Les coses no passen perquè sí.
Sempre hi ha alguna causa que les explica. Des del punt de vista
econòmic mundial, aquest estiu ha sigut convuls. L’euro ha estat
objecte de diversos atacs furibunds als diversos mercats de capitals.
Ja fa temps que m’he adonat que els
Estats Units, que fins fa ben poc havien sigut la primera potència del món, han
entrat en clara decadència. Potser no ens n’haguem adonat del tot
perquè encara tenen una indústria i una capacitat d’influència
prou fortes, però els han sortit competidors de sota de les pedres.
El Brasil, l’Índia i, sobretot, la Xina, han pres una embranzida
inimaginable tot just fa un parell de dècades.
La independència de les antigues
colònies ha portat un procés irreversible de decadència a les
seves respectives metròpolis. Ja fa temps que França, la Gran
Bretanya i les altres potències colonials de tombant de segle XX ja
no exerceixen un paper predominant en la política mundial. Ha passat
la seva hora. A mitjans segle passat va quedar palès amb la
necessitat que els Estats Units intervinguessin en les dues guerres
mundials.
Després, amb la guerra freda, els
països europeus havien quedat tan tocats que el paper de policia
mundial va recaure sobre els Estats Units, que han exercit aquesta
funció fins fa uns vint anys, moment en què l’anomenat socialisme
real es va esfondrar com un castell de naips. Des d’aleshores,
potser a causa de l’esgotament econòmic a què els va sotmetre el
paper de defensors de les llibertats que ells mateixos es van
atorgar, les finances dels Estats Units van començar a fer figa.
Després de l’ensulsiada de la Unió
Soviètica i la caiguda del bloc comunista, avesats com estaven a
intervenir gairebé sense que ningú els ho demanés, han entrat a
molts països com un elefant a una botiga de plats i olles. Volen,
diuen, promoure els drets humans i les llibertats a tot el món.
A casa meva responem que per a aquest
viatge no calien alforges. El resultat de les seves intromissions és
el caos allà on hi posen la bota i una despesa militar desaforada
que llasta les polítiques socials i de benestar perquè s’endú un
percentatge substanciós de les finances dels estats. Benvinguda la
llibertat, doncs…
Mentrestant, al món hi havia
potències adormides que van acabar deixondint-se. Són països amb
un gran potencial econòmic i de població que han sabut trobar el
seu lloc en l’economia mundial i que han aprofitat les oportunitats
que això els proporciona. El Brasil a Amèrica del sud i l’Índia
i la Xina a l’Àsia, entre altres, són economies on, tot i les
mancances que presenten els seus respectius sistemes econòmics i
polítics (bàsicament, immenses bosses de pobresa i, a la Xina en
particular, absència absoluta de llibertats personals), han
esdevingut uns actors de l’economia mundial que cal tenir en compte
perquè, a mitjà termini, són capaços d’eclipsar els Estats Units. A hores d’ara,
la Xina, per exemple, després de desbancar el Japó, ja s’ha instal·lat al segon lloc de la classificació mundial i es preveu que en
no gaires anys superarà els mateixos Estats Units.
Quedem-nos amb la Xina. De manera
silenciosa, però constant, ha anat desplaçant la resta de potències
en els mercats internacionals. En l’actualitat, el principal soci
econòmic dels països de l’Àfrica subsahariana ja no són les
seves antigues metròpolis, sinó la Xina. No oblidem que qui vulgui
controlar l’economia mundial haurà d’estar a bones amb els
governants africans perquè a l’Àfrica hi ha els principals
jaciments dels minerals necessaris per fabricar els aparells d’alta
tecnologia actuals. Precisament, si en alguna cosa és rica l’Àfrica
és en metalls preciosos i terres rares. Al mateix temps, atès el
seu volum de població i la rapidesa amb què creix la seva economia,
la Xina està condicionant els diversos mercats de matèries primeres
alhora que ha esdevingut un dels principals creditors de les
potències occidentals, encapçalades pels Estats Units.
I això ens porta al que volia
abordar. Recordem que Occident està endeutat, que els Estats Units
han de suportar una forta despesa militar i que en els mercats
internacionals la divisa de referència, fins al moment, és el
dòlar; amb la qual cosa, la Xina és el principal creditor dels
Estats Units. Per la seva banda, els països europeus, esdevinguts
potències de segona divisió, van crear l’euro per poder accedir
als mercats internacionals amb una moneda prou forta i amb un pes
específic suficient com per no haver d’estar massa a l’albir
dels capricis de tercers.
D’entrada, la idea d’una moneda
avalada per un mercat amb 400 milions de consumidors potencials
sembla prou encertada a l’hora d’intervenir en els mercats
internacionals. Comptar amb una massa de població tan considerable
dóna solidesa a la divisa. De fet, tot i haver començat la seva
existència amb una paritat desfavorable respecte del dòlar americà,
ben poc temps després va començar a pujar fins atènyer una paritat
que rondava la xifra els 1,50 $ per euro. Ara, després d’haver
baixat fins a 1,20 $, la paritat ronda els 1,30 $ per euro i continua
el seu ascens.
La causa d’aquesta situació no és
única. Però sí que hi té molt a veure la confiança que els
inversos tenen en una i altra economia i el fet que els mercats
internacionals acceptin o no una divisa.
Recordeu que ara fa deu anys José
María Aznar ens va embrancar en una guerra que no volíem
orquestrada pels Estats Units? El motiu adduït era l’existència
d’un armament de destrucció massiva que després, com era
d’esperar, es va demostrar inexistent. La causa real potser no
l’arribarem a saber mai, però sí que hi ha una dada que és del
tot innegable: l’Iraq havia deixat de vendre el petroli en dòlars
i el cobrava en euros i encarregava les principals inversions
públiques a empreses alemanyes i franceses. (Curiosament, França i
Alemanya van encapçalar el grup de països contraris a la invasió;
per què seria?) Això implicava que l’euro havia adquirit un
prestigi de moneda refugi que estava perdent el dòlar; és a dir, el
dòlar ja no era la divisa preferent per a una bona part dels mercats
i l’euro es parlava de tu a tu amb la que fins aleshores havia
sigut l’única divisa de referència als mercats internacionals.
A simple vista, això semblaria una
fotesa, un joc de criatures; però té unes implicacions força
preocupants per a l’economia nordamericana. D’entrada, que la
pròpia moneda perdi valor en front de les altres implica que tot el
que s’importa és més car. Per a una economia en què la
importació de matèries primeres és cabdal, això representa uns
sobrecostos considerables i, de retruc, un empobriment perquè per
per aconseguir el mateix calen més diners.
Tornant a la Segona Guerra del Golf,
els Estats Units es trobaven davant d’una pèrdua d’influència
econòmica evident i els calia recuperar-la. Com? Obstaculitzant el
cobrament del petroli en euros. Tot i no ser l’únic, l’Iraq era
el país productor de petroli més important que venia en euros a
països europeus. A més, l’atemptat de les torres bessones de
l’any 2001 va proporcionar una excusa perfecta. Només calia
vincular el terrorisme extremista islàmic amb el règim de Saddam
Hussein, cosa que no va costar gaire atesos els ànims que corrien
per la societat americana, i amb la imatge ben neta, engegar una
“guerra preventiva” contra els dolents de la pel·lícula.
En el terreny de les llibertats i la
seguretat internacional, tots sabem quin va ser el resultat. El país
va quedar sumit en un caos del qual encara no n’ha sortit ni se
n’albira el final. Ara bé, en el terreny de l’economia, la
jugada va ser magistral. En recuperar el control de l’economia
iraquiana, els Estats Units tornen a comprar el petroli en dòlars,
les inversions s’adjudiquena empreses nordamericanes i la resta de
països díscols, advertits, van tornar al ramat dels bons minyons
que venen en divisa americana.
Però allò no va ser prou per impedir
que l’euro seguís per damunt del dòlar. Els mercats
internacionals segueixen preferint-lo a la divisa americana perquè
les economies europees, encapçalades per l’alemanya, la més
potent de totes elles, inspiren més confiança que l’economia
nordamericana. Ja que no hi ha manera d’enfortir el dòlar, cal,
doncs, mirar d’afeblir l’euro.
I si no es poden treure de la màniga
cap conflicte armat, això com es fa? Atacant les economies més
febles que hi estiguin vinculades: en primer lloc, la grega, seguida
de la irlandesa, la portuguesa i, finalment, l’espanyola i la
italiana. Els errors i les irresponsabilitats comesos per aquests
països no tenen excusa, però no són l’única causa de les
incerteses econòmiques d’aquest estiu. Per poc que es miri des de
la distància, no costarà gaire veure certs moviments estratègics
encaminats a afeblir l’euro.
I a tot això, què hi diu la Xina, el
principal creditor del dòlar? Doncs és el principal beneficiat que
americans i europeus s’estiguin tirant els plats pel cap. Està
jugant a dues —o, si convé, tres— bandes. Ja fa temps que, com
hem dit, la Xina s’ha convertit en el principal creditor dels
Estats Units comprant-ne deute sobirà. Ara, davant les incerteses de
l’euro i la necessitat de líquid de les economies vinculades a
ell, està invertint en el nostre continent. I no oblidem que ja té
sota control l’economia de molts països africans dels quals s’ha
convertit en el soci preferent després de desplaçar les antigues
potències colonials.
En conclusió, n’estic plenament
convençut: no trigarem gaire a veure com els centres de decisió
deixen d’estar en mans occidentals per passar a d’altres
d’asiàtiques. En un futur no gaire llunyà, la Xina, per volum de
població —i ara també per capacitat econòmica (Hong-Kong i
Xangai són uns motors econòmics formidables)—, està destinada a
ser la principal potència del món. Temps al temps…
