El maig passat, concretament el dia 8, vaig llegir a El Periódico de Catalunya una notícia que, encara que perduda en el paperam del diari, és mereixedora de tota la meva atenció; i penso que potser també la de qui llegeixi aquest escrit. La notícia en qüestió fa referència a unes declaracions de l'arquebisbe de Pamplona, monsenyor FernandoSebastián.
Sobta que algú que als anys de la transició espanyola es va posar del costat del cardenal Vicente Enrique i Tarancón, conegut pel seu tarannà progressista i moderat, ara hagi donat un cop de timó que el faci emprendre un rumb tan divergent del que havia estat aleshores. Les declaracions del prelat no deixen indiferent; si més no, són sorprenents i obliguen a reflexionar una mica sobre la postura que els bisbes espanyols estan adoptant en matèria política i social.
No parlarem ara de la polèmica de la parròquia de San Carlos Borromeo de Madrid, que, tot i tenir repercusions socials, és un assumpte que té a veure més amb un enfrontament intern entre la cúria i els seus feligresos de base que no pas altra cosa. Del que es tracta aquí és de veure com pensen els dirigents de la encara poderosa, tot i que no tant com abans, Església Catòlica.
De bell antuvi, espanta veure que algú que és tingut com a pastor d'ànimes, que s'hauria de caracteritzar per la seva moderació i equilibri, que no s'han de confondre amb feblesa ni oportunisme, pugui prendre una opció de pensament polític tan radical i de conseqüències tan funestes per a la vida democràtica d'aquest país. M'explico. Monsenyor Sebastián va aconsellar als catòlics que votin partits d'extrema dreta: Comunión Tradicionalista Católica, Alternativa Española, Tercio Católico de Acción Política i Falange Española y de las JONS.
Els tres primers, ho reconec, em resulten desconeguts; però davant de l'últim no puc sentir altra cosa que una esgarrifança que em recorre tota l'espinada. Els que ja tenim una edat no tindrem gaires dificultats a recordar el règim dictatorial del general Franco i tots els horrors que el van acompanyar. Aquella dictadura s'emparava darrere del que s'anomenava Movimiento Nacional —refós dels requetès carlistes i la Falange de José Antonio Primo de Rivera fusionada amb les (Juventudes Obreras Nacional Sindicalistas)— i una connivència clara amb la jerarquia eclesiàstica. El resultat va ser una cosa tan nefasta com el nacional catolicisme, que durant quaranta anys va ofegar les consciències i la llibertat de les persones.
Sóc del parer que un cristià sincer ho és des que es lleva fins que se'n va a dormir i set dies a la setmana; per això, la seva fe i la seva moral han d'impregnar tot allò que faci i ha de buscar la promoció d'uns principis que, ben entesos, són causa de progrés per a les persones. En conseqüència, a l'hora de participar en uns comicis, ell, com a individu, té l'obligació moral de triar l'opció que més s'acosti als principis expressats en els evangelis.
Ara bé, una cosa és l'elecció personal —que és això: personal— i una altra de molt diferent és voler influir en els altres perquè facin el que se'ls indica. I això és el que ha fet Monsenyor Sebastián. Parlant des de la seva posició d'autoritat dins de l'església, i embolcallant les seves declaracions d'un caire social, s'ha atrevit a indicar el sentit que hauria de tenir el vot d'un catòlic.
A més, en una clara intrussió en el terreny de la política, va opinar sobre afers que atenyen la Generalitat i els pactes que han possibilitat el govern tripartit a Catalunya per dimonitzar-lo i queixar-se que l'església quedi fora perquè està «injustament inclosa» en la dreta franquista. La cintura que es necessita per fer aquesta finta és de miracle. D'una banda recomana que es votin partits de clar contingut franquista i per l'altra es queixa que se l'inclogui en el franquisme… Amb quin pa es menja?
Segueix amb les perles. Es lamenta que no es reconegui la «contribució històrica» de l'Església Catòlica a l'«adveniment de la democràcia». Aquella església sí; aquella església, seguint els principis del Concili Vaticà II, va ajudar a consolidar la democràcia i la va afavorir promovent als anys seixanta i setanta els moviments de base que van ser el germen de la marea democràtica que es va desfermar amb la mort del dictador. Ara que l'Església Catòlica Apostòlica i Romana és menys apostòlica i més romana que mai, ara que gairebé ha buidat de contingut la reforma que va endegar aquell concili, que els seus plantejaments són gairebé tridentins i la cara que se li endevina, encara que amagada sota d'una munió de vels d'amabilitat, és la ganyota mal dissimulada amb un somriure del monstre sanguinari, disposat a fer qualsevol cosa per tal de fer callar la veu dels qui gosen pensar de manera independent, aquesta església té ben poc a veure amb aquella.
Una última guinda: Monsenyor Sebastián es lamenta també del fet que els partits vulguin «excloure» el PP de l'alternança de poder. No serà justament el contrari? No serà que és el PP, amb la batussa constant i el mullader pel mullader, qui s'està tancant portes? A qui li és possible entendre's amb algú que prediu catàstrofes i veu conspiracions per tot arreu? Quin crèdit mereix un partit que, entre altres coses, fa possible que una comunitat autònoma que està sota el seu govern hagi rebut una severa amonestació del Parlament Europeu per especulació urbanística i danys irreparables a l'ecosistema? Les respostes queden per al lector i a ell toca jutjar si sa Il·lustríssima té raó.
Molt sibil·lí, Il·lustríssima; molt sibil·lí, però no cola. No cola perquè un pastor d'ànimes, en teoria, no s'ocupa d'altres afers que del benestar espiritual del seu ramat. Se'm respondrà que perquè hi hagi benestar espiritual hi ha d'haver un mínim de benestar material. Cert, no ho nego. En una ocasió, el mateix Jesús de Natzaret va procurar l'aliment per a unes 10.000 persones que havien anat a escoltar-lo (Mateu 14, 15-21, Marc 6, 35-44, Lluc 9, 12-17 i Joan 6, 4-13); amb la panxa buida, el cervell no és capaç de pensar amb claredat.
Però no és menys cert que en una altra ocasió, quan els fariseus el van posar davant la disjuntiva de dir si era lícit o no pagar impostos als romans, ell, prenent una moneda amb l'efígie del Cèsar, respongué dient que es donés «al Cèsar el que és del Cèsar i a Déu el que és de Déu» (Mateu 15, 21, Marc 12, 17 i Lluc 20, 25), marcant una clara línia divisòria entre els afers terrenals i els religiosos. I això, precisament, és el que per tradició històrica no ha fet mai la jerarquia catòlica.
No ho va fer en temps passats ni tampoc ho fa ara. És evident i natural que una persona que per feina i vocació està al corrent del que passa en el nostre món tingui un criteri propi sobre el que caldria fer. Fins i tot és lloable que aquesta persona doni consell quan se li demana, perquè qui ho fa li atorga una certa autoritat moral. Però d'aquí a fer servir la pròpia posició de prestigi, i aprofitar la tribuna que aquesta brinda, per difondre les pròpies opinions personals sobre assumptes en els quals no es tenen competències és, almenys, una irresponsabilitat, si no un abús d'autoritat i una clara intrusió en la tasca d'altri.
Que potser els polítics diuen als bisbes com han de dirigir les seves diòcesis? Que potser jo, míser llec com sóc en la matèria —i com jo, tants altres—, m'atreveixo a discutir com gestionen la salut espiritual de les ànimes que els han estat confiades? En justa correspondència, tampoc el clergat hauria de fer servir la trona per parlar d'assumptes que no són de la seva competència. Els eclesiàstics poden donar principis que regeixin la vida dels seus feligresos. Hi estan obligats, de fet. Però d'aquí a dirigir les seves vides hi ha una barrera que més val que no traspassin si no volen caure en el parany de la dominació.
Llàstima, semblava que, per fi, l’evangeli s’havia emparat de l’Església Catòlica; es veu que no. Per aquest camí no calien alforges.
