Ja feia temps que s'endevinava la psicosi d'inseguretat que domina les democràcies occidentals; però els atemptats d'aquell fatídic 11 de setembre van posar damunt la taula un fet indiscutible: viure en llibertat és perillós i pot costar la vida a milers de persones. Per tant, s'imposa la reflexió sobre si volem viure sense sobresalts i sense llibertat o viure amb llibertat i amb una espasa de Dàmocles penjant damunt del nostre cap.
Aquests últims anys hem estat testimonis d'un canvi en profunditat de les societats occidentals. D'una banda, els joves, cada vegada més, són individualistes i abjuren de qualsevol ideal. Ha desaparegut aquell ímpetu revolucionari que caracteritzava la joventut de tots els temps. Ara, les aules universitàries, el viver tradicional de l'ànima revolucionària, on l'esperit contestatari impregnava tots i cada un dels que hi entraven —docents i estudiants— i on es fomentava la ment crítica, s'han convertit en fàbriques de ciutadans submisos i silenciosos que acaten sense discussió les decisions que, en nom seu, prenen "els de dalt".
D'altra banda, som tan víctimes del terror, que ens té completament paralitzats. Tanmateix, allò ens ha portat això. Les masses d'avui dia són incapaces de pensar per elles mateixes. S'ha perdut l'esperit crític, que tot ho qüestiona, i la dissidència ha esdevingut un defecte; qui pensa de manera independent està mal vist. En definitiva, s'imposa el pensament únic; ningú, tret d'aquells que "en saben", està autoritzat a pensar per sí mateix. O potser no heu sentit mai aquella expressió: «Ui! No en sé res, jo, d'això; ja se n'ocupen els que en saben»?. El resultat és que les persones, davant l'espúria promesa d'una pau i una seguretat que sempre seran fràgils i efímeres, han renunciat a cotes cada cop més grans de llibertat, fins al punt que, ara com ara, la llibertat se cenyeix estrictament al regne dels somnis.
El mal anomenat "terrorisme islàmic" —perquè l'islam genuí, el de l'Alcorà, condemna sense pal·liatius l'assassinat indiscriminat de dones, vells i criatures— ha aconseguit que un dels drets fonamentals de les persones, el de la lliure mobilitat, hagi esdevingut una cursa d'obstacles, una odissea. I si no, dieu-me què és l'enfilall de restriccions que s'imposen als aeroports de tot el món.
Però no és només el terrorisme, també les reaccions violentes d'alguns sectors que la societat margina són font d'inseguretat. I és que, sense ànim de justificar l'ús de la violència i salvant totes les distàncies amb l'expressió, s'entén que, en enfrontar-se a un futur més negre que el sutge, hi hagi qui vulgui "morir matant".
La combinació de tot plegat fa que països que s'havien caracteritzat pel seu suprem respecte per la llibertat hagin emprès un viatge amb la dictadura com a destinació final; temps al temps. Si en dubteu, penseu només en l'avís cada cop més freqüent al metro que ens alerta que, “per la nostra seguretat”, som objecte de vigilància mitjançant un circuït tancat de televisió. A Anglaterra, país on la tolerància i el respecte han sigut la marca de fàbrica, els carrers de les ciutats estan sent envaïts per una legió de càmeres de videovigilància assistides per un sistema de megafonia que permet que el vigilant de torn pugui amonestar el suposat transgressor des de la impunitat que li atorga l'ocultació en una sala de control. No fa pas gaire que en aquell país, la implantació d'un document identificatiu obligatori va desfermar una veritable tempesta en l'opinió pública. Per als anglesos, i els saxons en general, la seva intimitat és el bé més valuós i, tot i això, han acabat renunciant-hi.
Però el que més m'ha alarmat és la notícia que ha saltat avui als diaris: Franz Josef Jung, ministre de defensa d'Alemanya, donarà ordre d'abatre qualsevol avió que caigui en mans de terroristes. I aquest energúmen es diu demòcrata i cristià? Tindrà prou sang freda per fer tal acte de vandalisme i segar sense miraments les vides de tots els innocents presoners a l'avió? On és el suprem respecte per la vida que ha de tenir qui es proclama un demòcrata convençut i un cristià sincer? L'escàndol a Alemanya és majúscul. No n'hi ha per menys, encara tenen molt fresc a la memòria el record de les veleïtats populistes del nacional socialisme que, després de prometre mil anys de pau i prosperitat per a la raça ària, va acabar sent la causa de la desfeta de la nació més pròspera de l'Europa d'entreguerres. Volem caure en el mateix error? Renunciarem a la nostra llibertat per unes engrunes d'una seguretat mal entesa?
