diumenge, 25 de desembre del 2011

De Nadal va la cosa.

Avui, dia de Nadal, ha saltat una notícia als diaris que posa en evidència el fet que la nostra comprensió d’aquesta festa està influïda per tota una sèrie de mites i tradicions sense cap base bíblica. Que el naixement de Jesús no va poder ser a l’hivern com la majoria de cristians celebrem, cau pel seu propi pes. El mateix Lluc, un metge grec que, pel fet de ser-ho, es caracteritza per la meticulositat, la cura i la precisió en el tractament de la informació que rep, en el seu evangeli ja ens en dóna una pista: els pastors guardaven els ramats a la cleda.

Per qui no coneix aquelles terres, només us diré que a l’hivern a Palestina hi fa un fred que pela i les nevades acostumen a ser-hi considerables. En aquestes condicions no és gens aconsellable que el bestiar passi la nit al ras. És més, els pastors assenyats, d’allà i d’aquí, a l’inici de l’hivern apleguen els ramats i els tanquen dins de l’estable fins a la primavera següent.

Aleshores, com és que celebrem el Nadal el 25 de desembre? Això s’explica amb el sincretisme que es va produir en el moment en què Constantí el Gran va declarar el cristianisme religió oficial de l’Imperi Romà. Al voltant d'aquesta data se celebraven unes festes paganes, les saturnals, que coincidien amb el solstici d’hivern, en les quals, a l’igual que amb el nostre Nadal, atès que se celebrava que a partir d’aquell dia s’allarga el temps en què el Sol transita de l’alba al crepuscle, la llum tenia un paper força rellevant. A partir d’aquí, el traspàs per òsmosi de la festa i tota la seva iconografia cap al cristianisme només era qüestió de temps.

Però tornem al tema que ens ocupa: la notícia als diaris. Ja hi ha qui ha aprofitat per ironitzar i ridiculitzar els qui som creients i tenim la Bíblia com a màxima font de coneixement del missatge de Déu per als homes. Reconec que qui així actua, en el fons, no està mancat de raó; però li cal un matís que sol quedar en l’oblit. Sovint, els causants de les comprensions errònies de la Bíblia som nosaltres mateixos perquè ens deixem arrossegar pels nostres prejudicis i, quan un text bíblic ens resulta obscur, en lloc d’esforçar-nos encara més i intentar aprofundir en la seva comprensió, triem l’opció més fàcil i declarem sense embuts que allò s’ha d’entendre de manera simbòlica, que és una metàfora. I ens quedem tan amples.

Tanmateix, ni tot són metàfores ni tampoc és correcta una lectura literal de tota la Bíblia. Hi ha una posició a mig camí dels dos extrems que dóna ple sentit als escrits bíblics: la contextualització, tenint en compte que, per als qui ens declarem cristians, és la Paraula de Déu inspirada, que no dictada, als homes. Alguns creients, no tots, pensem que Déu inspirà la Bíblia i deixà llibertat als seus autors perquè s’expressessin amb les seves pròpies paraules i de la manera que creguessin més convenient per transmetre el missatge rebut. Vista d’aquesta manera, s’entén que hi hagi passatges que requereixin una lectura en sentit literal, d’altres en sentit metafòric i d’altres a través del filtre de la cultura i els coneixements dels seus autors.

Hi ha qui vol fer ciència a partir de la Bíblia; i, indefectiblement, s’estavella de manera ben sonada. Hi ha qui amb la ciència vol desacreditar la Bíblia, i també està condemnat estavellar-se escandalosament. Tot i que parla de ciència, la Bíblia no és un llibre científic; com tampoc és un tractat d’història, malgrat que parla d’història, ni un simple recull de textos literaris, encara que alguns dels seus passatges siguin veritables joies de la literatura universal.

La qüestió és ubicar-la en el context històric, cultural i social en què fou escrita. No podem llegir-la aplicant-li els patrons de la nostra època perquè aleshores arribarem a una comprensió errònia del seu missatge. Ni tampoc podem llegir-la de cap altra manera que no sigui l’adequada a la intencionalitat original del text. Si quan volem fer ciència no acudim als textos literaris sinó als científics, per què hem de prendre com a base de ciència uns textos escrits amb una clara intenció poètica com els Salms, per posar un exemple? De la mateixa manera que tampoc podem exigir que un text la finalitat manifesta i evident del qual és ser un registre històric, com els dos llibres de les Cròniques o els dos dels Reis, presenti una qualitat literària fora de sèrie o un enfilall d’informacions de caire científic i tècnic caracteritzades per la seva precisió i unicitat d’interpretació.

D’altra banda, els autors de la Bíblia són de procedències molt variades. Entre ells s’hi compten des de persones corrents que se senten empeses a posar per escrit el missatge que Déu els ha inspirat fins a estadistes amb una formació refinadíssima que els permet l’ús de tots els recursos expressius que la llengua en què escriuen posa a la seva disposició.

Això fa que els estils i els gèneres vagin des dels més senzills als més complexos, passant per tot un ventall de formes molt diverses entre sí. A la Bíblia hi podrem trobar des de relats lineals, gairebé despullats de qualsevol ornamentació i marcats per la ingenuïtat, fins a obres de gran complexitat formal i lèxica que encara avui són referent de la literatura de la llengua en què varen ser escrites. Uns i altres s’hauran de llegir, doncs, de manera molt diferent.

Resumint, en el fons, la Bíblia parla als homes d’allò que interessa als homes i com els homes ho poden entendre. Altra cosa és que les limitacions del llenguatge humà facin de les seves i enfosqueixin la comprensió que unes ments finites com les nostres puguin tenir d’unes veritats vinculades a una realitat infinita com la Divinitat. Si tenim en compte això, les Escriptures ja no ens semblaran ingènues ni mancades d’interès per a l’home del nostre temps, sinó que esdevindran la font principal on anar a cercar la resposta a les preguntes existencials que tots ens fem i que molts, la immensa majoria, tenim pendents de resoldre: Qui sóc? D’on vinc? Què hi faig aquí? On vaig? Per què? Com?

P.D.: Bon Nadal a tothom, encara que sigui en l’estació equivocada…