diumenge, 25 de desembre del 2011

De Nadal va la cosa.

Avui, dia de Nadal, ha saltat una notícia als diaris que posa en evidència el fet que la nostra comprensió d’aquesta festa està influïda per tota una sèrie de mites i tradicions sense cap base bíblica. Que el naixement de Jesús no va poder ser a l’hivern com la majoria de cristians celebrem, cau pel seu propi pes. El mateix Lluc, un metge grec que, pel fet de ser-ho, es caracteritza per la meticulositat, la cura i la precisió en el tractament de la informació que rep, en el seu evangeli ja ens en dóna una pista: els pastors guardaven els ramats a la cleda.

Per qui no coneix aquelles terres, només us diré que a l’hivern a Palestina hi fa un fred que pela i les nevades acostumen a ser-hi considerables. En aquestes condicions no és gens aconsellable que el bestiar passi la nit al ras. És més, els pastors assenyats, d’allà i d’aquí, a l’inici de l’hivern apleguen els ramats i els tanquen dins de l’estable fins a la primavera següent.

Aleshores, com és que celebrem el Nadal el 25 de desembre? Això s’explica amb el sincretisme que es va produir en el moment en què Constantí el Gran va declarar el cristianisme religió oficial de l’Imperi Romà. Al voltant d'aquesta data se celebraven unes festes paganes, les saturnals, que coincidien amb el solstici d’hivern, en les quals, a l’igual que amb el nostre Nadal, atès que se celebrava que a partir d’aquell dia s’allarga el temps en què el Sol transita de l’alba al crepuscle, la llum tenia un paper força rellevant. A partir d’aquí, el traspàs per òsmosi de la festa i tota la seva iconografia cap al cristianisme només era qüestió de temps.

Però tornem al tema que ens ocupa: la notícia als diaris. Ja hi ha qui ha aprofitat per ironitzar i ridiculitzar els qui som creients i tenim la Bíblia com a màxima font de coneixement del missatge de Déu per als homes. Reconec que qui així actua, en el fons, no està mancat de raó; però li cal un matís que sol quedar en l’oblit. Sovint, els causants de les comprensions errònies de la Bíblia som nosaltres mateixos perquè ens deixem arrossegar pels nostres prejudicis i, quan un text bíblic ens resulta obscur, en lloc d’esforçar-nos encara més i intentar aprofundir en la seva comprensió, triem l’opció més fàcil i declarem sense embuts que allò s’ha d’entendre de manera simbòlica, que és una metàfora. I ens quedem tan amples.

Tanmateix, ni tot són metàfores ni tampoc és correcta una lectura literal de tota la Bíblia. Hi ha una posició a mig camí dels dos extrems que dóna ple sentit als escrits bíblics: la contextualització, tenint en compte que, per als qui ens declarem cristians, és la Paraula de Déu inspirada, que no dictada, als homes. Alguns creients, no tots, pensem que Déu inspirà la Bíblia i deixà llibertat als seus autors perquè s’expressessin amb les seves pròpies paraules i de la manera que creguessin més convenient per transmetre el missatge rebut. Vista d’aquesta manera, s’entén que hi hagi passatges que requereixin una lectura en sentit literal, d’altres en sentit metafòric i d’altres a través del filtre de la cultura i els coneixements dels seus autors.

Hi ha qui vol fer ciència a partir de la Bíblia; i, indefectiblement, s’estavella de manera ben sonada. Hi ha qui amb la ciència vol desacreditar la Bíblia, i també està condemnat estavellar-se escandalosament. Tot i que parla de ciència, la Bíblia no és un llibre científic; com tampoc és un tractat d’història, malgrat que parla d’història, ni un simple recull de textos literaris, encara que alguns dels seus passatges siguin veritables joies de la literatura universal.

La qüestió és ubicar-la en el context històric, cultural i social en què fou escrita. No podem llegir-la aplicant-li els patrons de la nostra època perquè aleshores arribarem a una comprensió errònia del seu missatge. Ni tampoc podem llegir-la de cap altra manera que no sigui l’adequada a la intencionalitat original del text. Si quan volem fer ciència no acudim als textos literaris sinó als científics, per què hem de prendre com a base de ciència uns textos escrits amb una clara intenció poètica com els Salms, per posar un exemple? De la mateixa manera que tampoc podem exigir que un text la finalitat manifesta i evident del qual és ser un registre històric, com els dos llibres de les Cròniques o els dos dels Reis, presenti una qualitat literària fora de sèrie o un enfilall d’informacions de caire científic i tècnic caracteritzades per la seva precisió i unicitat d’interpretació.

D’altra banda, els autors de la Bíblia són de procedències molt variades. Entre ells s’hi compten des de persones corrents que se senten empeses a posar per escrit el missatge que Déu els ha inspirat fins a estadistes amb una formació refinadíssima que els permet l’ús de tots els recursos expressius que la llengua en què escriuen posa a la seva disposició.

Això fa que els estils i els gèneres vagin des dels més senzills als més complexos, passant per tot un ventall de formes molt diverses entre sí. A la Bíblia hi podrem trobar des de relats lineals, gairebé despullats de qualsevol ornamentació i marcats per la ingenuïtat, fins a obres de gran complexitat formal i lèxica que encara avui són referent de la literatura de la llengua en què varen ser escrites. Uns i altres s’hauran de llegir, doncs, de manera molt diferent.

Resumint, en el fons, la Bíblia parla als homes d’allò que interessa als homes i com els homes ho poden entendre. Altra cosa és que les limitacions del llenguatge humà facin de les seves i enfosqueixin la comprensió que unes ments finites com les nostres puguin tenir d’unes veritats vinculades a una realitat infinita com la Divinitat. Si tenim en compte això, les Escriptures ja no ens semblaran ingènues ni mancades d’interès per a l’home del nostre temps, sinó que esdevindran la font principal on anar a cercar la resposta a les preguntes existencials que tots ens fem i que molts, la immensa majoria, tenim pendents de resoldre: Qui sóc? D’on vinc? Què hi faig aquí? On vaig? Per què? Com?

P.D.: Bon Nadal a tothom, encara que sigui en l’estació equivocada…

dilluns, 19 de desembre del 2011

Sí que és això, senyors! Sí que és això!

Ahir, diumenge, 18 de desembre, un amic em va enviar un correu en què se’m demanava que m’adherís al manifest signat per la Fundación en Defensa de la Nación Española rebutjant la presència de diputats i senadors d’Amaiur als òrgans legislatius espanyols. El document, datat el 12 de desembre, està escrit amb un abrandament forassenyat; sobretot si tenim en compte que, el dia abans, l’esquerra abertzale havia fet públic un comunicat en què lamentava el dol causat a les víctimes del terrorisme. Així mateix, la seva fraseologia em porta ecos d’uns temps i un règim polític que ningú, tret dels nostàlgics, vol que tornin: ‘indisoluble unidad de la nación española’, ‘asesinos fratricidas’, ‘valores superiores’… Em costa ben poc imaginar-me tota aquesta xerrameca en boca dels qui fa trenta-cinc anys eren al poder fent la salutació característica de les legions romanes. Aleshores, una esgarrifança de desassossec em recorre l’espinada.

Com bé podreu intuir els qui em coneixeu, no puc subscriure un manifest en aquests termes. Sempre he sigut partidari de l’entesa basada en el diàleg. A hores d’ara, l’entorn pròxim a ETA ha donat manta prova del seu desig de reconciliació. Qui som nosaltres, doncs, per no fer el mateix? Fa un parell de mesos es va iniciar un procés que, si res no el malmet, obre la porta a la pau per al País Basc.

No caiguem en el parany de voler esclafar l’adversari fins a la seva aniquilació. Això només portarà ressentiments i rancúnies, que són el germen de nous conflictes en el futur. A hores d’ara, molts historiadors coincideixen a assenyalar que la Segona Guerra Mundial no va ser altra cosa que el corolari de la Primera. L’any 1918, acabada la Gran Guerra, el revengisme francès va forçar un Tractat de Versalles ple d’humiliacions per als vençuts i, després de desposseir-los dels mitjans necessaris per fer-hi front, els va imposar unes condicions de reparació tals que els van abocar a la ruïna i el caos. No és d’estranyar que Hitler trobés el terreny adobat per tirar endavant les seves idees populistes. Aquell era un caldo de cultiu ideal per als messianismes il·luminats. Els alemanys estaven desorientats i ressentits, i ell els prometia un futur de prosperitat i pau amb una Alemanya gran i forta que dominaria el món. El resultat és conegut de tothom.

Doncs bé, no crec que sigui gaire prudent que, ara que ETA ha declarat el final de les activitats armades, ens hi vulguem acarnissar fins a la seva humiliació. Seria més assenyat, penso, que, aprofitant que se’ns brinda una ocasió extraordinària per a la reconciliació, dediquéssim els nostres esforços a obrir totes les vies de diàleg possibles, entre elles, per descomptat, la parlamentària. A hores d’ara, amb independència de quina sigui la seva ideologia, els bascos,, tots sense excepció, encara són ciutadans del Regne d’Espanya i, com a tals, tenen tot el dret de fer sentir la seva veu a les institucions de l’Estat. Negar-los-el és atemptar contra els principis de la democràcia que diem defensar.

No obstant, el manifest esmentat és mereixedor d’una anàlisi més detallada. Dedicaré la resta d’aquesta entrada a rebatre un per un tots els punts de la seva argumentació demostrant que es basen en contradiccions i fal·làcies.

1º/ Porque SI creemos en la Libertad y en el pluralismo político, NO aceptamos que ninguno de los representantes de la Nación Española puedan ser portavoces de ideologías totalitarias que atentan contra la libertad individual y los derechos fundamentales de los españoles.

Precisament, perquè creuen en la llibertat i el pluralisme, han d’acceptar que hi puguin tenir representació. Altra cosa és que, valent-se dels recursos que la democràcia posa al seu abast, combatin les idees totalitàries que diuen que rebutgen, que també és legítim. Excloure els seus partidaris del joc democràtic és, per definició, una conculcació dels drets fonamentals dels espanyols i, fins que no es demostri el contrari, els abertzales encara són ciutadans d’Espanya. Caurem en l’error de fer-los el mateix que els acusem de fer?
2º/ Porque SI creemos en la Justicia, NO aceptamos que los recadistas de los asesinos de casi un millar de españoles nos representen, provocando que la Justicia quede desterrada de la vida política española al situar al mismo nivel a los defensores del terror secesionista con el resto de diputados españoles.

D’això se’n diu matar el missatger. Que les idees polítiques d’algú siguin més o menys afins a les d’un homicida no el converteixen en criminal de manera automàtica. D’altra banda, els penedits mereixen una segona oportunitat. Els la negarem? És just? En un Estat on la Justícia va encaminada a la reinserció i no només a la retribució, quin sentit té que, les compartim o no, no deixem que els acusats exposin les seves raons? La meva besàvia deia que cap jutge pot fer justícia sense abans haver escoltat totes les parts. Per a aquesta gent, els abertzales estan acusats, jutjats i condemnats tot d’una. Això no és ser just, sinó justicier. Quan no va acompanyada de la magnanimitat, la justícia és injusta.

3º/ Porque SI creemos en la Igualdad, NO aceptamos que los portadores de delirantes ideologías excluyentes y esencialistas puedan representar al conjunto de la Nación española.

Aquí ens enfrontem a un oxímoron clar. Sempre segons la Constitució espanyola que amb tanta passió defensen els signants del manifest i per la qual professen tanta devoció, tots els ciutadans espanyols són iguals amb independència de la ideologia, la religió, la classe social, el sexe, etcètera. El sol fet de no acceptar ja és excloure. Per tant, convindreu amb mi que, en paraules seves, els signants del manifest defensen una «ideologia delirant, excloent i essencialista»… Per aquesta regla de tres, els haurem de deixar fora del joc parlamentari? A més, segons la Constitució espanyola, l’única institució que representa la integritat de l’Estat espanyol és la Corona, personificada en la figura del Rei. Un càrrec electe no representa el conjunt de la nació, sinó els votants de la seva circumscripció electoral, als quals es deu. Per tant, un diputat o un senador electe per Guipúscoa, Biscaia o Àlava no em representa a mi, que visc a Barcelona, sinó als electors de les províncies basques i es deu a ells, no a mi. No entendre això és no entendre el parlamentarisme i desconèixer la Carta Magna.

4º/ Porque SI creemos en la indisoluble unidad social, política, histórica y territorial de la Nación española —que es fundamento de nuestra Constitución—, NO aceptamos que puedan ocupar un escaño en el parlamento nacional aquellos que destilan tanto odio contra la Nación, y que actúan sin descanso, e ilegítimamente, con el proyecto de destruirla.

Ja em perdonaran… Tinc la impressió que estan confonent el pa amb les sopes. La unitat territorial dels estats no és una realitat indissoluble. De fet, els estats neixen, creixen i es dissolen amb una facilitat més que espaordidora. Només cal fer un cop d’ull a la història recent d’Europa per adonar-nos que les fronteres estatals no són més que una convenció que ens permet governar-nos. En els darrers vint anys el nostre vell continent ha vist com els atles quedaven obsolets diverses vegades d’un dia per l’altre.

Pel que fa a la unitat històrica i política, tampoc és que Espanya sigui una realitat gaire antiga. Com a tal va néixer ara fa tres-cents anys. Abans no era més que un conglomerat de territoris independents entre si aixoplugats sota un mateix monarca. Per a més aclariments a respecte, podeu acudir al meu article Nacionalismes en conflicte, publicat en aquest mateix bloc el 2 de juliol de 2007.

Quant a la unitat social, és una qüestió que entra de ple en la percepció personal. No els discutiré que ells ho vegin així, però m’haureu d’admetre que jo ho pugui entendre d’una altra manera. Les persones s’adscriuen als grups que perceben com a més pròxims a la seva manera d’entendre la realitat i que, per tant, els permeten viure d’una manera més propera al que entenen que són els seus desitjos i les seves necessitats. En el meu cas, Espanya no em resulta tan propera com Catalunya i, per això, no em sento espanyol, sinó català, sense que això m’impedeixi sentir-me europeu a la vegada; però no espanyol, repeteixo, perquè l’espanyolitat segons l’entenen els qui es diuen espanyols em resulta incompatible amb la meva catalanitat. Altra cosa és si la meva ciutadania legal coincideix o no amb el meu sentiment nacional.

Pel que fa a l’odi immens i exacerbat cap a la nació espanyola que segons els signants d’aquest manifest se’m suposa, molt a desgrat de decebre’ls, confesso que, intrínsecament, no en sento gens. El que sí que sento és una necessitat imperiosa de fer coincidir la meva ciutadania legal amb el meu sentiment de catalanitat. Suposo que en el cas dels bascos la cosa deu anar pels mateixos viaranys, encara que crec que l’ús de la violència és un error. Sí que percebo, en canvi, un odi desaforat del nacionalisme espanyol envers tot allò que no s’emmotlla a les seves premisses. Per tant, no puc pensar altra cosa que, en realitat, l’animadversió manifesta va des del nacionalisme espanyol cap als anomenats nacionalismes perifèrics, i no a l’inrevés.

Quant a la pretesa il·legimitat del desig d’independència, s’obliden que és un dret recolzat i promogut per totes les institucions i organismes internacionals en què participa l’Estat espanyol; fins al punt que en àmbits diplomàtics s’arriba a admetre la validesa d’una declaració unilateral d’independència. No reconèixer-lo és contravenir totes les convencions del Dret Internacional.

5º/ Y porque SI creemos en la democracia española, NO aceptamos que los delegados de los asesinos fraticidas se infiltren en nuestras instituciones, poniendo en gravísimo peligro a la propia democracia española.

Aquí em cal que m’aclareixin què volen dir. Que potser és diferent, la democràcia espanyola, de la resta de democràcies? Són diferents, els seus principis? Per mi, i que em corregeixin els entesos si m’equivoco, el concepte de democràcia es basa en uns principis universals que es manifesten de molt diverses maneres i que, bàsicament, es poden resumir en el respecte mutu més estricte.

Qui abans no respecta tampoc pot esperar ni exigir que se’l respecti. Si el nacionalisme espanyol no és capaç d’entendre que hi ha altres maneres de veure la realitat i respectar-les, com pot pretendre que els altres nacionalismes, siguin del signe que siguin, el respectin? Si algú ha rebut maltractaments per ser diferent de com el nacionalisme espanyol vol que sigui (i al País Basc i a Catalunya n’hi ha hagut uns quants), com podem esperar que el respecti? No serà lògic pensar que la seva sola idea li provoqui basques?

Quant a tractar de «delegats dels assassins fratricides» aquells qui han renunciat explícitament a la violència com a mitjà per aconseguir uns fins perfectament legítims, com acabo de demostrar, i s’avenen a participar en les institucions democràtiques, tot treballant en pau i dins de l’àmbit de les idees per arribar al seu objectiu, és una infàmia digna de ser portada al jutjat de guàrdia; és parlar des del ressentiment i la rancúnia; implica no voler la reconciliació, sinó l’esclafament de l’adversari. Per tant, no contribueix a fer que prevalgui la democràcia ni afavoreix la cohesió i la unitat socials amb què els signants del manifest tant s’omplen la boca. Qui exclou qui? Qui estableix divisions? Qui afavoreix la destrucció de la unitat nacional? Qui posa en perill gravíssim la democràcia? Qui, després d’haver sigut partidari durant dècades de la violència, fa un gest de contrició, reconeix el seu error i s’avé a entrar en el joc democràtic o qui té com a únic objectiu la destrucció dels possibles opositors? En democràcia, les batalles es guanyen a la tribuna d’oradors, no a les presons ni a les comissaries i encara menys als cementiris.

En definitiva, sí que és això, senyors! Sí que és això! Sí que han de ser al Congrés dels Diputats i al Senat, representant la sensibilitat de tots aquells que els van votar perquè anhelen un futur en què poder ser tal com els agradaria poder ser. I si això va en detriment de les fronteres de l’Estat, potser és que l’Estat no ha sabut donar-los allò que necessiten… Si se senten exclosos, ¿que potser se’ls ha de condemnar a viure d’una manera que els resulta incòmoda i desagradable, imposant-los unes condicions que els són feixugues? Quanta sang vessada no ens hauríem estalviat tots plegats si, quan prenia cos la reivindicació d’independència, se’ls hagués permès iniciar el seu camí en solitari!

Quina és l’essència del concepte polític d’estat? És, com el nacionalisme espanyol interpreta, una realitat sagrada i intocable que dimana de les altures celestials o és una convenció que ens hem atorgat els humans a fi d’organitzar-nos de manera més eficient? Els estats estan al servei de les persones o les persones al servei dels estats? Reflexionem-hi i potser començarem a entendre fins a quin punt estem obcecats per unes idees preconcebudes inculcades durant la infantesa. La gran tragèdia del fanàtic és que el seu fanatisme l’incapacita per adonar-se que ell també és fanàtic.

diumenge, 23 d’octubre del 2011

Déu n'hi do!


Déu n’hi do de com ha acabat la darrera setmana! Havia començat tan avorrida com sempre, però el final ha vingut carregadet… Amb la jornada de dijous la cosa es va animar, i de quina manera! En un mateix dia van saltar dues notícies que cada una per ella sola ja hauria fet córrer veritables rius de tinta.

En primer lloc, la fi del dictador libi obre més interrogants que no pas en tanca. Les circumstàncies que rodegen la seva mort no són gens clares. Encara no se sap del cert si va ser a conseqüència d’una bala perduda d’un tiroteig o si, com sembla cada vegada més evident, es tracta d’un linxament en tota regla. Si es confirma aquesta segona possibilitat, els actuals governants de Líbia no queden en un lloc gaire honrós. Més aviat, la seva situació seria, per ser suaus, ben galdosa.

Entenc que les animadversions que Muammar al-Gaddafi concitava eren més que justificades. Tanmateix, la crueltat d’un tirà no en justifica el linxament. És un final que no diu gaire res en favor dels qui han comès o han propiciat aquest acte de revenja descontrolada. Si el que es desitja per a Líbia és la seva transició cap a la democràcia en llibertat, aquest no és un bon punt de partida. Lluny de resoldre res, la mort de Gaddafi en circumstàncies tan poc clares no fa altra cosa que afegir llenya al foc. El gran risc per a Líbia (i, per extensió, per a tot el nord del continent africà) és que la primavera iniciada a Tunis, en lloc de dur aires renovats a la regió, esdevingui el començament d’un període d’inestabilitat política o, el que seria pitjor, la substitució d’unes tiranies per unes altres; amb tot el que això representaria de malbaratament de potencials humans.

Quant a la declaració d’ETA, si bé és cert que no podrem llançar les campanes al vol fins que l’organització emeti un comunicat anunciant la seva dissolució i el cessament de totes les seves activitats, el gest d’aquests dies no es mereix que no se’l tingui en compte. Mai abans aquesta organització havia parlat de manera tan clara, directa i despullada de retòrica ideològica com ara; i ho ha fet unes quantes vegades. Qui més qui menys ha sabut estar a l’alçada de les circumstàncies.

No és el cas, però, de Carlos Iturgaiz, diputat del PP al parlament Europeu i expresident del PP del País Basc, i José Vargas, president de l’Associació Catalana de Víctimes d'Organitzacions Terroristes. El primer, en unes declaracions fetes al programa 8 al dia, dirigit i presentat per Josep Cuní a la cadena 8TV, lluny de mostrar-se satisfet amb el document emès per ETA, addueix que és paper mullat, que no té cap valor i que, en conseqüència, no se li ha de donar cap mena de crèdit. I tot això, amanit amb un to irat i de retret que, més que pensar que se sentia alleujat, induïa a creure que el contrariava la desaparició de l’etern cap de turc sobre el que fer recaure tots els mals que a ell li puguin esdevenir; semblaria que ja li estava bé que l’amenaça terrorista d’ETA pesés sobre tota la societat, perquè a ell li deixava un marc d’actuació sense clarobscurs i sense la necessitat de qüestionar-se constantment a si mateix i els seus plantejaments ideològics. És tan còmode, tenir algú a qui culpar de tot… I el més greu de tot això és que el secunden un bon nombre de persones molt notòries del PP, alineades amb l’ala més dura del partit, i una llarga llista de mitjans de comunicació amb força capacitat d’influència sobre l’opinió pública.

Paradoxalment, Mariano Rajoy va fer gala d’un discurs moderat, intel·ligent des del punt de vista polític i prou generós. Voldria creure que aquesta serà l’actitud que mantindrà en el futur. No en debades sembla clar que ell està destinat a ser el nou inquilí de la Moncloa amb totes les responsabilitats que això comporta; entre elles, la gestió del nou marc social i polític que es presenta al País Basc. Tal com algú va dir a la tertúlia de Josep Cuní, ara és el moment de la intel·ligència política i la generositat. I aquestes dues virtuts hauran de guarnir totes les parts en litigi.

En una situació de reconciliació com la que ara es presenta, si es vol atènyer un bon resultat final, i l’únic que a tots interessa, és del tot imprescindible que totes les parts renunciïn a alguna cosa. Així va ser a la República Sudafricana i el mateix va passar a Irlanda del Nord. En un i altre cas, per tal d’assegurar la pau social, les parts en conflicte van haver de fer un exercici de generositat i oblidar-se de reivindicacions personals. En aquests casos, el bé general sembla que hauria de passar per damunt del dolor personal de les víctimes d’un i altre bàndol.

Pel que fa a les víctimes del terrorisme etarra, caldrà que despolititzin el seu dolor, que el converteixin en el que hauria de ser en un estat de coses normalitzat: un afer privat. Si mai no hauria d’haver sigut fet servir d’estendard per part dels diversos partits d’àmbit estatal, ara encara ho hauria de ser menys. Un exemple a seguir és el de Rosa Lluch, l’assassinat del pare de la qual, Ernest Lluch, va tenir lloc ara farà deu anys. En declaracions al diari ARA va afirmar que en el procés que ara s’inicia les víctimes no han de tenir cap paper, perquè per prendre les decisions que s’hauran de prendre cal tenir el cap fred.

És més que probable, gairebé segur, que les víctimes d’ETA i els seus familiars s’hauran d’enfrontar a situacions que no els resultaran gens agradables. Però, si els membres d’ETA acaben reconeixent que els seus van ser actes contraris a la democràcia i la llibertat (condició indispensable perquè arribem a bon port), caldrà que entenguin que el lament i el retret constant no fan cap bé a la convivència. Cadascú té una consciència que li diu quan obra bé i quan no. De vegades, el sentiment de culpa per una fotesa pot arribar a aclaparar qui el pateix. N’hi ha prou i és imprescindible que algú senti al seu damunt el pes de la pròpia culpa perquè ja pugui iniciar el procés de redempció. A més, en qualsevol conflicte, les mostres de magnanimitat contribueixen en gran mesura a desactivar les ànsies de revenja; per tant, afavoreixen la reconciliació. D’altra banda, no hem d’oblidar que a Espanya el sistema penal es basa en la reinserció social dels reclusos, no en la punició, manera suau d’anomenar la revenja.

Finalment, divendres, Barak Obama ha declarat que les seves tropes hauran sortit de l’Iraq abans de cap d’any. Una altra bona notícia. Ara és quan els iraquians s’enfronten a l’hora de la veritat. Ara és quan hauran de demostrar al món i a ells mateixos que són capaços d’enterrar la destral de guerra i posar-se a cooperar per tirar el país endavant. Com en el cas del terrorisme etarra, no dic que hagin d’oblidar els anys passats, perquè tant de sofriment no s’oblida d’un dia per l’altre, sinó que han d’aparcar les diferències que puguin entorpir el progrés del seu país. Finalment ens podem felicitar del final d’una intervenció armada que mai no hauria d’haver-se produït; i menys quan la seva excusa era una mentida, unes armes de destrucció massiva que es van revelar inexistents.

Després d’aquesta setmana, ens hem de felicitar perquè el món és una mica menys violent. Tanmateix, res no està acabat i tot està per fer. Cal que ens mantinguem alerta i que ens esforcem per evitar que en el futur es repeteixin situacions semblants a les que han conduït als conflictes que aquests dies sembla que comencen a resoldre’s. Tant de bo aquests i altres acabin per ser només un record com qualsevol altre entre els molts que tots acumulem.

dissabte, 15 d’octubre del 2011

Qui la fa la paga, o no…

Ahir, a Barcelona, Víctor Morlán, secretari d’Estat de Planificació i Infraestructures del Ministeri de Foment, va reconèixer sense embuts i de manera ben lacònica que aquests darrers anys l’Estat ha actuat com un nou ric en el desplegament d’unes infraestructures que ara estan infrautilitzades (aeroports sense avions i sense passatgers, trens d’alta velocitat que circulen amb menys de 10 passatgers al dia, plantes dessalinitzadores inactives, etc.) Això no passaria de ser un trist i patètic reconeixement d’una realitat tossuda i contundent si no fos que ho ha justificat dient que «tothom actuava igual».

Aquesta postil·la ho transforma en una broma de mal gust, com a mínim, i un insult a la intel·ligència. És a dir, com que els altres es llencen barranc avall, ell hi va al darrere. Bon raonament. D’una lògica aclaparadora. Així ens va el país. Amb polítics d’aquesta talla intel·lectual no ens calen invasors que ens destrueixin, ja ens destruïm nosaltres sols. És que n’hi ha per llogar-hi cadires!

A tot això, em ve al cap una pregunta: Què passa amb els polítics que gestionen malament la cosa pública? N’hi ha prou amb una disculpa, un «em sap greu»? I els diners malbaratats, qui ens els torna? Qui s’ha de fer càrrec dels dèficits generats per tanta irresponsabilitat? En tota empresa, els seus directius són responsables de les decisions que prenen i en responen amb el seu patrimoni, un aval o una assegurança de responsabilitat civil. Si prenen decisions que l’aboquen a la fallida, ells en paguen les conseqüències. Per què amb allò que té a veure amb la Administració Pública no s’aplica aquest mateix criteri? Per què, quan se’n van, els polítics no han de respondre de la seva gestió?

I no em val que se’m digui que els processos electorals ja són una manera de passar comptes. És una fal·làcia. Els processos electorals són, només, una manera d’afavorir l’alternança en el poder i evitar que es concentri en unes poques mans. Però encara és hora que vegi que se li demanen responsabilitats a un polític que ha obrat amb irreflexió i de manera forassenyada. I mira que el país n’està farcit, d’exemplars d’aquesta raça! Però no, arriben, emboliquen la troca tant com poden i, quan se’n van, ho deixen tot ben empantanegat.

El cas de l’alta velocitat ferroviària és paradigmàtic. I aquí no hi ha diferenciacions de tendència política que valguin. Uns i altres s’han comportat com uns veritables eixelebrats. Daniel Albalate i Germà Bel, en un article publicat al número 55 de la Revista de Economía Aplicada, pàgines 171 a 190, demostren amb dades reals i fefaents que, per millorar substancialment la connectivitat ferroviària entre les diverses capitals de província espanyoles, n’hi hauria hagut prou amb una inversió molt inferior a la que finalment s’ha executat. Bastaria amb millorar moltes de les línies fèrries que hi ha en servei actualment i traçar-ne de noves amb unes característiques menys exigents des del punt de vista econòmic i mediambiental que les que requereix l’alta velocitat; de manera que, amb una inversió continguda, les millores introduïdes permetessin incrementar de forma prou efectiva la velocitat comercial dels trens i reduir els temps de desplaçament a unes xifres acceptables.

Però clar, si els veïns del nord van ser els primers d’Europa a tenir trens d’altes prestacions, al sud dels Pirineus no es podia ser menys: Calia treure pit (o testosterona, que d’això també en sabem un niu) i cosir el territori amb trens d’alta velocitat que permetessin que la influència de la capital arribés més lluny i de manera més fàcil. I ara ens trobem que cap de les línies, ni tan sols les més utilitzades, genera beneficis; un negoci ruïnós.

Un altre cas, aquest més proper, és el de la planta dessalinitzadora del Prat de Llobregat. Que Barcelona i la seva àrea d’influència tenen un problema d’abastament d’aigua en temps de sequera és prou evident. Per tant, cal trobar la manera de resoldre una situació que pot arribar a ser molt greu. Les solucions passen, totes, per la reducció del consum d’aigua per habitant; cosa que ja s’ha fet. Però amb això no n’hi ha prou, és necessari trobar una forma de suplir la mancança del sistema. Això implica, bàsicament, dessalinitzar i després potabilitzar aigua de mar o, tal com havia apuntat el Govern de la Generalitat anterior al primer Tripartit, portar-la d’un riu prou cabalós, que en aquest cas era el Roine, mitjançant un transvasament.

Una planta dessalinitzadora té uns costos de construcció molt elevats; la tecnologia, tot i que s’ha demostrat viable, no és barata. A això hi hem d’afegir que la dessalinització d’aigua marina per òsmosi inversa (així s’anomena el procés triat) necessita grans quantitats d’energia, cosa que encareix el cost final del metre cúbic d’aigua de boca perquè, no ho oblidem, amb dessalinitzar l’aigua no n’hi ha prou: després s’ha de potabilitzar. El resultat és que, per la via de la dessalinització, el preu del metre cúbic d’aigua de boca es dispara fins a costos inassumibles; i això fa que, abans d’iniciar el procés, sigui convenient esperar fins que les necessitats dels usuaris del servei ho justifiquin. Per la seva banda, un transvasament tampoc és una inversió petita. Però, si es fa bé, té l'avantatge que els seus costos d’explotació i l’impacte ambiental són proporcionalment molt reduïts.

Amb el Departament de Mediambient en mans d’IC-V, es va triar l’opció d’una dessalinitzadora que poc temps després de la seva inauguració s’ha revelat extremadament cara i que, per aquest mateix motiu, roman infrautilitzada per no dir inactiva. Les raons adduïdes eren que havíem de ser autosuficients en el subministrament d’aigua de boca a la població. La idea és encomiable i benintencionada; però parteix d’una premissa equivocada. Si el canvi climàtic persisteix, cosa que sembla segura, no trigarem a veure com es desencadenen veritables guerres per l’abastament d’aigua. Arribarà el moment que l’aigua no serà un bé d’ús privatiu dels territoris, sinó que esdevindrà una qüestió planetària. I això cal tenir-ho en compte des d’ara mateix.

No sempre el que sembla més evident és el més adequat. En la construcció d’aquesta planta no es va tenir en compte (vull pensar que per causes fortuïtes) que dessalinitzar l’aigua de mar té uns costos elevadíssims i molt difícils de traslladar a l’usuari de casa nostra. En aquest cas, el dogmatisme ideològic d’uns polítics els va privar de l’amplitud de mires necessària en situacions d’emergència i els va empènyer a actuar de manera irresponsable, sense pensar més enllà del dia a dia.

Però ara s’han canviat les tornes. Uns i altres tant van estirar la màniga que el vestit s’ha escagassat. La roba ja no dóna per més i, per poder-lo sargir, si es vol fer front a l’immens deute que l’Administració, per obra i gràcia dels seus governants, s’ha posat per dogal, cal retallar d’allà on sigui i eliminar prestacions d’un Estat del benestar que havien costat molts anys de treballs i esforços al conjunt de la població, en especial les classes menys afavorides.

No estaria de més, doncs —i aquí apunto una idea que espero que algú la reculli—, que es promulgués una llei que dictaminés que, com es fa en algunes entitats de cert pes econòmic que manegen uns pressupostos prou importants (verbi gratia Futbol Club Barcelona fins no fa gaire), no estaria de més, dic, que aquesta llei obligués tothom que vulgui entrar a la gestió de la cosa pública per damunt d’un cert nivell de responsabilitat a presentar un aval o qualsevol altra mena de garantia econòmica que, en cas que fos necessari, li permetés fer front a una part considerable del malbaratament de cabals públics que hagi pogut causar per una actuació irresponsable. I fixeu-vos que parlo d’un aval o una garantia econòmica, no que respongués amb el seu patrimoni. D’aquesta manera es podria garantir el dret reconegut a la Constitució que ningú s’ha de veure privat d’exercir la política per causa de la seva condició social o econòmica.

Aquí queda la idea. Qui la vulgui posar en pràctica pot estar tranquil, que no li demanaré drets d’autor.

dimecres, 12 d’octubre del 2011

Peonades


Aquests dies ha saltat una altra polèmica sobre la manera com els diversos governs espanyols i autonòmics administren la cosa pública. És curiós, però l’assumpte està directament relacionat amb certa dama octogenària, i la latifundista més important del món, que dimecres passat va contraure matrimoni en terceres núpcies i ho va celebrar fent un numeret prou patètic a la sortida de l’església, victorejat per la colla d’aduladors i voltors a l’aguait de carnassa que mai falten en aquestes ocasions. Si s’hagués vist amb els meus ulls, Cayetana Fitz-James Stuart, XVIII duquessa d’Alba de Tormes, la dona que sobre la seva testa acumula més títols nobiliaris reconeguts per un govern legalment constituït de tot el món (més encara que la reina d’Anglaterra) i cap d’una de les cases ducals més prestigioses i riques, a hores d’ara ja s’hauria amagat de per vida dins la closca i no trauria l’antena més que per mirar si fa sol. Si se’n fan, de bestieses, quan s’està enamorat! O això diuen…

Però deixem l’anècdota i passem a la substància. Si un tema és recurrent al camp espanyol —en especial l’andalús i l’extremeny— és la sempre pendent (i mai abordada de manera efectiva) reforma agrària. Andalusia i Extremadura són dos territoris eminentment agrícoles en què la terra està concentrada en enormes latifundis propietat de molt poques famílies. Al llarg dels segles això ha provocat que la subsistència d’una part molt important de la mà d’obra agrícola es vegi lligada als interessos d’una oligarquia que no sempre està disposada a fer treballar unes terres que, per diverses conjuncions de circumstàncies, els resulta més rentable mantenir ermes.

Amb l’arribada de la democràcia es va veure que aquest exèrcit ingent de persones era víctima d’una situació que a ningú li agradava i, si es volia evitar un esclat social, calia trobar una solució ràpida al problema de la seva subsistència. De manera provisional, mentre s’esperava abordar la tantes vegades ajornada reforma agrària, l’any 1986, el govern que presidia Felipe González (PSOE) va idear el que es coneixeria com a PER (sigles de Plan de Empleo Rural) i que des de desembre de 1996 es coneix com PFEA (o el que és el mateix: Plan de Fomento del Empleo Agrario), segons la normativa vigent del qual, per cada vint jornades acreditades de treball (peonades), el jornaler té dret a cent vuitanta dies de subsidi d’atur. És a dir, que per cada dia treballat, el treballador rep nou dies de subsidi. Tot un negoci!

D’allò ja fa prop de trenta anys i la reforma agrària no passa de ser una entelèquia, un miratge al que mai no s’hi acaba d’arribar. Hauria semblat lògic que mentre el Govern de l’Estat estava presidit per un polític socialista, presumptament més procliu a vetllar pels drets de les classes més desfavorides, la tan esperada reforma agrària, si més no, hagués començat a abordar-se com una qüestió imprescindible per al progrés de les autonomies menys desenvolupades i més empobrides d’Espanya; però no s’hi va fer res. Com era d’esperar, amb la primera legislatura del PP, el tema va quedar empantanegat i el sistema de subsidis va quedar enquistat en l'ADN de les autonomies andalusa i estremenya.

I és ben natural; sobretot si tenim en compte que, tot i ser una paga molt migrada, permet tirar endavant fent alguna feineta aquí i allà o, cas que les aspiracions econòmiques del perceptor o la seva predisposició per a la feina no siguin gaire elevades, fer allò tan ibèric del qui-dia-passa-any-empeny i anar fent la viu-viu. D’aquesta manera, l’economia submergida, lluny de desaparèixer, es va veure afavorida. Perquè el fet de signar un contracte laboral, per mal pagat que estigui, implica la pèrdua del subsidi. ¿I qui s’hi arrisca pels quatre rals mal comptats que representa la diferència entre el migrat sou que pot cobrar un treballador no qualificat com els peons i el subsidi que reben per vint dies treballats? Més val que no fem volar coloms i anem sobre segur, oi?

Curiosament, malgrat l’alternança política que es va produir a les eleccions del 2004, la patata calenta que representa la reforma agrària continua amagada sota l’estora. Els pocs latifundistes, la principal dels quals és la Duquessa d’Alba, segueixen rebent diners a dojo per no posar en producció unes terres que els són més rendibles en estat erm i la massa de treballadors agrícoles, estimada en uns 220.000, continua havent de parar la mà a final de més per viure amb un mínim de dignitat.

I aquí és on jo em pregunto si viure així és viure de manera digna. D’entrada, per més que sigui un subsidi benintencionat el PFEA ha acabat sent una manera encoberta de fer caritat. Les conseqüències han estat, per començar, la desincentivació per al progrés personal de tota una classe social. D’aquí se’n deriva que el país desaprofita un capital humà inestimable; la qual cosa comporta una pèrdua de competitivitat enfront d’altres països que tenen una població més motivada. D’aquí a la decadència només hi va un pas. I si el país entra en decadència, el resultat final és el col·lapse de tot el seu sistema econòmic o, el que no sé si és pitjor, la pèrdua de la seva capacitat de decidir sobre els seus propis assumptes perquè ha caigut sota el domini de centres de poder externs a ell.

No voldria atiar cap enfrontament territorial entre Catalunya i Andalusia o Extremadura. Però fent quatre càlculs he arribat a la conclusió que els catalans hi tenim alguna cosa a dir, en tot aquest desgavell. Els comptes són clars. Prenem la paga mitjana mensual del subsidi del PFEA (420,- €); multipliquem-la per dotze pagues a l’any. Multipliquem el resultat de l’operació anterior (el que percep un camperol andalús en un any) pels 220.000 camperols acollits a aquest pla. Finalment, la quantitat que resulti, el cost anual del PFEA, multipliquem-la pels 25 anys que fa que està vigent. La xifra final mareja: 27.720.000.000,- d'euros! Curiosament, s’assembla força a l’espoli fiscal que Catalunya pateix en un any.

Vagi per endavant, però, que sóc conscient que això només és un exercici domèstic faltat de tota exactitud. Però sí que convindreu amb mi que, a grans trets, és prou orientatiu de per on van les coses. A hores d’ara, després d’això tinc la sensació que Catalunya ha contribuït amb el seu dèficit d’un any a mantenir tota aquesta gent durant els darrers cinc lustres.

I després se’ns titlla d’insolidaris! Qui és insolidari: els catalans que amb el seu esforç ajuden a fer front al subsidi de tota una classe social o els latifundistes que amb la seva gasiveria priven aquesta mateixa classe social dels mitjans per guanyar-se el pa? Qui ha de ser objecte de reprovació: els polítics que treuen el tema o els governants que, podent-lo resoldre, romanen impassibles i permeten que l’statu quo s’eternitzi?

Si fem un cop d’ull a la Història, no ens costarà de veure que els catalans ja vam passar per una situació semblant. Em refereixo a la qüestió dels pagesos de remença, resolta el 1486 amb la Sentència de Guadalupe signada per Ferran II d’Aragó. Castella en va quedar al marge perquè els Reis Catòlics no van unificar les respectives corones. En conseqüència, el camp català va desenvolupar una estructura d’explotació completament diferent de la castellana, que es basa en el latifundi i les peonades. Sembla doncs que la reforma agrària a Andalusia i Extremadura és un problema que enfonsa les seves arrels en un passat bastant remot.

Ara fa trenta anys, la situació era aquesta: Una classe privilegiada molt reduïda i mancada de visió, àvida de conservar —i fins i tot ampliar— els seus privilegis, s’oposava de totes les maneres possibles a l’evolució natural de les coses. Per la seva banda, les classes socials més baixes veien com se les privava dels mitjans necessaris per obtenir els ingressos imprescindibles per a la seva subsistència. Amb l’Estat franquista desmantellat, el conflicte semblava inevitable i, amb una probabilitat molt elevada, podia ser virulent. Calia, doncs, trobar una manera d’apaivagar els ànims. Però, ai las!, la solució ha acabat convertint-se en part del problema perquè no l’ataca des de l’arrel, sinó que el transfereix a altres territoris que no el pateixen alhora que deixa inalterat l’estat de coses. Cal fer-hi alguna cosa o algú acabarà prenent mal. I no seran els latifundistes, precisament…

I a tot això, el dia del seu casament, els treballadors encara li fan la gara-gara a la Duquessa. Hi tenen un conflicte, però, clar, no li havien d’esguerrar la festa, pobreta… Per això, el seu regal de noces va ser que, en lloc de protestar i manifestar-se el dia del seu casament (com tenien previst), ho faran en una altra data que no li sigui tan molesta. És que té pebrots, la burra!

dilluns, 3 d’octubre del 2011

El que uns perden altres ho guanyen


Les coses no passen perquè sí. Sempre hi ha alguna causa que les explica. Des del punt de vista econòmic mundial, aquest estiu ha sigut convuls. L’euro ha estat objecte de diversos atacs furibunds als diversos mercats de capitals.

Ja fa temps que m’he adonat que els Estats Units, que fins fa ben poc havien sigut la primera potència del món, han entrat en clara decadència. Potser no ens n’haguem adonat del tot perquè encara tenen una indústria i una capacitat d’influència prou fortes, però els han sortit competidors de sota de les pedres. El Brasil, l’Índia i, sobretot, la Xina, han pres una embranzida inimaginable tot just fa un parell de dècades.

La independència de les antigues colònies ha portat un procés irreversible de decadència a les seves respectives metròpolis. Ja fa temps que França, la Gran Bretanya i les altres potències colonials de tombant de segle XX ja no exerceixen un paper predominant en la política mundial. Ha passat la seva hora. A mitjans segle passat va quedar palès amb la necessitat que els Estats Units intervinguessin en les dues guerres mundials.

Després, amb la guerra freda, els països europeus havien quedat tan tocats que el paper de policia mundial va recaure sobre els Estats Units, que han exercit aquesta funció fins fa uns vint anys, moment en què l’anomenat socialisme real es va esfondrar com un castell de naips. Des d’aleshores, potser a causa de l’esgotament econòmic a què els va sotmetre el paper de defensors de les llibertats que ells mateixos es van atorgar, les finances dels Estats Units van començar a fer figa.

Després de l’ensulsiada de la Unió Soviètica i la caiguda del bloc comunista, avesats com estaven a intervenir gairebé sense que ningú els ho demanés, han entrat a molts països com un elefant a una botiga de plats i olles. Volen, diuen, promoure els drets humans i les llibertats a tot el món.

A casa meva responem que per a aquest viatge no calien alforges. El resultat de les seves intromissions és el caos allà on hi posen la bota i una despesa militar desaforada que llasta les polítiques socials i de benestar perquè s’endú un percentatge substanciós de les finances dels estats. Benvinguda la llibertat, doncs…

Mentrestant, al món hi havia potències adormides que van acabar deixondint-se. Són països amb un gran potencial econòmic i de població que han sabut trobar el seu lloc en l’economia mundial i que han aprofitat les oportunitats que això els proporciona. El Brasil a Amèrica del sud i l’Índia i la Xina a l’Àsia, entre altres, són economies on, tot i les mancances que presenten els seus respectius sistemes econòmics i polítics (bàsicament, immenses bosses de pobresa i, a la Xina en particular, absència absoluta de llibertats personals), han esdevingut uns actors de l’economia mundial que cal tenir en compte perquè, a mitjà termini, són capaços d’eclipsar els Estats Units. A hores d’ara, la Xina, per exemple, després de desbancar el Japó, ja s’ha instal·lat al segon lloc de la classificació mundial i es preveu que en no gaires anys superarà els mateixos Estats Units.

Quedem-nos amb la Xina. De manera silenciosa, però constant, ha anat desplaçant la resta de potències en els mercats internacionals. En l’actualitat, el principal soci econòmic dels països de l’Àfrica subsahariana ja no són les seves antigues metròpolis, sinó la Xina. No oblidem que qui vulgui controlar l’economia mundial haurà d’estar a bones amb els governants africans perquè a l’Àfrica hi ha els principals jaciments dels minerals necessaris per fabricar els aparells d’alta tecnologia actuals. Precisament, si en alguna cosa és rica l’Àfrica és en metalls preciosos i terres rares. Al mateix temps, atès el seu volum de població i la rapidesa amb què creix la seva economia, la Xina està condicionant els diversos mercats de matèries primeres alhora que ha esdevingut un dels principals creditors de les potències occidentals, encapçalades pels Estats Units.

I això ens porta al que volia abordar. Recordem que Occident està endeutat, que els Estats Units han de suportar una forta despesa militar i que en els mercats internacionals la divisa de referència, fins al moment, és el dòlar; amb la qual cosa, la Xina és el principal creditor dels Estats Units. Per la seva banda, els països europeus, esdevinguts potències de segona divisió, van crear l’euro per poder accedir als mercats internacionals amb una moneda prou forta i amb un pes específic suficient com per no haver d’estar massa a l’albir dels capricis de tercers.

D’entrada, la idea d’una moneda avalada per un mercat amb 400 milions de consumidors potencials sembla prou encertada a l’hora d’intervenir en els mercats internacionals. Comptar amb una massa de població tan considerable dóna solidesa a la divisa. De fet, tot i haver començat la seva existència amb una paritat desfavorable respecte del dòlar americà, ben poc temps després va començar a pujar fins atènyer una paritat que rondava la xifra els 1,50 $ per euro. Ara, després d’haver baixat fins a 1,20 $, la paritat ronda els 1,30 $ per euro i continua el seu ascens.

La causa d’aquesta situació no és única. Però sí que hi té molt a veure la confiança que els inversos tenen en una i altra economia i el fet que els mercats internacionals acceptin o no una divisa.

Recordeu que ara fa deu anys José María Aznar ens va embrancar en una guerra que no volíem orquestrada pels Estats Units? El motiu adduït era l’existència d’un armament de destrucció massiva que després, com era d’esperar, es va demostrar inexistent. La causa real potser no l’arribarem a saber mai, però sí que hi ha una dada que és del tot innegable: l’Iraq havia deixat de vendre el petroli en dòlars i el cobrava en euros i encarregava les principals inversions públiques a empreses alemanyes i franceses. (Curiosament, França i Alemanya van encapçalar el grup de països contraris a la invasió; per què seria?) Això implicava que l’euro havia adquirit un prestigi de moneda refugi que estava perdent el dòlar; és a dir, el dòlar ja no era la divisa preferent per a una bona part dels mercats i l’euro es parlava de tu a tu amb la que fins aleshores havia sigut l’única divisa de referència als mercats internacionals.

A simple vista, això semblaria una fotesa, un joc de criatures; però té unes implicacions força preocupants per a l’economia nordamericana. D’entrada, que la pròpia moneda perdi valor en front de les altres implica que tot el que s’importa és més car. Per a una economia en què la importació de matèries primeres és cabdal, això representa uns sobrecostos considerables i, de retruc, un empobriment perquè per per aconseguir el mateix calen més diners.

Tornant a la Segona Guerra del Golf, els Estats Units es trobaven davant d’una pèrdua d’influència econòmica evident i els calia recuperar-la. Com? Obstaculitzant el cobrament del petroli en euros. Tot i no ser l’únic, l’Iraq era el país productor de petroli més important que venia en euros a països europeus. A més, l’atemptat de les torres bessones de l’any 2001 va proporcionar una excusa perfecta. Només calia vincular el terrorisme extremista islàmic amb el règim de Saddam Hussein, cosa que no va costar gaire atesos els ànims que corrien per la societat americana, i amb la imatge ben neta, engegar una “guerra preventiva” contra els dolents de la pel·lícula.

En el terreny de les llibertats i la seguretat internacional, tots sabem quin va ser el resultat. El país va quedar sumit en un caos del qual encara no n’ha sortit ni se n’albira el final. Ara bé, en el terreny de l’economia, la jugada va ser magistral. En recuperar el control de l’economia iraquiana, els Estats Units tornen a comprar el petroli en dòlars, les inversions s’adjudiquena empreses nordamericanes i la resta de països díscols, advertits, van tornar al ramat dels bons minyons que venen en divisa americana.

Però allò no va ser prou per impedir que l’euro seguís per damunt del dòlar. Els mercats internacionals segueixen preferint-lo a la divisa americana perquè les economies europees, encapçalades per l’alemanya, la més potent de totes elles, inspiren més confiança que l’economia nordamericana. Ja que no hi ha manera d’enfortir el dòlar, cal, doncs, mirar d’afeblir l’euro.

I si no es poden treure de la màniga cap conflicte armat, això com es fa? Atacant les economies més febles que hi estiguin vinculades: en primer lloc, la grega, seguida de la irlandesa, la portuguesa i, finalment, l’espanyola i la italiana. Els errors i les irresponsabilitats comesos per aquests països no tenen excusa, però no són l’única causa de les incerteses econòmiques d’aquest estiu. Per poc que es miri des de la distància, no costarà gaire veure certs moviments estratègics encaminats a afeblir l’euro.

I a tot això, què hi diu la Xina, el principal creditor del dòlar? Doncs és el principal beneficiat que americans i europeus s’estiguin tirant els plats pel cap. Està jugant a dues —o, si convé, tres— bandes. Ja fa temps que, com hem dit, la Xina s’ha convertit en el principal creditor dels Estats Units comprant-ne deute sobirà. Ara, davant les incerteses de l’euro i la necessitat de líquid de les economies vinculades a ell, està invertint en el nostre continent. I no oblidem que ja té sota control l’economia de molts països africans dels quals s’ha convertit en el soci preferent després de desplaçar les antigues potències colonials.

En conclusió, n’estic plenament convençut: no trigarem gaire a veure com els centres de decisió deixen d’estar en mans occidentals per passar a d’altres d’asiàtiques. En un futur no gaire llunyà, la Xina, per volum de població —i ara també per capacitat econòmica (Hong-Kong i Xangai són uns motors econòmics formidables)—, està destinada a ser la principal potència del món. Temps al temps…

dilluns, 26 de setembre del 2011

De persones i cafres (amb perdó dels membres d'aquesta tribu)


Avui som una mica més persones. A hores d'ara, si no és que d'aquí a cap d'any se n'organitzi alguna d'extraordinària, ja s'ha acabat la darrera cursa de braus legal a Barcelona (i a Catalunya). L'any que ve estaran prohibides per llei aprovada legalment al Parlament del meu país, Catalunya, a instàncies d'una Iniciativa Legislativa Popular. Especifico això, perquè hi ha qui diu que la prohibició del toreig és un assumpte que s'han empescat els partits d'una certa tendència quan, en realitat, és la societat, valent-se d'un procediment establert per la pròpia llei, qui els ha empès a abordar la qüestió. No són els polítics, sinó el poble en el sentit constitucional del terme.

Sembla mentida que en ple segle XXI encara hi hagi qui apel·li a la llibertat per justificar la pervivència d'un espectacle que diu molt poc en favor de qui en gaudeix. No pot ser que persones que es diuen civilitzades trobin plaer en veure com es tortura i martiritza un animal fins a causar-li la mort i, per justificar-ho, addueixin que, al llarg de la història, aquest presumpte art ha generat imatges de gran bellesa plàstica, a més d'assegurar que és cultura.

Bé, això últim potser sí que ho havia sigut en el passat i, en certa manera, encara ho és en el present. Perquè, ben mirat, què és la cultura? Com es defineix aquest concepte? D'entrada, cal aclarir que el llenguatge humà és força ambigu a l'hora de representar idees i que un mot pot designar més d'una realitat. Vegeu, sinó, el cas de 'nació', que, a causa de les diverses idees que hi van associades, és protagonista de discussions enceses i, en molts casos, estèrils per manca d'entesa.

Amb 'cultura' ens trobem davant d'un cas similar. És un d'aquells mots que aixequen passions i ningú no sap ben bé de què està parlant. Seria bo, doncs, que abans de seguir endavant dediquem una mica de temps i esforç per definir què es vol dir quan es parla de cultura. Vegem què diuen els diccionaris.

Segons el DIEC, cultura pot ser el «conjunt de les coneixences literàries, històriques, científiques o de qualsevol altra mena que hom posseeix com a fruit de l’estudi, de les lectures, de viatges, d’experiència, etc.» o «conjunt dels símbols, valors, normes, models d’organització, coneixements, objectes, etc., que constitueixen la tradició, el patrimoni, la forma de vida, d’una societat o d’un poble». Per la seva banda, el Diccionari Català-Valencià-Balear d'Alcover-Moll, en la quarta accepció del terme, diu que cultura és el «conjunt de produccions intel·lectuals, artístiques i utilitàries, amb les quals un poble manifesta la seva mentalitat i manera d'ésser».

Doncs bé, dit això,  veiem que es perfilen dos significats ben clars. Un fa referència a la producció artística i de pensament i un altre contempla els signes d'identitat d'un poble en un moment determinat de la seva història. Davant d'aquesta dicotomia, amb quin sentit parlen els partidaris de la tauromàquia i quin sentit li donen els detractors? Això ho haurà d'escatir cadascú.

Per la meva banda, quan es parla de la tauromàquia amb el primer sentit de cultura, no puc fer res més que dona la raó a qui parla. Els toros han generat una gran quantitat de cultura entesa com expressió artística. Però si prenem el terme amb el sentit del conjunt de valors i símbols del país en un determinat moment (el present), els contraris també tenen raó; la tauromàquia, tot i haver-ne format part de manera molt viva, ja no pertany al que s'anomena la cultura catalana.

Personalment, no puc renegar de la creació literària i artística que en el seu moment es va inspirar en el toreig. Sense allò no s'entén l'art actual del nostre país. És més, abocaria a l'oblit veritables genis com Picasso i altres. Els artistes observen la realitat que els envolta i, reelaborant-la, en donen la seva visió personal. Arraconar-los és cometre un suïcidi cultural.

Tanmateix, si tenim en compte l'aspecte identitari de la tauromàquia, estareu d'acord amb mi que en l'actualitat ja no forma part dels símbols i valors amb què s'identifica el gruix dels catalans. La societat ha canviat i, en conseqüència, també ho han fet els seus valors. Per tant, és perfectament comprensible —i legítim— que ara es consideri l'afició a la tauromàquia com un aspecte superat, una relíquia d'un passat que es vol deixar enrere.

En conclusió, sóc del parer que, tot i que els protaurins tenen certa part de raó, han d'entendre que el progrés de la societat i les persones passa per abandonar tot allò que ens pugui degradar com a tals i adoptar aquells valors que ens milloren i ens fan créixer. Avui dia, el gruix de la societat catalana opina que la diversió basada en el maltractament i el patiment d'un altre ésser viu ja no és un valor positiu i a fomentar, sinó que la considera un signe de primitivisme i endarreriment moral.

Aprovant la prohibició dels toros, els parlamentaris no han fet altra cosa que expressar la voluntat majoritària d'un poble que els va escollir com a representants de les diverses sensibilitats que el conformen. Forma part de l'exercici de la democràcia.

El cas s'assembla als jocs dels amfiteatres romans, en què els gladiadors combatien a mort per divertir els espectadors, o la pervivència de l'esclavatge. Són dos aspectes que la nostra societat ja fa temps que va abandonar, i no per això reneguem de les nostres arrels romanes.

En un passat no gaire llunyà, la tauromàquia havia format part dels nostres signes d'identitat. Amb tres places funcionant simultàniament i plenes fins a la bandera, Barcelona havia sigut ciutat taurina de primer ordre. A més, ciutats com Olot i Figueres, la catalanitat de les quals queda fora de qualsevol dubte, també havien tingut temporada taurina pròpia. Però ara, per les raons que sigui —perquè el públic autòcton ha perdut l'interès o, principalment, perquè hi ha qui s'ha adonat de com arriba a ser de cruel l'espectacle— la societat catalana ja no la veu amb bons ulls, la té com a quelcom de negatiu i considera que no ha de formar part dels seus símbols.

Els esgarips i gemecs que es van viure els dies 24 i 25 de setembre a Barcelona no són altra cosa que el plany del qui es nega a entendre que els temps canvien i amb ells s'emporten tot allò que pertany al passat. Aferrar-s'hi amb massa força només porta amargor i ressentiment.


Ja s'ho faran!


Avui no parlaré de Catalunya ni dels catalans ni, encara menys, d’Espanya o dels espanyols. Si m'ho permeteu, abordaré un tema que, encara que té a veure amb una terra llunyana, si més no a Catalunya, desperta passions enconades i és detonant de discussions enceses.

El conflicte entre israelians i palestins ve de lluny. En primer lloc, no oblidem que les fronteres dels actuals estats del Pròxim Orient van ser traçades de manera arbitrària per les potències colonials de fa prop de cent anys: França i, sobretot per aquella regió del món, la Gran Bretanya, que es van repartir les restes de l’Imperi Otomà, vençut juntament amb Alemanya a la Primera Guerra Mundial. Finalment, el que avui coneixem com l'Estat d'Israel no és altra cosa que la darrera de les intervencions arbitràries del colonialisme britànic a la zona. És a dir, que, per enèsima vegada, quan els occidentals hem volgut fer de policies del món, l’hem espifiada fins a la gargamella.


L'Israel modern va néixer l'any 1946 per voluntat de les potències vencedores de la Segona Guerra Mundial que, com una manera de fer callar la seva consciència, van actuar empeses pel sentiment de culpa que pesava sobre elles en veure les atrocitats que haurien pogut evitar o mitigar si, en lloc de romandre impassibles o, fins i tot, posar traves a la seva fugida, haguessin ajudat els jueus que intentaven escapar del nazisme durant els anys que van precedir la contesa acabada l’any anterior. En conseqüència, a mode de compensació moral per tot el dany que havien rebut els jueus durant aquells anys negres que van des de 1933 fins a 1945, van cedir a les exigències del moviment sionista de David Ben-Gurion i van retallar un tros de Palestina per tal que els jueus que ho desitgessin s'hi podessin instal·lar.

Però això es va fer amb un procediment que a casa meva anomenem "despullar un sant per vestir-ne un altre". La població autòctona d'ètnia beduïna, els palestins, es va veure forçada a emigrar o, si es quedava a casa seva, quedar reduïda a la categoria de ciutadans de segon ordre. A ningú li agrada que vingui un foraster i li digui que, a partir d'aquell moment, haurà de deixar que un perfecte desconegut faci i desfaci a casa seva sense que hi pugui fer gaire res per oposar-s'hi.

Doncs bé, això és el que els va passar als palestins. Uns forasters, els britànics i la resta d’aliats, els van imposar la convivència sisplau per força amb els jueus, sotmetent-se, com no podia ser d’altra manera, al que decidissin els nouvinguts.

D'altra banda, els palestins van reaccionar de la pitjor manera que podien fer-ho: amb violència. Més que res, perquè en les cultures d'arrel semítica, quan algú pateix una agressió està obligat a respondre-hi de manera similar si no vol que se'l menystingui o, directament, se’l consideri un covard; la llei del Talió, vaja.

No oblidem que els jueus, tot i haver viscut durant molts segles a Europa i enmig de les societats occidentals, mai no van renunciar a les seves arrels semítiques i que la seva mentalitat en aquest aspecte era, i encara és, similar a la dels jueus dels temps de l’Imperi Romà. Per tant, van respondre a l'estil semita: amb més violència.

I ja la vam tenir armada… Els uns esgrimint l'argument que ells hi vivien des de feia dos mil anys i els altres replicant que aquella terra els pertany per dret diví, perquè Jahvè l'havia donat als seus ancestres, ja fa seixanta-cinc anys que van a esgarrapa-estira-cabells per un trist pam de terra.

A hores d'ara, no se sap ben bé qui és més cafre que qui. Els uns llancen pedres i coets de fabricació casolana i, convertits en bombes humanes, s'immolen en espais públics. Els altres responen amb atacs militars i raids aeris, i amb la construcció d'un mur vergonyant per aïllar-se dels uns, a la vegada que repeteixen amb els uns aquelles mateixes agressions i ofenses que els seus pares i avis van patir durant els anys del nazisme.

Tanmateix, aquest cap de setmana, a Nova York s'han dit grans paraules. Tothom s'ha omplert la boca amb desitjos de pau, diàleg, bona voluntat… No sé si creure-me'ls. D'entrada, els israelians ja exigeixen que els palestins no hi posin condicions prèvies. És a dir, ells poden voler tot l'or del món i els altres els han de riure la gràcia. Per la seva part, els palestins diuen que si no s'aturen els assentaments jueus en territori ocupat de Jerusalem est, ells no es mouen ni un mil·límetre.

Anem bé, cirerer! Això ja sembla el conte de l'Enfadós. Potser ara diré una bestiesa, però, voleu dir que no seria mala idea agafar-los tots plegats, tancar-los dins d'una gàbia i deixar-los fins que es treguin mútuament el fetge? Tant sentir: «Vosaltres sou dolents!» «No, vosaltres!» «Vosaltres, més!» «Doncs vosaltres encara més!» I que si puja, que si baixa. I patim, patam… Senzillament, m'esgota.

Ben mirat, ara mateix es fa difícil dir qui té la raó en tot aquest galimaties. Per això he decidit que no vull que m’hi emboliquin, que no prendré partit per ningú; almenys mentre, per voluntat pròpia, cap de les dues parts no decideixi posar punt i final a l'espiral de violència en què s'han embrancat. A més, diu el refrany que dos no es barallen si un no vol… Ja s'ho faran!




dimecres, 21 de setembre del 2011

Molt recomanable

Sempre és interessant saber com veu un conflicte algú que se'l mira des de fora. Els catalans i els espanyols estem immersos en una picabaralla que ja fa prop de tres-cents anys que dura. Per això, ni uns ni altres no tenim una visió clara del que passa. Heus ací què en pensa un ciutadà britànic establert a Catalunya des de fa més de vint anys i què n'opinen altres compatriotes seus que coneixen bé la nostra idiosincràsia. Mireu el vídeo; tot i que dura uns quaranta minuts, val la pena. És recomanable que el reproduïu a pantalla completa; la qualitat és prou bona com per fer-ho i no us cansareu tant la vista.

Si a algú l'interessa, o desconfia de la possibilitat de manipulació, aquí teniu la versió original sense subtítols en català:



Apa, que vagi de gust!