De Nadal va la cosa.

Avui, dia de Nadal, ha saltat una notícia als diaris que posa en evidència el fet que la nostra comprensió d’aquesta festa està influïda per tota una sèrie de mites i tradicions sense cap base bíblica. Que el naixement de Jesús no va poder ser a l’hivern com la majoria de cristians celebrem, cau pel seu propi pes. El mateix Lluc, un metge grec que, pel fet de ser-ho, es caracteritza per la meticulositat, la cura i la precisió en el tractament de la informació que rep, en el seu evangeli ja ens en dóna una pista: els pastors guardaven els ramats a la cleda.

Per qui no coneix aquelles terres, només us diré que a l’hivern a Palestina hi fa un fred que pela i les nevades acostumen a ser-hi considerables. En aquestes condicions no és gens aconsellable que el bestiar passi la nit al ras. És més, els pastors assenyats, d’allà i d’aquí, a l’inici de l’hivern apleguen els ramats i els tanquen dins de l’estable fins a la primavera següent.

Aleshores, com és que celebrem el Nadal el 25 de desembre? Això s’explica amb el sincretisme que es va produir en el moment en què Constantí el Gran va declarar el cristianisme religió oficial de l’Imperi Romà. Al voltant d'aquesta data se celebraven unes festes paganes, les saturnals, que coincidien amb el solstici d’hivern, en les quals, a l’igual que amb el nostre Nadal, atès que se celebrava que a partir d’aquell dia s’allarga el temps en què el Sol transita de l’alba al crepuscle, la llum tenia un paper força rellevant. A partir d’aquí, el traspàs per òsmosi de la festa i tota la seva iconografia cap al cristianisme només era qüestió de temps.

Però tornem al tema que ens ocupa: la notícia als diaris. Ja hi ha qui ha aprofitat per ironitzar i ridiculitzar els qui som creients i tenim la Bíblia com a màxima font de coneixement del missatge de Déu per als homes. Reconec que qui així actua, en el fons, no està mancat de raó; però li cal un matís que sol quedar en l’oblit. Sovint, els causants de les comprensions errònies de la Bíblia som nosaltres mateixos perquè ens deixem arrossegar pels nostres prejudicis i, quan un text bíblic ens resulta obscur, en lloc d’esforçar-nos encara més i intentar aprofundir en la seva comprensió, triem l’opció més fàcil i declarem sense embuts que allò s’ha d’entendre de manera simbòlica, que és una metàfora. I ens quedem tan amples.

Tanmateix, ni tot són metàfores ni tampoc és correcta una lectura literal de tota la Bíblia. Hi ha una posició a mig camí dels dos extrems que dóna ple sentit als escrits bíblics: la contextualització, tenint en compte que, per als qui ens declarem cristians, és la Paraula de Déu inspirada, que no dictada, als homes. Alguns creients, no tots, pensem que Déu inspirà la Bíblia i deixà llibertat als seus autors perquè s’expressessin amb les seves pròpies paraules i de la manera que creguessin més convenient per transmetre el missatge rebut. Vista d’aquesta manera, s’entén que hi hagi passatges que requereixin una lectura en sentit literal, d’altres en sentit metafòric i d’altres a través del filtre de la cultura i els coneixements dels seus autors.

Hi ha qui vol fer ciència a partir de la Bíblia; i, indefectiblement, s’estavella de manera ben sonada. Hi ha qui amb la ciència vol desacreditar la Bíblia, i també està condemnat estavellar-se escandalosament. Tot i que parla de ciència, la Bíblia no és un llibre científic; com tampoc és un tractat d’història, malgrat que parla d’història, ni un simple recull de textos literaris, encara que alguns dels seus passatges siguin veritables joies de la literatura universal.

La qüestió és ubicar-la en el context històric, cultural i social en què fou escrita. No podem llegir-la aplicant-li els patrons de la nostra època perquè aleshores arribarem a una comprensió errònia del seu missatge. Ni tampoc podem llegir-la de cap altra manera que no sigui l’adequada a la intencionalitat original del text. Si quan volem fer ciència no acudim als textos literaris sinó als científics, per què hem de prendre com a base de ciència uns textos escrits amb una clara intenció poètica com els Salms, per posar un exemple? De la mateixa manera que tampoc podem exigir que un text la finalitat manifesta i evident del qual és ser un registre històric, com els dos llibres de les Cròniques o els dos dels Reis, presenti una qualitat literària fora de sèrie o un enfilall d’informacions de caire científic i tècnic caracteritzades per la seva precisió i unicitat d’interpretació.

D’altra banda, els autors de la Bíblia són de procedències molt variades. Entre ells s’hi compten des de persones corrents que se senten empeses a posar per escrit el missatge que Déu els ha inspirat fins a estadistes amb una formació refinadíssima que els permet l’ús de tots els recursos expressius que la llengua en què escriuen posa a la seva disposició.

Això fa que els estils i els gèneres vagin des dels més senzills als més complexos, passant per tot un ventall de formes molt diverses entre sí. A la Bíblia hi podrem trobar des de relats lineals, gairebé despullats de qualsevol ornamentació i marcats per la ingenuïtat, fins a obres de gran complexitat formal i lèxica que encara avui són referent de la literatura de la llengua en què varen ser escrites. Uns i altres s’hauran de llegir, doncs, de manera molt diferent.

Resumint, en el fons, la Bíblia parla als homes d’allò que interessa als homes i com els homes ho poden entendre. Altra cosa és que les limitacions del llenguatge humà facin de les seves i enfosqueixin la comprensió que unes ments finites com les nostres puguin tenir d’unes veritats vinculades a una realitat infinita com la Divinitat. Si tenim en compte això, les Escriptures ja no ens semblaran ingènues ni mancades d’interès per a l’home del nostre temps, sinó que esdevindran la font principal on anar a cercar la resposta a les preguntes existencials que tots ens fem i que molts, la immensa majoria, tenim pendents de resoldre: Qui sóc? D’on vinc? Què hi faig aquí? On vaig? Per què? Com?

P.D.: Bon Nadal a tothom, encara que sigui en l’estació equivocada…

Sí que és això, senyors! Sí que és això!

Ahir, diumenge, 18 de desembre, un amic em va enviar un correu en què se’m demanava que m’adherís al manifest signat per la Fundación en Defensa de la Nación Española rebutjant la presència de diputats i senadors d’Amaiur als òrgans legislatius espanyols. El document, datat el 12 de desembre, està escrit amb un abrandament forassenyat; sobretot si tenim en compte que, el dia abans, l’esquerra abertzale havia fet públic un comunicat en què lamentava el dol causat a les víctimes del terrorisme. Així mateix, la seva fraseologia em porta ecos d’uns temps i un règim polític que ningú, tret dels nostàlgics, vol que tornin: ‘indisoluble unidad de la nación española’, ‘asesinos fratricidas’, ‘valores superiores’… Em costa ben poc imaginar-me tota aquesta xerrameca en boca dels qui fa trenta-cinc anys eren al poder fent la salutació característica de les legions romanes. Aleshores, una esgarrifança de desassossec em recorre l’espinada.

Com bé podreu intuir els qui em coneixeu, no puc subscriure un manifest en aquests termes. Sempre he sigut partidari de l’entesa basada en el diàleg. A hores d’ara, l’entorn pròxim a ETA ha donat manta prova del seu desig de reconciliació. Qui som nosaltres, doncs, per no fer el mateix? Fa un parell de mesos es va iniciar un procés que, si res no el malmet, obre la porta a la pau per al País Basc.

No caiguem en el parany de voler esclafar l’adversari fins a la seva aniquilació. Això només portarà ressentiments i rancúnies, que són el germen de nous conflictes en el futur. A hores d’ara, molts historiadors coincideixen a assenyalar que la Segona Guerra Mundial no va ser altra cosa que el corolari de la Primera. L’any 1918, acabada la Gran Guerra, el revengisme francès va forçar un Tractat de Versalles ple d’humiliacions per als vençuts i, després de desposseir-los dels mitjans necessaris per fer-hi front, els va imposar unes condicions de reparació tals que els van abocar a la ruïna i el caos. No és d’estranyar que Hitler trobés el terreny adobat per tirar endavant les seves idees populistes. Aquell era un caldo de cultiu ideal per als messianismes il·luminats. Els alemanys estaven desorientats i ressentits, i ell els prometia un futur de prosperitat i pau amb una Alemanya gran i forta que dominaria el món. El resultat és conegut de tothom.

Doncs bé, no crec que sigui gaire prudent que, ara que ETA ha declarat el final de les activitats armades, ens hi vulguem acarnissar fins a la seva humiliació. Seria més assenyat, penso, que, aprofitant que se’ns brinda una ocasió extraordinària per a la reconciliació, dediquéssim els nostres esforços a obrir totes les vies de diàleg possibles, entre elles, per descomptat, la parlamentària. A hores d’ara, amb independència de quina sigui la seva ideologia, els bascos,, tots sense excepció, encara són ciutadans del Regne d’Espanya i, com a tals, tenen tot el dret de fer sentir la seva veu a les institucions de l’Estat. Negar-los-el és atemptar contra els principis de la democràcia que diem defensar.

No obstant, el manifest esmentat és mereixedor d’una anàlisi més detallada. Dedicaré la resta d’aquesta entrada a rebatre un per un tots els punts de la seva argumentació demostrant que es basen en contradiccions i fal·làcies.

1º/ Porque SI creemos en la Libertad y en el pluralismo político, NO aceptamos que ninguno de los representantes de la Nación Española puedan ser portavoces de ideologías totalitarias que atentan contra la libertad individual y los derechos fundamentales de los españoles.

Precisament, perquè creuen en la llibertat i el pluralisme, han d’acceptar que hi puguin tenir representació. Altra cosa és que, valent-se dels recursos que la democràcia posa al seu abast, combatin les idees totalitàries que diuen que rebutgen, que també és legítim. Excloure els seus partidaris del joc democràtic és, per definició, una conculcació dels drets fonamentals dels espanyols i, fins que no es demostri el contrari, els abertzales encara són ciutadans d’Espanya. Caurem en l’error de fer-los el mateix que els acusem de fer?

2º/ Porque SI creemos en la Justicia, NO aceptamos que los recadistas de los asesinos de casi un millar de españoles nos representen, provocando que la Justicia quede desterrada de la vida política española al situar al mismo nivel a los defensores del terror secesionista con el resto de diputados españoles.

D’això se’n diu matar el missatger. Que les idees polítiques d’algú siguin més o menys afins a les d’un homicida no el converteixen en criminal de manera automàtica. D’altra banda, els penedits mereixen una segona oportunitat. Els la negarem? És just? En un Estat on la Justícia va encaminada a la reinserció i no només a la retribució, quin sentit té que, les compartim o no, no deixem que els acusats exposin les seves raons? La meva besàvia deia que cap jutge pot fer justícia sense abans haver escoltat totes les parts. Per a aquesta gent, els abertzales estan acusats, jutjats i condemnats tot d’una. Això no és ser just, sinó justicier. Quan no va acompanyada de la magnanimitat, la justícia és injusta.

3º/ Porque SI creemos en la Igualdad, NO aceptamos que los portadores de delirantes ideologías excluyentes y esencialistas puedan representar al conjunto de la Nación española.

Aquí ens enfrontem a un oxímoron clar. Sempre segons la Constitució espanyola que amb tanta passió defensen els signants del manifest i per la qual professen tanta devoció, tots els ciutadans espanyols són iguals amb independència de la ideologia, la religió, la classe social, el sexe, etcètera. El sol fet de no acceptar ja és excloure. Per tant, convindreu amb mi que, en paraules seves, els signants del manifest defensen una «ideologia delirant, excloent i essencialista»… Per aquesta regla de tres, els haurem de deixar fora del joc parlamentari? A més, segons la Constitució espanyola, l’única institució que representa la integritat de l’Estat espanyol és la Corona, personificada en la figura del Rei. Un càrrec electe no representa el conjunt de la nació, sinó els votants de la seva circumscripció electoral, als quals es deu. Per tant, un diputat o un senador electe per Guipúscoa, Biscaia o Àlava no em representa a mi, que visc a Barcelona, sinó als electors de les províncies basques i es deu a ells, no a mi. No entendre això és no entendre el parlamentarisme i desconèixer la Carta Magna.

4º/ Porque SI creemos en la indisoluble unidad social, política, histórica y territorial de la Nación española —que es fundamento de nuestra Constitución—, NO aceptamos que puedan ocupar un escaño en el parlamento nacional aquellos que destilan tanto odio contra la Nación, y que actúan sin descanso, e ilegítimamente, con el proyecto de destruirla.

Ja em perdonaran… Tinc la impressió que estan confonent el pa amb les sopes. La unitat territorial dels estats no és una realitat indissoluble. De fet, els estats neixen, creixen i es dissolen amb una facilitat més que espaordidora. Només cal fer un cop d’ull a la història recent d’Europa per adonar-nos que les fronteres estatals no són més que una convenció que ens permet governar-nos. En els darrers vint anys el nostre vell continent ha vist com els atles quedaven obsolets diverses vegades d’un dia per l’altre.

Pel que fa a la unitat històrica i política, tampoc és que Espanya sigui una realitat gaire antiga. Com a tal va néixer ara fa tres-cents anys. Abans no era més que un conglomerat de territoris independents entre si aixoplugats sota un mateix monarca. Per a més aclariments a respecte, podeu acudir al meu article Nacionalismes en conflicte, publicat en aquest mateix bloc el 2 de juliol de 2007.

Quant a la unitat social, és una qüestió que entra de ple en la percepció personal. No els discutiré que ells ho vegin així, però m’haureu d’admetre que jo ho pugui entendre d’una altra manera. Les persones s’adscriuen als grups que perceben com a més pròxims a la seva manera d’entendre la realitat i que, per tant, els permeten viure d’una manera més propera al que entenen que són els seus desitjos i les seves necessitats. En el meu cas, Espanya no em resulta tan propera com Catalunya i, per això, no em sento espanyol, sinó català, sense que això m’impedeixi sentir-me europeu a la vegada; però no espanyol, repeteixo, perquè l’espanyolitat segons l’entenen els qui es diuen espanyols em resulta incompatible amb la meva catalanitat. Altra cosa és si la meva ciutadania legal coincideix o no amb el meu sentiment nacional.

Pel que fa a l’odi immens i exacerbat cap a la nació espanyola que segons els signants d’aquest manifest se’m suposa, molt a desgrat de decebre’ls, confesso que, intrínsecament, no en sento gens. El que sí que sento és una necessitat imperiosa de fer coincidir la meva ciutadania legal amb el meu sentiment de catalanitat. Suposo que en el cas dels bascos la cosa deu anar pels mateixos viaranys, encara que crec que l’ús de la violència és un error. Sí que percebo, en canvi, un odi desaforat del nacionalisme espanyol envers tot allò que no s’emmotlla a les seves premisses. Per tant, no puc pensar altra cosa que, en realitat, l’animadversió manifesta va des del nacionalisme espanyol cap als anomenats nacionalismes perifèrics, i no a l’inrevés.

Quant a la pretesa il·legimitat del desig d’independència, s’obliden que és un dret recolzat i promogut per totes les institucions i organismes internacionals en què participa l’Estat espanyol; fins al punt que en àmbits diplomàtics s’arriba a admetre la validesa d’una declaració unilateral d’independència. No reconèixer-lo és contravenir totes les convencions del Dret Internacional.

5º/ Y porque SI creemos en la democracia española, NO aceptamos que los delegados de los asesinos fraticidas se infiltren en nuestras instituciones, poniendo en gravísimo peligro a la propia democracia española.

Aquí em cal que m’aclareixin què volen dir. Que potser és diferent, la democràcia espanyola, de la resta de democràcies? Són diferents, els seus principis? Per mi, i que em corregeixin els entesos si m’equivoco, el concepte de democràcia es basa en uns principis universals que es manifesten de molt diverses maneres i que, bàsicament, es poden resumir en el respecte mutu més estricte.

Qui abans no respecta tampoc pot esperar ni exigir que se’l respecti. Si el nacionalisme espanyol no és capaç d’entendre que hi ha altres maneres de veure la realitat i respectar-les, com pot pretendre que els altres nacionalismes, siguin del signe que siguin, el respectin? Si algú ha rebut maltractaments per ser diferent de com el nacionalisme espanyol vol que sigui (i al País Basc i a Catalunya n’hi ha hagut uns quants), com podem esperar que el respecti? No serà lògic pensar que la seva sola idea li provoqui basques?

Quant a tractar de «delegats dels assassins fratricides» aquells qui han renunciat explícitament a la violència com a mitjà per aconseguir uns fins perfectament legítims, com acabo de demostrar, i s’avenen a participar en les institucions democràtiques, tot treballant en pau i dins de l’àmbit de les idees per arribar al seu objectiu, és una infàmia digna de ser portada al jutjat de guàrdia; és parlar des del ressentiment i la rancúnia; implica no voler la reconciliació, sinó l’esclafament de l’adversari. Per tant, no contribueix a fer que prevalgui la democràcia ni afavoreix la cohesió i la unitat socials amb què els signants del manifest tant s’omplen la boca. Qui exclou qui? Qui estableix divisions? Qui afavoreix la destrucció de la unitat nacional? Qui posa en perill gravíssim la democràcia? Qui, després d’haver sigut partidari durant dècades de la violència, fa un gest de contrició, reconeix el seu error i s’avé a entrar en el joc democràtic o qui té com a únic objectiu la destrucció dels possibles opositors? En democràcia, les batalles es guanyen a la tribuna d’oradors, no a les presons ni a les comissaries i encara menys als cementiris.

En definitiva, sí que és això, senyors! Sí que és això! Sí que han de ser al Congrés dels Diputats i al Senat, representant la sensibilitat de tots aquells que els van votar perquè anhelen un futur en què poder ser tal com els agradaria poder ser. I si això va en detriment de les fronteres de l’Estat, potser és que l’Estat no ha sabut donar-los allò que necessiten… Si se senten exclosos, ¿que potser se’ls ha de condemnar a viure d’una manera que els resulta incòmoda i desagradable, imposant-los unes condicions que els són feixugues? Quanta sang vessada no ens hauríem estalviat tots plegats si, quan prenia cos la reivindicació d’independència, se’ls hagués permès iniciar el seu camí en solitari!

Quina és l’essència del concepte polític d’estat? És, com el nacionalisme espanyol interpreta, una realitat sagrada i intocable que dimana de les altures celestials o és una convenció que ens hem atorgat els humans a fi d’organitzar-nos de manera més eficient? Els estats estan al servei de les persones o les persones al servei dels estats? Reflexionem-hi i potser començarem a entendre fins a quin punt estem obcecats per unes idees preconcebudes inculcades durant la infantesa. La gran tragèdia del fanàtic és que el seu fanatisme l’incapacita per adonar-se que ell també és fanàtic.