I encara en dubteu?

Avui, a l'ARA.com ha saltat una informació que, per si encara hi havia algú que dubtava de si els catalans som o no espanyols, ho deixa ben clar. Els fets van tenir lloc als darrers Jocs Mundials de Policies i Bombers que es van celebrar a la ciutat de Nova York.

En la inauguració, els bombers catalans intenten, i ho aconsegueixen, aixecar un castell i després d'haver-lo descarregat ho celebren amb clares mostres d'eufòria i alegria. Així es veu al vídeo firmat per Carla Llobet que un dels membres de l'expedició dels bombers catalans ha penjat en el seu bloc.

Però aquí no s'acaba la cosa. De fons se sent una cridòria i es veu com un grup d'espectadors de la petita gesta fan onejar banderes espanyoles, algunes d'elles guarnides amb el famós toro d'una marca de begudes espirituoses que ara no diré. Els bombers catalans només diuen: «Catalunya, Catalunya».

Però el que ha sacsejat la xarxa és aquest altre vídeo, pres des del punt de vista dels cridaners. Esborrona pensar que el fanatisme espanyolista pugui arribar a fer que unes persones que en principi no haurien de fer accepció de procedències ni de cultures insultin amb tanta vehemència unes altres que prenen part en una mostra cultural —que, no ho oblidem, la UNESCO ha declarat Patrimoni Immaterial de la Humanitat— pel fet de ser catalana.

¿I encara en dubteu, que els catalans no som espanyols i, per tant, tenim tot el dret del món d'exigir la independència del nostre País? Que potser no queda clar que els espanyols veuen Catalunya com una colònia conquerida per la força i consideren que els catalans som els seus inferiors i que no mereixem ser nosaltres mateixos?

Davant de gent que, pel fet de mostrar-me com sóc i sentir-me'n orgullós, s'esgargamellen com uns eixelebrats cridant que ells són espanyols, m'esbronquen i em tracten de «hijo de puta», no em queda altra solució que plantar-los la porta en tots els nassos (per no dir morros; perquè aleshores seria fer un flac favor als animals, que són força més intel·ligents que alguns membres del gènere humà). Per mi, Espanya és un país que s'acaba al Sènia, el massís dels Ports i al Cinca. Amb energúmens d'aquest pelatge no hi vull tractes!

Escandalós!

Per més que el Papa digui que Espanya no ha d'abandonar la seva ànima catòlica, per més que afirmi que no és possible seguir a Crist fora de l'Església (Catòlica, per descomptat), algunes afirmacions de segons quins prelats espanyols costen de pair. Vegeu, sinó, què ha arribat a dir l'arquebisbe de Granada al respecte de les dones que avorten: «Matar a un niño indefenso, y que lo haga su propia madre, da a los varones la licencia absoluta, sin límites, de abusar del cuerpo de la mujer, porque la tragedia se la traga ella».

Jo no sé què en podeu pensar, independentment que sigueu catòlics o no. Personalment crec que una afirmació així només pot sortir d'una ment que desbarra. Em costa de creure que algú que es diu cristià i seguidor del Mestre, pugui arribar a justificar el que és injustificable.

No entro a valorar si és o no defensable l'avortament. Com molts d'aquests temes, sóc del parer que cau dins l'àmbit de la llibertat de consciència. Sí que opino, en canvi, que l'Estat, en tant que entitat separada de l'Església i, per tant, laica, amb les seves lleis, ha de recollir i regular tant com pugui totes les sensibilitats que presenten els seus ciutadans. Sense defensar la pràctica de l'avortament, em sembla que sempre serà millor que es faci sota el paraigua d'una regulació que en garanteixi un mínim de seguretat sanitària i d'assistència que no pas en la més absoluta clandestinitat, exposant les dones que, per les causes que siguin, decideixen avortar al perill de caure en mans desaprensives o, com moltes vegades passa en aquestes circumstàncies, ser víctimes d'infeccions que poden posar en perill greu la seva vida. Quant a la valoració moral de l'avortament, si han de retre comptes, ja els retran en el seu moment; no sóc jo qui les ha de jutjar.

Però tornem a sa Il·lustríssima, Monsenyor Javier Martínez. Aquí sí que m'hi veig en cor; per més prelat de l'Església Catòlica que ell sigui i jo un simple seglar que, oh vergonya!, ni tan sols sóc catòlic, però sí que em declaro cristià i profundament creient. M'atreveixo a desafiar-lo per tal que em presenti un argument de base bíblica (en tinc prou amb un de sol) que permeti afirmar una bestiesa com aquesta.

No el trobarà, ja us ho avanço; perquè no el mouen ni l'amor ni la misericòrdia, sinó l'odi i la set de venjança mal disfressats de justícia humana, que no divina. El Crist que jo he après és un Crist amorós, benigne, misericordiós, prompte a perdonar, que pateix amb els qui pateixen. El que Monsenyor Martínez presenta és venjatiu, arbitrari, faltat de misericòrdia, sanguinari, dèspota, esclavitzador i tirà.

No. A la llum de l'evangeli, i de tota la Bíblia, una bestiesa com aquesta és impossible de defensar. El que ha dit l'arquebisbe de Granada no pot ser altra cosa que fruit d'una ment malalta, que ha perdut de vista la missió que li va ser encomanada: pasturar el ramat del Mestre. Doncs va bé, si espera que, amb floretes com aquesta, no se li esgarriïn les ovelles…