Abans d'entrar en matèria, permeteu-me aclarir que no m'oposo al progrés científic. Tanmateix, hi ha coses que m'esborronen. Una d'elles és la manipulació genètica. I en dic manipulació per dir-ho d'alguna manera; perquè ara com ara, encara que els hagin volgut revestir d'una pàtina de serietat i precisió, els intents dels científics a l'hora de modificar els codis genètics de la vida no han passat de ser una potineria.
Permeteu-me que us ho expliqui i entendreu per què. Des de fa temps, principalment des de la revolució industrial, en la història dels avenços científics hi ha hagut una tendència malaltissa a les extrapolacions més optimistes; en poques paraules, als cientifics, o els que hi tenen dipositada tota la seva fe, els agrada fer volar coloms. Durant el segle XIX el progrés tecnológic havia de dur la pau i la igualtat al món. Cada descobriment obria les portes a una nova era de pau i prosperitat equitativa que el temps i la maldat humana s'encarregaven de tancar. Tal va ser el cas de la màquina de vapor, que havia d'alliberar els homes de l'esforç feixuc de la feina i tots sabem com es tractaven els obrers a les fàbriques: jornades laborals de més de 16 hores, explotació infantil, salaris misèrrims, riquesa acumulada en immenses fortunes… I actualment el panorama no ha canviat gaire; de fet, si tenim en compte que només un 1% de la població mundial controla el 90% de la riquesa que es genera al món, costa ben poc entendre que el 75% dels habitants del planeta visquin en el llindar de la pobresa i un 10% hagin de sobreviure amb una renda que no supera 1 dòlar al dia.
Però no és d'estadístiques econòmiques que vull parlar; sinó de l'excessiu optimisme davant la capacitat redemptora de la ciència. En ella mateixa, la ciència no és ni bona ni dolenta, només és. La bondat, o la maldat, li ve donada per les persones que l'exerceixen. Si bé és cert que els potencials que ens obre el progrés científic són immensos, tenim una ingènua tendència a pensar que sempre seran per millorar la nostra condició. Però ens oblidem sistemàticament del que acabo de dir: la ciència, i de retruc el progrés científic, no és ni bona ni dolenta per ella mateixa; som nosaltres, els éssers humans, qui li donem un caire o un altre.
Un exemple d'això el tenim en la dinamita. El seu descobridor, Alfred Nobel —el mateix que dóna nom als prestigiosos premis que cada any atorga l'Acadèmia Sueca—, buscava un producte que fes més fàcil la feina dels miners, que fins aleshores havien de barallar-se amb la roca a cops de pic i pala, perquè la pólvora no tenia prou potència per esmicolar segons quins materials. Al cap de ben poc, a algú se li va acudir que aquella substància tan potent podria servir per fer bombes més destructives, de manera que l'exèrcit que les fes servir s'asseguraria més fàcilment la victòria. Heus ací un progrés per a la humanitat transformat en una maledicció. Un altre exemple: la teoria de la relativitat d'Einstein —un pacifista declarat— va servir de base per desenvolupar les armes més mortíferes mai imaginades; fins al punt que l'armament nuclear disponible seria capaç de destruir el nostre planeta no una ni dues vegades, sinó set. Que potser és un progrés, això? A mi personalment no em fa gens de gràcia viure amb una espasa de Dàmocles com aquesta penjant damunt del meu cap. He après a viure-hi arraconant la informació al fons de la meva memòria, però quan, com ara, hi haig de pensar em neguiteja. I també em neguiteja el fet que les presses i la barroeria puguin convertir en catàstrofe l'ús civil de l'energia nuclear. Sense anar gaire lluny, no sabem què fer dels residus generats per les centrals elèctriques nuclears. I no parlem de la possibilitat que una central pateixi un accident com el trencament del reactor; la fuita radiactiva pot acabar contaminant tot un continent. Us recordeu de Txernobil, a Ucraïna, l'any 1986? Encara ara en patim les conseqüències amb els casos de càncer disparats arreu d'Europa.
Un altre camp que atia la meva inquietud és la manipulació genètica. Fins ara, les intromissions humanes en el genoma no han fet altra cosa que espatllar una maquinària extremadament complexa i sensible a les alteracions. El material genètic, l'ADN, del qual en sabem alguna cosa arriba només a un 10%. La resta, un percentatge tan gran com el 90%, la funció del qual, a hores d'ara, ens resulta desconeguda, l'anomenem ADN brossa i ens quedem tan amples.
Malauradament, la presumptuositat humana ens porta a fer afirmacions gratuïtes. Amb quina seguretat afirmem que podem considerar com inútil el 90% del nostre genoma? Ens hem aturat a pensar en les implicacions ètiques que comporta la manipulació del que conté la nostra essència?
Ara com ara només coneixem com sona la llengua dels gens, però no el seu significat. Els estudis científics han demostrat que som capaços de processar de manera coherent i lògica la informació que se'ns facilita quan n'entenem un mínim del 60%. De la llengua dels gèns només n'entenem un míser 10%, l'altre 90% ens sona estrany i sense sentit. ¿Qui ens autoritza a dir que podem potinejar una cosa tan delicada, nosaltres mateixos, que ara mateix no passem de la categoria d'aprenents maldestres?
D'altra banda, reprenent el fil argumental que havia encetat, no dubto de les bones intencions dels genetistes per trobar maneres noves i menys invasives per guarir o pal·liar les malalties de base genètica. Però tampoc oblido que sempre hi ha hagut ments perverses que s'han empescat la manera de transformar els avenços científics en armes cada cop més mortíferes i terribles; i la genètica no en queda al marge. ¿Qui no ens assegura que a ningú se li passarà pel cap desenvolupar una arma biològica dissenyada específicament per aniquilar un grup de població determinat? ¿Que potser no correm el risc que, posant per cas, aparegui algun líder demagog a qui li resultin antipàtiques les persones que tenen un avantpassat jueu i ordeni el disseny d'un virus que s'encarregui d'eliminar-les?
Amb el cor a la mà, les afirmacions de Craig Mello que publica avui El Periódico de Catalunya em semblen d'una irresponsabilitat excessiva. Que ell i Andrew Fire descobrissin l'existència d'una molècula que desactiva els gèns no els hauria de dur a parlar de "tocar-los" com si fossin les tecles d'un piano. Anem amb molt de compte, per poder fer música amb un piano, abans cal cometre molts errors. En música, els errors són notes dissonants, sons al cap i a la fi; i un piano té un número reduït de tecles. En genètica, on les "tecles" es compten per centenars de milers, els errors poden ser aberracions en els éssers humans. Seran capaços els seus responsables de carregar amb aquest pes a la consciència?
