dilluns, 2 de juliol del 2007

Nacionalismes en conflicte

Enguany que recordem els 300 anys de la batalla d’Almansa (el 25 d’abril de 1707, en plena Guerra de Successió), en què les tropes filipistes van derrotar les forces austriacistes i van començar la invasió de l’antic Regne de València, s’imposa una mica de reflexió sobre un tema que alguns anomenen problema i d’altres qüestió: la concepció de l’Estat espanyol. Ja fa temps que hi rumio i, com més hi penso, més convençut n’estic. El que avui dia anomenem Espanya no és altra cosa que la perllongació en el temps del que fou la corona castellana amb l’afegit per conquesta militar de les terres de la Corona d’Aragó. Tot rau en respondre una única pregunta, senzilla i complexa alhora: Què són els Decrets de Nova Planta? I són decrets perquè no n’hi va haver un de sol, sinó quatre. Anem a pams.

D’entrada, i cenyint-nos estrictament a la lletra, cada un d’ells deroga els privilegis i deures dels súbdits residents al territori al qual es refereix i, prenent França com a model, imposa «por justo derecho de conquista» (sic) —almenys en el cas del que deroga els privilegis i les institucions del Principat de Catalunya— l’absolutisme i les lleis de Castella. Llegint entre línies i anant a l'esperit de la llei, no costa gaire veure que es reconeix el fet que no es parla d’Espanya, sinó de Castella, el Principat de Catalunya, el Regne de València, el Regne d’Aragó i el Regne de Mallorca. Un cop aprovats els Decrets de Nova Planta i dissoltes les corts dels diversos territoris de la Corona d’Aragó, les corts de Castella esdevenen les corts del regne, ara sí, d’Espanya.

Però anem una mica més enllà en el temps i reculem a l’edat mitjana, als temps en què es forgen els diversos regnes cristians de la península Ibèrica. Mentre la política exterior de la Corona d’Aragó, inicialment, anava encaminada a esdevenir una potència europea, ja des del seu mateix inici i de manera ininterrompuda, la corona de Castella desitjava restaurar la unitat que havia imperat a la península durant l’Imperi Romà, del qual es considerava hereva, amb tot el que això comporta.

La derrota a la Batalla de Muret (1213) va truncar les aspiracions europees de la Corona d’Aragó i va obligar el rei Jaume I a mirar en una altra direcció: els debilitats regnes musulmans del sud que, fins aleshores, havien gaudit d’una relativa tranquil·litat pel que fa a les seves relacions amb Aragó. El rei Jaume va ser prou intel·ligent i, un cop conquerits els regnes de Mallorca i València, els atorgà l’estatus de regnes independents, amb les seves lleis, els seus privilegis i les seves institucions, i amb l’emprempta característica del Principat de Catalunya, el pactisme.

Segons aquesta doctrina política, els poders del rei estaven limitats a favor de les corts i de la Generalitat, cosa que l’obligava a pactar tota una sèrie de contrapartides de privilegis cada vegada que volia obtenir fons per finançar les seves campanyes o despeses; en defintiva, el poder del rei no era omnímode. En el cas de la corona de Castella, el rei estava per damunt de la llei, ell era qui la dictava i qui l’aplicava. Exemple clar d’això és la controvèrsia que Ferran I d’Aragó, dit el d’Antequera —que fou el primer monarca de la casa castellana de Trastàmara que regnaria a la Corona d’Aragó—, va mantenir amb la Generalitat de Catalunya per la seva negativa a pagar els impostos que, per llei, li corresponia pagar; no entenia que un rei s’hagués de sotmetre a l’imperi de la llei perquè a Castella, el seu país d’origen, el rei estava exempt d’obligacions fiscals ja que ell era qui recaptava els impostos i no les Corts, a l'inrevés dels regnes d’Aragó, Mallorca i València i el Principat de Catalunya.

Pel que fa a l’estructura política, ja hem parlat de com el rei Jaume I d’Aragó va atorgar l’estatus de regnes sobirans als territoris conquerits. Vegem què feien els successius reis de Castella; senzillament, annexionaven els territoris a un únic regne, el de Castella. Recordem que la màxima aspiració castellana era restituir la unitat perduda amb la caiguda de l’Imperi Romà i que, encara que no ho explicités, la Corona d’Aragó era un destorb per aconseguir-ho. Exemple d’això són la Guerra dels Dos Peres (1356-1375) i, més anteriorment, el prometatge (1137), i posterior matrimoni (1150), de Peronella d’Aragó amb Ramon Berenguer IV, comte de Barcelona, mitjançant el qual Ramir II protegia el seu regne de les ànsies expansionistes de Castella.

Avancem uns quants segles i situem-nos en temps de Ferran II d’Aragó i Isabel I de Castella, els Reis Catòlics, la filla dels quals, Joana I d’Aragó i Castella, n’heretaria les respectives corones. No perdem de vista que tot i ser alhora reina d’Aragó i de Castella, Joana mai no va ser reina d’Espanya perquè els seus pares mai no van unificar els respectius regnes. Per tant, es mantenia l’estructura confederal de la Corona d’Aragó.

Els Habsburg van mantenir l’statu quo i mai van parlar d’ells mateixos com a reis d’Espanya. A tot estirar, parlaven de les espanyes. No oblidem però que, a causa de la colonització d’Amèrica, de la qual n’havien quedat exclosos els territoris de la Corona d’Aragó, i del despoblament que aquesta havia sofert a causa de la guerra civil i la pesta, Castella passà a prendre la supremacia en la política peninsular; per la qual cosa, el rei es traslladà al centre de la península i ben poques vegades es desplaçava als territoris de la perifèria i, quan ho feia, era per jurar-ne els respectius furs. És significatiu l’oblit sistemàtic dels blasons de la Corona d’Aragó en tots els edificis relacionats amb la corona, així com alguns intents fallits d’unificació engegats per polítics castellans com, per exemple, Gaspar de Guzmán, Comte-duc d’Olivares. Tot i això, finalment es respectaren els furs respectius atesa la tradició germànica dels Habsurg.

Amb la Guerra de Successió (1700-1714), a més de les causes austriacista i borbònica, s’enfrenten dues concepcions oposades de l’Estat. Una d’elles, avalada per l'arxiduc Carles d'Habsburg, que concebia el territori com una confederació de regnes i principats, amb els seus respectius furs, agrupats sota una mateixa corona, entroncava amb la tradició feudal, continuada per l'Imperi Austriac i cirstal·litzada en els nostres dies en les federacions i confederacions. L’altra, centralitzadora i unitària, apareguda com a conseqüència de l’absolutisme de Lluís XIV, l'avi de Felip d'Anjou, que suposava un trencament amb aquella tradició, ha donat lloc a Estat unitari actual.

No entrarem a considerar aquí si un model és millor que l'altre. No és aquesta la intenció d’aquest escrit. Tampoc la Història s’ha decantat decididament per un o altre. En el món actual, l’estructura federal, confederal o centralista d’un Estat no és determinant perquè prosperi o caigui en la decadència. Això té més a veure amb l’habilitat dels seus polítics i els condicionants de l’economia mundial.

Però tornem al tema que ens ocupa. Per seguir avançant cal que recapitulem les característiques de les corones aragonesa i castellana.

Pel que es refereix a la Corona d’Aragó, inicialment els seu interessos en política exterior s’estenien per Occitània i els avatars de la Història van obligar a canviar el punt de mira, cosa que seria causa de més d’un conflicte amb Castella. D’altra banda, l’ordenació jurídica dels diversos territoris és la d’una confederació d’Estats, cadascun d'ells amb els seus propis furs, sota una mateixa corona que, al seu torn, s'hi sotmetia jurant-los. Quant a Castella, sempre havia desitjat retornar a la unitat hispànica de l’Imperi Romà, del qual se sentia hereva. Referent a l’ordenació política, es tractava d’un regne unitari i centralitzat, sotmès a la sobirania del rei.

Si comparem l’estructura política, jurídica i administrativa de Castella amb la de l’Espanya moderna hi descobrirem forts paral·lelismes. Castella es considerava hereva de l’Imperi Romà i desitjava restarurar la unitat hispànica; l’Espanya moderna pren el seu nom de la província romana i el nacionalisme espanyol més ultramuntà es justifica en la perpetuació de la unitat de la Hispània romana, presentant-la com una realitat gairebé sagrada i eterna (no fa gaire alguns polítics espanyols encara parlaven obertament de «la sagrada unidad de la Patria»). Castella s’annexionava territoris i els sotmetia a la llei castellana; l’origen de l’Espanya moderna és l’abolició dels furs de diversos territoris conquerits en la Guerra de Successió en favor dels de Castella. Un detall que per a alguns pot semblar anecdòtic però que diu molt és la numeració que han seguit els diversos reis borbons, que segueix la castellana i no comença de nou després de l’aprovació dels Decrets de Nova Planta.

Pel que fa als diversos nacionalismes anomenats perifèrics, presenten una forta similitud amb la concepció territorial de la Corona d’Aragó, continuada amb la monarquia dels Habsburg. Bàsicament, l’estructura és la mateixa: una federació o confederació —el matís podria ser irrellevant— de territoris que comparteixen el mateix sobirà.

Atès que el model centralista fou imposat per la força de les armes i que el nacionalisme espanyol ha tractat amb menyspreu qualsevol altre model que discrepi dels seus postulats —en alguns moments fins ha arribat a intentar-ne l’aniquilació—, no és d’estranyar que la qüestió encara estigui pendent de resoldre 300 anys després del cessament d’hostilitats de la Guerra de Successió. Les ànsies de revenja dels vencedors d’aquella guerra, la seva prepotència, i l’immobilisme d’alguns sectors de la societat espanyola que temen perdre algun privilegi són la causa d’una discussió que ja fa massa que dura, la solució de la qual s'albira llunyana i complicada.