Per raons que no vénen al cas, aquest cap de setmana he pogut gaudir i patir el teatre que es representa actualment a Barcelona. En primer lloc he assistit a una funció de Truca un inspector, el thriller signat per J. B. Priestley l’any 1945. L’endemà em convidaven a veure Conte d’hivern, de William Shakespeare.
Amb la primera producció, les expectatives es van veure més que depassades pel producte ofert. La direcció de Josep Maria Pou, capaç de treure dels actors el millor que tenen; el treball actoral, impecable (a destacar Carles Canut i Victòria Pagès); l’escenografia, cuidada i coherent (reproduïnt un interior victorià); el vestuari, característic de l’època en què se situa l’acció (l’any 1912); i els efectes escènics, suggerents i enigmàtics, posen de relleu la força d’un text que, tot i haver estat escrit fa prop de setanta anys, no ha perdut ni un bri de la seva força original. Muntatges així fan abrigar l'esperança que el bon teatre no morirà mai. Us la ben recomano.
Però tota moneda té una cara i una creu. Si la cara de la nostra és el muntatge dirigit per Pou, la creu la posa la producció de Conte d’hivern signada per Carme Portaceli.
No sóc contrari a les adaptacions dels textos clàssics; tanmateix, sempre he dit que hi ha límits que no s’haurien de traspassar mai. En aquest cas, però, Portaceli, potser forçada per la marca de la casa (llegiu-hi Bieito), ha dut el text shakespearià a un terreny en què perd tot el seu sentit. Encara no he pogut entendre el significat d’uns monitors de televisió omnipresents i perfectament prescindibles a l’escenari i al prosceni. A més, se m’acud una pregunta: què diantres hi tenen a veure amb l’acció dramàtica aquella mastodòntica taula de consell d’administració que, per més inri, els actors, en un nou “treball de Sísif”, es veuen forçats a empènyer, fent-la pivotar, i el desgavell de cadires que això comporta? Quant al treball actoral, destaca un enèrgic, gairebé esquizofrènic per causa de la gelosia del seu personatge, David Bagès, molt per damunt dels seus companys de repartiment. Per la seva part, la seva oponent, Gabriela Flores, faria bé de vigilar més de prop la seva dicció del català (un text clàssic no admet la mescla de fonètica oriental i occidental i, per la seva pròpia naturalesa, exigeix una dicció seguint la llengua estàndard), a més de mesurar més el gest en la interpretació de la part d’Hermione; el resultat és que no acabem de distingir-la de Paulina. En resum: No aneu a veure-la si no és que sou fans de David Bagès o uns esnobs irredempts, amants de la provocació i la transgressió gratuïtes. Una producció perfectament mediocre i fluixa, si no pèssima i abjecta. Aquesta mena de produccions fan que el públic s’ho pensi dues vegades abans d’anar al teatre.
