Ara que torna a treure el nas el fantasma de l'atur, molts es miren de reüll els immigrants i els acusen de ser la causa dels nostres mals. És una característica força habitual en les economies decadents que es faci recaure la culpa sobre els més febles, en aquest cas la immigració.
No és que jo ara vulgui fer una defensa aferrissada i indiscriminada dels immigrants, però sí que és el meu propòsit analitzar amb una mica de deteniment què és causa de la immigració i què conseqüència. Per saber com se sent un immigrant no està de més intentar posar-se en la seva pell. De fet, al nostre país no ens hauria de costar gaire; encara no fa trenta anys que els que ara es queixen de la immigració van decidir fer el mateix pas que aquells que ells tant critiquen. O és que potser no ens recordem que als anys seixanta i setanta del segle passat, el segle XX, molts espanyols van emprendre el camí de les europes per provar fortuna en terres estranyes? Tan poca memòria tenim?
Clar, me n'oblidava, en aquell temps els emigrants anaven a passar unes vacances pagades a Alemanya, França, Suïssa… I que bé que s'ho passaven! Es veu que fer les feines que ningú vol agafar és d'allò més divertit. Netejar clavegueres, enfilar-se a les bastides amb un fred que pela i jugar-s'hi la vida de sol a sol, treballar a les fàbriques per un sou de misèria i en condicions infrahumanes, viure amuntegats com xinxes en naus industrials i altres delicadeses per l'estil devia ser cosa de senyorets. I tant li feia si eren honrats com cràpules i busca-raons, tots havien de passar pel mateix recer.
Ara resulta que el nostre s'ha convertit en un país receptor d'immigració. Els esforços de tots han fet que el nostre es vegi com un lloc on poder viure amb comoditat. Sembla que pels que viuen fora de les nostres fronteres, al tercer món, aquí lliguem els gossos amb llonganisses. I, sincerament, de portes enfora sembla que sí.
Però és real aquesta nostra opulència? És fàcil mantenir el nostre tren de vida? I el que és més important: La felicitat consisteix, precisament, a posseir i acumular sense fre? Tornem al tema que ens ocupa. Això requeriria tota una altra línia de reflexió i correm el risc de perdre el fil.
Parlàvem del fet immigratori amb les seves causes i les seves conseqüències. Durant segles, la vella Europa s'ha dedicat a espoliar alegrament la resta del món amb l'única finalitat d'aconseguir el seu propi benestar i la seva opulència, malgrat que això comportés la destrucció d'altres societats. No deixa de sorprendre com un continent que no és especialment ric en recursos naturals ha pogut dominar el món durant tant de temps.
I ara ens estranyem que aquells a qui abans sotmetíem es vulguin equiparar a nosaltres i vinguin al que per ells és una terra de promissió. I és cert, és veritat que el primer món és una terra d'oportunitats. Però també és cert que tothom vol progressar socialment i atènyer cotes de benestar superiors sense haver de treballar com un escarràs. És més, aquest és un desig lícit i honorable.
El que ja no és tan honorable és ser excessivament selectiu amb les feines perquè, ai!, són desagradables i estan considerades de baixa estofa i, després, amb tota la hipocresia del món, acusar de prendre-nos-les algú altre que sí que està disposat a acceptar-les. En què quedem? Les volem o no les volem? Estem disposats a fer aquelles feines mal considerades o que són objecte de les mil i una cabronades de la gent o som tan primmirats i tenim la pell tan fina que la mínima sospita de durícia ja es les fa rebutjar? Estem disposats a suportar, per exemple, la grolleria i la mala educació d'aquell client del restaurant que la té presa amb el cambrer de torn o no?
D'altra banda, sí, és cert que els sous no són el que havien sigut i ara costa més esforços dur una vida regalada com la que havíem portat últimament. Però no puc pensar que hi hagi crisi real mentre vegi que els caps de setmana els restaurants estan plens de gom a gom, mentre cada estiu es produeixin aglomeracions als aeroports per culpa de l'allau de gent que s'abraona als avions amb la intenció de travessar mig món per fer allò que també es pot fer a casa nostra. Sembla que haguéssim oblidat que els luxes tenen un preu i s'han de pagar.
Avui dia, si no es tria una destinació ben exòtica per a les vacances no s'és ningú. Crec que si ens oferien la possibilitat d'anar a la Lluna, la triaríem només pel sol fet de poder-ne presumir. No fa tants anys que la gent es podia donar per satisfeta si tenia vacances. Efectivament, el gaudi de les vacances pagades ha estat un gran avenç social. Però una cosa és fer vacances i una altra de ben diferent, esgotar-se fins a l'extenuació, tant física, com mental i econòmica. Més d'un, i més de dos, arriba a endeutar-se fins a l'indicible per anar-se'n a l'altra punta del món. No entro a valorar si això és o no fer vacances; cadascú tria com vol passar el temps de lleure. Sí que valoro —i molt negativament, per cert— el fet de no ser previsor i malbaratar els propis recursos quan es passa una època de bonança econòmica, oblidant que en aquest món, tot segueix uns cicles més o menys regulars.
Ara estem de vaques magres i en culpem els estrangers que han vingut a casa nostra a la recerca d'una mica d'esperança. Però, són ells la causa real dels nostres mals? Són els veritables culpables del fet que l'especulació hagi campat pels seus dominis i ara esclati l'enèssima bombolla, en aquest cas immobiliària i financera? Si ells haguéssin estat els especuladors, sí que ho serien. Però no ho podien ser, els mancava l'essencial: els diners que han vingut a cercar aquí per poder tirar endavant les seves famílies d'allà; una cosa que, no ens n'oblidem, vam fer nosaltres ara fa trenta o quaranta anys.
És molt fàcil fer que la responsabilitat recaigui en l'altre, és un defecte tan vell com la mateixa humanitat. Però no oblidem que els qui hem especulat, els qui hem deixat d'estalviar, els qui no hem reinvertit beneficis en les empreses, en suma, els qui hem provocat tot aquest daltabaix som nosaltres mateixos. I si no arriba a ser per aquests immigrants tan criticats que estan disposats a ocupar els graons més baixos de l'escala social —que nosaltres rebutgem perquè els considerem massa degradants—, què seria de tot el sistema econòmic? Per tal que uns consumeixin, altres han de produir; per tal que uns puguin gastar, altres han de generar riquesa; per tal que uns puguin viure a cos de rei, altres s'han d'escarrassar.
Però arriba un moment que tant va el càntir a la font que es trenca. I nosaltres l'hi hem dut tantes vegades que se'ns ha trencat. Quan podíem fer-ho, no vam ser previsors i no vam fer provisions per al futur; ens vam embrancar en una cursa consumista desenfrenada i ara volem mantenir aquell tren de vida a canvi de cap esforç, i això és impossible. Hem estirat més el braç que la màniga i ens hem picat els dits. De qui és culpa? Sort en tindrem dels immigrants que estiguin disposats a treballar de valent per sustentar el sistema. Ho voldrem fer nosaltres? Què són els immigrants, el problema o la solució?
