Tot va començar quan Woody Allen, el director de cinema novaiorquès, va anunciar que tenia la intenció de venir a Barcelona per rodar els exteriors de la seva nova pel·lícula. Es va desfermar la febra mitòmana. Fins les autoritats van ser presa del frenesí.
L'ambient es va anar escalfant i va arribar a cotes de veritable paroxisme. Finalment, el 10 de juliol es va desfermar el deliri col·lectiu. El cineasta aterrava a l'aeroport d'El Prat i la seva arribada es convertia en un esdeveniment d'interès nacional. Els actors es delien per sortir a la pel·lícula, les autoritats frisaven per fer-se una fotografia amb el director i tots els mitjans de comunicació de masses anaven plens del “magne esdeveniment”. Semblava que a la ciutat hi havia arribat el fill dels déus.
I vam arribar al súmmum dels despropòsits quan, als jardins del Gran Hotel Miramar se li va improvisar una roda de premsa amb presència del regidor, el conseller i la ministra del ram. L'espectacle era llastimós. La visió d'aquell homenet, menut, esprimatxat i escanyolit, de mirada espantadissa arraulida rere unes ulleres de pasta negra i cobert amb l'etern barret de pescador de canya, envoltat d'aquella caterva de polítics que li anaven fent barretades mentre exercien de paons i s'estarrufaven com dindiots em va fer venir basques. Confesso que em vaig avergonyir de tenir els representants que tenim.
Admeto que no sóc gens mitòman. Mai no he sentit devoció per ningú, tot i que sempre he estat capaç d'experimentar un gran respecte i admiració per les persones que considero tocades per les muses. Reconec que la meva afició per la música m'ha empès a fer un viatge d'anada i tornada des de Barcelona a Cadaqués per assistir a un concert on hi intervenia el meu baríton preferit. Qui més, qui menys, alguna vegada en la vida, tothom deu haver fet una bogeria semblant. Però d'aquí a perdre l'oremus i fer un paper d'estrassa, ja em perdonareu, hi ha una gran distància. I paper d'estrassa és el que han fet tots els que, com tàbecs, s'han agombolat al voltant del director clarinetista.
En primer lloc, els polítics van actuar amb un provincianisme característic dels acomplexats. I si no és així, dieu-me per quins set sous se li havien de retre honors gairebé de cap d'estat a un ciutadà ordinari. Cert que és un cineasta de prestigi reconegut internacionalment; però no deixa de ser un ciutadà més. Els honors que pugui merèixer per l'exercici del seu art se li han de retre on toca: a les sales de cinema i en els diversos festivals. Tot el que no sigui això està fora de lloc. Que potser es fa tanta xeixa quan arriba un primer ministre d'un país petit? Em sembla que el rang protocolari del primer ministre és molt superior al d'un director de cinema, per més famós que sigui el director i petit el país del primer ministre.
Però és que aquí hi ha hagut una altra gent que també ha fet un trist paperot. Els actors del nostre país, els professionals de la nostra faràndula, van postular-se per intervenir en la pel·lícula. Actors i actrius de la talla de Manel Barceló, Abel Folk i Lloll Bertran es van presentar, amb sort diversa, a les proves de selecció. Ahir, en una entrevista a El club d'estiu, de TV3, Abel Folk deixava entreveure un cert desencís. Va ser molt discret, no va dir res que es podés interpretar com un retret, però n'hi va haver prou amb una sola frase: «Se'ns va contractar com a actors i vam acabar fent de figurants». Sobren els comentaris. Que algú de la seva talla, que, a més d'actuar, dirigeix i gestiona una productora, hagi de pronunciar aquestes paraules, diu molt, i res de bo, del tractament que han rebut els professionals del país, molts dels quals estan tan o més ben qualificats per fer la seva feina que moltes de les estrelles de cinema americanes.
Finalment, reconec que no entenc els motius que empenyen tanta gent a sentir la devoció que senten per les pel·lícules de Woody Allen, un director que sol fracassar a casa seva i a qui, en canvi, a Europa, i més concretament a Catalunya, se li professa una veritable devoció, alhora que se'l considera un geni. Dieu-me analfabet, ignorant i tot el que se us acudeixi, però no sé treure-li el suc. Tot el que li he vist m'ha deixat la mateixa impressió: un home carregat de neurosis i complexos que aprofita el cel·luloide per fer la seva catarsi personal i, a més, guanyar-s'hi la vida. Ja em disculpareu, però no estic disposat a ser espectador dels drames d'altri, ja en tinc prou amb els meus; no sóc cap psicoanalista.
Tot això em porta a una altra mena de reflexió. Els éssers humans necessitem dipositar la nostra devoció, la nostra fe o dieu-ne com us sembli en algú o alguna cosa. Ha estat una constant en tota la història del gènere humà. Primer, quan els coneixements científics eren més aviat minsos o inexistents, les persones retien culte a la divinitat. Més tard, quan la ciència va assolir un cert grau de desenvolupament, aquesta adoració va recaure en el progrés científic. Darrerament, atès que el coneixement científic, tot i superar d'escreix les espectatives, no ha estat capaç de suplir les necessitats emocionals i espirituals, la devoció es reparteix entre herois ficticis, farandulaires i altres mites que la nostra època ha estat capaç de generar. En el fons, per més que ho pretenguem, no hem canviat gaire, no us sembla?
