M'havia promès a mi mateix que no tornaria a abordar la qüestió dels "indignats" i el penós espectacle que, com a país, vam donar al món dimecres passat. Tanmateix, no puc estar-me de dir-hi la meva una altra vegada.
El cas és que la situació s'està enrarint per moments i jo ja no sé què pensar. Per una banda, el Conseller Puig diu, i sembla provat, que entre els manifestants de dimecres hi havia elements que tenien, cito textualment, unes «ganes ferotges de batalla campal» (tot i que no ho puc demostrar, ell també sembla que en tingui una mica de ganes, de batalla). L'oposició li retreu que el dispositiu endegat era escàs i insuficient per a l'escenari que es va trobar. Els "indignats" declaren que no va amb ells la cosa de la violència, que se'n desmarquen. I, finalment, per Internet corren vídeos l'autenticitat dels quals caldria demostrar —tot i que si són falsos estan molt ben fets—, que suposadament desemmascaren uns presumptes mossos infiltrats entre els manifestants que es dedicaven a anar escalfant l'ambient per provocar l'esclat de la violència. Ja ho he dit: No sé què pensar.
Quant a les declaracions del conseller, poca cosa hi ha a dir: fa el paperot que li toca fer. De l'oposició millor que no en parlem; fa quinze dies criticaven l'actuació de la policia per desproporcionada; en canvi dimecres, que es munta un dispositiu més moderat, se'l titlla d'insuficient i es fa retret de la manca d'efectius mobilitzats. Bé, també fan el paperot que els toca fer: criticar a desdir qui els ha fet fora amb una victòria electoral aclaparadora i neta.
Per la seva banda, els "indignats", una vegada més, fan un paper ben galdós. De tan bona fe que gasten són incapaços d'adonar-se que se'ls han afegit tota una caterva d'elements indesitjables que no fan altra cosa que aprofitar qualsevol ocasió per armar mullader i si, de passada, es destrossa algun element del mobiliari urbà o ornamental, fer festa grossa.
Finalment, pel que fa als vídeos penjats a Internet, si es tenen proves fefaents que demostren el recurs a una pràctica tan menyspreable com l'autoagressió per tal de justificar la pròpia reacció violenta adduint defensa pròpia, s'han de presentar al jutge i deixar que la justícia decideixi. En democràcia, on l'imperi de la llei ha d'estar per damunt de tot, ningú, absolutament ningú —ni tan sols les forces de l'ordre— es pot prendre la justícia per la mà. Acusar algú i, sense tenir-ne proves (o tenint-ne, tant li fa), penjar a Internet la seva fotografia o una filmació en què se l'identifiqui amb claredat és característic de països tercermundistes, de pa sucat amb oli, i pot tenir conseqüències del tot imprevisibles que poden anar acompanyades de veritables tragèdies personals i col·lectives.
Dit tot això, crec que s'imposa una reflexió profunda del que ha passat i les seves causes. Ningú està exempt de responsabilitat: uns per no saber reaccionar a temps davant les exigències de respostes que els feia la societat; els altres per pecar d'innocència i esperar que quatre crits i quatre cosses farien que els uns prestarien atenció a les seves demandes; uns tercers que, asseguts, s'estaven a veure-les passar com si amb ells no anés la cosa; i tots plegats per no haver sigut previsors en temps de vaques grasses i no haver-nos preparat per a les vaques magres.
I fixeu-vos que parlo de responsabilitat, no de culpa. Responsables en som tots; culpables, només els instigadors directes de la violència i els que s'hi van deixar arrossegar. Ara que cadascú faci examen de consciència i actuï d'acord amb el que ella li dicti. Això sí, sense trepitjar cap línia vermella que mai hauria de ser trepitjada, ja m'enteneu…
