Tant va el càntir a la font…

Aquestes darreres setmanes estaven tan farcides d'esdeveniments que resultava fàcil trobar un tema per escriure. Tanmateix, l'escàndol que ha saltat a la llum pública ara fa uns dies ha eclipsat la resta d'assumptes. Davant l'assassinat d'una noia a mans del seu antic company sentimental, les altres matèries semblen una fotesa. És per això que em sento empès a reflexionar-hi.

Al final ha passat. La tele-porqueria ja s'ha cobrat una víctima. Una immigrant russa, Svetlana O., va ser trobada morta amb una ganivetada al coll cinc dies després que l'obliguessin a rebutjar en públic el seu excompany sentimental al programa Diario de Patricia.

I ara què hi direm? Que ens sap greu? Que és una vergonya que hi hagi violència de gènere però que no som responsables d'aquesta mort? Girarem full fent veure que res de tot això ha passat i buscarem una altra emoció més forta?

Sóc del parer que la responsabilitat d'aquesta mort recau una mica sobre tots plegats. En primer i destacadíssim lloc, recau damunt del presumpte assassí perquè, si es demostra l'acusació, ell haurà estat l'autor material del crim. Però al darrere, i no per això la responsabilitat és menor, hi va tothom que converteix en espectacle les passions desfermades.

No conec els altres mapes televisius d'Europa. L'únic que conec una mica és l'espanyol, i més concretament el català. El que hi veig m'esborrona. Tot i que les cadenes públiques tampoc no estan completament lliures de culpa, sí que és cert que, de moment, es mantenen una mica apartades d'aquest joc pervers que és convertir els drames personals en espectacle de masses. Això precisament és el que fan les cadenes privades d'àmbit estatal.

I si la cosa es quedés aquí, encara rai! El que és greu de veritat és que tota aquesta immundícia s'emet en horari “protegit”. Protegit de què o de qui? Qui o què es vol protegir? Quan les cadenes de televisió privades d'àmbit estatal van signar l'acord d'autoregulació, van determinar que l'horari de tarda estaria destinat a la programació adient per a un públic infantil, que és el que habitualment veu la televisió a aquelles hores, i que els programes de contingut més cru anirien a unes hores en què se suposa que els més menuts ja haurien de ser en braços de Morfeu.

Doncs bé, aquell acord ventilat a bombo i plateret s'ha quedat en un exemple més de paper mullat. Cap de les cadenes signatàries l'ha respectat i l'horari en què més es prodiguen aquests programes esperpèntics és, precisament, el de tarda, aquell que es volia “protegir”. Quan l'únic imperi és el de les audiències i els beneficis econòmics, l'ètica fa un discret mutis pel fons i abandona l'escena. Aleshores hom inicia una dinàmica del tot-s'ho-val molt perillosa i emprèn un camí de final, si més no, incert.

Moltes eren les veus que s'havien alçat per avisar de la tragèdia que, de ben segur, acabaria desfermant-se. Els responsables de les programacions, no només van fer orelles de mercader, sinó que, adduint que l'audiència ho demanava, encara van redoblar més els seus esforços per carregar les tintes sobre el sensacionalisme portant, moltes vegades, les seves víctimes al plató amb subterfugis i enganys.

Aquest va ser el cas de Svetlana. Se li va dir que tindria una sorpresa. I quina sorpresa, a fe! Se la va obligar a asseure's al costat de qui havia estat el seu maltractador, algú que havia tingut sobre seu dues ordres d'allunyament i una sentència inculpatòria per maltractaments. I la sorpresa encara va ser més gran quan aquell individu se li va posar de genolls al davant suplicant-li que li donés una altra oportunitat. Ella, desconcertada, només va arribar a quequejar dues o tres paraules indecises. La presentadora, Patricia Gaztañaga, no contenta amb el caire que havia pres l'escena, va sotmetre la noia a pressió per tal que acabés acceptant les proposicions del seu antic company sentimental. Continuava la indecisió. La presentadora seguia burxant. Finalment, Svetlana es va sobreposar a l'ensurt i va aconseguir aclarir les seves idees. La resposta va ser un ‘no’ rotund.

El desenllaç del drama ja és de domini public. Cinc dies més tard, trobaven morta la noia. Tot apunta al seu “amant” com a autor material del crim. Aquest home va arribar a admetre davant de les càmeres que era molt gelós i que, quan eren parella, més d'una vegada havia espiat la noia i li havia controlat els moviments. Mals auguris…

Ara com ara, no voldria ser a la pell dels responsables del Diario de Patricia. Quan s'obri la instrucció del cas, no seria gens estrany que els membres, tots o alguns, de l'equip del programa fossin encausats com a instigadors del crim. I si no és així, si, al capdavall, el jutge instructor no entén que s'hagi d'encausar ningú més que el presumpte autor material dels fets, la seva consciència, si és que en tenen, quedarà aclaparada per una mort que, de ben segur, s'hauria pogut evitar si el programa no s'hagués posat entremig d'aquelles dues persones.

Però no hem de buscar un cap de turc per espolsar-nos la culpa, sinó que, tots plegats, hem de fer examen de consciència i avaluar fins a quin punt no som responsables del fet que avui la televisió hagi convertit en circ allò que de més íntim i vulnerable tenen les persones: les emocions i els sentiments. Totes i cada una de les persones que han donat pati a aquesta mena de programes comparteixen amb ells la responsabilitat d'aquesta mort. Sense elles les audiències no haurien existit i, per tant, els programes no haurien sobreviscut. Ja ho diu la dita: «Tant va el càntir a la font, que al final es trenca». I aquest se'ns ha trencat.

Dignitat

Els jutges han parlat. Res indueix a pensar que ETA estigui vinculada de cap manera amb els atemptats de l'11-M. Ha estat una sentència cotundent. Si a algú li quedava algun dubte, ara és hora que refaci totes les seves presuposicions.

Tanmateix, els jutges no han dit res que el comú dels mortals encara no sabéssim. I, malgrat tot, encara hi ha qui s'entesta a mantenir una hipótesi del tot delirant. Durant el temps que ha transcorregut des d'aquell sagnant dia, la caverna mediàtica, vegeu COPE, El Mundo i altres mitjans afins a la dreta més rància, arnada i polsegosa, aquella que en el seu moment va voler manipular la informació per tal de mantenir tot un país en la ignorància amb la intenció de guanyar unes eleccions valent-se de la desinformació malintencionada, ha anat intoxicant l'opinió pública amb mentides i especulacions plenes de verí. Fins i tot, en una clara mostra de fellonia, van intentar-ho amb el judici oral ja obert.

Però ara els jutges ja han parlat i res del que els sectors més recalcitrants de la societat espanyola van aventurar ha resistit la lògica implacable dels fets. La sentència no deixa marge al dubte. Res, absolutament res, vincula ETA amb els atemptats de l'11-M, ni tan sols remotament. Va ser una senzilla frase que va caure com una martellada en el silenci de la sala.

N'hi va haver prou amb una sola frase per restituir la dignitat de tots els policies que van intervenir en la investigació dels fets. Ells havien estat víctimes d'una campanya destinada a poser en dubte la seva professionalitat i el seu ofici. En el temps previ a les conclusions, el jutge va anar desmuntant una per una totes les hipòtesis aventurades per tal de vincular ETA amb els atemptats o, fins i tot, desacreditar el rigor de les forces de seguretat de l'Estat. Ja és ben paradoxal, perquè si hi ha cap lema que caracteritzi la dreta, i en particular l'espanyola, aquest és: «Llei i ordre». Però, quan diuen això, de quina llei i de quin ordre parlen? Són la llei i l'ordre que han d'imperar sobre el conjunt de la societat, o es refereixen exclusivament a la llei i l'ordre que afavoreixen els seus interesos particulars? En tindrem prou de fer una ullada a la convulsa història de la Pell de Brau per saber quina és la resposta.

També recuperen la dignitat les 191 víctimes mortals i els ferits d'aquells atemptats, així com els seus familiars. Durant massa temps la política els ha arrossegat en una voràgine d'acusacions i desqualificacions a la qual tenien tot el dret de romandre aliens. Uns i altres s'han valgut del patiment d'unes famílies que van tenir la mala sort que un dels seus mebres es trobés al moment i al lloc en què va explotar una de les motxilles. Tots ells van ser víctimes innocents d'una guerra il·legal a la qual ens havíen arrossegat uns polítics prepotents i avariciosos. Recordo el que algú afí a la ideologia del partit que governava en aquell moment em va dir al respecte de la guerra de l'Iraq: «T'imagines les possibilitats de negoci que s'obriran amb la reconstrucció?». Evidentment, la meva resposta va ser que prefereixo ser pobre i tenir la consciència tranquil·la abans de ser ric i responsable de milers de morts. Sobre aquells governants pesen ara les vides de 191 innocents i els drames de les seves famílies. Seran capaços de dormir sense remordiments? Probablement sí, probablement hagin acabat per desenvolupar una durícia damunt la consciència per tal que no els incomodi.

També en surt reforçada la dignitat del Poder Judicial. Els intents de contaminació del procés han estat salvatges i constants. No obstant, en la seva sentència, el president del Tribunal i els dos ponents desmunten una per una les tesis de la defensa i arriben a la conclusió que el terrorisme que va inspirar aquella massacre no té res a veure amb el terrorisme basc. Ara, tots aquells mitjans de comunicació que tant han defensat la tesi conspiratòria queden en una situació ben compromesa. Quins són els obscurs motius que els han empès durant tant de temps a negar el que a ulls de tothom era evident? On queda la seva credibilitat? Assumiran les respectives responsabilitats? La Conferència Episcopal Espanyola farà passar per l'adreçador els seus díscols periodistes de la COPE? Es retractaran i faran acte de pública contrició tots i cada un dels pseudo-informadors que durant tant de temps s'han valgut de la mentida per minar la credibilitat del Govern de l'Estat? Algú demanarà disculpes per haver donat pati a una falsedat tan inversemblant com la pretesa connexió d'ETA amb el terrorisme d'Al-Qaida amb la intenció de derrocar un Govern sorgit legítimament de les urnes el 14 de març de 2004?

Arribats en aquest punt, cal pensar que la societat espanyola també veu restaurada la seva dignitat. Durant massa mesos només s'han sentit els brams de la caterva mediàtica que defensava l'espúria tesi de la conspiració etarra. La resta esperàvem pacientment la veu de la Justícia, convençuts que acabaria posant tothom al lloc que li correspon. I així ha estat. Finalment, els cridaners han quedat com el que són, una colla de descontents amb el resultat d'unes eleccions que el PP va perdre contra tot pronòstic.

Contra tot pronòstic? No, contra el pronòstic de les enquestes anteriors al desori que es va desfermar el matí de l'11 de març de 2004 i va durar fins a la mateixa jornada electoral del 14. A ningú se li escapava que el PP tindria moltes dificultats per renovar la majoria absoluta. Els dos últims anys d'aquella legislatura van ser gairebé delirants. Des de la catàstrofe del Prestige a la costa gallega fins a l'entrada al grup de les Açores, capitanejat per George Bush, tot va ser un cúmul de despropòsits. L'opinió pública pot ser molt desmemoriada, però quan els disbarats són tan evidents i de tanta envergadura queden gravats en la memòria col·lectiva. Els ciutadans toleraran que se'ls tingui per rucs una o dues vegades, però a la tercera acabaran per passar factura. I això és el que va passar aquell 14 de març. La ciutadania ja n'estava tipa i farta de tanta prepotència i desconsideració i es va mobilitzar en massa.

Sembla fet provat que l'elector de tendència esquerranosa no està gaire motivat a participar en processos electorals. Però si, com va ser el cas, sorgeix una circumstància capaç de mobiitzar-lo, la seva reacció és llençar-se en massa al carrer. Això em fa pensar que aquelles eleccions no les va guanyar el PSOE, sinó que les va perdre el PP amb el seu intent de segrestar la informació per tal de guanyar unes hores precioses. A ningú se li escapa que si l'atemptat de Madrid hagués estat obra d'ETA el resultat de les eleccions hauria tingut tot un altre signe. No només ara tindríem una nova majoria absoluta del PP, sinó que la mateixa seria aclaparadora. Però als responsables del PP se'ls va escapar un detall: en l'era d'Internet sempre hi ha una esquerda per on la informació pot arribar sense filtres al ciutadà. I la xarxa anava plena de comentaris al respecte de l'autoria d'Al-Qaida, no pas d'ETA.

Fins jo mateix, llec com sóc en la matèria, analitzant fredament el modus operandi dels atemptats vaig arribar sense dificultats a establir un clar paral·lelisme entre els atemptats de Madrid i els de les Torres Bessones de Nova York. I com jo n'hi va haver molts altres. A tots nosaltres se'ns ha restituït la dignitat perquè fins ara hem romàs en un silenci forçat pels bramuls partidaris de la conspiració. A partir d'ara podrem dir ben alt i clar que tenim raó, que qualsevol altra hipòtesi que no es basi en el terrorisme fonamentalista islàmic per explicar aquells atemptats és una falòrnia.

Finalment, sí que hi ha hagut qui ha perdut la poca dignitat que potser encara li quedava. Són aquells que aleshores van voler obstaculutzar l'esdevenir natural de les coses i que després, en fracassar les seves temptatives, han difós fins a la sacietat unes mentides del tot indigeribles amb l'esperança que la seva repetició constant acabaria per donar-los l'aparença de veracitat. Encapçalen la llista José María Aznar, l'aleshores president del Govern, i Ángel Acebes, el seu ministre de l'Interior, per haver volgut manipular la informació de manera partidista quan ocupaven un càrrec públic de màxima responsabilitat que els exigia totalo imparcialitat. Els va al darrere Mariano Rajoy, president del PP i aleshores candidat a la Presidència del Govern, per haver persistit tot aquest temps en la tesi de la conspiració etarra, acusant el Govern de no voler arribar fins al fons de la qüestió, perquè va veure com, en només unes hores, se li escapava una victòria que ja tenia coll avall. Tanquen la llista tots els mitjans d'informació (si és que, vist com ha anat tot plegat, se'n pot dir així) que s'han servit d'un fet tan luctuós per intentar derrocar amb males arts un Govern sorgit d'un procés democràtic. Tots ells faran un paper ben galdós davant la Història.

De vegades costa més, de vegades no tant, però la veritat acaba per sortir a la llum per més que se la vulgui ocultar. El temps sempre posa tothom al lloc que li correspon i, tard o d'hora, els falsejadors sempre han de retre comptes. La tragèdia per a molts d'ells és que quan això passa ja no poden refer el seu honor. Gràcies, Senyories, per haver-nos restituït una dignitat que ens havia estat arrabassada amb males arts.

Ja som on anàvem

Finalment ha passat. El que tant es temia ja ha arribat. Les obres de l'alta velocitat han acabat per provocar el tall del servei de rodalies de RENFE i, cosa encara més greu, també el de la línia de plaça Espanya a Igualada i Manresa dels Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya. Les presses, tots ho sabem, són molt males conselleres; i si es barregen amb l'obstinació, el resultat pot ser catastròfic.

I així ha passat a l'encreuament del corredor de RENFE amb el túnel dels Ferrocarrils de la Generalitat. Per una banda, l'acumulació proverbial de retards en l'arribada de l'alta velocitat ferroviària a Barcelona ha provocat que els treballs s'estiguin duent a terme de manera precipitada; perquè l'error que ha dut a l'afectació del túnel de FGC i el seguit d'esvorancs que l'han precedit no poden néixer d'altra mare que la precipitació. Però també l'obstinació hi té quelcom a veure. La polèmica de l'arribada de l'AVE a Barcelona ja és vella. S'havien sospesat diverses opcions: des del Vallès, entrant per la Meridiana i arribant en cul de sac a la Sagrera; pel litoral, procedent de l'aeroport i pujant per la Meridiana fins a la Sagrera i d'aquí seguint endavant fins a la frontera francesa; i la que s'ha acabat triant, seguint el riu Llobregat fins al Prat i des d'allà seguint en paral·lel el traçat actual de les vies d'ample ibèric fins a l'estació de Sants i, a partir d'aquí, per un túnel de nova excavació fins a la Sagrera i més enllà.

Si una cosa ha de quedar clara és que l'estació de la Sagrera està destinada a ser la seu dels trens de gran velocitat a Barcelona; tots els projectes la contemplen i tothom hi està d'acord: en no gaire temps està destinada a esdevenir un centre d'atracció i activitat econòmica de la ciutat amb la confluència de diverses línies de metro i de trens de rodalies. En definitiva, la Sagrera es perfila com la millor opció per les seves facilitats d'accés. A partir d'aquí, la solució a triar pot ser molt diversa, ja ho hem vist i ja se n'ha parlat a manta. No crec que s'hagi d'entrar a discutir ara quina era la més avantatjosa. Del que cal parlar és de si la solució que finalment s'ha triat era tan senzilla tècnicament com ens volien fer creure.

A primer cop d'ull sembla que qui va triar l'opció de fer entrar l'AVE a Barcelona per l'estació de Sants va pecar d'ingenu. En assumptes d'enginyeria les coses gairebé mai acostumen a ser tan senzilles com semblen a primera vista, sempre hi ha sorpreses amagades. Pot molt ben ser que l'opció que sembla més senzilla, a la llarga, sigui la més problemàtica; i això és el que està passant amb l'opció Sants. En aparença era tan senzilla com limitar-se a seguir el traçat que ja havia quedat establert per l'ample ibèric; però quan s'ha d'excavar un túnel, el subsol acostuma a donar sopreses. ¿Recordeu l'esfondrament del túnel al barri del Carmel de Barcelona, en què es va tirar pel dret i la galeria no va suportar el pes dels materials que tenia al damunt?

Durant l'estiu ja es van produir diversos avisos del que podria donar de sí la tardor ferroviària; fins hi va haver alguna víctima mortal. Tanmateix, el ritme d'execució no es va alentir per la pressa de fer arribar el tren d'alta velocitat abans de Nadal d'enguany. Però quan es fan obres d'aquesta envergadura cal prendre-s'ho amb calma i no posar terminis massa ajustats, en previsió dels imprevistos que, de ben segur, es poden donar. I això és el que ha passat: un imprevist o, més ben dit, un enfilall d'imprevistos; perquè un imprevist va ser el forat a la pared del túnel de FGC que a primers de juliol es va detectar al mateix punt on ara ha cedit la volta; imprevist també va ser que una excavadora malmetés la catenària de les vies d'ample ibèric al Prat de Llobregat; imprevist també són els esvorancs que s'han obert a ran de les pluges de la setmana passada; i imprevist és, finalment, que els treballs de consolidació del terreny acabessin afectant el túnel de FGC per segona vegada en menys de quatre mesos.

Tants imprevistos junts em fan pudor de socarrim, el tuf de la improvisació enrareix l'ambient. Que una màquina arrenqués una catenària, atesa l'estretor del marge d'error de què es disposava a l'hora de manejar-la, no és més que un error humà que difícilment es podria evitar; les persones no són autòmats i estan subjectes a circumstàncies incontrolables. Però que les obres de perforació d'un túnel n'afectin un altre de previ; que, inesperadament, el terreny cedeixi a causa d'una pluja perfectament esperable a Barcelona durant la tardor; i que la injecció a pressió de formigó al terreny acabi rebentant un túnel són incidents que responen a una total manca de previsió.

I això em fa tornar al punt on ha començat aquest raonament: força sovint, la solució més senzilla en aparença és la més costosa. Les presses dels polítics del PSOE per fer arribar un AVE que ja s'havia endarrerit massa vegades i penjar-se la medalla abans de les eleccions del març els va empènyer a triar l'opció de Sants i fixar la data de l'arribada per al 21 de desembre del 2007 quan, com qui diu, el més calent encara era a l'aigüera. A més, les raons que en el seu moment es van esgrimir per descartar l'opció litoral no implicaven la seva inviabilitat tècnica, sinó un major cost econòmic i temporal. Mirant-ho en conjunt, no sé si la suma d'hores de feina perdudes pels usuaris de Rodalies i els sobrecostos de l'execució no supera d'escreix el diferencial amb l'opció del litoral. Aquesta opció tenia, a més, l'avantatge de connectar directament l'aeroport amb el tren de gran velocitat. No calia el pedaç d'una llançadora que els interconnectés.

I encara que no fos així, encara que, efectivament, l'opció de Sants fos la que generés menys despeses sumant l'execució i l'afectació als ciutadans, els trastorns que els treballs han causat en la vida diària de centenars de milers de persones no ho compensen. Quan cal prendre decisions que afecten les infraestructures de tot un país cal ser molt curós per tal de triar l'opció que, a llarg termini, doni un rendiment òptim. Però si només es té en compte la propera cita amb les urnes, i no es vol patir un desgast que podria arrabassar el poder del partit al govern, la decisió sempre es pren de cara a la galeria. A hores d'ara, aquest país està faltat de polítics amb visió de futur. Sembla que els governs i les respectives oposicions només estiguin interessats pels resultats dels sondejos i tenir l'opinió pública de cara. Els grans polítics, els grans homes d'estat, aquells que han deixat la seva emprempta en la història d'un país, són els que han posat una visió de conjunt per davant dels interessos personals i de partit. Uns i altres, Govern i oposició, amb les seves picabaralles, han donat un espectacle ben deplorable i, com sempre, qui n'ha sortit perjudicat és el ciutadà que necessita uns serveis que, ara com ara, no fan altra cosa que provocar inconvenients i molèsties als seus usuaris.

On és el coratge?

Molt em temo que tenim mal entesa la integració dels immigrants. Sé que molta gent em qualificarà de racista, retrògrad, reaccionari i tots els adjectius imaginables amb connotacions negatives. Tanmateix, no puc romandre en silenci davant del fenòmen que estic presenciant en la nostra societat.

Per història i, sobretot, per geografia, el territori que actualment anomenem Catalunya ha estat un lloc de pas i gresol de cultures. Pel que avui és casa nostra han passat tots els pobles del nord que anaven cap al sud, tots els pobles del sud que anaven cap al nord i alguns que venien de més enllà del mar. D'aquests pobles, alguns es quedaven i feien la seva aportació a la cultura del país que els acollia. El resultat era, indefectiblement, superior a la suma de les aportacions perquè cap de les parts se sentia amenaçada. La prova la tenim en el fet que, per exemple, la cultura catalana actual té una forta influència de la jueva —la institució de l'hereu, tan arrelada a les zones rurals, n'és un exemple—; va aportar les seves virtuts (i també els seus defectes, no ho neguem) a la societat catalana medieval, la qual ens ha transmès tot un bagatge idiosincràtic que fa que avui siguem com som. Fins els moriscos, els descendents d'aquells que durant el període històric andalusí van abraçar l'islam i que al segle XVI van ser expulsats per ordre reial, van deixar la seva empremta; una empremta que encara avui perdura en força topònims de la Catalunya Nova i alguns de la Catalunya Vella.

Fins a la dècada dels anys vuitanta del segle passat, a Catalunya, la principal característica de la immigració era la addició. Els nouvinguts, sense renunciar al seu bagatge cultural, les seves tradicions i la seva manera de ser, adoptaven i adaptaven els costums majoritaris del país. Per aquesta raó, avui dia no costa gaire veure que el fill d'uns immigrants de la resta de l'Estat espanyol canta Els segadors amb la mateixa passió que ho faria un català de soca-rel. El grau d'integració de la immigració prèvia a 1990 es tan gran que, quan darrerament ha esclatat algun conflicte amb immigrans vinguts en els darrers anys, aquells que van arribar abans s'obliden per complet que ells també van ser immigrants i parlen de Catalunya o el municipi on viuen com si hi haguéssin nascut.

Però d'un temps ençà s'han canviat les tornes. La dèria de la correcció política ha portat el sector majoritari de la societat a l'absurd de demanar perdó per ser justament això, majoritari. Avui dia ningú gosa parlar malament de segons quins grups de població per por d'ofendre'ls. Això sí, que aquests mateixos grups parlin i actuïn de manera contrària als costums acceptats per la majoria, pretenent imposar uns usos minoritaris a la resta de la societat, no mereix cap mena de desqualificació. Em refereixo, principalment, a la immigració nordafricana i de països on l'islam és la religió majoritàritària

M'explico. En aquest punt, però, cal que prèviament aclarim que, a diferència del que passa a la societat occidental, allà on l'islam és majoritari i dominant, la religió impregna tots i cada un dels aspectes de la vida diària. Per un general, els immigrants de procedència islàmica estan fortament radicalitzats i, per aquesta raó, acostumen a viure molt intensament el que ells entenen com una pràctica religiosa i que, per a la mentalitat occidental, no són més que costums i tradicions que aquí ja fa anys que es van abandonar.

Un d'ells és l'ús del vel en les dones. Segons els experts, l'Alcorà, que la comunitat musulmana considera Paraula de Déu, no diu res al respecte que les dones s'hagin de cobrir de manera tan exagerada; del que parla és del necessari decòrum en el tracte entre les persones. Per tradició, els pobles semítics són molt androcèntrics. Les dones no passen de ser una possessió més del marit o el familiar de sexe masculí més pròxim i, tot i que, un cop més, l'Alcorà reconeix una independència indiscutible per a la dona, la tradició ha acabat per diluir aquest principi fins a difuminar-lo del tot. Per tal que les dones mantinguin per sempre més aquesta submissió imposada, ja de ben petites són objecte de condicionants més o menys destructors de la seva identitat com a persones plenament independents. El vel s'emmarca en aquest context, és una eina per desdibuixar la identitat de la dona i no quelcom que el Profeta, parlant en nom d'Al·là, hagués ordenat.

I això em porta a abordar els fets que recentment han passat a Girona, en què una nena en edat escolar, filla de pares musulmans, que va ser matriculada en una escola el reglament intern de la qual prohibeix l'ús del vel islàmic hagi estat sense escolaritzar per "entossudiment" de l'escola a no deixar-l'hi portar. Els mitjans de comunicació han explicat el fet de manera que l'escola apareixia com a culpable d'haver dificultat una pràctica religiosa quan, tal com ja s'ha vist, el fet que una dona musulmana es cobreixi el cap no té cap base religiosa. Amb la manera de construir els fets, els mitjans de comunicació han comès un greu error; s'han oblidat que aquí hi ha uns altres responsables, de qui m'atreviria a dir que són els veritables culpables de tot aquest enrenou, dels quals ni se n'ha parlat: els pares de la nena, que s'excusen dient que la seva filla —de només nou anys d'edat— ha pres lliurement la decisió de cobrir-se amb el vel. Permteu-me que ho dubti. Encara no conec cap nen que a nou anys decideixi lliurement respecte de la seva pràctica religiosa; i menys quan aquesta li representa una clara incomoditat.

Però és que també hi ha hagut altres errors; en aquest cas per part dels polítics. Fa molt de temps que a la resta d'Europa es parla de la integració de la immigració procedent de països islàmics i es discuteix quines solucions es poden donar als problemes que sorgeixen quan l'islam mal entès entra en conflicte amb la cultura occidental. Aquí s'ha triat la solució de l'estruç: amagar el cap sota l'ala i deixar passar el temps. En fer-ho, no s'ha abordat la qüestió i el que, si s'haguéssin pres mesures adequades en el moment oportú, hauria sigut una simple tempesta en un got d'aigua ara s'ha convertit en un problema podrit que, es triï la solució que es triï, sempre acabarà deixant els ànims encesos i tothom descontent. Això per una banda, per l'altra trobem que la Generalitat no ha recolzat el centre docent per una decisió que va haver de prendre tot sol per manca de normativa general. El Departament d'Educació, una vegada més, víctima d'una mala comprensió del fet i per covardia a l'hora d'enfrontar-se a possibles dificultats amb l'opinió pública en un període preelectoral en què li cal tenir-la favorable, ha obligat el centre a readmetre la nena —amb vel inclòs, per descomptat— i ha establert un pèssim precedent que més endavant, si mai es tramita una llei que contempli la prohibició de l'ús del vel islàmic en els centres d'ensenyament públics, pot ser causa de més d'un maldecap.

El cas anterior és un exemple de la manca de coratge que tenen els nostres governants a l'hora d'afrontar les qüestions espinoses com aquesta. Però és que la moneda, a més de tenir aquesta cara, també té una creu: la intransigència i la falta de respecte que alguns immigrants tenen per la població que els ha acollit. Un exemple d'això el trobem en el mul·là de la mesquita oberta a Badalona, el qual va exigir que es tanqués una cansaladeria que, en el moment de la innauguració de la mesquita, ja feia molts anys que era al barri. En una societat plural com la nostra, aquests excessos son inadmissibles. De portes endins, els líders religiosos poden exigir el que els sembli als seus seguidors; sempre i quant, però, que l'exigència no atempti contra els drets fonamentals de les persones. Tot el que passi de portes enfora del recinte religiós i que no tingui a veure directament i exclussiva amb l'espiritualitat dels seus seguidors no és de la seva incumbència i no tenen autoritat per demanar, i encara menys exigir, res que vagi en contra de la pluralitat de la societat i els drets dels ciutadans.

Recapitulant, m'adono que la nostra societat està perdent el tremp i està permetent que una sèrie d'elements dominants i distorsionadors aconsegueixin posar-la contra les cordes, qüestionant-ne els principis bàsics d'igualtat i respecte extrem per la diversitat. I no em val l'excusa que la grandesa de la democràcia és que, fins i tot, respecta els que la volen destruir; aquí no estem parlant de democràcia, sinó de coratge en la defensa del dret de les persones a dur una vida digna i sense traves. Els immigrants han de saber que, per més que a ells els semblin correctes, pel fet d'haver triat de viure en aquesta societat, hi ha certes pràctiques que hauran d'abandonar. I aquesta tasca és de la incumbència de tothom; la societat civil i l'Administració, cada una en el seu àmbit d'actuació. Cal que tots plegats tinguem el coratge necessari per fer que, si no ho volen entendre, almenys no els quedi més remei que amotllar-se a la societat que els acull si volen ser benvinguts.

Potineria

Abans d'entrar en matèria, permeteu-me aclarir que no m'oposo al progrés científic. Tanmateix, hi ha coses que m'esborronen. Una d'elles és la manipulació genètica. I en dic manipulació per dir-ho d'alguna manera; perquè ara com ara, encara que els hagin volgut revestir d'una pàtina de serietat i precisió, els intents dels científics a l'hora de modificar els codis genètics de la vida no han passat de ser una potineria.

Permeteu-me que us ho expliqui i entendreu per què. Des de fa temps, principalment des de la revolució industrial, en la història dels avenços científics hi ha hagut una tendència malaltissa a les extrapolacions més optimistes; en poques paraules, als cientifics, o els que hi tenen dipositada tota la seva fe, els agrada fer volar coloms. Durant el segle XIX el progrés tecnológic havia de dur la pau i la igualtat al món. Cada descobriment obria les portes a una nova era de pau i prosperitat equitativa que el temps i la maldat humana s'encarregaven de tancar. Tal va ser el cas de la màquina de vapor, que havia d'alliberar els homes de l'esforç feixuc de la feina i tots sabem com es tractaven els obrers a les fàbriques: jornades laborals de més de 16 hores, explotació infantil, salaris misèrrims, riquesa acumulada en immenses fortunes… I actualment el panorama no ha canviat gaire; de fet, si tenim en compte que només un 1% de la població mundial controla el 90% de la riquesa que es genera al món, costa ben poc entendre que el 75% dels habitants del planeta visquin en el llindar de la pobresa i un 10% hagin de sobreviure amb una renda que no supera 1 dòlar al dia.

Però no és d'estadístiques econòmiques que vull parlar; sinó de l'excessiu optimisme davant la capacitat redemptora de la ciència. En ella mateixa, la ciència no és ni bona ni dolenta, només és. La bondat, o la maldat, li ve donada per les persones que l'exerceixen. Si bé és cert que els potencials que ens obre el progrés científic són immensos, tenim una ingènua tendència a pensar que sempre seran per millorar la nostra condició. Però ens oblidem sistemàticament del que acabo de dir: la ciència, i de retruc el progrés científic, no és ni bona ni dolenta per ella mateixa; som nosaltres, els éssers humans, qui li donem un caire o un altre.

Un exemple d'això el tenim en la dinamita. El seu descobridor, Alfred Nobel —el mateix que dóna nom als prestigiosos premis que cada any atorga l'Acadèmia Sueca—, buscava un producte que fes més fàcil la feina dels miners, que fins aleshores havien de barallar-se amb la roca a cops de pic i pala, perquè la pólvora no tenia prou potència per esmicolar segons quins materials. Al cap de ben poc, a algú se li va acudir que aquella substància tan potent podria servir per fer bombes més destructives, de manera que l'exèrcit que les fes servir s'asseguraria més fàcilment la victòria. Heus ací un progrés per a la humanitat transformat en una maledicció. Un altre exemple: la teoria de la relativitat d'Einstein —un pacifista declarat— va servir de base per desenvolupar les armes més mortíferes mai imaginades; fins al punt que l'armament nuclear disponible seria capaç de destruir el nostre planeta no una ni dues vegades, sinó set. Que potser és un progrés, això? A mi personalment no em fa gens de gràcia viure amb una espasa de Dàmocles com aquesta penjant damunt del meu cap. He après a viure-hi arraconant la informació al fons de la meva memòria, però quan, com ara, hi haig de pensar em neguiteja. I també em neguiteja el fet que les presses i la barroeria puguin convertir en catàstrofe l'ús civil de l'energia nuclear. Sense anar gaire lluny, no sabem què fer dels residus generats per les centrals elèctriques nuclears. I no parlem de la possibilitat que una central pateixi un accident com el trencament del reactor; la fuita radiactiva pot acabar contaminant tot un continent. Us recordeu de Txernobil, a Ucraïna, l'any 1986? Encara ara en patim les conseqüències amb els casos de càncer disparats arreu d'Europa.

Un altre camp que atia la meva inquietud és la manipulació genètica. Fins ara, les intromissions humanes en el genoma no han fet altra cosa que espatllar una maquinària extremadament complexa i sensible a les alteracions. El material genètic, l'ADN, del qual en sabem alguna cosa arriba només a un 10%. La resta, un percentatge tan gran com el 90%, la funció del qual, a hores d'ara, ens resulta desconeguda, l'anomenem ADN brossa i ens quedem tan amples.

Malauradament, la presumptuositat humana ens porta a fer afirmacions gratuïtes. Amb quina seguretat afirmem que podem considerar com inútil el 90% del nostre genoma? Ens hem aturat a pensar en les implicacions ètiques que comporta la manipulació del que conté la nostra essència?

Ara com ara només coneixem com sona la llengua dels gens, però no el seu significat. Els estudis científics han demostrat que som capaços de processar de manera coherent i lògica la informació que se'ns facilita quan n'entenem un mínim del 60%. De la llengua dels gèns només n'entenem un míser 10%, l'altre 90% ens sona estrany i sense sentit. ¿Qui ens autoritza a dir que podem potinejar una cosa tan delicada, nosaltres mateixos, que ara mateix no passem de la categoria d'aprenents maldestres?

D'altra banda, reprenent el fil argumental que havia encetat, no dubto de les bones intencions dels genetistes per trobar maneres noves i menys invasives per guarir o pal·liar les malalties de base genètica. Però tampoc oblido que sempre hi ha hagut ments perverses que s'han empescat la manera de transformar els avenços científics en armes cada cop més mortíferes i terribles; i la genètica no en queda al marge. ¿Qui no ens assegura que a ningú se li passarà pel cap desenvolupar una arma biològica dissenyada específicament per aniquilar un grup de població determinat? ¿Que potser no correm el risc que, posant per cas, aparegui algun líder demagog a qui li resultin antipàtiques les persones que tenen un avantpassat jueu i ordeni el disseny d'un virus que s'encarregui d'eliminar-les?

Amb el cor a la mà, les afirmacions de Craig Mello que publica avui El Periódico de Catalunya em semblen d'una irresponsabilitat excessiva. Que ell i Andrew Fire descobrissin l'existència d'una molècula que desactiva els gèns no els hauria de dur a parlar de "tocar-los" com si fossin les tecles d'un piano. Anem amb molt de compte, per poder fer música amb un piano, abans cal cometre molts errors. En música, els errors són notes dissonants, sons al cap i a la fi; i un piano té un número reduït de tecles. En genètica, on les "tecles" es compten per centenars de milers, els errors poden ser aberracions en els éssers humans. Seran capaços els seus responsables de carregar amb aquest pes a la consciència?

Democràcia, on vas?

Ja feia temps que s'endevinava la psicosi d'inseguretat que domina les democràcies occidentals; però els atemptats d'aquell fatídic 11 de setembre van posar damunt la taula un fet indiscutible: viure en llibertat és perillós i pot costar la vida a milers de persones. Per tant, s'imposa la reflexió sobre si volem viure sense sobresalts i sense llibertat o viure amb llibertat i amb una espasa de Dàmocles penjant damunt del nostre cap.

Aquests últims anys hem estat testimonis d'un canvi en profunditat de les societats occidentals. D'una banda, els joves, cada vegada més, són individualistes i abjuren de qualsevol ideal. Ha desaparegut aquell ímpetu revolucionari que caracteritzava la joventut de tots els temps. Ara, les aules universitàries, el viver tradicional de l'ànima revolucionària, on l'esperit contestatari impregnava tots i cada un dels que hi entraven —docents i estudiants— i on es fomentava la ment crítica, s'han convertit en fàbriques de ciutadans submisos i silenciosos que acaten sense discussió les decisions que, en nom seu, prenen "els de dalt".

D'altra banda, som tan víctimes del terror, que ens té completament paralitzats. Tanmateix, allò ens ha portat això. Les masses d'avui dia són incapaces de pensar per elles mateixes. S'ha perdut l'esperit crític, que tot ho qüestiona, i la dissidència ha esdevingut un defecte; qui pensa de manera independent està mal vist. En definitiva, s'imposa el pensament únic; ningú, tret d'aquells que "en saben", està autoritzat a pensar per sí mateix. O potser no heu sentit mai aquella expressió: «Ui! No en sé res, jo, d'això; ja se n'ocupen els que en saben»?. El resultat és que les persones, davant l'espúria promesa d'una pau i una seguretat que sempre seran fràgils i efímeres, han renunciat a cotes cada cop més grans de llibertat, fins al punt que, ara com ara, la llibertat se cenyeix estrictament al regne dels somnis.

El mal anomenat "terrorisme islàmic" —perquè l'islam genuí, el de l'Alcorà, condemna sense pal·liatius l'assassinat indiscriminat de dones, vells i criatures— ha aconseguit que un dels drets fonamentals de les persones, el de la lliure mobilitat, hagi esdevingut una cursa d'obstacles, una odissea. I si no, dieu-me què és l'enfilall de restriccions que s'imposen als aeroports de tot el món.

Però no és només el terrorisme, també les reaccions violentes d'alguns sectors que la societat margina són font d'inseguretat. I és que, sense ànim de justificar l'ús de la violència i salvant totes les distàncies amb l'expressió, s'entén que, en enfrontar-se a un futur més negre que el sutge, hi hagi qui vulgui "morir matant".

La combinació de tot plegat fa que països que s'havien caracteritzat pel seu suprem respecte per la llibertat hagin emprès un viatge amb la dictadura com a destinació final; temps al temps. Si en dubteu, penseu només en l'avís cada cop més freqüent al metro que ens alerta que, “per la nostra seguretat”, som objecte de vigilància mitjançant un circuït tancat de televisió. A Anglaterra, país on la tolerància i el respecte han sigut la marca de fàbrica, els carrers de les ciutats estan sent envaïts per una legió de càmeres de videovigilància assistides per un sistema de megafonia que permet que el vigilant de torn pugui amonestar el suposat transgressor des de la impunitat que li atorga l'ocultació en una sala de control. No fa pas gaire que en aquell país, la implantació d'un document identificatiu obligatori va desfermar una veritable tempesta en l'opinió pública. Per als anglesos, i els saxons en general, la seva intimitat és el bé més valuós i, tot i això, han acabat renunciant-hi.

Però el que més m'ha alarmat és la notícia que ha saltat avui als diaris: Franz Josef Jung, ministre de defensa d'Alemanya, donarà ordre d'abatre qualsevol avió que caigui en mans de terroristes. I aquest energúmen es diu demòcrata i cristià? Tindrà prou sang freda per fer tal acte de vandalisme i segar sense miraments les vides de tots els innocents presoners a l'avió? On és el suprem respecte per la vida que ha de tenir qui es proclama un demòcrata convençut i un cristià sincer? L'escàndol a Alemanya és majúscul. No n'hi ha per menys, encara tenen molt fresc a la memòria el record de les veleïtats populistes del nacional socialisme que, després de prometre mil anys de pau i prosperitat per a la raça ària, va acabar sent la causa de la desfeta de la nació més pròspera de l'Europa d'entreguerres. Volem caure en el mateix error? Renunciarem a la nostra llibertat per unes engrunes d'una seguretat mal entesa?

Com els crancs?

Després de trenta-dos anys de la mort del dictador, i encara estem així? Sembla mentida! Se sabia que encara hi ha elements nostàlgics del règim franquista. De fet, no m'estranya si els que ara senten nostàlgia d'aquells temps són els que aleshores gaudien de tots els privilegis. El que ja em costa més de creure i que, per més que ho vulgui, no puc evitar sentir estupor quan hi penso és que un agent del cos de la Guàrdia Civil i el seu capità hagin tingut la barra de dir i fer el que van fer i dir el dia 16 d'agost. És inadmissible.

En la seva columna titulada «El bitllet» i publicada a El Periódico de Catalunya del 6 de setembre, Carles Duarte esmenta de manera molt succinta uns incidents que van tenir lloc a la caserna Manuel Azaña de Palma de Mallorca, pertanyent a la Guàrdia Civil. A mesura que avançava en la lectura, la meva indignació creixia exponencialment. Com és possible que a les forces de l'ordre encara hi hagi els brètols que hi ha? Perquè vull ser benèvol i no vull pensar que allò sigui obra de la malvolença. Si fos així, els dos membres del cos que han estat protagonistes de l'incident haurien de ser suspesos de manera fulminant.

Si voleu informació acurada, a la Vikipèdia hi teniu una entrada sota l'epígraf Saïda Saddouki, on hi trobareu el text íntegre de la denúncia presentada per Obra Cultural Balear. Resumint-los, els fets van anar de la següent manera: A les 9:30 h. del dia 16 d'agost, Saïda Saddouki, una traductora del berber i l'àrab al castellà, es presenta a la porta de l'esmentada caserna de la Guàrdia Civil per dur a terme unes traduccions emparaulades amb el capità Sr. Bartolomé. El seu gravíssim error, a parer de l'agent Sarro, encarregat de deixar-la entrar a les instal·lacions, va ser adreçar-se-li en català. La resposta del número va ser: «A mí no me hables en catalán. Hasta que no hables en cristiano no vas a pasar. Tengo que saber a dónde vas y como no te entiendo —porque hablas raro—, no te puedo dejar pasar. Así que… tú decides». El resultat fou que Saddouki va quedar retinguda a la porta, sense poder entrar, durant vint minuts. Finalment, atesa l'obstinació del guàrdia, va girar cua i se'n va anar.

L'endemà, l'escena es va repetir. Aquesta vegada, la traductora es presenta dient mig en català, mig en castellà: «Buenos días. Vengo al departamento de policía judicial con el capitán, Sr. Bartolomé, por unas traduccions, hi és?». L'agent Sarro es manté en els seus tretze i no la deixa passar. Després d'un quart d'estira-i-arronses, salpebrats d'arguments pretesament filològics, en què l'agent Sarro volia negar el dret de Saïda Saddouki a expressar-se en la llengua natural de les Illes Balears i posant en dubte l'oficialitat del català en aquella Comunitat Autònoma, gràcies a la intervenció d'un altre agent, la traductora va poder entrar a la caserna. Cal tenir present que en tot aquest temps, l'agent Sarro, valent-se de l'estratagema de fer passar per l'escàner la bossa de Saddouki, en el que és un clar abús d'autoritat, li va retenir la documentació.

Però les sorpreses no s'acaben aquí. Un cop en la seva presència, el Sr. Bartolomé li espeta: «A mí me parece vergonzoseo que seas de otro país y defiendas un idioma que ni siquiera existe, porque unos se lo han inventado, ¡y encima, vienes tú a defenderlo! […] Si quieres el catalán, pues quédate con él. […] ¡Sabes que aquí no hay nada que odiemos más como ese maldito idioma y posturas como la tuya!». Evidentment, Saïda Saddouki va haver de marxar sense haver fet la feina que el Sr. Bartolomé havia emparaulat amb ella.

M'esborrono de pensar que els garants de la legalitat puguin comprotar-se com ho han fet aquet parell d'energúmens. No puc afegir-hi gaire gran cosa més; per poca sensibilitat que es tingui, els fets es comenten sols. No m'estranya que davant de situacions així, el sentiment independentista s'encengui. Però què podem esperar d'una ideologia que menysprea tot allò que li fa nosa? És la constant en la història de l'Estat espanyol. Vegeu, si no, el meu escrit Nacionalismes en conflicte. Davant de situacions com aquesta, costa molt reprimir el desig de partir peres amb l'Espanya cavernària i excloent; no m'hi sento còmode.

Mites i altres galindaines

Tot va començar quan Woody Allen, el director de cinema novaiorquès, va anunciar que tenia la intenció de venir a Barcelona per rodar els exteriors de la seva nova pel·lícula. Es va desfermar la febra mitòmana. Fins les autoritats van ser presa del frenesí.

L'ambient es va anar escalfant i va arribar a cotes de veritable paroxisme. Finalment, el 10 de juliol es va desfermar el deliri col·lectiu. El cineasta aterrava a l'aeroport d'El Prat i la seva arribada es convertia en un esdeveniment d'interès nacional. Els actors es delien per sortir a la pel·lícula, les autoritats frisaven per fer-se una fotografia amb el director i tots els mitjans de comunicació de masses anaven plens del “magne esdeveniment”. Semblava que a la ciutat hi havia arribat el fill dels déus.

I vam arribar al súmmum dels despropòsits quan, als jardins del Gran Hotel Miramar se li va improvisar una roda de premsa amb presència del regidor, el conseller i la ministra del ram. L'espectacle era llastimós. La visió d'aquell homenet, menut, esprimatxat i escanyolit, de mirada espantadissa arraulida rere unes ulleres de pasta negra i cobert amb l'etern barret de pescador de canya, envoltat d'aquella caterva de polítics que li anaven fent barretades mentre exercien de paons i s'estarrufaven com dindiots em va fer venir basques. Confesso que em vaig avergonyir de tenir els representants que tenim.

Admeto que no sóc gens mitòman. Mai no he sentit devoció per ningú, tot i que sempre he estat capaç d'experimentar un gran respecte i admiració per les persones que considero tocades per les muses. Reconec que la meva afició per la música m'ha empès a fer un viatge d'anada i tornada des de Barcelona a Cadaqués per assistir a un concert on hi intervenia el meu baríton preferit. Qui més, qui menys, alguna vegada en la vida, tothom deu haver fet una bogeria semblant. Però d'aquí a perdre l'oremus i fer un paper d'estrassa, ja em perdonareu, hi ha una gran distància. I paper d'estrassa és el que han fet tots els que, com tàbecs, s'han agombolat al voltant del director clarinetista.

En primer lloc, els polítics van actuar amb un provincianisme característic dels acomplexats. I si no és així, dieu-me per quins set sous se li havien de retre honors gairebé de cap d'estat a un ciutadà ordinari. Cert que és un cineasta de prestigi reconegut internacionalment; però no deixa de ser un ciutadà més. Els honors que pugui merèixer per l'exercici del seu art se li han de retre on toca: a les sales de cinema i en els diversos festivals. Tot el que no sigui això està fora de lloc. Que potser es fa tanta xeixa quan arriba un primer ministre d'un país petit? Em sembla que el rang protocolari del primer ministre és molt superior al d'un director de cinema, per més famós que sigui el director i petit el país del primer ministre.

Però és que aquí hi ha hagut una altra gent que també ha fet un trist paperot. Els actors del nostre país, els professionals de la nostra faràndula, van postular-se per intervenir en la pel·lícula. Actors i actrius de la talla de Manel Barceló, Abel Folk i Lloll Bertran es van presentar, amb sort diversa, a les proves de selecció. Ahir, en una entrevista a El club d'estiu, de TV3, Abel Folk deixava entreveure un cert desencís. Va ser molt discret, no va dir res que es podés interpretar com un retret, però n'hi va haver prou amb una sola frase: «Se'ns va contractar com a actors i vam acabar fent de figurants». Sobren els comentaris. Que algú de la seva talla, que, a més d'actuar, dirigeix i gestiona una productora, hagi de pronunciar aquestes paraules, diu molt, i res de bo, del tractament que han rebut els professionals del país, molts dels quals estan tan o més ben qualificats per fer la seva feina que moltes de les estrelles de cinema americanes.

Finalment, reconec que no entenc els motius que empenyen tanta gent a sentir la devoció que senten per les pel·lícules de Woody Allen, un director que sol fracassar a casa seva i a qui, en canvi, a Europa, i més concretament a Catalunya, se li professa una veritable devoció, alhora que se'l considera un geni. Dieu-me analfabet, ignorant i tot el que se us acudeixi, però no sé treure-li el suc. Tot el que li he vist m'ha deixat la mateixa impressió: un home carregat de neurosis i complexos que aprofita el cel·luloide per fer la seva catarsi personal i, a més, guanyar-s'hi la vida. Ja em disculpareu, però no estic disposat a ser espectador dels drames d'altri, ja en tinc prou amb els meus; no sóc cap psicoanalista.

Tot això em porta a una altra mena de reflexió. Els éssers humans necessitem dipositar la nostra devoció, la nostra fe o dieu-ne com us sembli en algú o alguna cosa. Ha estat una constant en tota la història del gènere humà. Primer, quan els coneixements científics eren més aviat minsos o inexistents, les persones retien culte a la divinitat. Més tard, quan la ciència va assolir un cert grau de desenvolupament, aquesta adoració va recaure en el progrés científic. Darrerament, atès que el coneixement científic, tot i superar d'escreix les espectatives, no ha estat capaç de suplir les necessitats emocionals i espirituals, la devoció es reparteix entre herois ficticis, farandulaires i altres mites que la nostra època ha estat capaç de generar. En el fons, per més que ho pretenguem, no hem canviat gaire, no us sembla?

Solidaritat

De tots és conegut el terratrèmol que aquesta setmana ha sacsejat el Perú. A tots se'ns encongeix el cor quan veiem les imatges de destrucció i desolació que han quedat després de dos minuts de violentes sotragades. Es va començar dient que era un terratrèmol de grau 7,5 en l'escala oberta de Richter; al final ha resultat ser de grau 8, una intensitat prou elevada com per començar a pensar en poblacions esborrades del mapa.

Les imatges que ens han arribat són esgarrifoses. Barris sencers convertits en runa, edificis històrics reduïts a un munt de pedres, seran el pa de cada dia de milers de peruans que ho han perdut tot. Un amic que és allà per feina em va poder comentar que els carrers de Lima, la capital, semblaven de xiclet. Si ell, que es mou per la zona benestant de la ciutat, ha tingut aquesta impressió, què no haurà passat als barris més humils, on les construccions no són allò que se'n diu sòlides? La majoria d'edificis que han quedat derruïts eren de tova i no tenien fonaments. Hem de tenir en compte que al Perú les desigualtats socials són brutals. La classe mitja, si existeix, és testimonial. Hi ha una classe alta molt reduïda que acumula les riqueses i una gran massa de gent que es veu obligada a subsistir amb ingressos que freguen la pobresa. I són aquests, la classe baixa, els més humils, els que han patit el revés més fort, els que han perdut les poques possessions que els permetia el seu nivell de vida.

L'ajuda internacional no ha trigat a mobilitzar-se. Encara no havien passat vint-i-quatre hores, que els països més desenvolupats ja havien pres mesures al respecte i havien destinat partides pressupostàries per mirar de pal·liar la catàstrofe. Les diverses oenagés especialitzades en assistència en casos de desastre es van posar en acció per tal d'arribar al més aviat possible al seu objectiu. Fins les companyies aèries, seguint una tendència generalitzada en elles, facilitaven les coses per tal que personal i material podessin volar al Perú.

He dit que la tendència generalitzada entre les companyies aèries és la col·laboració? N'hi ha una que no, que ha volgut, i ho ha aconseguit, treure profit de la desgràcia aliena. Iberia, en un gest que deshonora la companyia, ha obligat a pagar les despeses de facturació de sis gossos especialitzats en la recerca de persones i cadàvers sota la runa; de tal manera que fer arribar aquells animals, imprescindibles si es vol accelerar les tasques de rescat, ha costat una veritable fortuna. Ha costat més diners, molts més diners, facturar uns gossos que participaran en una tasca humanitària que el bitllet de qualsevol persona que hagués volgut fer un viatge de plaer a la mateixa destinació. De vegades, la vida té ironies molt cruels, i aquesta n'és una.

Molt probablement, seguint la tendència que últimament està tan de moda, en algun moment Iberia endegarà una campanya publicitària que farà servir la solidaritat com a motiu fonamental perquè escollim volar amb ella. Potser seria bo que aleshores tinguem una mica de memòria i recordem com s'ha comportat en una ocasió en què, en lloc de deixar ben palès el seu compromís social (encara que només hagués estat de cara a la galeria), ha preferit girar el cap i fer com qui no veu la necessitat del desvalgut. I si no es dóna el cas, i la campanya no es produeix mai, també caldrà fer memòria a l'hora de triar amb qui es vola.

Me l'han pres…

M'han pres la meva ciutat; amb mi a dintre, però me l'han pres. No reconec Barcelona. No em sento identificat amb els escenaris de la meva infantesa. Ja fa temps que hi penso; però l'altre dia en vaig tenir la confirmació visual. Va ser esfereïdor.

Recordo que quan era petit l'avi em portava a passejar al Park Güell. Era meravellós; aquelles columnes, aquella plaça, aquella escalinata amb l'estany i el drac de trencadís que anava rajant aigua per la boca havien posat marc als meus anys de nen. Fins i tot les remotes Tres Creus, evocació gaudiniana del Gòlgota, eren un lloc ideal per anar-hi a passejar. El diumenge al matí era costum que em fes empolainar i se m'emportés a passejar, a treure'm les arnes de tota la setmana encofornat a l'escola. Adès anàvem “al moll”, per pujar a les golondrinas i arribar-nos a l'escullera, adès al Tibidabo o, la majoria de vegades, perquè era més baratet i a casa no anàvem gaire sobrats de diners, enfilàvem carrer de l'Escorial amunt i cap al Park Güell faltava gent!

Hi arribàvem per la porta del carrer d'Olot, la de tota la vida, la més espectacular de totes. Recordo que jo quedava extasiat amb la contemplació d'aquella perspectiva de trencadís blanc, impolut, guarnida amb els colors radiants de l'estany i el drac, i coronada per la majestuositat de les columnes que sustenten la plaça. M'hi hauria passat hores.

Un cop superat el primer moment de contemplació, enfilàvem les escales de la dreta i arribàvem a la plaça. Allà, tot i que hi havia gent, sempre era fàcil trobar un lloc en les diveses llotges que forma el banc ondulat i la vista s'esplaiava amb la visió de la creu de quatre braços que corona la caseta del guarda que hi ha al costat de la porta, ressaltant damunt la trama de la ciutat que s'estén pla enllà fins al mar.

Al cap d'una estona jo m'esforçava perquè l'avi llogués un dels tricicles que hi havia a la part de la plaça més propera a la muntanya. Si la fortuna m'era propícia, ell hi accedia i jo començava a pedalar donant voltes a un cercle asfaltat amb ciment. Els dies que el pressupost no era gaire gras, se m'emportava parc amunt, fins a dalt de tot del turó, on hi ha un túmul amb tres creus en memòria del Gòlgota, les Tres Creus.

Des del balcó de casa puc veure les Tres Creus. Quan fa tres anys vam tornar a viure al pis, ja ens va sobtar veure que, gairebé a tota hora, faci fred o faci calor, amb pluja o sense, per allà dalt s'hi agita un formiguer de gent. Però no hi vaig donar més importància: el lloc és petit i costa ben poc d'omplir-lo de gent ansiosa de gaudir les immillorables vistes cap al mar i Collserola.

Però el que vaig veure a la televisió em va esfereir. El drac estava colgat de turistes que s'hi agombolaven i s'hi enfilaven com si es tractés d'una atracció de fira. Era com si un exèrcit de formigues sortides d'una marabunta l'hagués engolit. Tot al voltant eren corredisses, però no de nens, sinó de gent que mirava de fer-se un forat per poder-se fotografiar al damunt de l'infortunat drac. Molt haurien de canviar les coses —o jo— perquè m'atreveixi a tornar al Park Güell. No vull esborrar definitivament la imatge dels meus records.

Podreu pensar que sóc un nostàlgic dels temps passats. No és el meu cas. Servo els records dolços de la infantesa, però sóc conscient que era la infantesa. La imatge del drac sucumbint a les formigues humanes em va fer cabal del que li està passant a Barcelona; més ben dit: el que ja li ha passat. S'ha convertit en un decorat de cartró pedra d'un parc temàtic qualsevol.

Passejo pels carrerons del Barri Gòtic i amb prou feines hi veig la gent de la ciutat. M'acosto a la Sagrada Família i al voltant s'hi han instal·lat un seguit de restaurants de menjar ràpid i botigues de souvenirs que han foragitat els comerços de tota la vida: la botigueta de queviures, la marroquineria, la botiga de roba, la sabateria, etcètera; ara els veïns s'han de desplaçar fora del barri si volen trobar res que els sigui útil en la vida diària.

Si, com solia, vull anar amb el cotxe a l'escullera, a mig camí em trobo una barrera que em talla el pas i m'impedeix arribar-hi. Al moll adossat hi atraquen els grans creuers de luxe i, clar, es necessita una zona de seguretat, no sigui que algun terrorista hi vagi a fer de les seves. Les Rambles estan a vessar de terrasses que cobren uns preus abusius per un menjar d'escassíssima qualitat.

En altre ordre de coses, el transport públic, sobretot els autobusos, no és precisament un model d'eficiència i rapidesa; hi ha línies que només tenen una circulació cada 20 minuts. Això sí, si sou turista, Transports Metropolitans de Barcelona posa a la vostra disposició un fantàstic autobús amb imperial cada cinc minuts que us permetrá veure la ciutat d'una revolada i ben aïllats dels pobladors locals, no fos cas que us infectessin amb cap virus autòcton. Comprendreu que encén la sang estar esperant que arribi l'autobús i veure passar quatre carregaments de turistes enfilats dalt de l'imperial d'un vehicle que s'està pagant amb els diners del que s'espera pacientment a la parada ordinària.

És de senyors ser educat i hospitalari amb les visites. Però una cosa és ser hospitalari i una altra de ben diferent és cedir-los el propi llit per anar a dormir a la pallissa. Això és ser babau. Que els jocs olímpics del 92 van suposar la confirmació de Barcelona com a destinació turística de primer ordre és indiscutible. Que aleshores la ciutat es va engalanar i els va viure en un clima de festa està provat. Però és que els ciutadans hi estaven implicats, els jocs eren de la ciutat per al món.

Ara, quan sento la xifra de negoci que mou el turisme no puc deixar de preguntar-me com es tradueix això en beneficis per als barcelonins. La ciutat està tan bruta com sempre, o més. Els amics de les coses d'altri es fan l'agost tot l'any. Els transports públics continuen obligant-nos a anar com arengades al barril. Els llocs d'esbarjo destinats al passeig estan plens a vessar de gent; per la qual cosa, si es vol tenir una mica de tranquil·litat, cal sortir fora de la ciutat, i no tothom està en condicions de fer-ho.

Cert que s'han rehabilitat zones deprimides de la ciutat i s'han recuperat espais que es consideraven perduts. Però fins a quin punt els barcelonins podem gaudir-los? Només es construeixen edificis d'oficines o hotels, i els pocs habitatges de nova planta estan a uns preus inabastables per al 99% de la ciutadania. La ciutat és un esclat de luxe, però cada cop són més les persones que han de passar el mes amb uns mísers 1.000 €, els mileuristes; i aquests encara rai, perque ja està sorgint una nova classe, la dels inframileuristes, que no guanyen més de 800 o 900 €.

Tot això obliga a replantejar-nos el model de ciutat que volem. Volem ser estrangers a casa nostra o volem ser amfitrions dels nostres visitants? Volem un turisme d'espardenya i motxilla o preferim que el viatger que arribi a Barcelona sigui algú que s'interessi per com són els seus ciutadans i per què la ciutat és com és? En definitiva, volem vendre'ns per un plat de llenties o volem que la nostra ciutat progressi segons les nostres necessitats i els nostres desitjos? Els responsables de la cosa pública tenen davant seu una qüestió de gran importància. El que decideixin ara tindrà conseqüències durant els propers trenta o quaranta anys.

Embolica que fa fort!

Quin estiu, Déu meu, quin estiu! Entre uns i altres, si pensàvem que ens avorriríem, anàvem ben errats. Primer va ser la macro-super-mega-txatxi-apagada elèctrica de Barcelona. Després la companyia inestimable dels magnífics generadors distribuïts graciosament per Endesa, amb el seu brunzit semblant a cent mil borinots fent zumzum a cau d'orella i unes vibracions de baixa freqüència que es fiquen dins del cos per la porta del ventre, tot això amanit amb un “suau” perfum de gasoil resclomit. Finalment, els trens han pres el relleu a l'electricitat; i aquí el paroxisme ja ha arribat a cotes mai igualades fins ara i, penso, difícilment igualables en el futur; fins al punt que el daltabaix elèctric, tot i que encara afecta moltes famílies de treballadors, ha passat a un segon terme.

I dels trens de Renfe vull parlar, encara que sigui per tercera vegada consecutiva. Estic començant a pensar que els responsables de Renfe i d'Adif ens han pres per babaus. En tres dies han donat tres menes d'excuses diferents per explicar el desgavell ferroviari. D'entrada ens van sortir amb la falòrnia de la conspiració sabotejadora. Veient que no ens ho empassàvem, es van excusar en causes tan peremptòries com l'increment de suicidis a l'equinocci. Ahir, després de la gran riallada general davant la seva estultícia, es despengen que les tempestes van deixar fora de joc els trens.

Aquesta última mereix que ens hi detinguem una mica; paga la pena, creieu-me. Per enèssima vegada, ahir, 8 d'agost, 33.000 usuaris de Renfe i prop de 200 trens de rodalies, regionals i mitjà recorregut van patir incidents de diversa índole. Curiosament, tots dins de l'àmbit d'actuació de les rodalies de Renfe i afectant-ne un 75% de les línies. L'excusa donada aquesta vegada és que, cito literalment les paraules d'Antonio González, president d'Adif, «ha estat una tempesta d'estiu bastant generosa». Ves per on, l'altra xarxa ferroviària de Catalunya, la dels Ferrocarrils de la Generalitat, no va patir ni una sola incidència, cap tren es va aturar i no hi va haver retards. Curiosament, també, el 75% de la xarxa de Ferrocarrils de la Generalitat s'estén per la zona de Catalunya on més incidència de llamps hi va haver. Què tindran les vies d'Adif que els passen tantes desgràcies amb la pluja?

Una perla que mereix un comentari. Segons el mateix president d'Adif va dir en roda de premsa, «el nostre sistema de protecció davant les tempestes és equiparable al millor de qualsevol país d'Europa. No ha fallat. Hem tingut mala sort». Bravo! Aquesta no me l'esperava! Ara resulta que som un país amb mala sort. Però és que no s'acaba aquí la cosa. Vegeu, vegeu què diu al cap d'una estoneta: «Tenim 1.200 quilòmetres de xarxa ferroviària a Catalunya i no és una xarxa convencional. Té una gran capacitat d'atracció de llamps». Sobren els comentaris. O aquest home és un enze o es pensa que parla amb una colla de tanoques a qui es pot engalipar amb quatre raons mal girbades.

I no us perdeu el passeig turístic, triomfalista i propagandístic de la ministra Magdalena Álvarez. Per fer el que va fer i dir les bajanades que va arribar a dir, més valia que s'hagués quedat a Madrid, posant fil a l'agulla per mirar de resoldre aquest desgavell. Tal és l'estat d'ànims que ni les monges s'escapen de perdre els estreps; elles que tan resignades són… En declaracions a El Periódico de Catalunya una va arribar a dir que «això, ni Déu ho arregla». Quan el clero acaba reconeixent que no hi ha miracles que valguin ja podem dir missa, que hem begut oli.

Conspiracions…

Quina no ha estat la meva sorpresa quan avui he llegit al diari que Renfe i Adif diuen que són víctimes d'una campanya de sabotatge per tal de desprestigiar-les. Sembla que sí, que la cosa és certa. Tant de temps de no invertir en una xarxa obsoleta, amb un nombre de passatgers que es dupica cada deu anys i un increment de freqüències que brilla per la seva inexistència, i uns combois que, en el millor dels casos, ja fa gairebé 20 anys que circulen, no té res a veure amb el desgavell continu en què s'ha convertit el servei de rodalies de Catalunya; i darrere de les rodalies, els trens regionals, que circulen per les mateixes vies.

Fent una mica de memòria, en aquest país de la pell de brau, quan pinten bastos es diu que la culpa és d'un altre. Que es perden eleccions per haver volgut manipular l'opinió pública de manera barroera? Cap problema, diem que les informacions que teníem eren les que eren i que ara resulta que els adversaris van guanyar les eleccions gràcies a una conspiració resultat de la conjunció de ves a saber tu quins planetes amb ni t'imagines quina constel·lació i avall que fa baixada. Clar, com que qui ho diu no dubta ni un moment a recórrer a l'excusa que sigui per tal de procedir a l'encalç i enderroc de l'adversari en el poder, poc li costa d'imaginar que quan els resultats reals són contraris als esperats els seus adversaris hagin fet el mateix que ell faria. Ja ho diu la dita castellana: «Piensa el ladrón que todos son de su condición». En el fons no podem imaginar res que no sigui a partir d'allò que coneixem. Si no sabem jugar net, poc que podrem imaginar que el nostre adversari faci un bon joc.

Però ens estem desviant del tema: el sabotatge a les vies d'Adif i els combois de Renfe. Que poc costa desviar les pròpies responsabilitats cap a un adversari invisible i intangible! Ignoro si el suposat conspirador, la ment que en la clandestinitat ha ordit tota aquesta cadena de sabotatges per tal de provocar el descrèdit dels operadors ferroviaris estatals, és real o fictici. De fet, només em puc remetre als fets. I els fets em diuen que la xarxa ferroviària catalana pateix un envelliment progressiu i implacable, tant en infraestructures com en material mòbil, i que no s'ha fet res per posar-hi remei. En 30 anys els quilòmetres de via fèrria no han augmentat i la freqüència dels trens només s'ha incrementat un 2%, mentre que la quantitat d'usuris del servei no ha deixat de créixer a un ritme vertiginós. Fins al punt que no costa gaire veure trens en què els passatgers van com arengades al barril; i no m'estic referint a trajectes curts, sinó a desplaçaments de 100 km. És insòlit que, segons a quines hores, per anar de Girona a Barcelona, o viceversa, s'hagi de fer tot el trajecte a peu dret. Ni quan era petit, passava això.

Però els responsables de Renfe i Adif ens diuen que són víctimes d'una campanya orquestrada per fer caure el descrèdit damunt d'ells. Es queixen que ara els robin el cablejat de coure com si només a ells els passés això. Els Mossos d'Esquadra diuen que darrerament han d'atendre moltes denúncies per robatori de coure, no d'Adif, sinó d'altres persones, perquè ni Adif ni Renfe han presentat cap denúncia al respecte.

Si tan segurs estan que s'ha endegat una campanya de descrèdit en contra seu, per què ni Renfe ni Adif encara no han pres mesures al respecte i no han actuat de manera més decidida? Molt em fa l'efecte que tantes promeses de solució els han dut a un atzucac del qual no saben com sortir-ne de manera digna sense que rodin caps i, clar, les poltrones són massa còmodes per permetre que ens les arrabassin per ineptes, oi? És millor dir que la culpa és d'algú altre i aquí no passa res, a seguir tirant de rifeta.

Combregar amb rodes de molí

Quan ara fa tres anys va començar aquesta legislatura, semblava que el PSOE havia canviat. José Luis Rodríguez Zapatero s'omplia la boca de frases referents a l'Espanya plural i diversa, va prometre que acceptaria el nou Estatut de Catalunya sense retallar-ne ni una coma de com sortís del Parlament català i semblava que estava disposat a pal·liar el dèficit crònic d'infraestructures i d'inversions públiques de l'Estat que pateix Catalunya. Doncs bé, ara que s'acosta un nou període de precampanya electoral, no estaria malament que fem un repàs, encara que molt succint, de com ha anat tot plegat.

Vejam les infraestructures. Per molt que ara digui que en els darrers anys a Catalunya hi ha hagut el nivell d'inversions més elevat dels últims temps, no puc evitar preguntar-me on an anat a parar i què s'ha fet per millorar la qualitat del dia a dia dels ciutadans. Ens diu la ministra del ram que Barcelona tindrà una terminal aeroportuària i un tren d'alta velocitat que seran l'enveja del món. De què em serveix a mi ser l'enveja del món si no em resolen els problemes dels trens de rodalies? Que potser viuré millor si tenim un tren que ens uneix amb Madrid a 300 km/h si després resulta que la xarxa ferroviària que m'ha d'acostar a casa pateix un col·lapse un dia sí i l'altre també? Senyora ministra, som de bona pasta, però no rucs. El que vostè ens diu és que no hem de plorar perquè tindrem unes joguines molt bufones i molt cares. Per si no se n'ha adonat, molts de nosaltres ja fa anys que vam superar la infantesa. Sense anar més lluny, com s'explica el desgavell que va passar la tarda d'ahir, 3 d'agost, a la sortida de l'estació de Sants? Prop de mig miler de passatgers van haver de passar dues hores i mitja tancats en un tren que havia quedat bloquejat, sense poder obrir les portes i sense ventilació possible perquè les finestres dels vagons no són practicables i l'aire condicionat no funcionava. Incomprensiblement, tant Renfe com Adif van impedir que els bombers acudissin a rescatar uns passatgers que els havien demanat socors perquè ja no confien en els operadors ferroviaris estatals. I, a sobre, Renfe té la barra de dir que la maquinària que va “resoldre” la crisi va funcionar amb precisió suïssa. N'hi ha que són ben hipòcrites! Senyora ministra, imagini's un tren ple com un ou i aturat al mig de la solana una tarda radiant del mes d'agost. Vostè s'hi ha trobat mai? Em sembla que no, em sembla que el servei de rodalies de la Villa y Corte fa temps que no pateix el desori que hi ha a l'àrea de Barcelona. Si fos així, si vostè, o algú pròxim a vostè, patís el calvari que han de patir els usuaris catalans, no parlaria amb tant de triomfalisme com ho fa. I no parlem del daltabaix elèctric que tot just fa una setmana encara patia Barcelona. A fe que sí, que les infraestructures s'han posat al dia.

Hem repassat el capítol infraestructures. Anem a l'Estatut. Estirabots del PP a banda, o Rodríguez Zapatero té les mans lligades o és més fals que un duro sevillà. Cap de les dues opcions el deixa en gaire bon lloc. El Parlament català va aprovar un estatut que satisfeia tots els representats parlamentaris tret dels del PP, com era d'esperar. I quan es diu tots, s'hi inclou el PSC, la marca del PSOE a Catalunya. Què va passar al tràmit a les Corts de Madrid perquè hi clavés el cop de tisora que hi va clavar? On és la promesa de respectar fil per randa el que votés el Parlament? Repeteixo: o se'ns va voler rifar per tal d'obtenir vots o té les mans lligades i no mana tant com ens vol fer creure. Sigui quina sigui la causa, ha fet un trist paperot; al final se li ha vist el llautó.

I abordem la qüestió de la diversitat. En teoria, el PSOE té una estructura federal, segons la qual cada delegació territorial té autonomia de decisió en temes que només l'afecten a ella. Em sobta, doncs, que a Navarra el PSN no tingui prou autonomia per decidir si arriba a un acord amb Nafarroa Bai i Izquierda Unida, i hagi de facilitar que UPN (la marca del PP en aquella comunitat foral) pugui governar amb la seva abstenció. La raó que es dóna des de l'executiva federal sembla del tot peremptòria. S'afirma que és per donar estabilitat al govern navarrès. Ja m'explicaran quina estabilitat té un govern que es veu obligat a governar en minoria. O és que potser hi ha alguna altra estratègia oculta? D'altra banda, que un govern tingui el suport de tres formacions polítiques no és cap símptoma d'inestabilitat, més aviat és signe de maduresa política. Prenent aquesta decisió, la direcció del PSOE ha demostrat que li falta tremp polític; ha cedit a les insidioses pressions del PP, que últimament s'ha dedicat a intentar a qualsevol preu que el PSOE es vegi empantanegat. Sembla prou clar que el PSOE ha pensat més en clau d'eleccions a Corts que no pas a llarg termini; i amb això la seva direcció ha demostrat ser molt curta de vista, no ha pensat més enllà d'uns quants mesos quan, en política, els projectes d'èxit sempre són a molt llarg termini.

Què passarà ara a Navarra? El panorama queda obert. Per una banda, el que sí que sembla segur és que UPN continuarà amb el govern foral. Després el ventall de possibilitats s'obre, perquè UPN només ha aconseguit 22 dels 50 escons del Parlament foral. Una possibilitat és que el govern es vegi forçat a negociar totes i cada una de les seves iniciatives. L'altra és que, un cop assegurat que no caldrà reiniciar el procés electoral per esgotament de possibilitats d'elecció de president del govern, algú de l'oposició plantegi una moció de censura; possibilitat aquesta que es pot donar en qualsevol moment de la pròxima legislatura. Quant a la crisi que s'ha obert a l'interior del PSN, ja són diverses les veus que s'han aixecat demanant, fins i tot exigint, dimissions o un congrés extraordinari per dirimir les diferències entre les seves files. A més d'un no li ha fet gaire gràcia que una decisió que els incumbeix molt de prop hagi estat presa des de Madrid. Vejam què passa…

No voldria acabar sense parlar, ni que sigui de passada i encara que ja faci uns quants dies que va passar, de la dimissió de Josep Piqué. Tot i que no combrego amb les seves idees, considero que la seva marxa ha estat una pèrdua. Dels polítics significatius del PP, Josep Piqué era un dels poquíssims que conservaven una certa capacitat de diàleg. Si ell, juntament amb altres, representava la dreta democràtica i moderna, la caterva d'Acebes, Zaplana, Rajoy, Aznar i els seus seguidors no són altra cosa que la dreta cavernària i retrògrada que tant de mal ha fet a Espanya. Al successor de Piqué, Daniel Sirera, li ha faltat temps per demostrar com és de fidel als dictats d'Acebes i s'ha afanyat a començar a mossegar així que ha arribat al capdamunt. O potser ja ho feia abans i Josep Piqué ha estat víctima de les seves dentellades? Chi lo sa…

«No encenguis l'espelma si es fonen els ploms…

…Tenim lluna plena i uns bons finestrons. Que dolça és la lluna quan parles d'amor, i és tan oportuna la mitja foscor!» Així començava una cançó de Núria Feliu. El 23 de juliol a Barcelona se li van fondre els ploms. I de quina manera! La ciutat va ser víctima d'una apagada que va afectar més de 350.000 abonats durant més de 12 hores. Diuen els responsables de les companyies encarregades de fer-nos arribar l'electricitat —Red Eléctrica Española (REE), que s'ocupa del transport de l'alta tensió, i Fecsa-Endesa, encarregada de la distribució de l'electricitat al consumidor final— que tot va ser causat per la caiguda a Collblanc d'un cable que duia 110 kV i que això va fer que comencessin a saltar estacions transformadores de manera semblant a com cauen les fitxes de dòmino; una reacció en cadena, vaja.

Com també va ser en cadena la reacció de la ciutadania que ja n'està farta i tipa de tant tall de corrent. Aquesta ha estat la gota d'aigua que ha fet vessar el got. Fins ara, els usuaris del “servei” havíem anat aguantant estoicament totes i cada una de les deficiències. Però arriba un moment que tant va el càntir a la font que al final es trenca; i amb aquest incident la corretja de la paciència no ha resistit la tensió.

Aquesta ha estat la primera vegada que sóc testimoni, i hi participo, d'una cassolada en protesta per un mal servei prestat per una companyia privada. Però l'ocasió s'ho mereix. Les companyies elèctriques, com les de subministrament de gas, d'aigua o de telecomunicacions, estan en una situació peculiar: són serveis públics gestionats per interessos privats. I quan això passa l'Administració hi té un paper a jugar. Quin? Vetllar que els interessos de la col·lectivitat no es vegin perjudicats per la gestió d'uns pocs.

Quan poc després de tres quarts d'onze del matí, en posar el peu al vestíbul de casa, vaig veure que s'apagaven els llums, el meu sentiment de desesperació i impotència va arribar a cotes mai abans igualades. Després de molts patiments i setmanes d'entrebancs, tenia el temps just (i potser me'n sobrava una mica) d'enviar per correu electrònic una feina de la qual en depenia una altra de molta envergadura. El tall en el subministrament em va deixar del tot fora de joc. Semblarà que un retard de 24 hores no és gaire. Però en el ram en què treballo, si hi ha res que valgui diners és, precisament, el temps; és el gran enemic a batre.

En el meu cas el perjudici va ser un retard de tot un dia. En altres, els danys van ser materials: fruites malmeses, congelats que perden la cadena del fred, peix fresc que es podreix… Un tercer grup de perjudicats van ser els comerciants, que no van poder atendre els clients perquè l'electricitat és indispensable per mantenir en funcionament les caixes registradores, els datàfons de pagament amb targeta, els ordinadors, els fax, etcètera.

Els centres sanitaris mereixen un capítol a part. Els dos grans hospitals de referència de la ciutat, l'Hospital Clínic i l'Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, van quedar a les fosques. El resultat van ser centenars de procediments mèdics no urgents ajornats, a més de les incomoditats que van haver de patir els malalts interns. D'altra banda, atès que no funcionava cap aparell, els serveis d'urgències mèdiques van haver de derivar totes les assitències que harien correspost a aquests hospitals als altres que sí que funcionaven. Això es va traduir en el col·lapse dels serveis d'urgències dels hospitals receptors.

Sobta que al segle XXI encara es puguin donar situacions d'aquesta mena en un país que es vol del primer món. La cosa ve de lluny. Ja és ben conegut el dèficit entre les aportacions que Catalunya fa a l'Estat espanyol i les inversions que en rep. Es veu que aquesta mentalitat expremedora també impregna la societat civil. La Cambra de Comerç de Barcelona, el mateix dia de l'apagada, va fer públic un informe en què es demostra que els catalans paguem el 25% de la factura elèctrica de tot l'Estat i les elèctriques només inverteixen un 15% en manteniment de la xarxa de distribució a Catalunya. Amb aquestes xifres, no és d'estranyar que la nostra xarxa elèctrica s'hagi degradat fins al punt que es troba en un estat més que llastimós i que les apagades de diversa magnitud es produeixin un any sí i l'altre també.

Ja fa uns anys, el Nadal del 2001, durant una estada de José María Aznar a l'estació d'esquí de Baqueira, tota la Vall d'Aran es va quedar a les fosques per una fallada de la xarxa de distribució d'energia elèctrica. Aquell incident va arrencar de Fecsa-Endesa la promesa d'inversions a Catalunya per tal de posar al dia el servei de distribució. Fa temps que es va esgotar el termini que els seus responsables es van imposar i encara falten diverses obres. A què esperen per acabar-les? Caldrà que un milió de persones es tornin a quedar sense fluïd elèctric? Quants increments de tarifes ens caldrà suportar fins que el servei atenyi els nivells exigibles en un país desenvolupat?

En un altre ordre de coses, si una cosa ens ha unit és el sentiment d'indefensió i abandonament. Les trucades al número d'informació d'avaries de la companyia deixaven un regust amarg de decepció barrejada amb indignació. No només costava Déu i ajuda que atenguessin la trucada (jo necessitava una mitjana de 10 minuts) sinó que, a més, quan ho feien era per dir que no sabien res, per etzibar que se'ls parlés en castellà perquè no entenien el que se'ls deia o, quan la indignació empenyia l'usuari a fer-los partíceps de la seva frustració, per indicar-li que les reclamacions s'havien de presentar en un altre número, acompanyant-ho tot d'un to paternalista gens escaient amb la situació. Servei modèlic com n'hi ha pocs, sí; sobretot tenint en compte que el número en qüestió no és gratuït.

Les autoritats, amb l'alcalde Hereu al capdavant, han donat el gran cop de puny a la taula. Uns i altres diuen que obriran expedients informatius. De cara a la galeria, el gest és encomiable; però què en treurem tots els perjudicats de saber que l'avaria va ser causada per tal o qual peça que es va fer malbé? El que l'usuari vol és que el servei es presti en condicions, que es faci el manteniment necessari per tal que les conseqüències de les avaries, que de per sí són imprevisibles, siguin les mínimes. I perquè això passi, les administrcions amb competències al ram han de vetllar perquè les companyies inverteixin en el manteniment i la modernització de les seves xarxes. La Generalitat de Catalunya té competències en el sector energètic. Doncs bé, què ha fet al respecte? Quin ha estat el seguiment de les inversions promeses ara fa sis anys? Quines sancions s'aplicaran ara? Seran prou contundents perquè les companyies elèctriques s'ho pensin dues vegades abans de deixar la xarxa abandonada a la seva sort? I els perjudicats podran rescabalar-se de les pèrdues sofertes o s'hauran d'aconformar amb el que les asseguradores de les companyies tinguin a bé pagar-los?

Tornant a la canço de Núria Feliu, no cal que caiguem en la deseperació. Si d'aquest majúscul terrabastall en traiem res de bo és un possible repunt de la taxa de natalitat. D'aquí a nou mesos caldrà vigilar de molt a prop les unitats de maternitat i neonatologia dels diferents centres sanitaris. Potser encara haurem d'erigir un monument a les elèctriques en agraïment per la seva contribució a assegurar les pensions dels que ara treballem.

En quin segle som?

Ara mateix sóc presa de l'estupefacció. Recordo que quan era nen i a Espanya no hi havia democràcia era molt probable que se segrestés un diari o una publicació periòdica perquè els seus continguts no eren grats a algun capitost del règim. Això és habitual en totes les dictadures i autocràcies. Però és normal en un país que ja fa 30 anys que viu en democràcia?

En el nostre entorn més immediat hi ha altres països, la tradició democràtica dels quals és més dilatada i sòlida, que ens haurien de ser un model on emmirallar-nos. A la Gran Bretanya, per exemple, un Estat que, tret del petit parèntesi del protectorat, sempre ha estat una monarquia parlamentària, fa més de 150 anys que els membres de la reialesa són objecte de les caricatures i els acudits més càustics i demolidors, i no per això se segresten diaris. A la veïna França el setmanari Le Canard enchainé ja fa temps que deixa anar tota la seva mala bava contra el president de la República.

Per què a l'Estat espanyol no pot ser així? Per què encara hi ha qui s'obstina a fer cert aquell eslògan inventat durant la dictadura, segons el qual «Spain is different» (però només en defectes)? Per què un jutge, a instàncies del Fiscal General de l'Estat, ordena el segrest d'una publicació satírica al·legant que la seva portada és una injúria per a la Corona? A parer de qui escriu no hi ha res que ho justifiqui. La imatge pot ser de mal gust (de fet, ho és) però, una injúria?

Algú ha dit que la línia que separa la sàtira de la difamació és molt fina, gairebé imperceptible. Però s'ha de tenir en compte que el context en què es diuen les coses també ajuda a situar-les correctament. I en el cas que ens ocupa ens trobem que l'acudit s'ha publicat en una revista satírica que té per funció arrencar, si més no, un somriure dels seus lectors alhora que fa una valoració crítica de l'actualitat.

El jutge Del Olmo i el Fiscal General de l'Estat s'han extralimitat en l'exercici de les seves funcions per excés de zel. Tota persona pública és susceptible de burla i befa. Després, si se sospita que el seu honor ha estat víctima d'injúries, ja hi ha mecanismes que permeten interposar una querella per difamació. Així ha passat abans amb Arnaldo Otegui, a qui se li va imposar la pena de presó per haver insultat el Rei dient que és el “cap de tots els torturadors”.

Si hi ha sospita que, segons l'article 490.3 del Codi Penal, el setmanari ha incorregut en el delicte d'injúries contra la Corona, és correcte interposar una querella. Però, calia ordenar el segrest del setmanari? Era convenient?

En primer lloc, la imatge de la policia furgant en tots els quioscs a la recerca dels exemplars de la revista és un anacronisme caduc que ens retreu a un temps que tots, o la immensa majoria, voldríem que romangués ben lluny en el passat. En segon lloc, ningú n'ha parlat, però el cost econòmic de l'operació ordenada per sa Senyoria perjudica l'acció de la policia en altres camps on la seva actuació és més necessària. I finalment, el resultat aconseguit ha estat invers al cercat. No només no s'ha silenciat el fet, sinó que encara se li ha donat més publicitat, amb perjudici per a la Casa del Rei, sobre la qual pesa la sospita d'haver estat la instigadora del segrest; i això, en un país dividit gairebé a parts iguals entre republicans i monàrquics, no és cap bicoca.

Hi ha, però, un altre aspecte que no s'ha tingut en compte. Si les persones caricaturitzades no fossin les persones caricaturitzades, també hauríem assistit al segrest? Em sembla molt que no. Aleshores, què passa amb la clara obscenitat de l'acudit? El fiscal qualifica la portada de «grollera, pornogràfica i escatològica». En major o menor grau, té raó. Però per aquest mateix motiu s'hauria d'ordenar el segrest de moltes altres publicacions, i jo no veig la policia que ho faci.

No sóc partidari que la pornografia estigui exposada a la vista de tothom, però tampoc ho sóc que les autoritats suplantin el lliure albir dels ciutadans i decideixin per ells què és correcte i què no. Al cap i a la fi, les persones no som tan ignorants com ens volen fer creure.

Les bicicletes… són (només) per a l'estiu?

Des de sempre, quan hi havia problemes de trànsit, a Barcelona, vianants i ciclistes acostumàvem a ser al mateix bàndol. Últimament, les coses estan canviant. L'Ajuntament de la ciutat, seguint una política destinada a descongestionar el trànsit i reduir els nivells de pol·lució que, crec, és molt encertada, promou l'ús de la bicicleta per circular per la ciutat.

Com a mitjà de transport per a desplaçaments curts —la majoria dels que es fan a la ciutat—, la bicicleta és excel·lent. Redueix la contaminació sonora, no emet gasos d'efecte hivernacle ni partícules de diàmetre inferior als 10 µm i contribueix de manera més que provada a millorar la salut de qui la fa servir. Fins aquí, estic d'acord amb l'Ajuntament de la meva ciutat.

Hi ha, però, un aspecte que comença a ser problemàtic i està aconseguint que els dos grups tradicionalment aliats s'enfrontin cada vegada més. Com que per conduir una bicicleta no fa falta passar cap examen, això s'ha convertit una mica en un campi qui pugui. A ran del boom que la bicicleta ha experimentat a Barcelona cada vegada són més els ciclistes incívics que no respecten les normes de circulació.

Les ordenances municipals en vigor permeten que els ciclistes condueixin els seus vehicles per damunt de la vorera o en zones destinades només a vianants, sempre i quan no circulin massa depressa ni a frec de les portes dels edificis. Tanmateix, quan la vorera no tingui una amplada superior als 3 m o sigui impossible circular en línia recta un mínim de 5 m, el ciclista ha de posar peu a terra, empènyer el vehicle i comportar-se com un vianant més.

Malauradament, els darrers temps proliferen els ciclistes que no fan cas de totes aquestes normes i es prenen la ciutat com si fos xauxa. El resultat és que el vianant ja no se sent segur ni a la vorera. Cada cop és més feqüent veure un ciclista circulant a frec de les portalades, per damunt d'una vorera estreta o en una zona congestionada de vianants. Fins he arribat a veure'ls circulant en sentit contrari al del carrer, tant per la calçada com per la vorera. D'això a casa meva en diem incivisme, quan no imprudència o insensatesa.

Per la seva banda, els ciclistes es queixen que els vianants tampoc respecten els carrils reservats per a ells. Mireu, sí que és cert que és molt habitual veure persones que estan aturades al damunt d'un carril bici; però, per què quan es va senyalitzar el carril no es va fer de manera que quedés ben segregat de la resta d'usuaris? Fins hi ha llocs en què el carril bici passa a frec de la marquesina d'una parada d'autobús. Això sol ser a l'avinguda Diagonal, per on hi circulen moltes línies d'autobús, amb la consegüent aglomeració a les parades. Què ha de fer un usuari del bus quan l'espai de la marquesina està ple de gom a gom? S'hi ha d'entaforar més? S'ha de quedar allunyat de la parada? No ho posen fàcil, la veritat.

Arribat en aquest punt, sense voler excusar ningú ni amagar la responsabilitat de tothom, s'imposa la idea que l'Ajuntament no ha sapigut preveure el creixement que tindria l'ús de la bicicleta a la ciutat comtal. És encomiable l'esforç que ha fet per promoure'l. Però es penós que no hagi dotat la ciutat de les mesures necessàries per prevenir els problemes de convivència de vianants i ciclistes. Una llàstima.

Quan s'acosten eleccions…

Us heu adonat de com arriba a ser de febril l’activitat a les obres públiques quan s’acosten eleccions? Les empreses que les executen van volades, no tenen temps per fer res més. Els ajuntaments les pressionen perquè la plaça de torn estigui acabada a temps, el govern autònom els va al darrere perquè aquella carretera tant de temps reivindicada s’inauguri abans dels comicis i el govern central mira que els mesos abans d’acudir a les urnes les grans infraestructures estiguin plenes de grues i maquinària treballant-hi…

A mi, tota aquesta activitat frenètica concentrada en només uns mesos se’m fa una mica sospitosa. Què passava durant els tres anys i mig d’abans que impedís l’execució d’aquelles obres? Quines circumstàncies s’han donat de sobte perquè el procediment s’agilitzés com per art d’encanteri? Per què ara, de cop i volta, tot són presses i correcuites? De veritat, em fa tuf de socarrim.

De fet, em pregunto si l’Administració pública és això, pública, o és, només, una manera que tenen els polítics professionals —no els vocacionals que, tot hi ser-ne pocs, encara en queden— per fer-se propaganda pagant l’Administració, és a dir, el ciutadà. Que no se m'interpreti malament. No estic en contra del joc democràtic; ans al contrari. El que vinc a dir és si els polítics no han acabat pervertint l’exercici de la democràcia en benefici propi i han transformat un dret inalienable de les persones —i alhora una obligació inexcusable com a ciutadans— en una manera de perpetuar-se en el poder per treure’n el màxim profit.

De tots és coneguda la sensació de desencís que ennuvola el panorama polític. Uns que diuen que tal o qual és un aprofitat perquè «guaita com li van de bé les coses, a ell que abans era un pelacanyes»; i altres, potser els més perillosos, que afirmen que «els polítics, tots plegats, una colla de lladres», instil·len l’ombra del dubte no gens raonable. Tota la vida hi ha hagut gent honrada i gent deshonesta. Contra això no hi ha antídot. Per tant, haurem de disposar els mitjans perquè aquesta deshonestedat se sotmeti a control; i quin millor control que un procés electoral en què algú que hagi provat una mala gestió de la cosa pública sigui rellevat al cap d’un temps?

Un fet que, certament, es dóna és la profusió d’autobombo dels ajuntaments i les administracions que tenen un cert color polític. Jo ho he viscut en primera línia, i per dos cops. El primer cas es va donar durant la meva residència a Palau-solità i Plegamans, al Vallès Occidental. Aquest municipi, durant les primeres legislatures de la democràcia estava governat per Convergència i Unió. Després de moltes anades i vingudes per desavinences internes a la coalició de govern, a més d’algun tripijoc d’honestedat dubtosa, les urnes van parlar, va canviar de color polític i va passar a ser governat pel PSC. Si abans de l’alternança la gestió del municipi era opaca i tèrbola, ara és excessivament transparent. Cada més els seus residents disposen, encartat dins d’una publicació mensual i escampat per tots els establiments comercials de la vila, d’un quadern imprès sobre paper setinat i a quatre tintes anomenat L’Ajuntament informa que, senzillament, és una eina propagandística de l’equip de govern municipal amb càrrec a l’erari públic.

Personalment, aprecio l’alcaldessa i n’elogio la proximitat que mostra envers els ciutadans, però se’m fa difícil creure que pugui ser a tot arreu i, a més, dur a terme les tasques de govern inherents a una població que supera d’escreix els 15.000 habitants reals. La senyora surt a totes les fotografies dels actes que es fan al municipi; gairebé sembla que tingui ubiqüitat divina. I pel que fa a la resta de continguts, de la seva lectura se’n desprèn que els edils fan una tasca magnífica totalment exempta d’errors. Home, el balanç és positiu, sí, però hauran d’admetre que, de tant en tant, també la vessen.

Un altre cas en què també hi ha hagut alternança de partits i un increment substancial de l’autobombo és la mateixa Generalitat de Catalunya. Mentre va estar en mans de CiU, la publicitat institucional en format paper que es rebia a casa era més aviat escassa, per no dir nul·la. Els partits de l’oposició criticaven aferrissadament les campanyes publicitàries institucionals endegades per televisió, ràdio i premsa escrita. Ara, que el govern està en mans de l’Entesa (abans el Tripartit), no només es mantenen les campanyes institucionals als mitjans de comunicació de masses, sinó que, a més, rebem a casa i per via postal, un magnífic opuscle en què se’ns informa de les moltes coses que fa el Govern.

Mireu, costa molt poc imaginar que no només no s’ha reduït la despesa de promoció, sinó que s’ha incrementat considerablement. Perquè l’enviament d’aquest opuscle costa diners, editar-lo costa diners, imprimir-lo costa diners i el paper, tot i ser reciclat, costa diners i aigua, amb el subsegüent perjudici al subministrament d’aigua de boca en un país que no es caracteritza, precisament, per gaudir d’unes reserves hídriques gaire abundants. I, ironies de la vida, un dels membres de la coalició de govern és un partit “ecosocialista”. Té nassos la cosa…

Però per l’altra banda de l’espectre polític, tampoc se salven gaire de la crema, no us penseu. Tradicionalment, els municipis petits i mitjans en mans de coalicions de caire dretanós han estat administrats com si es tractés de la finca particular —tal era el cas de Palau-solità i Plegamans, que va ser objecte d’un veritable desori en la redacció dels plans d’urbanisme—, mentre que, durant més de vint-i-sis anys, el Govern de la Generalitat de Catalunya era acusat de poca transparència. I no parlem de les “simpaties” que cert partit d’àmbit estatal desperta a casa nostra. Per tant, aquesta opció política dretanosa tampoc mereix tota la meva confiança.

I arribats en aquest punt, què faig? M’abstinc o, tapant-me el nas, trio una o altra opció de les diverses i variades que se’m presenten i la considero un mal menor? Si m’abstinc estic renunciant al dret de demanar comptes als polítics per la tasca desenvolupada perquè, en no votar, em desentenc de la cosa pública. Qualsevol crítica que emeti no té cap mena de valor moral. D’altra banda, si voto i trio una opció que em desagrada i aquella opció surt guanyadora, amb quina autoritat puc criticar-la?

També podria emetre el que s’anomena un vot de càstig. En aquest cas, hauria de triar una opció totalment espúria per tal de dificultar l’atribució d’escons als partits grans o consolidats. Però això té un risc: imagineu-vos que un gran nombre de vots van a parar a un partit extremista. Aquesta situació ja s’ha donat abans a Europa. L’any 1933, a Alemanya, les eleccions van donar una majoria aclaparadora al partit Nacional Socialista de Hitler. Per què? Per dues raons: d’una banda, l’elevada abstenció va reduir el nombre de vots vàlids i, per l’altra, el descontentament per la situació econòmica del país va afavorir un fort vot de càstig que va anar a parar al partit nazi. Així, un percentatge molt petit de la població va decidir el destí de tot un continent.

Però hi ha altres possibilitats que cap polític us esmentarà: el vot nul i el vot en blanc. Del vot nul, ben poca cosa hi ha a dir; és nul i, per tant, no entra en el còmput de vots per a la concessió d’escons. Però el vot en blanc sí que s’hi inclou. Però, tot i que intervé en l’adjudicació d’escons, el sentit del vot en blanc està distorsionat pel mateix procés electoral tal i com està establert, ja que intervé en la determinació de percentatges de vot però no en el repartiment d’escons. Per tant, els polítics, quan s’asseuen a l’hemicicle o a la sala de plens, no són conscients de fins a quin punt s’estan distanciant de la societat perquè no veuen cap escó que hagi quedat vacant.

Potser caldria, doncs, modificar les lleis per tal que els vots en blanc obtinguessin representació amb escons buits. Probablement els polítics s’endurien la desagradable sorpresa d’haver de parlar davant d’un hemicicle buit. Mentre això no passi, haurem d’anar capejant el temporal com podrem. Jo no m’abstindré, perquè si vull tenir el dret de criticar haig de complir amb el deure de participar, però encara no tinc decidit a qui li donaré el meu vot; això sí, que no es pensin que per haver-me posat més bancs a la plaça ja em tenen content.