Què volen aquesta gent? Què els hem fet el català i els parlants del català que ens tenen tanta quimera? Han guanyat uns quants escons i regidors que els permeten fer una mica més de soroll que abans i temps els ha faltat per iniciar una campanya d'atac en tota regla a tots els fronts possibles i impossibles contra aquest cigró a la seva sabata que es diu llengua i cultura catalanes. Francisco Camps al País Valencià, suprimint les línies d'ensenyament en valencià i posant en marxa un sistema trilingüe de dubtosa fiabilitat; José Ramón Bauzá a les Illes, eliminant la Direcció General de Política Lingüística; i Alicia Sánchez-Camacho a Catalunya, exigint l'ensenyament en castellà per al seu fill; són el més clar exponent del desvergonyiment que s'ha apoderat del PP i adlàters ara que es veuen prou forts per fer fora els seus adversaris polítics.
Per què els molesta que a l'Estat espanyol es parli una llengua tan "forassenyada" com el català (o altres com el basc i el gallec)? Quins mecanismes s'han desactivat al seu cap que fa que actuïn així? Penós horitzó intel·lectual i moral el d'aquests individus —perquè només se'ls pot tractar d'individus— que, moguts per un trist i baix provincianisme de pa sucat amb oli disfressat de cosmopolitisme, ataquen la llengua dels seus avantpassats i la menystenen com cosa que només molesta.
Per què els molesta que a l'Estat espanyol es parli una llengua tan "forassenyada" com el català (o altres com el basc i el gallec)? Quins mecanismes s'han desactivat al seu cap que fa que actuïn així? Penós horitzó intel·lectual i moral el d'aquests individus —perquè només se'ls pot tractar d'individus— que, moguts per un trist i baix provincianisme de pa sucat amb oli disfressat de cosmopolitisme, ataquen la llengua dels seus avantpassats i la menystenen com cosa que només molesta.
La causa només pot ser una: No s'han adonat que l'Estat-Nació és una entelèquia, un mite sorgit de la ment racionalista de la Revolució Francesa que tot ho volia reduir a la Raó i la Lògica. Al segle XIX, l'aparició dels nacionalismes en resposta als imperis que havien dominat Europa durant les edats mitjana i moderna, i que van propiciar l'antic règim, va donar com a resultat la desaparició dels últims vestigis de l'Imperi Carolingi i la seva substitució per tot un seguit d'estats pretesament uniformes i unitaris (França, Alemanya, Itàlia, etc.) la burocràcia dels quals es volia detentora del poder per delegació del poble. Així, els súbdits esdevenen ciutadans d'una entitat abstracta (l'Estat) que passa a exercir les funcions d'administració del poder en totes les seves vessants.
Aquests estats necessitaven alguna cosa que servís als seus ciutadans de referent a l'hora de trobar una certa cohesió. Així l'Estat-Nació esdevingué una realitat gairebé sagrada i quasi immortal que els seus ciutadans havien de protegir i salvaguardar vessant la pròpia sang, si calia. Tal és el fervor nacionalista que molts ciutadans senten pel seu Estat que arriben a cotes francament absurdes i ridícules. Només cal recordar el cas de Nicolas Chauvin (personatge d'una comèdia dels germans Cogniard titulada La Cocarde tricolore [L'escarapel·la tricolor]) que sentia tal veneració per la República Francesa que arribava a dir que, a França, el Sol i la Lluna són els millors, que l'aigua renta més i calma millor la sed i altres bestieses semblants. D'això en deriva el terme 'xovinisme' amb què es designa aquella paranoia segons la qual tot el que és de casa és millor i les pròpies desgràcies sempre vénen de fora. D'aquí a la xenofòbia, només hi ha un pas.
Tanmateix, tradicionalment, a Europa hi ha hagut gairebé tantes llengües com comunitats establertes i això mai no havia sigut inconvenient perquè alguns territoris on es parlaven llengües diferents compartissin sobirà. Però el racionalisme etnocèntric —segons el qual l'única visió vàlida i racional del món és la de la pròpia comunitat— sorgit de la Revolució Francesa, hereu de l'uniformisme de Lluís XIV i els seus successors —no cal aprofundir gaire en les comparacions de les estructures del poder a la República Francesa amb les de la monarquia borbònica per adonar-se que, bàsicament, aquella ha substituït el rei per la República i, representant-la, el seu President (en gran mesura, Lluís XIV va conformar el tarannà francès)—, ho considera una pèrdua de temps i diners que, per tant, cal "corregir". Així, s'engega un seguit d'estratègies encaminades a uniformitzar allò que, per definició, és divers i heterogeni.
Des d'antic, la diversitat i l'heterogeneïtat han estat un dels principals actius d'Europa. La confluència en tan poc espai de terra de tantes i tan diverses maneres d'entendre el món ha aportat tal riquesa de coneixement que, entre altres causes, ha fet possible fins no fa gaire temps que el vell continent esdevingués el centre de decisions del món. Malauradament per Europa, i per raons que no vénen al cas, això va canviar i, ara, els centres de poder mundial basculen alentorn de l'oceà Pacífic, on els grans gegants asiàtics comencen a fer sentir la seva influència en detriment de les potencies occidentals.
Tornem a Europa. La secular riquesa de cultures i maneres d'entendre el món que havia caracteritzat aquest continent, a causa de l'empenta que havien pres els nacionalismes d'estat, es veié, si més no de manera oficial, reduïda dràsticament. Des d'aleshores ja no es parla, per exemple, de borgonyons, de bretons, d'alsacians, d'occitans, de gascons o de normands: ara són tots francesos i, tan oficialment com malauradament, no parlen altra llengua que el francès, la del grup que, tradicionalment, ha ostentat el poder al nord dels Pirineus. Tampoc es parla de llombards, de piemontesos, de lígurs o de vènets: tots ells són italians i s'ha donat el nom d'italià a la parla de la Toscana, regió italiana que va portar el pes de la unificació.
I tampoc cal anar gaire lluny: El nostre propi Estat, que oficialment s'anomena Reino de España, aspira, des de ja fa uns quants segles, a imposar a tots els seus pretesos ciutadans una única visió del món, la castellana; per la qual cosa, des de les esferes del poder central de l'Estat, quan es fa referència als mitjans d'expressió de les persones, no es parla mai de llengua o cultura castellanes, sinó que, amb total desvergonyiment, se les anomena espanyoles; tractant d'estrangeres, si no de segona categoria o folklòriques, les altres maneres d'entendre el món com —de l'Atlàntic al Mediterrani— el gallec, el basc, l'astur-lleonès, l'aragonès, el gascó i el català, que, uns amb més sort que altres, malviuen dins les seves fronteres. I el pitjor de tot plegat és que molts dels seus parlants s'ho acaben creient i, babaus enlluernats, cauen en el parany!
Senzillament, no entenc que algú pugui sentir vergonya per parlar com parla i ser com és. No em cap al cap que algú arribi a considerar el seu patrimoni cultural i lingüístic com res que s'hagi de combatre fins a esborrar-ho del mapa o, cinisme entre els cinismes, deixar-ho morir per abandonament i inanició. Trobo molt lamentable que algú, per adoptar una altra cultura, en lloc de sumar-la al seu cabal, acabi renegant del seu passat i, d'aquesta manera, en lloc d'enriquir-se des del punt de vista personal, esdevingui un pària de la comunitat que l'ha enlluernat. Perquè, no ho oblidem, a causa dels errors que, per inexperiència, cometen, la comunitat enlluernadora, indefectiblement, atorga als enlluernats la miserable categoria de bufons.
Aquests estats necessitaven alguna cosa que servís als seus ciutadans de referent a l'hora de trobar una certa cohesió. Així l'Estat-Nació esdevingué una realitat gairebé sagrada i quasi immortal que els seus ciutadans havien de protegir i salvaguardar vessant la pròpia sang, si calia. Tal és el fervor nacionalista que molts ciutadans senten pel seu Estat que arriben a cotes francament absurdes i ridícules. Només cal recordar el cas de Nicolas Chauvin (personatge d'una comèdia dels germans Cogniard titulada La Cocarde tricolore [L'escarapel·la tricolor]) que sentia tal veneració per la República Francesa que arribava a dir que, a França, el Sol i la Lluna són els millors, que l'aigua renta més i calma millor la sed i altres bestieses semblants. D'això en deriva el terme 'xovinisme' amb què es designa aquella paranoia segons la qual tot el que és de casa és millor i les pròpies desgràcies sempre vénen de fora. D'aquí a la xenofòbia, només hi ha un pas.
Tanmateix, tradicionalment, a Europa hi ha hagut gairebé tantes llengües com comunitats establertes i això mai no havia sigut inconvenient perquè alguns territoris on es parlaven llengües diferents compartissin sobirà. Però el racionalisme etnocèntric —segons el qual l'única visió vàlida i racional del món és la de la pròpia comunitat— sorgit de la Revolució Francesa, hereu de l'uniformisme de Lluís XIV i els seus successors —no cal aprofundir gaire en les comparacions de les estructures del poder a la República Francesa amb les de la monarquia borbònica per adonar-se que, bàsicament, aquella ha substituït el rei per la República i, representant-la, el seu President (en gran mesura, Lluís XIV va conformar el tarannà francès)—, ho considera una pèrdua de temps i diners que, per tant, cal "corregir". Així, s'engega un seguit d'estratègies encaminades a uniformitzar allò que, per definició, és divers i heterogeni.
Des d'antic, la diversitat i l'heterogeneïtat han estat un dels principals actius d'Europa. La confluència en tan poc espai de terra de tantes i tan diverses maneres d'entendre el món ha aportat tal riquesa de coneixement que, entre altres causes, ha fet possible fins no fa gaire temps que el vell continent esdevingués el centre de decisions del món. Malauradament per Europa, i per raons que no vénen al cas, això va canviar i, ara, els centres de poder mundial basculen alentorn de l'oceà Pacífic, on els grans gegants asiàtics comencen a fer sentir la seva influència en detriment de les potencies occidentals.
Tornem a Europa. La secular riquesa de cultures i maneres d'entendre el món que havia caracteritzat aquest continent, a causa de l'empenta que havien pres els nacionalismes d'estat, es veié, si més no de manera oficial, reduïda dràsticament. Des d'aleshores ja no es parla, per exemple, de borgonyons, de bretons, d'alsacians, d'occitans, de gascons o de normands: ara són tots francesos i, tan oficialment com malauradament, no parlen altra llengua que el francès, la del grup que, tradicionalment, ha ostentat el poder al nord dels Pirineus. Tampoc es parla de llombards, de piemontesos, de lígurs o de vènets: tots ells són italians i s'ha donat el nom d'italià a la parla de la Toscana, regió italiana que va portar el pes de la unificació.
I tampoc cal anar gaire lluny: El nostre propi Estat, que oficialment s'anomena Reino de España, aspira, des de ja fa uns quants segles, a imposar a tots els seus pretesos ciutadans una única visió del món, la castellana; per la qual cosa, des de les esferes del poder central de l'Estat, quan es fa referència als mitjans d'expressió de les persones, no es parla mai de llengua o cultura castellanes, sinó que, amb total desvergonyiment, se les anomena espanyoles; tractant d'estrangeres, si no de segona categoria o folklòriques, les altres maneres d'entendre el món com —de l'Atlàntic al Mediterrani— el gallec, el basc, l'astur-lleonès, l'aragonès, el gascó i el català, que, uns amb més sort que altres, malviuen dins les seves fronteres. I el pitjor de tot plegat és que molts dels seus parlants s'ho acaben creient i, babaus enlluernats, cauen en el parany!
Senzillament, no entenc que algú pugui sentir vergonya per parlar com parla i ser com és. No em cap al cap que algú arribi a considerar el seu patrimoni cultural i lingüístic com res que s'hagi de combatre fins a esborrar-ho del mapa o, cinisme entre els cinismes, deixar-ho morir per abandonament i inanició. Trobo molt lamentable que algú, per adoptar una altra cultura, en lloc de sumar-la al seu cabal, acabi renegant del seu passat i, d'aquesta manera, en lloc d'enriquir-se des del punt de vista personal, esdevingui un pària de la comunitat que l'ha enlluernat. Perquè, no ho oblidem, a causa dels errors que, per inexperiència, cometen, la comunitat enlluernadora, indefectiblement, atorga als enlluernats la miserable categoria de bufons.
