«No encenguis l'espelma si es fonen els ploms…

…Tenim lluna plena i uns bons finestrons. Que dolça és la lluna quan parles d'amor, i és tan oportuna la mitja foscor!» Així començava una cançó de Núria Feliu. El 23 de juliol a Barcelona se li van fondre els ploms. I de quina manera! La ciutat va ser víctima d'una apagada que va afectar més de 350.000 abonats durant més de 12 hores. Diuen els responsables de les companyies encarregades de fer-nos arribar l'electricitat —Red Eléctrica Española (REE), que s'ocupa del transport de l'alta tensió, i Fecsa-Endesa, encarregada de la distribució de l'electricitat al consumidor final— que tot va ser causat per la caiguda a Collblanc d'un cable que duia 110 kV i que això va fer que comencessin a saltar estacions transformadores de manera semblant a com cauen les fitxes de dòmino; una reacció en cadena, vaja.

Com també va ser en cadena la reacció de la ciutadania que ja n'està farta i tipa de tant tall de corrent. Aquesta ha estat la gota d'aigua que ha fet vessar el got. Fins ara, els usuaris del “servei” havíem anat aguantant estoicament totes i cada una de les deficiències. Però arriba un moment que tant va el càntir a la font que al final es trenca; i amb aquest incident la corretja de la paciència no ha resistit la tensió.

Aquesta ha estat la primera vegada que sóc testimoni, i hi participo, d'una cassolada en protesta per un mal servei prestat per una companyia privada. Però l'ocasió s'ho mereix. Les companyies elèctriques, com les de subministrament de gas, d'aigua o de telecomunicacions, estan en una situació peculiar: són serveis públics gestionats per interessos privats. I quan això passa l'Administració hi té un paper a jugar. Quin? Vetllar que els interessos de la col·lectivitat no es vegin perjudicats per la gestió d'uns pocs.

Quan poc després de tres quarts d'onze del matí, en posar el peu al vestíbul de casa, vaig veure que s'apagaven els llums, el meu sentiment de desesperació i impotència va arribar a cotes mai abans igualades. Després de molts patiments i setmanes d'entrebancs, tenia el temps just (i potser me'n sobrava una mica) d'enviar per correu electrònic una feina de la qual en depenia una altra de molta envergadura. El tall en el subministrament em va deixar del tot fora de joc. Semblarà que un retard de 24 hores no és gaire. Però en el ram en què treballo, si hi ha res que valgui diners és, precisament, el temps; és el gran enemic a batre.

En el meu cas el perjudici va ser un retard de tot un dia. En altres, els danys van ser materials: fruites malmeses, congelats que perden la cadena del fred, peix fresc que es podreix… Un tercer grup de perjudicats van ser els comerciants, que no van poder atendre els clients perquè l'electricitat és indispensable per mantenir en funcionament les caixes registradores, els datàfons de pagament amb targeta, els ordinadors, els fax, etcètera.

Els centres sanitaris mereixen un capítol a part. Els dos grans hospitals de referència de la ciutat, l'Hospital Clínic i l'Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, van quedar a les fosques. El resultat van ser centenars de procediments mèdics no urgents ajornats, a més de les incomoditats que van haver de patir els malalts interns. D'altra banda, atès que no funcionava cap aparell, els serveis d'urgències mèdiques van haver de derivar totes les assitències que harien correspost a aquests hospitals als altres que sí que funcionaven. Això es va traduir en el col·lapse dels serveis d'urgències dels hospitals receptors.

Sobta que al segle XXI encara es puguin donar situacions d'aquesta mena en un país que es vol del primer món. La cosa ve de lluny. Ja és ben conegut el dèficit entre les aportacions que Catalunya fa a l'Estat espanyol i les inversions que en rep. Es veu que aquesta mentalitat expremedora també impregna la societat civil. La Cambra de Comerç de Barcelona, el mateix dia de l'apagada, va fer públic un informe en què es demostra que els catalans paguem el 25% de la factura elèctrica de tot l'Estat i les elèctriques només inverteixen un 15% en manteniment de la xarxa de distribució a Catalunya. Amb aquestes xifres, no és d'estranyar que la nostra xarxa elèctrica s'hagi degradat fins al punt que es troba en un estat més que llastimós i que les apagades de diversa magnitud es produeixin un any sí i l'altre també.

Ja fa uns anys, el Nadal del 2001, durant una estada de José María Aznar a l'estació d'esquí de Baqueira, tota la Vall d'Aran es va quedar a les fosques per una fallada de la xarxa de distribució d'energia elèctrica. Aquell incident va arrencar de Fecsa-Endesa la promesa d'inversions a Catalunya per tal de posar al dia el servei de distribució. Fa temps que es va esgotar el termini que els seus responsables es van imposar i encara falten diverses obres. A què esperen per acabar-les? Caldrà que un milió de persones es tornin a quedar sense fluïd elèctric? Quants increments de tarifes ens caldrà suportar fins que el servei atenyi els nivells exigibles en un país desenvolupat?

En un altre ordre de coses, si una cosa ens ha unit és el sentiment d'indefensió i abandonament. Les trucades al número d'informació d'avaries de la companyia deixaven un regust amarg de decepció barrejada amb indignació. No només costava Déu i ajuda que atenguessin la trucada (jo necessitava una mitjana de 10 minuts) sinó que, a més, quan ho feien era per dir que no sabien res, per etzibar que se'ls parlés en castellà perquè no entenien el que se'ls deia o, quan la indignació empenyia l'usuari a fer-los partíceps de la seva frustració, per indicar-li que les reclamacions s'havien de presentar en un altre número, acompanyant-ho tot d'un to paternalista gens escaient amb la situació. Servei modèlic com n'hi ha pocs, sí; sobretot tenint en compte que el número en qüestió no és gratuït.

Les autoritats, amb l'alcalde Hereu al capdavant, han donat el gran cop de puny a la taula. Uns i altres diuen que obriran expedients informatius. De cara a la galeria, el gest és encomiable; però què en treurem tots els perjudicats de saber que l'avaria va ser causada per tal o qual peça que es va fer malbé? El que l'usuari vol és que el servei es presti en condicions, que es faci el manteniment necessari per tal que les conseqüències de les avaries, que de per sí són imprevisibles, siguin les mínimes. I perquè això passi, les administrcions amb competències al ram han de vetllar perquè les companyies inverteixin en el manteniment i la modernització de les seves xarxes. La Generalitat de Catalunya té competències en el sector energètic. Doncs bé, què ha fet al respecte? Quin ha estat el seguiment de les inversions promeses ara fa sis anys? Quines sancions s'aplicaran ara? Seran prou contundents perquè les companyies elèctriques s'ho pensin dues vegades abans de deixar la xarxa abandonada a la seva sort? I els perjudicats podran rescabalar-se de les pèrdues sofertes o s'hauran d'aconformar amb el que les asseguradores de les companyies tinguin a bé pagar-los?

Tornant a la canço de Núria Feliu, no cal que caiguem en la deseperació. Si d'aquest majúscul terrabastall en traiem res de bo és un possible repunt de la taxa de natalitat. D'aquí a nou mesos caldrà vigilar de molt a prop les unitats de maternitat i neonatologia dels diferents centres sanitaris. Potser encara haurem d'erigir un monument a les elèctriques en agraïment per la seva contribució a assegurar les pensions dels que ara treballem.

En quin segle som?

Ara mateix sóc presa de l'estupefacció. Recordo que quan era nen i a Espanya no hi havia democràcia era molt probable que se segrestés un diari o una publicació periòdica perquè els seus continguts no eren grats a algun capitost del règim. Això és habitual en totes les dictadures i autocràcies. Però és normal en un país que ja fa 30 anys que viu en democràcia?

En el nostre entorn més immediat hi ha altres països, la tradició democràtica dels quals és més dilatada i sòlida, que ens haurien de ser un model on emmirallar-nos. A la Gran Bretanya, per exemple, un Estat que, tret del petit parèntesi del protectorat, sempre ha estat una monarquia parlamentària, fa més de 150 anys que els membres de la reialesa són objecte de les caricatures i els acudits més càustics i demolidors, i no per això se segresten diaris. A la veïna França el setmanari Le Canard enchainé ja fa temps que deixa anar tota la seva mala bava contra el president de la República.

Per què a l'Estat espanyol no pot ser així? Per què encara hi ha qui s'obstina a fer cert aquell eslògan inventat durant la dictadura, segons el qual «Spain is different» (però només en defectes)? Per què un jutge, a instàncies del Fiscal General de l'Estat, ordena el segrest d'una publicació satírica al·legant que la seva portada és una injúria per a la Corona? A parer de qui escriu no hi ha res que ho justifiqui. La imatge pot ser de mal gust (de fet, ho és) però, una injúria?

Algú ha dit que la línia que separa la sàtira de la difamació és molt fina, gairebé imperceptible. Però s'ha de tenir en compte que el context en què es diuen les coses també ajuda a situar-les correctament. I en el cas que ens ocupa ens trobem que l'acudit s'ha publicat en una revista satírica que té per funció arrencar, si més no, un somriure dels seus lectors alhora que fa una valoració crítica de l'actualitat.

El jutge Del Olmo i el Fiscal General de l'Estat s'han extralimitat en l'exercici de les seves funcions per excés de zel. Tota persona pública és susceptible de burla i befa. Després, si se sospita que el seu honor ha estat víctima d'injúries, ja hi ha mecanismes que permeten interposar una querella per difamació. Així ha passat abans amb Arnaldo Otegui, a qui se li va imposar la pena de presó per haver insultat el Rei dient que és el “cap de tots els torturadors”.

Si hi ha sospita que, segons l'article 490.3 del Codi Penal, el setmanari ha incorregut en el delicte d'injúries contra la Corona, és correcte interposar una querella. Però, calia ordenar el segrest del setmanari? Era convenient?

En primer lloc, la imatge de la policia furgant en tots els quioscs a la recerca dels exemplars de la revista és un anacronisme caduc que ens retreu a un temps que tots, o la immensa majoria, voldríem que romangués ben lluny en el passat. En segon lloc, ningú n'ha parlat, però el cost econòmic de l'operació ordenada per sa Senyoria perjudica l'acció de la policia en altres camps on la seva actuació és més necessària. I finalment, el resultat aconseguit ha estat invers al cercat. No només no s'ha silenciat el fet, sinó que encara se li ha donat més publicitat, amb perjudici per a la Casa del Rei, sobre la qual pesa la sospita d'haver estat la instigadora del segrest; i això, en un país dividit gairebé a parts iguals entre republicans i monàrquics, no és cap bicoca.

Hi ha, però, un altre aspecte que no s'ha tingut en compte. Si les persones caricaturitzades no fossin les persones caricaturitzades, també hauríem assistit al segrest? Em sembla molt que no. Aleshores, què passa amb la clara obscenitat de l'acudit? El fiscal qualifica la portada de «grollera, pornogràfica i escatològica». En major o menor grau, té raó. Però per aquest mateix motiu s'hauria d'ordenar el segrest de moltes altres publicacions, i jo no veig la policia que ho faci.

No sóc partidari que la pornografia estigui exposada a la vista de tothom, però tampoc ho sóc que les autoritats suplantin el lliure albir dels ciutadans i decideixin per ells què és correcte i què no. Al cap i a la fi, les persones no som tan ignorants com ens volen fer creure.

Les bicicletes… són (només) per a l'estiu?

Des de sempre, quan hi havia problemes de trànsit, a Barcelona, vianants i ciclistes acostumàvem a ser al mateix bàndol. Últimament, les coses estan canviant. L'Ajuntament de la ciutat, seguint una política destinada a descongestionar el trànsit i reduir els nivells de pol·lució que, crec, és molt encertada, promou l'ús de la bicicleta per circular per la ciutat.

Com a mitjà de transport per a desplaçaments curts —la majoria dels que es fan a la ciutat—, la bicicleta és excel·lent. Redueix la contaminació sonora, no emet gasos d'efecte hivernacle ni partícules de diàmetre inferior als 10 µm i contribueix de manera més que provada a millorar la salut de qui la fa servir. Fins aquí, estic d'acord amb l'Ajuntament de la meva ciutat.

Hi ha, però, un aspecte que comença a ser problemàtic i està aconseguint que els dos grups tradicionalment aliats s'enfrontin cada vegada més. Com que per conduir una bicicleta no fa falta passar cap examen, això s'ha convertit una mica en un campi qui pugui. A ran del boom que la bicicleta ha experimentat a Barcelona cada vegada són més els ciclistes incívics que no respecten les normes de circulació.

Les ordenances municipals en vigor permeten que els ciclistes condueixin els seus vehicles per damunt de la vorera o en zones destinades només a vianants, sempre i quan no circulin massa depressa ni a frec de les portes dels edificis. Tanmateix, quan la vorera no tingui una amplada superior als 3 m o sigui impossible circular en línia recta un mínim de 5 m, el ciclista ha de posar peu a terra, empènyer el vehicle i comportar-se com un vianant més.

Malauradament, els darrers temps proliferen els ciclistes que no fan cas de totes aquestes normes i es prenen la ciutat com si fos xauxa. El resultat és que el vianant ja no se sent segur ni a la vorera. Cada cop és més feqüent veure un ciclista circulant a frec de les portalades, per damunt d'una vorera estreta o en una zona congestionada de vianants. Fins he arribat a veure'ls circulant en sentit contrari al del carrer, tant per la calçada com per la vorera. D'això a casa meva en diem incivisme, quan no imprudència o insensatesa.

Per la seva banda, els ciclistes es queixen que els vianants tampoc respecten els carrils reservats per a ells. Mireu, sí que és cert que és molt habitual veure persones que estan aturades al damunt d'un carril bici; però, per què quan es va senyalitzar el carril no es va fer de manera que quedés ben segregat de la resta d'usuaris? Fins hi ha llocs en què el carril bici passa a frec de la marquesina d'una parada d'autobús. Això sol ser a l'avinguda Diagonal, per on hi circulen moltes línies d'autobús, amb la consegüent aglomeració a les parades. Què ha de fer un usuari del bus quan l'espai de la marquesina està ple de gom a gom? S'hi ha d'entaforar més? S'ha de quedar allunyat de la parada? No ho posen fàcil, la veritat.

Arribat en aquest punt, sense voler excusar ningú ni amagar la responsabilitat de tothom, s'imposa la idea que l'Ajuntament no ha sapigut preveure el creixement que tindria l'ús de la bicicleta a la ciutat comtal. És encomiable l'esforç que ha fet per promoure'l. Però es penós que no hagi dotat la ciutat de les mesures necessàries per prevenir els problemes de convivència de vianants i ciclistes. Una llàstima.

Quan s'acosten eleccions…

Us heu adonat de com arriba a ser de febril l’activitat a les obres públiques quan s’acosten eleccions? Les empreses que les executen van volades, no tenen temps per fer res més. Els ajuntaments les pressionen perquè la plaça de torn estigui acabada a temps, el govern autònom els va al darrere perquè aquella carretera tant de temps reivindicada s’inauguri abans dels comicis i el govern central mira que els mesos abans d’acudir a les urnes les grans infraestructures estiguin plenes de grues i maquinària treballant-hi…

A mi, tota aquesta activitat frenètica concentrada en només uns mesos se’m fa una mica sospitosa. Què passava durant els tres anys i mig d’abans que impedís l’execució d’aquelles obres? Quines circumstàncies s’han donat de sobte perquè el procediment s’agilitzés com per art d’encanteri? Per què ara, de cop i volta, tot són presses i correcuites? De veritat, em fa tuf de socarrim.

De fet, em pregunto si l’Administració pública és això, pública, o és, només, una manera que tenen els polítics professionals —no els vocacionals que, tot hi ser-ne pocs, encara en queden— per fer-se propaganda pagant l’Administració, és a dir, el ciutadà. Que no se m'interpreti malament. No estic en contra del joc democràtic; ans al contrari. El que vinc a dir és si els polítics no han acabat pervertint l’exercici de la democràcia en benefici propi i han transformat un dret inalienable de les persones —i alhora una obligació inexcusable com a ciutadans— en una manera de perpetuar-se en el poder per treure’n el màxim profit.

De tots és coneguda la sensació de desencís que ennuvola el panorama polític. Uns que diuen que tal o qual és un aprofitat perquè «guaita com li van de bé les coses, a ell que abans era un pelacanyes»; i altres, potser els més perillosos, que afirmen que «els polítics, tots plegats, una colla de lladres», instil·len l’ombra del dubte no gens raonable. Tota la vida hi ha hagut gent honrada i gent deshonesta. Contra això no hi ha antídot. Per tant, haurem de disposar els mitjans perquè aquesta deshonestedat se sotmeti a control; i quin millor control que un procés electoral en què algú que hagi provat una mala gestió de la cosa pública sigui rellevat al cap d’un temps?

Un fet que, certament, es dóna és la profusió d’autobombo dels ajuntaments i les administracions que tenen un cert color polític. Jo ho he viscut en primera línia, i per dos cops. El primer cas es va donar durant la meva residència a Palau-solità i Plegamans, al Vallès Occidental. Aquest municipi, durant les primeres legislatures de la democràcia estava governat per Convergència i Unió. Després de moltes anades i vingudes per desavinences internes a la coalició de govern, a més d’algun tripijoc d’honestedat dubtosa, les urnes van parlar, va canviar de color polític i va passar a ser governat pel PSC. Si abans de l’alternança la gestió del municipi era opaca i tèrbola, ara és excessivament transparent. Cada més els seus residents disposen, encartat dins d’una publicació mensual i escampat per tots els establiments comercials de la vila, d’un quadern imprès sobre paper setinat i a quatre tintes anomenat L’Ajuntament informa que, senzillament, és una eina propagandística de l’equip de govern municipal amb càrrec a l’erari públic.

Personalment, aprecio l’alcaldessa i n’elogio la proximitat que mostra envers els ciutadans, però se’m fa difícil creure que pugui ser a tot arreu i, a més, dur a terme les tasques de govern inherents a una població que supera d’escreix els 15.000 habitants reals. La senyora surt a totes les fotografies dels actes que es fan al municipi; gairebé sembla que tingui ubiqüitat divina. I pel que fa a la resta de continguts, de la seva lectura se’n desprèn que els edils fan una tasca magnífica totalment exempta d’errors. Home, el balanç és positiu, sí, però hauran d’admetre que, de tant en tant, també la vessen.

Un altre cas en què també hi ha hagut alternança de partits i un increment substancial de l’autobombo és la mateixa Generalitat de Catalunya. Mentre va estar en mans de CiU, la publicitat institucional en format paper que es rebia a casa era més aviat escassa, per no dir nul·la. Els partits de l’oposició criticaven aferrissadament les campanyes publicitàries institucionals endegades per televisió, ràdio i premsa escrita. Ara, que el govern està en mans de l’Entesa (abans el Tripartit), no només es mantenen les campanyes institucionals als mitjans de comunicació de masses, sinó que, a més, rebem a casa i per via postal, un magnífic opuscle en què se’ns informa de les moltes coses que fa el Govern.

Mireu, costa molt poc imaginar que no només no s’ha reduït la despesa de promoció, sinó que s’ha incrementat considerablement. Perquè l’enviament d’aquest opuscle costa diners, editar-lo costa diners, imprimir-lo costa diners i el paper, tot i ser reciclat, costa diners i aigua, amb el subsegüent perjudici al subministrament d’aigua de boca en un país que no es caracteritza, precisament, per gaudir d’unes reserves hídriques gaire abundants. I, ironies de la vida, un dels membres de la coalició de govern és un partit “ecosocialista”. Té nassos la cosa…

Però per l’altra banda de l’espectre polític, tampoc se salven gaire de la crema, no us penseu. Tradicionalment, els municipis petits i mitjans en mans de coalicions de caire dretanós han estat administrats com si es tractés de la finca particular —tal era el cas de Palau-solità i Plegamans, que va ser objecte d’un veritable desori en la redacció dels plans d’urbanisme—, mentre que, durant més de vint-i-sis anys, el Govern de la Generalitat de Catalunya era acusat de poca transparència. I no parlem de les “simpaties” que cert partit d’àmbit estatal desperta a casa nostra. Per tant, aquesta opció política dretanosa tampoc mereix tota la meva confiança.

I arribats en aquest punt, què faig? M’abstinc o, tapant-me el nas, trio una o altra opció de les diverses i variades que se’m presenten i la considero un mal menor? Si m’abstinc estic renunciant al dret de demanar comptes als polítics per la tasca desenvolupada perquè, en no votar, em desentenc de la cosa pública. Qualsevol crítica que emeti no té cap mena de valor moral. D’altra banda, si voto i trio una opció que em desagrada i aquella opció surt guanyadora, amb quina autoritat puc criticar-la?

També podria emetre el que s’anomena un vot de càstig. En aquest cas, hauria de triar una opció totalment espúria per tal de dificultar l’atribució d’escons als partits grans o consolidats. Però això té un risc: imagineu-vos que un gran nombre de vots van a parar a un partit extremista. Aquesta situació ja s’ha donat abans a Europa. L’any 1933, a Alemanya, les eleccions van donar una majoria aclaparadora al partit Nacional Socialista de Hitler. Per què? Per dues raons: d’una banda, l’elevada abstenció va reduir el nombre de vots vàlids i, per l’altra, el descontentament per la situació econòmica del país va afavorir un fort vot de càstig que va anar a parar al partit nazi. Així, un percentatge molt petit de la població va decidir el destí de tot un continent.

Però hi ha altres possibilitats que cap polític us esmentarà: el vot nul i el vot en blanc. Del vot nul, ben poca cosa hi ha a dir; és nul i, per tant, no entra en el còmput de vots per a la concessió d’escons. Però el vot en blanc sí que s’hi inclou. Però, tot i que intervé en l’adjudicació d’escons, el sentit del vot en blanc està distorsionat pel mateix procés electoral tal i com està establert, ja que intervé en la determinació de percentatges de vot però no en el repartiment d’escons. Per tant, els polítics, quan s’asseuen a l’hemicicle o a la sala de plens, no són conscients de fins a quin punt s’estan distanciant de la societat perquè no veuen cap escó que hagi quedat vacant.

Potser caldria, doncs, modificar les lleis per tal que els vots en blanc obtinguessin representació amb escons buits. Probablement els polítics s’endurien la desagradable sorpresa d’haver de parlar davant d’un hemicicle buit. Mentre això no passi, haurem d’anar capejant el temporal com podrem. Jo no m’abstindré, perquè si vull tenir el dret de criticar haig de complir amb el deure de participar, però encara no tinc decidit a qui li donaré el meu vot; això sí, que no es pensin que per haver-me posat més bancs a la plaça ja em tenen content.

La culpa és molt lletja

Ja ho diu la dita: «La culpa és una bèstia molt lletja i fosca que ningú vol». I això és el que ha passat amb les obres de l'AVE a l'Hospitalet de Llobregat.

Sembla ser —només sembla, perquè encara ningú n'ha tret l'aigua clara— que la broca que perfora el túnel de l'AVE entre l'Hospitalet i la Torrassa ha estat desviada per un substrat rocós que es desconeixia. Això ha fet que, “accidentalment”, rebés el túnel dels Ferrocarrils de la Generalitat de la línia de Barcelona a Igualada i Manresa. Com és natural, Ferrocarrils de la Generalitat considera que Adif, l'organisme que administra les infraestructures ferroviàries espanyoles, és responsable dels desperfectes. Al seu torn, Adif se'n renta les mans i diu que la culpa és de les empreses adjudicatàries de l'execució de l'obra… El que deia, la culpa pes una bèstia molt lletja i molt fosca.

Però anem una mica més enllà. Aquest incident fa que em plantegi unes quantes preguntes: Quins estudis geològics s'han fet abans de perforar? Cada quants metres es fan cates de terreny per conèixer la realitat que més endavant es trobaran les màquines? Quin és l'estat d'actualització de la informació referent a les infraestructures que existien prèviament? I així, unes quantes més; tot i que penso que aquestes són les més significatives.

A més, començo a sospitar que les presses per fer que el tren d'alta velocitat arribi a Sants abans de final d'any han incidit directament en la qualitat dels treballs previs a l'execució de les obres. Ara mateix, després d'aquest incident que gairebé amb tota seguretat obligarà a fer un replantejament del projecte de perforació del túnel, tinc seriosos dubtes que es compleixin els terminis fixats pel Ministeri de Foment. I, sincerament, en benefici de la qualitat de l'obra, preferiria que es tornessin a endarrerir; una mica més ja no ve d'aquí…

Però tornem a l'incident amb el Ferrocarrils de la Generalitat. Amb aquesta ja he perdut el compte de les pífies i els incidents que acumula la línia d'alta velocitat entre Madrid i Barcelona (vies sobre substrats calcaris inestables, túnels massa estrets per a un tren d'alta velocitat, trasbalsos al servei de rodalies…). Serà, potser, que en aquest país no sabem fer bé les coses a la primera, que sempre haurem d'anar desfent nyaps?

Ja tenim l'alta velocitat a Barcelona i ara volem que arribi fins a la frontera amb França passant per la magnífica estació intermodal de la Sagrera. Com que hem volgut que Sants sigui la primera estació a Barcelona, és evident que caldrà travessar tota la ciutat pel centre fins a arribar a la Sagrera. Però, com ho fem això. Caldrà que l'impacte sigui el mínim possible, oi?

Ara ve quan la maten. Resulta que, clar, l'AVE circula per vies d'ample europeu i, per tant, no pot circular per les vies que ja existeixen a la ciutat. Caldrà fer-li unes vies noves per a ell tot solet. I per on les podem fer passar? Cap problema, ja tenim la solució! Perforem un túnel nou pel carrer de Provença fins a la Diagonal, allà fem que baixi fins al carrer de Mallorca i a partir d'aquí tirem pel dret fins a arribar a la Sagrera.

A primer cop d'ull, la idea no és gens dolenta. Però si mirem amb deteniment els edificis que voregen els carrers esmentats no trigarem gaire a tenir els cabells de punta. S'ha parlat molt de la Sagrada Família i el risc d'esfondrament que comporta un túnel a pocs centímetres de la vertical dels fonaments de la façana de la Glòria. Però hi ha més edificis de gran valor arquitectònic que també queden afectats per aquest túnel. Un exemple és la Pedrera, a la confluència del carrer de Provença amb el passeig de Gràcia, potser l'edifici més emblemàtic de Gaudí a Barcelona després de la Sagrada Família. Els posarem en situació de risc?

Entenc que es vulgui pal·liar el retard acumulat en l'arribada de l'alta velocitat a Barcelona i que la via més ràpida i econòmica és que entri per l'estació de Sants. Però, cal tanta pressa? Diuen que les presses són molt males conselleres. Si hem esperat tants anys ja no ens vindrà d'una mica més; i valdria la pena assegurar-nos que fem bé les coses.

D'atra banda, si es vol que l'estació principal de l'AVE a Barcelona sigui a la Sagrera, si s'ha desestimat la construcció d'un baixador a l'alçada del Passeig de Gràcia i sabent que a la ciutat hi ha altres carrers de més amplada que els que s'han triat, per què no es perfora el túnel corresponent per allà. Em refereixo al Carrer d'Aragó i l'avinguda Meridiana. Costa molt poc d'entendre que la força que exerceixen els fonaments no segueix només la vertical, sinó que s'escampa en totes direccions. Si el carrer és de 20 m d'amplada, qualsevol perforació que s'hi faci sempre estarà més a prop de l'àrea d'influència dels fonaments dels edificis que no pas si el carrer triat té una amplada igual o superior als 40 m, que és el cas de l'avinguda de Roma, el carrer d'Aragó i l'avinguda Meridiana.

No sóc jo el més indicat per dir per on ha de passar aquest nou túnel. Tanmateix, sí que em preocupa la possibilitat que, per interessos electoralistes —per desgràcia, els polítics del nostre país no miren més enllà de les urnes—, una obra de tanta importància no es faci prou bé; que d'això ja en tenim massa experiència, a casa nostra.

Quan ses il·lustríssimes fan política des de la trona

El maig passat, concretament el dia 8, vaig llegir a El Periódico de Catalunya una notícia que, encara que perduda en el paperam del diari, és mereixedora de tota la meva atenció; i penso que potser també la de qui llegeixi aquest escrit. La notícia en qüestió fa referència a unes declaracions de l'arquebisbe de Pamplona, monsenyor FernandoSebastián.

Sobta que algú que als anys de la transició espanyola es va posar del costat del cardenal Vicente Enrique i Tarancón, conegut pel seu tarannà progressista i moderat, ara hagi donat un cop de timó que el faci emprendre un rumb tan divergent del que havia estat aleshores. Les declaracions del prelat no deixen indiferent; si més no, són sorprenents i obliguen a reflexionar una mica sobre la postura que els bisbes espanyols estan adoptant en matèria política i social.

No parlarem ara de la polèmica de la parròquia de San Carlos Borromeo de Madrid, que, tot i tenir repercusions socials, és un assumpte que té a veure més amb un enfrontament intern entre la cúria i els seus feligresos de base que no pas altra cosa. Del que es tracta aquí és de veure com pensen els dirigents de la encara poderosa, tot i que no tant com abans, Església Catòlica.

De bell antuvi, espanta veure que algú que és tingut com a pastor d'ànimes, que s'hauria de caracteritzar per la seva moderació i equilibri, que no s'han de confondre amb feblesa ni oportunisme, pugui prendre una opció de pensament polític tan radical i de conseqüències tan funestes per a la vida democràtica d'aquest país. M'explico. Monsenyor Sebastián va aconsellar als catòlics que votin partits d'extrema dreta: Comunión Tradicionalista Católica, Alternativa Española, Tercio Católico de Acción Política i Falange Española y de las JONS.

Els tres primers, ho reconec, em resulten desconeguts; però davant de l'últim no puc sentir altra cosa que una esgarrifança que em recorre tota l'espinada. Els que ja tenim una edat no tindrem gaires dificultats a recordar el règim dictatorial del general Franco i tots els horrors que el van acompanyar. Aquella dictadura s'emparava darrere del que s'anomenava Movimiento Nacional —refós dels requetès carlistes i la Falange de José Antonio Primo de Rivera fusionada amb les (Juventudes Obreras Nacional Sindicalistas)— i una connivència clara amb la jerarquia eclesiàstica. El resultat va ser una cosa tan nefasta com el nacional catolicisme, que durant quaranta anys va ofegar les consciències i la llibertat de les persones.

Sóc del parer que un cristià sincer ho és des que es lleva fins que se'n va a dormir i set dies a la setmana; per això, la seva fe i la seva moral han d'impregnar tot allò que faci i ha de buscar la promoció d'uns principis que, ben entesos, són causa de progrés per a les persones. En conseqüència, a l'hora de participar en uns comicis, ell, com a individu, té l'obligació moral de triar l'opció que més s'acosti als principis expressats en els evangelis.

Ara bé, una cosa és l'elecció personal —que és això: personal— i una altra de molt diferent és voler influir en els altres perquè facin el que se'ls indica. I això és el que ha fet Monsenyor Sebastián. Parlant des de la seva posició d'autoritat dins de l'església, i embolcallant les seves declaracions d'un caire social, s'ha atrevit a indicar el sentit que hauria de tenir el vot d'un catòlic.

A més, en una clara intrussió en el terreny de la política, va opinar sobre afers que atenyen la Generalitat i els pactes que han possibilitat el govern tripartit a Catalunya per dimonitzar-lo i queixar-se que l'església quedi fora perquè està «injustament inclosa» en la dreta franquista. La cintura que es necessita per fer aquesta finta és de miracle. D'una banda recomana que es votin partits de clar contingut franquista i per l'altra es queixa que se l'inclogui en el franquisme… Amb quin pa es menja?

Segueix amb les perles. Es lamenta que no es reconegui la «contribució històrica» de l'Església Catòlica a l'«adveniment de la democràcia». Aquella església sí; aquella església, seguint els principis del Concili Vaticà II, va ajudar a consolidar la democràcia i la va afavorir promovent als anys seixanta i setanta els moviments de base que van ser el germen de la marea democràtica que es va desfermar amb la mort del dictador. Ara que l'Església Catòlica Apostòlica i Romana és menys apostòlica i més romana que mai, ara que gairebé ha buidat de contingut la reforma que va endegar aquell concili, que els seus plantejaments són gairebé tridentins i la cara que se li endevina, encara que amagada sota d'una munió de vels d'amabilitat, és la ganyota mal dissimulada amb un somriure del monstre sanguinari, disposat a fer qualsevol cosa per tal de fer callar la veu dels qui gosen pensar de manera independent, aquesta església té ben poc a veure amb aquella.

Una última guinda: Monsenyor Sebastián es lamenta també del fet que els partits vulguin «excloure» el PP de l'alternança de poder. No serà justament el contrari? No serà que és el PP, amb la batussa constant i el mullader pel mullader, qui s'està tancant portes? A qui li és possible entendre's amb algú que prediu catàstrofes i veu conspiracions per tot arreu? Quin crèdit mereix un partit que, entre altres coses, fa possible que una comunitat autònoma que està sota el seu govern hagi rebut una severa amonestació del Parlament Europeu per especulació urbanística i danys irreparables a l'ecosistema? Les respostes queden per al lector i a ell toca jutjar si sa Il·lustríssima té raó.

Molt sibil·lí, Il·lustríssima; molt sibil·lí, però no cola. No cola perquè un pastor d'ànimes, en teoria, no s'ocupa d'altres afers que del benestar espiritual del seu ramat. Se'm respondrà que perquè hi hagi benestar espiritual hi ha d'haver un mínim de benestar material. Cert, no ho nego. En una ocasió, el mateix Jesús de Natzaret va procurar l'aliment per a unes 10.000 persones que havien anat a escoltar-lo (Mateu 14, 15-21, Marc 6, 35-44, Lluc 9, 12-17 i Joan 6, 4-13); amb la panxa buida, el cervell no és capaç de pensar amb claredat.

Però no és menys cert que en una altra ocasió, quan els fariseus el van posar davant la disjuntiva de dir si era lícit o no pagar impostos als romans, ell, prenent una moneda amb l'efígie del Cèsar, respongué dient que es donés «al Cèsar el que és del Cèsar i a Déu el que és de Déu» (Mateu 15, 21, Marc 12, 17 i Lluc 20, 25), marcant una clara línia divisòria entre els afers terrenals i els religiosos. I això, precisament, és el que per tradició històrica no ha fet mai la jerarquia catòlica.

No ho va fer en temps passats ni tampoc ho fa ara. És evident i natural que una persona que per feina i vocació està al corrent del que passa en el nostre món tingui un criteri propi sobre el que caldria fer. Fins i tot és lloable que aquesta persona doni consell quan se li demana, perquè qui ho fa li atorga una certa autoritat moral. Però d'aquí a fer servir la pròpia posició de prestigi, i aprofitar la tribuna que aquesta brinda, per difondre les pròpies opinions personals sobre assumptes en els quals no es tenen competències és, almenys, una irresponsabilitat, si no un abús d'autoritat i una clara intrusió en la tasca d'altri.

Que potser els polítics diuen als bisbes com han de dirigir les seves diòcesis? Que potser jo, míser llec com sóc en la matèria —i com jo, tants altres—, m'atreveixo a discutir com gestionen la salut espiritual de les ànimes que els han estat confiades? En justa correspondència, tampoc el clergat hauria de fer servir la trona per parlar d'assumptes que no són de la seva competència. Els eclesiàstics poden donar principis que regeixin la vida dels seus feligresos. Hi estan obligats, de fet. Però d'aquí a dirigir les seves vides hi ha una barrera que més val que no traspassin si no volen caure en el parany de la dominació.

Llàstima, semblava que, per fi, l’evangeli s’havia emparat de l’Església Catòlica; es veu que no. Per aquest camí no calien alforges.

Nacionalismes en conflicte

Enguany que recordem els 300 anys de la batalla d’Almansa (el 25 d’abril de 1707, en plena Guerra de Successió), en què les tropes filipistes van derrotar les forces austriacistes i van començar la invasió de l’antic Regne de València, s’imposa una mica de reflexió sobre un tema que alguns anomenen problema i d’altres qüestió: la concepció de l’Estat espanyol. Ja fa temps que hi rumio i, com més hi penso, més convençut n’estic. El que avui dia anomenem Espanya no és altra cosa que la perllongació en el temps del que fou la corona castellana amb l’afegit per conquesta militar de les terres de la Corona d’Aragó. Tot rau en respondre una única pregunta, senzilla i complexa alhora: Què són els Decrets de Nova Planta? I són decrets perquè no n’hi va haver un de sol, sinó quatre. Anem a pams.

D’entrada, i cenyint-nos estrictament a la lletra, cada un d’ells deroga els privilegis i deures dels súbdits residents al territori al qual es refereix i, prenent França com a model, imposa «por justo derecho de conquista» (sic) —almenys en el cas del que deroga els privilegis i les institucions del Principat de Catalunya— l’absolutisme i les lleis de Castella. Llegint entre línies i anant a l'esperit de la llei, no costa gaire veure que es reconeix el fet que no es parla d’Espanya, sinó de Castella, el Principat de Catalunya, el Regne de València, el Regne d’Aragó i el Regne de Mallorca. Un cop aprovats els Decrets de Nova Planta i dissoltes les corts dels diversos territoris de la Corona d’Aragó, les corts de Castella esdevenen les corts del regne, ara sí, d’Espanya.

Però anem una mica més enllà en el temps i reculem a l’edat mitjana, als temps en què es forgen els diversos regnes cristians de la península Ibèrica. Mentre la política exterior de la Corona d’Aragó, inicialment, anava encaminada a esdevenir una potència europea, ja des del seu mateix inici i de manera ininterrompuda, la corona de Castella desitjava restaurar la unitat que havia imperat a la península durant l’Imperi Romà, del qual es considerava hereva, amb tot el que això comporta.

La derrota a la Batalla de Muret (1213) va truncar les aspiracions europees de la Corona d’Aragó i va obligar el rei Jaume I a mirar en una altra direcció: els debilitats regnes musulmans del sud que, fins aleshores, havien gaudit d’una relativa tranquil·litat pel que fa a les seves relacions amb Aragó. El rei Jaume va ser prou intel·ligent i, un cop conquerits els regnes de Mallorca i València, els atorgà l’estatus de regnes independents, amb les seves lleis, els seus privilegis i les seves institucions, i amb l’emprempta característica del Principat de Catalunya, el pactisme.

Segons aquesta doctrina política, els poders del rei estaven limitats a favor de les corts i de la Generalitat, cosa que l’obligava a pactar tota una sèrie de contrapartides de privilegis cada vegada que volia obtenir fons per finançar les seves campanyes o despeses; en defintiva, el poder del rei no era omnímode. En el cas de la corona de Castella, el rei estava per damunt de la llei, ell era qui la dictava i qui l’aplicava. Exemple clar d’això és la controvèrsia que Ferran I d’Aragó, dit el d’Antequera —que fou el primer monarca de la casa castellana de Trastàmara que regnaria a la Corona d’Aragó—, va mantenir amb la Generalitat de Catalunya per la seva negativa a pagar els impostos que, per llei, li corresponia pagar; no entenia que un rei s’hagués de sotmetre a l’imperi de la llei perquè a Castella, el seu país d’origen, el rei estava exempt d’obligacions fiscals ja que ell era qui recaptava els impostos i no les Corts, a l'inrevés dels regnes d’Aragó, Mallorca i València i el Principat de Catalunya.

Pel que fa a l’estructura política, ja hem parlat de com el rei Jaume I d’Aragó va atorgar l’estatus de regnes sobirans als territoris conquerits. Vegem què feien els successius reis de Castella; senzillament, annexionaven els territoris a un únic regne, el de Castella. Recordem que la màxima aspiració castellana era restituir la unitat perduda amb la caiguda de l’Imperi Romà i que, encara que no ho explicités, la Corona d’Aragó era un destorb per aconseguir-ho. Exemple d’això són la Guerra dels Dos Peres (1356-1375) i, més anteriorment, el prometatge (1137), i posterior matrimoni (1150), de Peronella d’Aragó amb Ramon Berenguer IV, comte de Barcelona, mitjançant el qual Ramir II protegia el seu regne de les ànsies expansionistes de Castella.

Avancem uns quants segles i situem-nos en temps de Ferran II d’Aragó i Isabel I de Castella, els Reis Catòlics, la filla dels quals, Joana I d’Aragó i Castella, n’heretaria les respectives corones. No perdem de vista que tot i ser alhora reina d’Aragó i de Castella, Joana mai no va ser reina d’Espanya perquè els seus pares mai no van unificar els respectius regnes. Per tant, es mantenia l’estructura confederal de la Corona d’Aragó.

Els Habsburg van mantenir l’statu quo i mai van parlar d’ells mateixos com a reis d’Espanya. A tot estirar, parlaven de les espanyes. No oblidem però que, a causa de la colonització d’Amèrica, de la qual n’havien quedat exclosos els territoris de la Corona d’Aragó, i del despoblament que aquesta havia sofert a causa de la guerra civil i la pesta, Castella passà a prendre la supremacia en la política peninsular; per la qual cosa, el rei es traslladà al centre de la península i ben poques vegades es desplaçava als territoris de la perifèria i, quan ho feia, era per jurar-ne els respectius furs. És significatiu l’oblit sistemàtic dels blasons de la Corona d’Aragó en tots els edificis relacionats amb la corona, així com alguns intents fallits d’unificació engegats per polítics castellans com, per exemple, Gaspar de Guzmán, Comte-duc d’Olivares. Tot i això, finalment es respectaren els furs respectius atesa la tradició germànica dels Habsurg.

Amb la Guerra de Successió (1700-1714), a més de les causes austriacista i borbònica, s’enfrenten dues concepcions oposades de l’Estat. Una d’elles, avalada per l'arxiduc Carles d'Habsburg, que concebia el territori com una confederació de regnes i principats, amb els seus respectius furs, agrupats sota una mateixa corona, entroncava amb la tradició feudal, continuada per l'Imperi Austriac i cirstal·litzada en els nostres dies en les federacions i confederacions. L’altra, centralitzadora i unitària, apareguda com a conseqüència de l’absolutisme de Lluís XIV, l'avi de Felip d'Anjou, que suposava un trencament amb aquella tradició, ha donat lloc a Estat unitari actual.

No entrarem a considerar aquí si un model és millor que l'altre. No és aquesta la intenció d’aquest escrit. Tampoc la Història s’ha decantat decididament per un o altre. En el món actual, l’estructura federal, confederal o centralista d’un Estat no és determinant perquè prosperi o caigui en la decadència. Això té més a veure amb l’habilitat dels seus polítics i els condicionants de l’economia mundial.

Però tornem al tema que ens ocupa. Per seguir avançant cal que recapitulem les característiques de les corones aragonesa i castellana.

Pel que es refereix a la Corona d’Aragó, inicialment els seu interessos en política exterior s’estenien per Occitània i els avatars de la Història van obligar a canviar el punt de mira, cosa que seria causa de més d’un conflicte amb Castella. D’altra banda, l’ordenació jurídica dels diversos territoris és la d’una confederació d’Estats, cadascun d'ells amb els seus propis furs, sota una mateixa corona que, al seu torn, s'hi sotmetia jurant-los. Quant a Castella, sempre havia desitjat retornar a la unitat hispànica de l’Imperi Romà, del qual se sentia hereva. Referent a l’ordenació política, es tractava d’un regne unitari i centralitzat, sotmès a la sobirania del rei.

Si comparem l’estructura política, jurídica i administrativa de Castella amb la de l’Espanya moderna hi descobrirem forts paral·lelismes. Castella es considerava hereva de l’Imperi Romà i desitjava restarurar la unitat hispànica; l’Espanya moderna pren el seu nom de la província romana i el nacionalisme espanyol més ultramuntà es justifica en la perpetuació de la unitat de la Hispània romana, presentant-la com una realitat gairebé sagrada i eterna (no fa gaire alguns polítics espanyols encara parlaven obertament de «la sagrada unidad de la Patria»). Castella s’annexionava territoris i els sotmetia a la llei castellana; l’origen de l’Espanya moderna és l’abolició dels furs de diversos territoris conquerits en la Guerra de Successió en favor dels de Castella. Un detall que per a alguns pot semblar anecdòtic però que diu molt és la numeració que han seguit els diversos reis borbons, que segueix la castellana i no comença de nou després de l’aprovació dels Decrets de Nova Planta.

Pel que fa als diversos nacionalismes anomenats perifèrics, presenten una forta similitud amb la concepció territorial de la Corona d’Aragó, continuada amb la monarquia dels Habsburg. Bàsicament, l’estructura és la mateixa: una federació o confederació —el matís podria ser irrellevant— de territoris que comparteixen el mateix sobirà.

Atès que el model centralista fou imposat per la força de les armes i que el nacionalisme espanyol ha tractat amb menyspreu qualsevol altre model que discrepi dels seus postulats —en alguns moments fins ha arribat a intentar-ne l’aniquilació—, no és d’estranyar que la qüestió encara estigui pendent de resoldre 300 anys després del cessament d’hostilitats de la Guerra de Successió. Les ànsies de revenja dels vencedors d’aquella guerra, la seva prepotència, i l’immobilisme d’alguns sectors de la societat espanyola que temen perdre algun privilegi són la causa d’una discussió que ja fa massa que dura, la solució de la qual s'albira llunyana i complicada.