El país està en crisi. Les retallades campen pels seus dominis i la classe mitjana veu com, un dia sí i l'altre també, es es perd un llençol d'aquells drets que tants esforços li va costar d'aconseguir que se li reconeguessin. Les prestacions socials del pomposament anomenat estat del benestar les passen magres. La partida pressupostària destinada a investigació cau sota mínims. Les infraestructures, tan necessàries per al bon funcionament de l'economia, es queden sense un euro i s'han de posposar.
Per si això no fos poc, els seus gendres ens han regalat amb tota una sèrie de sainets i vodevils que ni els dramaturgs més imaginatius podrien superar. Un, després d'engalipar-li la filla gran, va acabar embolicat en un estira i arronsa de faldilles que no eren les de la seva dona, precisament. Resultat: divorci. Tot un tràngol per a una família tan catòlica com la seva. L'altre gendre ens ha sortit espavilat i tot un murri. Fent servir la posició de la filla petita, s'ha dedicat a escalar graons en l'escalafó social i, gràcies al prestigi que li havia atorgat el seu matrimoni, va aconseguir fer-se amb una bona picossada de diners de procedència pública i de guanys ben dubtosos. De fet, aquí, els engalipats, directament o indirecta, hem sigut tots plegats; perquè la cosa pública és això, pública, de tots.
Però és que la dona de l'engalipador no en sabia res, dels tripijocs del seu marit… ¿De veritat que s'ho creuen, que ens empassem aquesta bola? Si ella és copropietària d'una de les empreses involucrades en la trama, és creïble que no estigués al corrent de les anades i vingudes de diners?
Però és que, a sobre, quan a casa el pare es van assabentar dels negocis del gendre, en lloc de fer-lo passar per l'adreçador, que és el que hauria tocat, van i me l'envien lluny… I ell ho aprofita per engrossir encara més els seus "assumptes"! Clar, amb tanta aigua pel mig, qui ho havia de sospitar que encara hi havia racons tèrbols en l'economia familiar?
Si amb això no n'hi ha prou, els escàndols d'aquesta família ja han començat a esquitxar els més menuts. Ara resulta que el primer nét, aquell que té un nom tan sonor i que va néixer ara fa tretze anys, s'ha ferit el peu amb una escopeta de caça mentre feia pràctiques de punteria a casa del seu pare (aquell gendre que es va divorciar per un embolic de faldilles, us en recordeu?) Això no passaria de ser una anècdota si no fos perquè a casa nostra, l'edat mínima per poder manejar armes de foc, de qualsevol mena, és als catorze anys. És a dir, s'han passat les normes per allò que no sona.
I clar, el patriarca, veient que tothom de casa seva tenia el seu raconet a la galeria de la fama, no ha volgut ser menys. Li ha agafat la dèria d'anar a caçar elefants (ja voldria veure si de veritat els caça o li fan com a aquell que li enganxaven els catxalots a l'ham) a un safari que organitza la seva "amiga personal". Com qui diu, ningú tret dels més pròxims se n'hauria assabentat. Però el destí, que és tossut com les mules i s'ha entestat a tenir-los sempre al punt de mira dels periodistes, ha volgut que un graó es posés allà on no s'hauria d'haver posat i el presumpte caçador acabés de corcoll i amb una cama trencada. Conseqüència: els ciutadans que pateixen les retallades s'han assabentat que el seu sobirà s'està clavant la gran vida quan, qui més qui menys, tothom va amb els budells a les mans. El caçador ha estat caçat. Justícia poètica, en diuen.
Si és que ja ho diu la dita: On no n'hi ha, no en raja. I a can Borbó, de senderi, poquet, poquet…
