Modernitats

Ja fa temps que em volta pel cap parlar d'un tema que, tot i ser marginal, no deixa de tenir la seva incidència sobre la vida diària: la recollida de les deixalles domèstiques. Recordo que, quan era petit, a casa meva teníem una única galleda que la meva àvia s'encarregava de recobrir ben recoberta amb papers de diari on tots hi llençàvem allò que ja no ens era útil. En dèiem "la galleda de les escombraries" (quins records, aquells!) Si la deixalla que volíem llençar era massa grossa o, senzillament, era paper de diari que no havia arribat a folrar cap galleda de les escombraries o un drap tan estripat i escagassat que ja no eixugava res, es desava en un racó amagadet de casa i, quan n'hi havia prou per justificar un desplaçament a cal drapaire (un senyor que vivia de la compra d'unes deixalles que ell classificava i després venia a altres senyors que ves a saber què en feien d'allò que havien comprat al senyor drapaire), es procedia a portar-l'hi i, després de vendre-l'hi, obtenir-ne un petit benefici. I així anàvem fent aquí caic allà m'aixeco i qui dia passa any empeny.

Ara a casa meva, per decret dels senyors de l'Ajuntament de Barcelona, tan amants de l'ecologia ells, tenim cinc recipients on hi hem d'anar llençant les nostres deixalles. A cada recipient, la seva deixalla: la brossa orgànica, a la galledeta per a la brossa orgànica; el vidre, a la bossa de ràfia plastificada de color verd; el paper, a la bossa de ràfia plastificada de color blau; i els envasos de plàstic o llauna i els bricks, a la bossa de ràfia plastificada de color groc. Tots aquests recipients ens han estat lliurats graciosament per l'Ajuntament de Barcelona amb càrrec a les arques municipals per iniciativa dels senyors de l'Ajuntament de Barcelona, tan amants de l'ecologia ells, d'Iniciativa per Catalunya – Verds. (I perdoneu la redundància, perquè tanta iniciativa i tanta verdor juntes embafen una mica, no trobeu?)

Finalment, el rebuig va a la galleda del rebuig que, aquesta sí, hem hagut de sufragar amb els nostres diners. Ja ho podíem ben fer, després de tanta generositat dels senyors de l'Ajuntament de Barcelona, tan amants de l'ecologia ells! Això sí, les galledetes i altres galindaines s'han multiplicat per cinc; però la cuina de casa resta tan petita com quan només hi teníem la galleda de les escombraries.

Però aquí no s'acaba tot! Encara n'hi ha més, per explicar. Resulta que hi ha coses que no poden anar ni al rebuig perquè es veu que contaminen tant que les han de recollir per vies especials i, per això, hi ha uns senyors que van donant voltes per la ciutat amb uns camionets que tenen la caixa dividida en diversos compartiments on hi hem de portar aquells endimaris que no són ni brossa orgànica, ni vidre, ni paper, ni envasos de plàstic o llauna o bricks, ni tampoc deixalles de rebuig; és a dir, tot allò que no sabem ben bé què és ni on llençar-ho. Aquests camionets tan pràctics que tenen la caixa dividida en diversos compartiments es posen en llocs determinats dels barris, un dia determinat a la setmana i durant unes hores determinades.

Si, per aquelles casualitats de la vida —altament remotes, per descomptat—, no podeu portar aquestes deixalles tan dolentes al camionet tan pràctic que té la caixa dividida en diversos compartiments del senyor que recull les deixalles tan dolentes al lloc determinat del vostre barri, el dia determinat de la setmana i a les hores determinades, sempre podeu portar-ho al que els senyors de l'Ajuntament de Barcelona, tan amants de l'ecologia ells, anomenen pomposament "Punt Verd"; però que de verd no en té res, perquè acaba esdevenint un amuntegament, més o menys ordenat (això depèn de com es miri), de baluernes i altres artefactes que, temps era temps, havien tingut una certa utilitat i que ara no són més que el producte final de la febre consumista de la nostra societat, caracteritzat per un color d'ala de mosca que, més que a acostar-s'hi, invita a fugir-ne.

Tot això que us he explicat de manera tan succinta com he pogut ens ho han fet saber els senyors de l'Ajuntament de Barcelona, tan amants de l'ecologia ells, amb tot un enfilall de normes i preceptes que havíem de memoritzar i que, a més d'un —i més de dos!— li han provocat un mal de cap tan gran que ha acabat perdent la xaveta, de tant de patiment com arrossegava. És que amb tanta norma es pot escriure tot un llibre!

Ja per acabar, després que a casa ens ha sortit fum del cap, mirant d'escatir on diantres volen el senyors de l'Ajuntament de Barcelona, tan amants de l'ecologia ells, que llencem les nostres deixalles, passen pels carrers uns altres senyors de l'Ajuntament de Barcelona, encara més amants de l'ecologia ells que els primers senyors de l'Ajuntament de Barcelona, tan amants de l'ecologia ells, que es dediquen a mirar si hem fet alguna cosa malament. Si és així, aquests senyors de l'Ajuntament de Barcelona, encara més amants de l'ecologia ells que els primers senyors de l'Ajuntament de Barcelona, tan amants de l'ecologia ells, en un rampell educatiu, en lloc de desfer la tremenda ofensa a l'ecologia que ells tant estimen, ho deixen tot tal com està i hi enganxen un paperet on hi diu que allò no s'ha de fer i se'n van a cercar una altra pífia que els permeti començar altra vegada el procés d'etiquetatge.

Quin gust, viure ara a Barcelona! Quan penso com arribava a ser d'endarrerida quan només teníem la galleda de les escombraries… Que moderns que som!

Com més amunt pugis […]

[…] més forta serà la patacada. Sàvia observació. No sé per quins set sous, totes les ascensions fulgurants acaben en caigudes estrepitoses. Sembla com si estiguéssim condemnats a no saber on és el límit de les nostres possibilitats.

Un bon exemple és el que ha passat amb la SGAE; més concretament, amb els seus directius. Ja fa temps que tothom sense excepció és víctima de la seva voracitat recaptadora i, per altra banda, dels seus més de 90.000 socis, entre els quals m'hi compto, els que tenen el privilegi d'intervenir en les decisions preses en assemblea són un grup molt migrat. A més, els mecanismes de distribució dels drets recaptats són d'allò més obscurs, per no dir que són laberíntics i clarament discriminatoris.

Pel que fa al tracte dispensat als usuaris dels drets que gestiona, val a dir que, conceptualment, els considera, tots, poca cosa més que delinqüents. Perquè com s'explica, si no, el fet que, per adquirir qualsevol aparell o objecte capaç d'emmagatzemar dades, siguin del tipus que siguin, haguem de satisfer una quantitat de diners (el famós i odiat cànon digital) equiparada a una multa per haver transgredit ves a saber tu quina norma? Que potser no és considerar-nos culpables per endavant de, possiblement, enregistrar i emmagatzemar arxius protegits per drets d'autor? I això, fins i tot, fent-ne còpies destinades a l'ús privat! On para la presumpció d'innocència que caracteritza qualsevol democràcia?


Diuen els experts que tendim a projectar en els altres allò que som nosaltres. A la llum del que ha passat —i està passant— a la SGAE sembla que, un cop més, aquest axioma es confirma. Fa un parell d'anys, per aquestes mateixes dates, esclatava l'anomenat Cas Palau. Les xifres que es manejaven van acabar provocant-nos vertigen. És que 30.000.000 d'euros són molts diners! Segur que la majoria de nosaltres no els veurem junts mai de la vida. Doncs bé, comparat amb l'escàndol objecte d'aquest comentari, allò s'ha quedat en la xocolata del lloro. Si 30.000.000 d'euros ja feien que ens rodés el cap, què no faran els més de 300.000.000 que, aparentment, han volat ves a saber on? Arribats en aquest punt, tant me fa que en siguin 30.000.000 com 300.000.000. El meu cervell és del tot incapaç de copsar-ne la magnitud exacta; em perdo dins la tirallonga de zeros. Només sé que una i altra quantitat són una gran morterada de diners.


Però anem al que ens interessa: els excel·lents resultats econòmics de la SGAE durant els darrers anys i les acusacions de malversació de fons i apropiació indeguda que recauen sobre la seva directiva. Poques entitats —suposadament— sense ànim de lucre com la SGAE han pogut presentar mai un balanç econòmic tan engrescador:

• Increment quasi exponencial dels ingressos.
• Adquisició arreu de l'Estat de diversos teatres i altres béns immobles per teixir una xarxa d'escenaris pròpia i, d'aquesta manera, cobrar per dues bandes: el lloguer de l'escenari i —perquè és evident que les actuacions en tals locals no poden escapar al control dels drets sobre la propietat intel·lectual— els drets d'autor. Tot això si, directament, no es fa especulació amb les adquisicions; que tot podria passar…
• Exploració de noves bosses de productivitat, com per exemple establiments on hi ha instal·lat algun aparell susceptible de reproduir continguts subjectes a drets d'autor i collar-los recorrent a amenaces de portar-los davant dels tribunals.
• Subjecció a gravamen de tot allò que sigui susceptible d'emmagatzemar qualsevol tipus de dades. Així, en comprar un CD verge, la meitat del preu que paguem per cada unitat correspon al cànon digital.

Evidentment, la SGAE pot presumir d'haver multiplicat per vint els ingressos per recaptació en vint anys. D'això se'n diu eficàcia recaptadora. Però té un costat fosc: com s'han aconseguit aquest "magnífics" resultats. Mentre que a tot Europa els drets d'autor equivalen al 3 o el 3,5% del taquillatge, a l'Estat espanyol, la taxa arriba al 10% —si no és una estrena— i fins i tot el 20% —quan es parla d'una estrena absoluta— i sempre segons unes tarifes que determina la pròpia entitat gestora que, amb un desvergonyiment ben palès, arriba a cobrar drets d'autor fins i tot en actes benèfics.

Per acabar-ho d'adobar, la ministra del ram, Ángeles González-Sinde, hi està vinculada perquè, essent com és guionista i directora de cine, n'és sòcia. No cal estar gaire al dia de les polèmiques per recordar que ella és la promotora d'una controvertida llei que ha posat en peu de guerra tot Internet a causa de la seva pretensió de controlar fins a l'indicible el tràfic d'intercanvi d'arxius entre els seus usuaris.

No voldria semblar rocambolesc o víctima d'una paranoia conspiradora. Tanmateix, no deixa de ser un pèl sospitós que el govern de l'Estat legisli al respecte quan la ministra del ram és qui és i té les vinculacions que té. Déu me'n guard d'aixecar cap dit acusador, però que la ministra defensés amb ungles i dents l'aplicació d'un cànon tan abusiu i, a més, posés tota la carn a la graella per tal de tirar endavant una llei com la que projecta sembla, si més no, massa coincidència. Una cosa sí que s'ha de dir: la pròpia ministra González-Sinde ha demanat comparèixer voluntàriament davant del Congrés de Diputats per donar explicacions al respecte. Ja veurem com s'explica.


Com massa coincidència és també que, ara que els ha esclatat el globus a la cara, des del Govern es digui que ja no s'aplicarà el cànon digital i que és una decisió presa des de ja fa temps. Ves per on mira què tal, ho fan públic l'endemà mateix que la cúpula de la SGAE sortís emmanillada de la seu de l'entitat. Ai caram! Guaita tu!

Chatanooga choo choo

D'escàndol! D'escàndol és la notícia que ha saltat a la primera plana de l'edició en paper del diari Ara d'avui, 3 de juliol del 2011: «L'AVE és una ruïna». Així, lacònic, contundent i directe. Més endavant, a les pàgines 8-10, publica un article d'Ignasi Pujol, titulat «El tren dels 97.000 milions», en què analitza les dades econòmiques que Germà Bel i Daniel Albalate faciliten en el seu article «Cuando la economía no importa: auge y esplendor de la alta velocidad en España», aparegut recentment a la Revista de Economía Aplicada. Tot i que la lectura és un pèl abstrusa, perquè maneja moltes xifres i fa servir terminologia específica de l'economia, el que un lector llec en la matèria en pot extreure no és gaire difícil de copsar, i il·lustra a la perfecció la mena de polítics que governen això que en diuen Espanya i quines són les seves prioritats a l'hora d'administrar uns recursos que, per definició, són sempre limitats. Tanca la informació una entrevista amb el Professor Bel.

Tot ha vingut per l'anunci la setmana passada de supressió dels enllaços d'alta velocitat entre Toledo, Conca i Albacete perquè amb prou feines els utilitzen de set a nou passatgers al dia. Però és que les dades de les altres línies tampoc presenten uns resultats gaire més engrescadors… Anem a pams. Deixeu-me que us posi alguns exemples extrets del treball de Bel i Albalate:

De tothom és sabut que José María Aznar, mentre va presidir el Govern de l'Estat, es va dedicar a impulsar una xarxa d'alta velocitat ferroviària que tenia com a propòsit declarat unir totes les capitals de província amb la capital de l'Estat. En conseqüència, es va llançar a una carrera desenfrenada per obrir noves línies amb ample de via europeu, per les quals circularien uns combois completament incompatibles amb la resta de la xarxa (l'ample de via europeu és de 1.495 mm, mentre que l'ibèric és de 1.625 mm). Això suposa que els traçats s'han de fer de cap i de nou per una fotesa tan insignificant com 130 mm de diferència entre els respectius amples de via.

Tanmateix, el PSOE tampoc es queda al marge de la responsabilitat del nyap. Poc després que s'anunciés que Barcelona seria la seu dels Jocs Olímpics l'any 1992, el govern de Felipe González anunciava a bombo i plateret que Sevilla acolliria l'Expo aquell mateix any i que, per tal de potenciar l'assistència a tan magnífic esdeveniment i seguint a ulls clucs el que dicta el raonament més lògic, s'iniciaven els treballs per construir una línia fèrria d'alta velocitat entre Madrid i la capital andalusa. Finalment, la primera atracció de fira de l'Expo que es trobarien els visitants procedents de la resta del món costaria la xifra no gens menyspreable de més de 2.700 milions d'euros; res, una fotesa, xavalla… Això sí, vint anys després, la connexió directa amb la xarxa francesa i, de retruc, europea, encara és un objectiu inabastable, poca cosa més que una quimera.

D'altra banda, el mapa de les línies previstes per al 2050 que Bel i Albalate inclouen en el seu treball és prou il·lustratiu. Per enèsima vegada, ens trobem davant d'una estructura radial que prima els enllaços de Madrid amb les diverses capitals de província i que, per tant, deixa molt malparats tots els trajectes transversals o que no passen pel centre de la península. Un exemple és el corredor del Mediterrani. Entre Castelló i Tarragona no hi ha cap connexió d'alta velocitat directa. Per anar des de la capital de la Plana fins a l'antiga capital imperial d'Hispània caldria recular fins a València, des d'allí pujar a Saragossa per Terol i, finalment, tornar a baixar a la costa. Resultat, per cobrir un trajecte de 150 km cal fer una marrada de més de 300 km i les dues capitals més importants de la costa llevantina, Barcelona i València, es queden sense possibilitat de connexió directa. Sobren els comentaris.

En l'àmbit econòmic, les xifres tampoc son gens afalagadores. Resumint, perquè no us vull aclaparar amb dades, entre els costos d'execució i els de manteniment, el negoci és més ruïnós que el del Robert de les Cabres: només cal saber que l'import del bitllet amb prou feines cobreix el 50% dels costos reals d'explotació i amortització, si és que hi arriba. D'altra banda, sembla que les obligades retallades de la despesa pública provocades per la crisi en què ens trobem immersos no afecten les inversions en alta velocitat, que s'emporta gairebé el 96% de la inversió en infraestructures ferroviàries de tot l'Estat. És a dir, mentre el 90% dels usuaris del ferrocarril convencional han d'anar com arengades al barril, patir unes vies en un estat més que llastimós i suportar un servei de fiabilitat més que dubtosa, l'Administrador d'Infraestructures Ferroviàries (ADIF) i RENFE, en un clar deliri de nou ric, llencen la casa per la finestra i es dediquen a construir unes vies i uns trens que no serveixen més que a uns quants. Per cert, la Unió Europea no considera l'alta velocitat ferroviària com un servei, sinó com un luxe.

I pel que fa a l'impacte ambiental, el balanç és més aviat decebedor. En el trajecte de Barcelona a Madrid, a plena càrrega, l'AVE emet 9,2 kg de diòxid de carboni per passatger; l'avió, 50,3; l'automòbil, 18,9; i un autobús, encara no 9 kg.  Si comparem l'AVE amb el transport de passatgers per carretera, a casa meva dirien que per a aquest viatge no calien alforges. No es faciliten dades del ferrocarril convencional, però intueixo que seran sensiblement inferiors a les de l'autobús i, aleshores, el balanç encara seria més demolidor.

Finalment, des del punt de vista d'equilibri territorial, s'està demostrant que Madrid està fagocitant els centres de menor pes específic. Tampoc és el que ens havien dit, perquè ens havien promès que l'AVE contribuiria a l'equilibri i la cohesió del territori. Si per equilibri i cohesió s'entén haver de suportar uns elevats costos que només beneficien una minoria i que el teixit socioeconòmic de les ciutats menors es descompongui i s'empobreixi, prefereixo que el país continuï tan desequilibrat i descohesionat com ara.

En definitiva, una vegada més, Espanya ha fet el fatxenda. És el segon país del món amb més quilòmetres de via d'alta velocitat, el que més en té per habitant i superfície i el que menys passatgers per quilòmetre transporta de tota Europa. Com algú ha dit, ens hem comprat un Ferrari per anar a llaurar el camp. Potser que ens aprenguem la cançoneta del títol, a veure si ens vénen ganes de pujar-hi.