Potineria

Abans d'entrar en matèria, permeteu-me aclarir que no m'oposo al progrés científic. Tanmateix, hi ha coses que m'esborronen. Una d'elles és la manipulació genètica. I en dic manipulació per dir-ho d'alguna manera; perquè ara com ara, encara que els hagin volgut revestir d'una pàtina de serietat i precisió, els intents dels científics a l'hora de modificar els codis genètics de la vida no han passat de ser una potineria.

Permeteu-me que us ho expliqui i entendreu per què. Des de fa temps, principalment des de la revolució industrial, en la història dels avenços científics hi ha hagut una tendència malaltissa a les extrapolacions més optimistes; en poques paraules, als cientifics, o els que hi tenen dipositada tota la seva fe, els agrada fer volar coloms. Durant el segle XIX el progrés tecnológic havia de dur la pau i la igualtat al món. Cada descobriment obria les portes a una nova era de pau i prosperitat equitativa que el temps i la maldat humana s'encarregaven de tancar. Tal va ser el cas de la màquina de vapor, que havia d'alliberar els homes de l'esforç feixuc de la feina i tots sabem com es tractaven els obrers a les fàbriques: jornades laborals de més de 16 hores, explotació infantil, salaris misèrrims, riquesa acumulada en immenses fortunes… I actualment el panorama no ha canviat gaire; de fet, si tenim en compte que només un 1% de la població mundial controla el 90% de la riquesa que es genera al món, costa ben poc entendre que el 75% dels habitants del planeta visquin en el llindar de la pobresa i un 10% hagin de sobreviure amb una renda que no supera 1 dòlar al dia.

Però no és d'estadístiques econòmiques que vull parlar; sinó de l'excessiu optimisme davant la capacitat redemptora de la ciència. En ella mateixa, la ciència no és ni bona ni dolenta, només és. La bondat, o la maldat, li ve donada per les persones que l'exerceixen. Si bé és cert que els potencials que ens obre el progrés científic són immensos, tenim una ingènua tendència a pensar que sempre seran per millorar la nostra condició. Però ens oblidem sistemàticament del que acabo de dir: la ciència, i de retruc el progrés científic, no és ni bona ni dolenta per ella mateixa; som nosaltres, els éssers humans, qui li donem un caire o un altre.

Un exemple d'això el tenim en la dinamita. El seu descobridor, Alfred Nobel —el mateix que dóna nom als prestigiosos premis que cada any atorga l'Acadèmia Sueca—, buscava un producte que fes més fàcil la feina dels miners, que fins aleshores havien de barallar-se amb la roca a cops de pic i pala, perquè la pólvora no tenia prou potència per esmicolar segons quins materials. Al cap de ben poc, a algú se li va acudir que aquella substància tan potent podria servir per fer bombes més destructives, de manera que l'exèrcit que les fes servir s'asseguraria més fàcilment la victòria. Heus ací un progrés per a la humanitat transformat en una maledicció. Un altre exemple: la teoria de la relativitat d'Einstein —un pacifista declarat— va servir de base per desenvolupar les armes més mortíferes mai imaginades; fins al punt que l'armament nuclear disponible seria capaç de destruir el nostre planeta no una ni dues vegades, sinó set. Que potser és un progrés, això? A mi personalment no em fa gens de gràcia viure amb una espasa de Dàmocles com aquesta penjant damunt del meu cap. He après a viure-hi arraconant la informació al fons de la meva memòria, però quan, com ara, hi haig de pensar em neguiteja. I també em neguiteja el fet que les presses i la barroeria puguin convertir en catàstrofe l'ús civil de l'energia nuclear. Sense anar gaire lluny, no sabem què fer dels residus generats per les centrals elèctriques nuclears. I no parlem de la possibilitat que una central pateixi un accident com el trencament del reactor; la fuita radiactiva pot acabar contaminant tot un continent. Us recordeu de Txernobil, a Ucraïna, l'any 1986? Encara ara en patim les conseqüències amb els casos de càncer disparats arreu d'Europa.

Un altre camp que atia la meva inquietud és la manipulació genètica. Fins ara, les intromissions humanes en el genoma no han fet altra cosa que espatllar una maquinària extremadament complexa i sensible a les alteracions. El material genètic, l'ADN, del qual en sabem alguna cosa arriba només a un 10%. La resta, un percentatge tan gran com el 90%, la funció del qual, a hores d'ara, ens resulta desconeguda, l'anomenem ADN brossa i ens quedem tan amples.

Malauradament, la presumptuositat humana ens porta a fer afirmacions gratuïtes. Amb quina seguretat afirmem que podem considerar com inútil el 90% del nostre genoma? Ens hem aturat a pensar en les implicacions ètiques que comporta la manipulació del que conté la nostra essència?

Ara com ara només coneixem com sona la llengua dels gens, però no el seu significat. Els estudis científics han demostrat que som capaços de processar de manera coherent i lògica la informació que se'ns facilita quan n'entenem un mínim del 60%. De la llengua dels gèns només n'entenem un míser 10%, l'altre 90% ens sona estrany i sense sentit. ¿Qui ens autoritza a dir que podem potinejar una cosa tan delicada, nosaltres mateixos, que ara mateix no passem de la categoria d'aprenents maldestres?

D'altra banda, reprenent el fil argumental que havia encetat, no dubto de les bones intencions dels genetistes per trobar maneres noves i menys invasives per guarir o pal·liar les malalties de base genètica. Però tampoc oblido que sempre hi ha hagut ments perverses que s'han empescat la manera de transformar els avenços científics en armes cada cop més mortíferes i terribles; i la genètica no en queda al marge. ¿Qui no ens assegura que a ningú se li passarà pel cap desenvolupar una arma biològica dissenyada específicament per aniquilar un grup de població determinat? ¿Que potser no correm el risc que, posant per cas, aparegui algun líder demagog a qui li resultin antipàtiques les persones que tenen un avantpassat jueu i ordeni el disseny d'un virus que s'encarregui d'eliminar-les?

Amb el cor a la mà, les afirmacions de Craig Mello que publica avui El Periódico de Catalunya em semblen d'una irresponsabilitat excessiva. Que ell i Andrew Fire descobrissin l'existència d'una molècula que desactiva els gèns no els hauria de dur a parlar de "tocar-los" com si fossin les tecles d'un piano. Anem amb molt de compte, per poder fer música amb un piano, abans cal cometre molts errors. En música, els errors són notes dissonants, sons al cap i a la fi; i un piano té un número reduït de tecles. En genètica, on les "tecles" es compten per centenars de milers, els errors poden ser aberracions en els éssers humans. Seran capaços els seus responsables de carregar amb aquest pes a la consciència?

Democràcia, on vas?

Ja feia temps que s'endevinava la psicosi d'inseguretat que domina les democràcies occidentals; però els atemptats d'aquell fatídic 11 de setembre van posar damunt la taula un fet indiscutible: viure en llibertat és perillós i pot costar la vida a milers de persones. Per tant, s'imposa la reflexió sobre si volem viure sense sobresalts i sense llibertat o viure amb llibertat i amb una espasa de Dàmocles penjant damunt del nostre cap.

Aquests últims anys hem estat testimonis d'un canvi en profunditat de les societats occidentals. D'una banda, els joves, cada vegada més, són individualistes i abjuren de qualsevol ideal. Ha desaparegut aquell ímpetu revolucionari que caracteritzava la joventut de tots els temps. Ara, les aules universitàries, el viver tradicional de l'ànima revolucionària, on l'esperit contestatari impregnava tots i cada un dels que hi entraven —docents i estudiants— i on es fomentava la ment crítica, s'han convertit en fàbriques de ciutadans submisos i silenciosos que acaten sense discussió les decisions que, en nom seu, prenen "els de dalt".

D'altra banda, som tan víctimes del terror, que ens té completament paralitzats. Tanmateix, allò ens ha portat això. Les masses d'avui dia són incapaces de pensar per elles mateixes. S'ha perdut l'esperit crític, que tot ho qüestiona, i la dissidència ha esdevingut un defecte; qui pensa de manera independent està mal vist. En definitiva, s'imposa el pensament únic; ningú, tret d'aquells que "en saben", està autoritzat a pensar per sí mateix. O potser no heu sentit mai aquella expressió: «Ui! No en sé res, jo, d'això; ja se n'ocupen els que en saben»?. El resultat és que les persones, davant l'espúria promesa d'una pau i una seguretat que sempre seran fràgils i efímeres, han renunciat a cotes cada cop més grans de llibertat, fins al punt que, ara com ara, la llibertat se cenyeix estrictament al regne dels somnis.

El mal anomenat "terrorisme islàmic" —perquè l'islam genuí, el de l'Alcorà, condemna sense pal·liatius l'assassinat indiscriminat de dones, vells i criatures— ha aconseguit que un dels drets fonamentals de les persones, el de la lliure mobilitat, hagi esdevingut una cursa d'obstacles, una odissea. I si no, dieu-me què és l'enfilall de restriccions que s'imposen als aeroports de tot el món.

Però no és només el terrorisme, també les reaccions violentes d'alguns sectors que la societat margina són font d'inseguretat. I és que, sense ànim de justificar l'ús de la violència i salvant totes les distàncies amb l'expressió, s'entén que, en enfrontar-se a un futur més negre que el sutge, hi hagi qui vulgui "morir matant".

La combinació de tot plegat fa que països que s'havien caracteritzat pel seu suprem respecte per la llibertat hagin emprès un viatge amb la dictadura com a destinació final; temps al temps. Si en dubteu, penseu només en l'avís cada cop més freqüent al metro que ens alerta que, “per la nostra seguretat”, som objecte de vigilància mitjançant un circuït tancat de televisió. A Anglaterra, país on la tolerància i el respecte han sigut la marca de fàbrica, els carrers de les ciutats estan sent envaïts per una legió de càmeres de videovigilància assistides per un sistema de megafonia que permet que el vigilant de torn pugui amonestar el suposat transgressor des de la impunitat que li atorga l'ocultació en una sala de control. No fa pas gaire que en aquell país, la implantació d'un document identificatiu obligatori va desfermar una veritable tempesta en l'opinió pública. Per als anglesos, i els saxons en general, la seva intimitat és el bé més valuós i, tot i això, han acabat renunciant-hi.

Però el que més m'ha alarmat és la notícia que ha saltat avui als diaris: Franz Josef Jung, ministre de defensa d'Alemanya, donarà ordre d'abatre qualsevol avió que caigui en mans de terroristes. I aquest energúmen es diu demòcrata i cristià? Tindrà prou sang freda per fer tal acte de vandalisme i segar sense miraments les vides de tots els innocents presoners a l'avió? On és el suprem respecte per la vida que ha de tenir qui es proclama un demòcrata convençut i un cristià sincer? L'escàndol a Alemanya és majúscul. No n'hi ha per menys, encara tenen molt fresc a la memòria el record de les veleïtats populistes del nacional socialisme que, després de prometre mil anys de pau i prosperitat per a la raça ària, va acabar sent la causa de la desfeta de la nació més pròspera de l'Europa d'entreguerres. Volem caure en el mateix error? Renunciarem a la nostra llibertat per unes engrunes d'una seguretat mal entesa?

Com els crancs?

Després de trenta-dos anys de la mort del dictador, i encara estem així? Sembla mentida! Se sabia que encara hi ha elements nostàlgics del règim franquista. De fet, no m'estranya si els que ara senten nostàlgia d'aquells temps són els que aleshores gaudien de tots els privilegis. El que ja em costa més de creure i que, per més que ho vulgui, no puc evitar sentir estupor quan hi penso és que un agent del cos de la Guàrdia Civil i el seu capità hagin tingut la barra de dir i fer el que van fer i dir el dia 16 d'agost. És inadmissible.

En la seva columna titulada «El bitllet» i publicada a El Periódico de Catalunya del 6 de setembre, Carles Duarte esmenta de manera molt succinta uns incidents que van tenir lloc a la caserna Manuel Azaña de Palma de Mallorca, pertanyent a la Guàrdia Civil. A mesura que avançava en la lectura, la meva indignació creixia exponencialment. Com és possible que a les forces de l'ordre encara hi hagi els brètols que hi ha? Perquè vull ser benèvol i no vull pensar que allò sigui obra de la malvolença. Si fos així, els dos membres del cos que han estat protagonistes de l'incident haurien de ser suspesos de manera fulminant.

Si voleu informació acurada, a la Vikipèdia hi teniu una entrada sota l'epígraf Saïda Saddouki, on hi trobareu el text íntegre de la denúncia presentada per Obra Cultural Balear. Resumint-los, els fets van anar de la següent manera: A les 9:30 h. del dia 16 d'agost, Saïda Saddouki, una traductora del berber i l'àrab al castellà, es presenta a la porta de l'esmentada caserna de la Guàrdia Civil per dur a terme unes traduccions emparaulades amb el capità Sr. Bartolomé. El seu gravíssim error, a parer de l'agent Sarro, encarregat de deixar-la entrar a les instal·lacions, va ser adreçar-se-li en català. La resposta del número va ser: «A mí no me hables en catalán. Hasta que no hables en cristiano no vas a pasar. Tengo que saber a dónde vas y como no te entiendo —porque hablas raro—, no te puedo dejar pasar. Así que… tú decides». El resultat fou que Saddouki va quedar retinguda a la porta, sense poder entrar, durant vint minuts. Finalment, atesa l'obstinació del guàrdia, va girar cua i se'n va anar.

L'endemà, l'escena es va repetir. Aquesta vegada, la traductora es presenta dient mig en català, mig en castellà: «Buenos días. Vengo al departamento de policía judicial con el capitán, Sr. Bartolomé, por unas traduccions, hi és?». L'agent Sarro es manté en els seus tretze i no la deixa passar. Després d'un quart d'estira-i-arronses, salpebrats d'arguments pretesament filològics, en què l'agent Sarro volia negar el dret de Saïda Saddouki a expressar-se en la llengua natural de les Illes Balears i posant en dubte l'oficialitat del català en aquella Comunitat Autònoma, gràcies a la intervenció d'un altre agent, la traductora va poder entrar a la caserna. Cal tenir present que en tot aquest temps, l'agent Sarro, valent-se de l'estratagema de fer passar per l'escàner la bossa de Saddouki, en el que és un clar abús d'autoritat, li va retenir la documentació.

Però les sorpreses no s'acaben aquí. Un cop en la seva presència, el Sr. Bartolomé li espeta: «A mí me parece vergonzoseo que seas de otro país y defiendas un idioma que ni siquiera existe, porque unos se lo han inventado, ¡y encima, vienes tú a defenderlo! […] Si quieres el catalán, pues quédate con él. […] ¡Sabes que aquí no hay nada que odiemos más como ese maldito idioma y posturas como la tuya!». Evidentment, Saïda Saddouki va haver de marxar sense haver fet la feina que el Sr. Bartolomé havia emparaulat amb ella.

M'esborrono de pensar que els garants de la legalitat puguin comprotar-se com ho han fet aquet parell d'energúmens. No puc afegir-hi gaire gran cosa més; per poca sensibilitat que es tingui, els fets es comenten sols. No m'estranya que davant de situacions així, el sentiment independentista s'encengui. Però què podem esperar d'una ideologia que menysprea tot allò que li fa nosa? És la constant en la història de l'Estat espanyol. Vegeu, si no, el meu escrit Nacionalismes en conflicte. Davant de situacions com aquesta, costa molt reprimir el desig de partir peres amb l'Espanya cavernària i excloent; no m'hi sento còmode.

Mites i altres galindaines

Tot va començar quan Woody Allen, el director de cinema novaiorquès, va anunciar que tenia la intenció de venir a Barcelona per rodar els exteriors de la seva nova pel·lícula. Es va desfermar la febra mitòmana. Fins les autoritats van ser presa del frenesí.

L'ambient es va anar escalfant i va arribar a cotes de veritable paroxisme. Finalment, el 10 de juliol es va desfermar el deliri col·lectiu. El cineasta aterrava a l'aeroport d'El Prat i la seva arribada es convertia en un esdeveniment d'interès nacional. Els actors es delien per sortir a la pel·lícula, les autoritats frisaven per fer-se una fotografia amb el director i tots els mitjans de comunicació de masses anaven plens del “magne esdeveniment”. Semblava que a la ciutat hi havia arribat el fill dels déus.

I vam arribar al súmmum dels despropòsits quan, als jardins del Gran Hotel Miramar se li va improvisar una roda de premsa amb presència del regidor, el conseller i la ministra del ram. L'espectacle era llastimós. La visió d'aquell homenet, menut, esprimatxat i escanyolit, de mirada espantadissa arraulida rere unes ulleres de pasta negra i cobert amb l'etern barret de pescador de canya, envoltat d'aquella caterva de polítics que li anaven fent barretades mentre exercien de paons i s'estarrufaven com dindiots em va fer venir basques. Confesso que em vaig avergonyir de tenir els representants que tenim.

Admeto que no sóc gens mitòman. Mai no he sentit devoció per ningú, tot i que sempre he estat capaç d'experimentar un gran respecte i admiració per les persones que considero tocades per les muses. Reconec que la meva afició per la música m'ha empès a fer un viatge d'anada i tornada des de Barcelona a Cadaqués per assistir a un concert on hi intervenia el meu baríton preferit. Qui més, qui menys, alguna vegada en la vida, tothom deu haver fet una bogeria semblant. Però d'aquí a perdre l'oremus i fer un paper d'estrassa, ja em perdonareu, hi ha una gran distància. I paper d'estrassa és el que han fet tots els que, com tàbecs, s'han agombolat al voltant del director clarinetista.

En primer lloc, els polítics van actuar amb un provincianisme característic dels acomplexats. I si no és així, dieu-me per quins set sous se li havien de retre honors gairebé de cap d'estat a un ciutadà ordinari. Cert que és un cineasta de prestigi reconegut internacionalment; però no deixa de ser un ciutadà més. Els honors que pugui merèixer per l'exercici del seu art se li han de retre on toca: a les sales de cinema i en els diversos festivals. Tot el que no sigui això està fora de lloc. Que potser es fa tanta xeixa quan arriba un primer ministre d'un país petit? Em sembla que el rang protocolari del primer ministre és molt superior al d'un director de cinema, per més famós que sigui el director i petit el país del primer ministre.

Però és que aquí hi ha hagut una altra gent que també ha fet un trist paperot. Els actors del nostre país, els professionals de la nostra faràndula, van postular-se per intervenir en la pel·lícula. Actors i actrius de la talla de Manel Barceló, Abel Folk i Lloll Bertran es van presentar, amb sort diversa, a les proves de selecció. Ahir, en una entrevista a El club d'estiu, de TV3, Abel Folk deixava entreveure un cert desencís. Va ser molt discret, no va dir res que es podés interpretar com un retret, però n'hi va haver prou amb una sola frase: «Se'ns va contractar com a actors i vam acabar fent de figurants». Sobren els comentaris. Que algú de la seva talla, que, a més d'actuar, dirigeix i gestiona una productora, hagi de pronunciar aquestes paraules, diu molt, i res de bo, del tractament que han rebut els professionals del país, molts dels quals estan tan o més ben qualificats per fer la seva feina que moltes de les estrelles de cinema americanes.

Finalment, reconec que no entenc els motius que empenyen tanta gent a sentir la devoció que senten per les pel·lícules de Woody Allen, un director que sol fracassar a casa seva i a qui, en canvi, a Europa, i més concretament a Catalunya, se li professa una veritable devoció, alhora que se'l considera un geni. Dieu-me analfabet, ignorant i tot el que se us acudeixi, però no sé treure-li el suc. Tot el que li he vist m'ha deixat la mateixa impressió: un home carregat de neurosis i complexos que aprofita el cel·luloide per fer la seva catarsi personal i, a més, guanyar-s'hi la vida. Ja em disculpareu, però no estic disposat a ser espectador dels drames d'altri, ja en tinc prou amb els meus; no sóc cap psicoanalista.

Tot això em porta a una altra mena de reflexió. Els éssers humans necessitem dipositar la nostra devoció, la nostra fe o dieu-ne com us sembli en algú o alguna cosa. Ha estat una constant en tota la història del gènere humà. Primer, quan els coneixements científics eren més aviat minsos o inexistents, les persones retien culte a la divinitat. Més tard, quan la ciència va assolir un cert grau de desenvolupament, aquesta adoració va recaure en el progrés científic. Darrerament, atès que el coneixement científic, tot i superar d'escreix les espectatives, no ha estat capaç de suplir les necessitats emocionals i espirituals, la devoció es reparteix entre herois ficticis, farandulaires i altres mites que la nostra època ha estat capaç de generar. En el fons, per més que ho pretenguem, no hem canviat gaire, no us sembla?