No ens esverem! Que no n'hi ha per tant…

Avui, en una entrevista al programa Els Matins, de TV3, el president Artur Mas ha afirmat que, tot i no agradar-li la idea, si l'Estat intervé la Generalitat, no dubtarà a convocar eleccions anticipades per tal que els electors deixin clara la seva postura. L'escenari no és gens desitjable. Unes eleccions anticipades sempre tenen un cert regust de fracàs i seria una llàstima que una legislatura que va començar enfilada en una bona direcció acabés de manera tan desgraciada.

Però, i aquí és on hi ha la notícia, a la cap de files dels populars a Catalunya, Alicia Sánchez-Camacho, li ha faltat temps per cridar a serenitat i tranquil·litat. Bé, potser que comenci ella per asserenar-se i tranquil·litzar-se.

Tal com estan les coses, dubto molt que, suposant que ara es fessin unes eleccions, el PP seria capaç d'obtenir uns resultats semblants als del 28 de novembre del 2010. En aquest any i mig que ha transcorregut des d'aleshores han passat moltes coses i, si hem de tenir en compte les conseqüències a llarg termini (o mitjà) de tot plegat, cap de bona per al PP.

Després de l'embranzida electoral, el PP no ha fet altra cosa que perdre pistonada. Tot i haver retardat la publicació dels pressupostos de l'Estat fins després de les eleccions andaluses, el PP no ha sigut capaç d'arrabassar-li la Junta al PSOE que, malgrat ser per majoria simple, aconseguirà revalidar la seva presidència. Un entrebanc amb què no comptaven els populars. A casa nostra, les eleccions municipals no van representar cap revàlida per als resultats obtinguts al Parlament. I la majoria absoluta de què gaudeix a les Corts de Madrid només ha aconseguit atiar el desvergonyiment centralista i espanyolitzador dels sectors més cavernícoles del PP; cosa que a Catalunya fa que revisquin posicions més radicals en el front nacional català, amb el consegüent benefici per a formacions com CiU i ERC.

Dit això, i després de les amenaces d'intervenció de la Generalitat per part del govern de l'Estat i la subsegüent rèplica del President Mas amenaçant amb unes eleccions anticipades, l'única que ha perdut la calma i que s'ha d'asserenar és la Sra. Sánchez-Camacho. Sap molt bé que, si es fessin ara, unes eleccions al Parlament de Catalunya no li resultarien tan favorables com tot just fa un any i mig. Els seus correligionaris de la Villa y Corte no li ho posen gaire fàcil. Els estirabots que engeguen no fan més que atiar el sentiment que Espanya és un mal negoci per als catalans i que cal desfer-nos-en al més aviat possible.

I així estan les coses. A qui se li ha esvalotat el galliner? Més aviat sembla que al PPC, que, com al llop que es volia disfressar d'ovella, per més C que ens vulguin fer veure, per sota la poteta els surt la E d'Ejpañia. I olé!

No n'aprenen…

El país està en crisi. Les retallades campen pels seus dominis i la classe mitjana veu com, un dia sí i l'altre també, es es perd un llençol d'aquells drets que tants esforços li va costar d'aconseguir que se li reconeguessin. Les prestacions socials del pomposament anomenat estat del benestar les passen magres. La partida pressupostària destinada a investigació cau sota mínims. Les infraestructures, tan necessàries per al bon funcionament de l'economia, es queden sense un euro i s'han de posposar.

Per si això no fos poc, els seus gendres ens han regalat amb tota una sèrie de sainets i vodevils que ni els dramaturgs més imaginatius podrien superar. Un, després d'engalipar-li la filla gran, va acabar embolicat en un estira i arronsa de faldilles que no eren les de la seva dona, precisament. Resultat: divorci. Tot un tràngol per a una família tan catòlica com la seva. L'altre gendre ens ha sortit espavilat i tot un murri. Fent servir la posició de la filla petita, s'ha dedicat a escalar graons en l'escalafó social i, gràcies al prestigi que li havia atorgat el seu matrimoni, va aconseguir fer-se amb una bona picossada de diners de procedència pública i de guanys ben dubtosos. De fet, aquí, els engalipats, directament o indirecta, hem sigut tots plegats; perquè la cosa pública és això, pública, de tots.

Però és que la dona de l'engalipador no en sabia res, dels tripijocs del seu marit… ¿De veritat que s'ho creuen, que ens empassem aquesta bola? Si ella és copropietària d'una de les empreses involucrades en la trama, és creïble que no estigués al corrent de les anades i vingudes de diners?

Però és que, a sobre, quan a casa el pare es van assabentar dels negocis del gendre, en lloc de fer-lo passar per l'adreçador, que és el que hauria tocat, van i me l'envien lluny… I ell ho aprofita per engrossir encara més els seus "assumptes"! Clar, amb tanta aigua pel mig, qui ho havia de sospitar que encara hi havia racons tèrbols en l'economia familiar?

Si amb això no n'hi ha prou, els escàndols d'aquesta família ja han començat a esquitxar els més menuts. Ara resulta que el primer nét, aquell que té un nom tan sonor i que va néixer ara fa tretze anys, s'ha ferit el peu amb una escopeta de caça mentre feia pràctiques de punteria a casa del seu pare (aquell gendre que es va divorciar per un embolic de faldilles, us en recordeu?) Això no passaria de ser una anècdota si no fos perquè a casa nostra, l'edat mínima per poder manejar armes de foc, de qualsevol mena, és als catorze anys. És a dir, s'han passat les normes per allò que no sona.

I clar, el patriarca, veient que tothom de casa seva tenia el seu raconet a la galeria de la fama, no ha volgut ser menys. Li ha agafat la dèria d'anar a caçar elefants (ja voldria veure si de veritat els caça o li fan com a aquell que li enganxaven els catxalots a l'ham) a un safari que organitza la seva  "amiga personal". Com qui diu, ningú tret dels més pròxims se n'hauria assabentat. Però el destí, que és tossut com les mules i s'ha entestat a tenir-los sempre al punt de mira dels periodistes, ha volgut que un graó es posés allà on no s'hauria d'haver posat i el presumpte caçador acabés de corcoll i amb una cama trencada. Conseqüència: els ciutadans que pateixen les retallades s'han assabentat que el seu sobirà s'està clavant la gran vida quan, qui més qui menys, tothom va amb els budells a les mans. El caçador ha estat caçat. Justícia poètica, en diuen.

Si és que ja ho diu la dita: On no n'hi ha, no en raja. I a can Borbó, de senderi, poquet, poquet…