príncep! Tan jovenet com és, se li ha d'estalviar el mal tràngol de veure com una part important del públic assistent li expressa el seu descontentament i el seu rebuig perquè el podrien traumatitzar de per vida.

Aquesta sortida de to no és altra cosa que una mostra prou evident que alguna cosa els posa nerviosos. Quan algú necessita sortir al pas d'aquesta manera per defensar allò en què creu és perquè hi detecta algun signe de debilitat. Quan ens sentim segurs, res no ens mou a defensar les nostres essències. En canvi, la inseguretat, la feblesa d'allò que fins aleshores havíem cregut ferm i inamovible provoca les reaccions més furibundes contra aquells que identifiquem com els agressors de les nostres creences.

Quan la fera es veu acorralada és quan més violenta es mostra. I aquest és el paperot que ha fet la Sra. Aguirre. D'alguna manera o altra, se sent acorralada. Potser perquè els moviments independentistes català i basc estan agafant embranzida; o potser perquè, amb Rajoy de president del Govern estatal i Ruiz Gallardón de Ministre de Justícia, tots dos els seus eterns rivals, ha acabat adonant-se que, per als seus coreligionaris polítics, ella no passa de ser una figura de segona divisió; o pel fet que se li hagi descobert que es feia trampes al solitari del dèficit pressupostari; o potser per la combinació de tot plegat; el cert és que la seva posició dins del partit i en els safareigs de estatals s'ha vist afeblida i ja no es parla tant d'ella com se n'havia parlat. Per a una personalitat com la seva, que necessita l'omnipresència mediàtica com l'aire que respira això és plat de mal pair; li cal provocar un enrenou i fer certa aquella dita: «Tant li fa que parlin bé o malament de mi, la qüestió és que en parlin».

I a fe que ho ha aconseguit. Si alguna cosa fa córrer rius de tinta als titulars dels diaris i, de retruc, estimula la verbositat dels adversaris és l'exaltació de l'espanyolisme fins a límits que freguen el ridícul, si no la paranoia. Això fa aquesta dona amb les seves declaracions al respecte de la necessitat de suspendre la final de la Copa del Rei de futbol que s'ha de jugar divendres a l'estadi Vicente Calderón i presidirà el príncep Felip perquè, segons comunicat oficial, el rei està convalescent de l'operació de maluc a què es va haver de sotmetre després de trencar-se'l quan va anar a caçar elefants a l'Àfrica acompanyat de Corinna zu Sayn-Wittgenstein, la seva amiga personal. Quin poc coratge per enfrontar-se al descontent i les reivindicacions  i quin eufemisme per referir-se al que tothom ja sap: que aquesta tal Corinna és per al rei alguna cosa més que amiga!

Per què cal una defensa tan aferrissada de la monarquia? ¿No serà que els darrers escàndols relacionats amb embolics de diners de dubtosa honradesa, d'armes de foc manejades per menors que no tenien l'edat reglamentària, de caceres i de faldilles l'han deixat tan tocada que els seus defensors i partidaris la veuen en greu risc de desaparició, cosa que els suposaria perdre un referent molt important per a ells? Cal amenaçar els qui vulguin protestar dient-los que el que volen fer està tipificat com a delicte penal? On queda la llibertat d'expressió? I, de retruc, com ho encaixa, això, la democràcia? Que potser no va amb els càrrecs de Cap de l'Estat o d'Hereu de la Corona, el risc de rebre les esbroncades d'un poble que n'està tip i fart, de tanta martingala? Personalment, no em fan gens de pena; per això cobren un sou que no és gens desdenyable i que surt dels diners que tots plegats paguem a Hisenda.