Aquests dies ha saltat una altra polèmica sobre la manera com els diversos governs espanyols i autonòmics administren la cosa pública. És curiós, però l’assumpte està
directament relacionat amb certa dama octogenària, i la
latifundista més important del món, que dimecres passat va contraure matrimoni en
terceres núpcies i ho va celebrar fent un numeret prou patètic a la
sortida de l’església, victorejat per la colla d’aduladors i
voltors a l’aguait de carnassa que mai falten en aquestes ocasions.
Si s’hagués vist amb els meus ulls, Cayetana Fitz-James Stuart,
XVIII duquessa d’Alba de Tormes, la dona que sobre la seva testa
acumula més títols nobiliaris reconeguts per un govern legalment
constituït de tot el món (més encara que la reina d’Anglaterra)
i cap d’una de les cases ducals més prestigioses i riques, a hores
d’ara ja s’hauria amagat de per vida dins la closca i no trauria
l’antena més que per mirar si fa sol. Si se’n fan, de bestieses,
quan s’està enamorat! O això diuen…
Però deixem l’anècdota i passem a la substància. Si un tema és
recurrent al camp espanyol —en especial l’andalús i l’extremeny—
és la sempre pendent (i mai abordada de manera efectiva) reforma
agrària. Andalusia i Extremadura són dos territoris eminentment
agrícoles en què la terra està concentrada en enormes latifundis
propietat de molt poques famílies. Al llarg dels segles això ha
provocat que la subsistència d’una part molt important de la mà
d’obra agrícola es vegi lligada als interessos d’una oligarquia
que no sempre està disposada a fer treballar unes terres que, per
diverses conjuncions de circumstàncies, els resulta més rentable
mantenir ermes.
Amb l’arribada de la democràcia es va veure que aquest exèrcit
ingent de persones era víctima d’una situació que a ningú li
agradava i, si es volia evitar un esclat social, calia trobar una
solució ràpida al problema de la seva subsistència. De manera
provisional, mentre s’esperava abordar la tantes vegades ajornada
reforma agrària, l’any 1986, el govern que presidia Felipe
González (PSOE) va idear el que es coneixeria com a PER (sigles de
Plan de Empleo Rural) i que des de desembre de 1996 es coneix
com PFEA (o el que és el mateix: Plan de Fomento del Empleo
Agrario), segons la normativa
vigent del qual, per cada vint jornades acreditades de treball (peonades), el
jornaler té dret a cent vuitanta dies de subsidi d’atur. És a dir, que per
cada dia treballat, el treballador rep nou dies de subsidi. Tot un
negoci!
D’allò ja fa prop de trenta anys
i la reforma agrària no passa de ser una entelèquia, un miratge al
que mai no s’hi acaba d’arribar. Hauria semblat lògic que mentre
el Govern de l’Estat estava presidit per un polític socialista,
presumptament més procliu a vetllar pels drets de les classes més
desfavorides, la tan esperada reforma agrària, si més no, hagués
començat a abordar-se com una qüestió imprescindible per al
progrés de les autonomies menys desenvolupades i més empobrides
d’Espanya; però no s’hi va fer res. Com era d’esperar, amb la primera legislatura del PP,
el tema va quedar empantanegat i el sistema de subsidis va quedar
enquistat en l'ADN de les autonomies andalusa i estremenya.
I és ben natural; sobretot si tenim
en compte que, tot i ser una paga molt migrada, permet tirar endavant
fent alguna feineta aquí i allà o, cas que les aspiracions
econòmiques del perceptor o la seva predisposició per a la feina no
siguin gaire elevades, fer allò tan ibèric del
qui-dia-passa-any-empeny i anar fent la viu-viu. D’aquesta manera, l’economia
submergida, lluny de desaparèixer, es va veure afavorida. Perquè el
fet de signar un contracte laboral, per mal pagat que estigui,
implica la pèrdua del subsidi. ¿I qui s’hi arrisca pels quatre rals
mal comptats que representa la diferència entre el migrat sou que pot cobrar un treballador no qualificat com els peons i el subsidi que reben per vint dies treballats?
Més val que no fem volar coloms i anem sobre segur, oi?
Curiosament, malgrat l’alternança
política que es va produir a les eleccions del 2004, la patata
calenta que representa la reforma agrària continua amagada sota
l’estora. Els pocs latifundistes, la principal dels quals és la
Duquessa d’Alba, segueixen rebent diners a dojo per no posar en
producció unes terres que els són més rendibles en estat erm i la massa
de treballadors agrícoles, estimada en uns 220.000, continua havent
de parar la mà a final de més per viure amb un mínim de dignitat.
I aquí és on jo em pregunto si
viure així és viure de manera digna. D’entrada, per més que
sigui un subsidi benintencionat el PFEA ha acabat sent una manera
encoberta de fer caritat. Les conseqüències han estat, per
començar, la desincentivació per al progrés personal de tota una
classe social. D’aquí se’n deriva que el país desaprofita un
capital humà inestimable; la qual cosa comporta una pèrdua de
competitivitat enfront d’altres països que tenen una població més
motivada. D’aquí a la decadència només hi va un pas. I si el
país entra en decadència, el resultat final és el col·lapse de
tot el seu sistema econòmic o, el que no sé si és pitjor, la
pèrdua de la seva capacitat de decidir sobre els seus propis
assumptes perquè ha caigut sota el domini de centres de
poder externs a ell.
No voldria atiar cap enfrontament
territorial entre Catalunya i Andalusia o Extremadura. Però fent
quatre càlculs he arribat a la conclusió que els catalans hi tenim
alguna cosa a dir, en tot aquest desgavell. Els comptes són clars.
Prenem la paga mitjana mensual del subsidi del PFEA (420,- €);
multipliquem-la per dotze pagues a l’any. Multipliquem el resultat
de l’operació anterior (el que percep un camperol andalús en un
any) pels 220.000 camperols acollits a aquest pla. Finalment, la
quantitat que resulti, el cost anual del PFEA, multipliquem-la pels
25 anys que fa que està vigent. La xifra final mareja:
27.720.000.000,- d'euros! Curiosament, s’assembla força a l’espoli
fiscal que Catalunya pateix en un any.
Vagi per endavant, però, que sóc
conscient que això només és un exercici domèstic faltat de tota
exactitud. Però sí que convindreu amb mi que, a grans trets, és prou orientatiu de
per on van les coses. A hores d’ara, després d’això tinc la
sensació que Catalunya ha contribuït amb el seu dèficit d’un any a
mantenir tota aquesta gent durant els darrers cinc lustres.
I després se’ns titlla
d’insolidaris! Qui és insolidari: els catalans que amb el seu
esforç ajuden a fer front al subsidi de tota una classe social o els
latifundistes que amb la seva gasiveria priven aquesta mateixa classe
social dels mitjans per guanyar-se el pa? Qui ha de ser objecte de
reprovació: els polítics que treuen el tema o els governants que,
podent-lo resoldre, romanen impassibles i permeten que l’statu
quo s’eternitzi?
Si fem un cop d’ull a la Història,
no ens costarà de veure que els catalans ja vam passar per una
situació semblant. Em refereixo a la qüestió dels pagesos de
remença, resolta el 1486 amb la Sentència de Guadalupe signada per
Ferran II d’Aragó. Castella en va quedar al marge perquè els Reis Catòlics no van unificar les respectives
corones. En conseqüència, el camp català va desenvolupar una
estructura d’explotació completament diferent de la castellana,
que es basa en el latifundi i les peonades. Sembla doncs que la
reforma agrària a Andalusia i Extremadura és un problema que
enfonsa les seves arrels en un passat bastant remot.
Ara fa trenta anys, la situació era
aquesta: Una classe privilegiada molt reduïda i mancada de visió,
àvida de conservar —i fins i tot ampliar— els seus privilegis,
s’oposava de totes les maneres possibles a l’evolució natural de
les coses. Per la seva banda, les classes socials més baixes veien
com se les privava dels mitjans necessaris per obtenir els ingressos
imprescindibles per a la seva subsistència. Amb l’Estat franquista
desmantellat, el conflicte semblava inevitable i, amb una
probabilitat molt elevada, podia ser virulent. Calia, doncs, trobar
una manera d’apaivagar els ànims. Però, ai las!, la solució ha acabat convertint-se en part del problema perquè no l’ataca des de
l’arrel, sinó que el transfereix a altres territoris que no el
pateixen alhora que deixa inalterat l’estat de coses. Cal fer-hi
alguna cosa o algú acabarà prenent mal. I no seran els
latifundistes, precisament…
I a tot això, el dia del seu
casament, els treballadors encara li fan la gara-gara a la Duquessa.
Hi tenen un conflicte, però, clar, no li havien d’esguerrar la
festa, pobreta… Per això, el seu regal de noces va ser que, en lloc de
protestar i manifestar-se el dia del seu casament (com tenien
previst), ho faran en una altra data que no li sigui tan molesta. És
que té pebrots, la burra!
