Recordar, oblidar, perdonar

A la mort del dictador, Espanya va encetar un dels períodes més apassionants de tota la seva història: la transició democràtica. Allò fou possible gràcies a la voluntat reconciliadora, que va propiciar un pacte constitucional que ens ha permès gaudir del període d'estabilitat política i progrés econòmic més llarg dels últims tres-cents anys. És mèrit de tots, sense excepció: dels dirigents del franquisme, que, capitanejats pel Rei, van veure la necessitat del canvi i van fer possible una reforma en profunditat del règim, i de l'oposició democràtica que, en lloc de voler treure partit del buit de poder per entrar a sang i fetge, va saber ser prudent i amotllar-se a les circumstàncies per tal d'estalviar al país un bany de sang més que probable.

Durant trenta anys hem viscut en un règim constitucional que, de bell antuvi, es volia reconciliador. La reconciliació ha estat la divisa no explicitada de les successives legislatures. Però perquè hi hagi reconciliació cal que tothom reconegui la seva responsabilitat i els familiars de les víctimes d'aquell conflicte sagnant que fou la Guerra Civil han de poder plorar els seus morts. Tots, sense excepció.

Les víctimes del bàndol vencedor ja ho van fer durant els quaranta anys de dictadura. Ara ha arribat l'hora a les del bàndol republicà, que han vist com la seva memòria quedava tacada per unes acusacions que, en molts casos, eren tan peregrines com ser un membre destacat de la cooperativa agrària del poble o haver proferit algun comentari que no era del gust dels acusadors. Fins es van donar molts casos de delacions per enveges i esperit de revenja.

Aquestes víctimes, o els seus familiars més propers, han de poder veure com, si més no, se'ls restitueix l'honor que els fou arrabassat ara fa prop de setanta anys. Però certs sectors de l'arc polític argumenten que cal passar pàgina, que no és bo furgar en les ferides del passat, perquè correm el risc de trencar la convivència i desfermar una altra confrontació com aquella.

Fins a cert punt, puc entendre que els hereus dels vencedors vulguin mantenir l'actual estat de coses per por de veure tacada la reputació dels seus familiars, que corren el risc que el dit acusador de la Història els assenyali per sempre més. Però el que m'indigna fins a l'extrem és el fet que algú que es diu seguidor de Crist, algú que, ell més que ningú, hauria de practicar l'esperit de reconciliació i perdó, vulgui fer taula rasa amb les víctimes d'un bàndol i no amb les de l'altre.

Em refereixo a sa eminència el cardenal arquebisbe de Madrid i president de la Conferència Episcopal Espanyola, Monsenyor Antonio María Rouco Varela, que ha tingut la gosadia de dir que, en benefici de la convivència, cal que oblidem els quaranta anys de franquisme. Em resulta vomitiu que algú que diu predicar l'amor i el perdó pretengui deixar de banda tots aquells que no van tenir “l'encert” d'arrenglerar-se a les files del bàndol guanyador de la Guerra Civil, el dels generals insurrectes.

Si alguna cosa ha fet l'Església Catòlica ha estat, precisament, honrar els seus màrtirs d'aquella contesa. No cal furgar gaire en les hemeroteques per torbar la notícia de la beatificació de més de quatre-cents capellans i monges assassinats per les hordes descontrolades del bàndol republicà. No discuteixo la decisió; de descontrolats el món n'està ple, i totes les víctimes mereixen ser dignificades. Però, no és veritat que una cosa és que, tot i haver estat víctima d'uns descontrolats, se sàpiga on descansen les restes dels difunts i hagin rebut digna sepultura i una altra de ben diferent és que algú que tingui un familiar mort a mans dels vencedors no pugui saber on trobar-ne les restes ni donar-los digna sepultura per tal de poder tancar el dol? En defintiva, quan es vol impedir que surti a la llum tot aquell procés de “purga i depuració” —neteja i extermini, en diria jo— no s'està fent altra cosa que sostreure el dret de tancar el procés de dol que tenen els familiars de les víctimes republicanes.

Mentre hi hagi algú que no ha pogut plorar els seus morts, la necessària —i tan reclamada— reconciliació serà impossible; perquè, per tal que es pugui donar, cal que totes les parts hagin tancat el seu dol. No es pot oblidar si abans no es coneix; no hi pot haver reconciliació si abans no s'ha assumit la pròpia responsabilitat. No podrem passar pàgina si abans no l'hem llegida.

D'altra banda, la Història està plena d'exemples que demostren que l'oblit mena a la repetició dels errors. Els pobles que no recorden el seu passat, i no n'extreuen les lliçons oportunes, estan condemnats a ensopegar sempre amb la mateixa pedra. Per tant, si no volem que recomenci aquell capítol fosc i trist de la història recent del nostre país, caldrà que el recordem i tinguem ben presents les causes que el van desfermar. Només així podrem detectar-les i corregir-les abans no sigui massa tard.

Problema o solució?

Ara que torna a treure el nas el fantasma de l'atur, molts es miren de reüll els immigrants i els acusen de ser la causa dels nostres mals. És una característica força habitual en les economies decadents que es faci recaure la culpa sobre els més febles, en aquest cas la immigració.

No és que jo ara vulgui fer una defensa aferrissada i indiscriminada dels immigrants, però sí que és el meu propòsit analitzar amb una mica de deteniment què és causa de la immigració i què conseqüència. Per saber com se sent un immigrant no està de més intentar posar-se en la seva pell. De fet, al nostre país no ens hauria de costar gaire; encara no fa trenta anys que els que ara es queixen de la immigració van decidir fer el mateix pas que aquells que ells tant critiquen. O és que potser no ens recordem que als anys seixanta i setanta del segle passat, el segle XX, molts espanyols van emprendre el camí de les europes per provar fortuna en terres estranyes? Tan poca memòria tenim?

Clar, me n'oblidava, en aquell temps els emigrants anaven a passar unes vacances pagades a Alemanya, França, Suïssa… I que bé que s'ho passaven! Es veu que fer les feines que ningú vol agafar és d'allò més divertit. Netejar clavegueres, enfilar-se a les bastides amb un fred que pela i jugar-s'hi la vida de sol a sol, treballar a les fàbriques per un sou de misèria i en condicions infrahumanes, viure amuntegats com xinxes en naus industrials i altres delicadeses per l'estil devia ser cosa de senyorets. I tant li feia si eren honrats com cràpules i busca-raons, tots havien de passar pel mateix recer.

Ara resulta que el nostre s'ha convertit en un país receptor d'immigració. Els esforços de tots han fet que el nostre es vegi com un lloc on poder viure amb comoditat. Sembla que pels que viuen fora de les nostres fronteres, al tercer món, aquí lliguem els gossos amb llonganisses. I, sincerament, de portes enfora sembla que sí.

Però és real aquesta nostra opulència? És fàcil mantenir el nostre tren de vida? I el que és més important: La felicitat consisteix, precisament, a posseir i acumular sense fre? Tornem al tema que ens ocupa. Això requeriria tota una altra línia de reflexió i correm el risc de perdre el fil.

Parlàvem del fet immigratori amb les seves causes i les seves conseqüències. Durant segles, la vella Europa s'ha dedicat a espoliar alegrament la resta del món amb l'única finalitat d'aconseguir el seu propi benestar i la seva opulència, malgrat que això comportés la destrucció d'altres societats. No deixa de sorprendre com un continent que no és especialment ric en recursos naturals ha pogut dominar el món durant tant de temps.

I ara ens estranyem que aquells a qui abans sotmetíem es vulguin equiparar a nosaltres i vinguin al que per ells és una terra de promissió. I és cert, és veritat que el primer món és una terra d'oportunitats. Però també és cert que tothom vol progressar socialment i atènyer cotes de benestar superiors sense haver de treballar com un escarràs. És més, aquest és un desig lícit i honorable.

El que ja no és tan honorable és ser excessivament selectiu amb les feines perquè, ai!, són desagradables i estan considerades de baixa estofa i, després, amb tota la hipocresia del món, acusar de prendre-nos-les algú altre que sí que està disposat a acceptar-les. En què quedem? Les volem o no les volem? Estem disposats a fer aquelles feines mal considerades o que són objecte de les mil i una cabronades de la gent o som tan primmirats i tenim la pell tan fina que la mínima sospita de durícia ja es les fa rebutjar? Estem disposats a suportar, per exemple, la grolleria i la mala educació d'aquell client del restaurant que la té presa amb el cambrer de torn o no?

D'altra banda, sí, és cert que els sous no són el que havien sigut i ara costa més esforços dur una vida regalada com la que havíem portat últimament. Però no puc pensar que hi hagi crisi real mentre vegi que els caps de setmana els restaurants estan plens de gom a gom, mentre cada estiu es produeixin aglomeracions als aeroports per culpa de l'allau de gent que s'abraona als avions amb la intenció de travessar mig món per fer allò que també es pot fer a casa nostra. Sembla que haguéssim oblidat que els luxes tenen un preu i s'han de pagar.

Avui dia, si no es tria una destinació ben exòtica per a les vacances no s'és ningú. Crec que si ens oferien la possibilitat d'anar a la Lluna, la triaríem només pel sol fet de poder-ne presumir. No fa tants anys que la gent es podia donar per satisfeta si tenia vacances. Efectivament, el gaudi de les vacances pagades ha estat un gran avenç social. Però una cosa és fer vacances i una altra de ben diferent, esgotar-se fins a l'extenuació, tant física, com mental i econòmica. Més d'un, i més de dos, arriba a endeutar-se fins a l'indicible per anar-se'n a l'altra punta del món. No entro a valorar si això és o no fer vacances; cadascú tria com vol passar el temps de lleure. Sí que valoro —i molt negativament, per cert— el fet de no ser previsor i malbaratar els propis recursos quan es passa una època de bonança econòmica, oblidant que en aquest món, tot segueix uns cicles més o menys regulars.

Ara estem de vaques magres i en culpem els estrangers que han vingut a casa nostra a la recerca d'una mica d'esperança. Però, són ells la causa real dels nostres mals? Són els veritables culpables del fet que l'especulació hagi campat pels seus dominis i ara esclati l'enèssima bombolla, en aquest cas immobiliària i financera? Si ells haguéssin estat els especuladors, sí que ho serien. Però no ho podien ser, els mancava l'essencial: els diners que han vingut a cercar aquí per poder tirar endavant les seves famílies d'allà; una cosa que, no ens n'oblidem, vam fer nosaltres ara fa trenta o quaranta anys.

És molt fàcil fer que la responsabilitat recaigui en l'altre, és un defecte tan vell com la mateixa humanitat. Però no oblidem que els qui hem especulat, els qui hem deixat d'estalviar, els qui no hem reinvertit beneficis en les empreses, en suma, els qui hem provocat tot aquest daltabaix som nosaltres mateixos. I si no arriba a ser per aquests immigrants tan criticats que estan disposats a ocupar els graons més baixos de l'escala social —que nosaltres rebutgem perquè els considerem massa degradants—, què seria de tot el sistema econòmic? Per tal que uns consumeixin, altres han de produir; per tal que uns puguin gastar, altres han de generar riquesa; per tal que uns puguin viure a cos de rei, altres s'han d'escarrassar.

Però arriba un moment que tant va el càntir a la font que es trenca. I nosaltres l'hi hem dut tantes vegades que se'ns ha trencat. Quan podíem fer-ho, no vam ser previsors i no vam fer provisions per al futur; ens vam embrancar en una cursa consumista desenfrenada i ara volem mantenir aquell tren de vida a canvi de cap esforç, i això és impossible. Hem estirat més el braç que la màniga i ens hem picat els dits. De qui és culpa? Sort en tindrem dels immigrants que estiguin disposats a treballar de valent per sustentar el sistema. Ho voldrem fer nosaltres? Què són els immigrants, el problema o la solució?

Vergonya

De bell antuvi haig de reconèixer que no m'agrada el futbol. De fet, no m'agrada l'esport; però potser he acabat detestant el futbol. Les raons són diverses i després de veure l'enrenou que alguns partits ocasionen n'he pogut esbrinar les causes.

M'explico. És cert que he dit que no m'agrada l'esport. Però també és cert que reconec que alguns esports proporcionen imatges de gran plasticitat o, per la rapidesa amb què es desenvolupen, emocions prou intenses. En aquests casos, fins puc asseure'm una estona davant del televisor i gaudir de l'espectacle que se'm brinda de manera gratuïta; perquè, ara com ara, no penso pagar per veure una cosa que no m'atrau especialment. Però el futbol no presenta cap d'aquestes dues característiques. D'entrada, un extraterrestre que en veiés un partit sense que ningú li expliqués de què va la cosa només veuria un grapat d'homes fets i drets corrent en calça curta darrere d'un objecte que rep puntades de peu de tothom. Sí, és veritat, per fer certes coses amb els peus es necessita una habilitat que no tothom té. Però aquí s'acaba tot. D'altra banda, les dimensions del camp fan que les jugades es puguin eternitzar i més d'un aficionat ha reconegut que hi pot haver partits francament tediosos.

Si tot s'acabés aquí, encara rai! Però en el futbol s'hi han barrejat altres coses que, mirat fredament, n'han desvirtuat l'esperit que tot esport ha de tenir. Segons els anglesos, que d'això es veu que en saben un niu, l'esport ha de tenir una component de superació de reptes i de cooperació per atènyer uns objectius establerts (en el cas del futbol, introduir tantes vegades com es pugui una pilota al fons d'una xarxa que l'equip contrari mira de protegir).

Tanmateix, alguns (molts, ho reconec) desenvolupen un sentiment que, si més no, és estrany: sense moure's del seu seient, fins i tot a milers de quilòmetres del lloc on es juga el partit i encara que només sigui per uns instants, els sembla que són al terreny de joc i formen part d'un dels dos equips que s'hi enfronten. I aleshores és quan tot comença a grinyolar.

Aquell sentiment de superació personal i cooperació se substitueix per unes ànsies desmesurades d'anihilar l'adversari i el partit ja no es veu com un entreteniment innocent i distès, sinó com una veritable batalla en què l'equip contrari és l'enemic a batre. El fair play, tan característic de la filosofia esportiva anglesa, deixa pas a l'agressivitat.

Això és així quan el partit es juga entre dos equips rivals. Però quan els equips contendents són dues seleccions nacionals s'hi afegeix una altra característica. Aleshores ja no són els nois de l'equip de casa que s'enfronten a l'equip contrari. Els nacionalismes mal entesos fan que l'enfrontament esdevingui una qüestió d'Estat.

Els mitjans de comunicació comencen a bombardejar l'audiència amb missatges com: «Som els millors», «Vencerem», «Podrem»… Som? Vencerem? Podrem? Qui juga, l'equip o tot el país? I pobres de nosaltres si la selecció acaba guanyant la competició! Aleshores el paroxisme general pot arribar a cotes inimaginables.

Fins i tot això, fent un esforç, podria entendre-ho i acceptar-ho. Però el que no accepto de cap manera, ni estic disposat a acceptar, és l'espectacle llastimós que es produeix entre els “aficionats”: insults, comentaris vexatoris envers l'afició rival (o, si el partit ha acabat en derrota, per als jugadors del propi equip)… Ras i curt, en aquestes circumstàncies aflora la cara més animal de la personalitat. Qui així es deixa endur per les passions s'embruteix i perd la dignitat.

Pinotxo

Si en fem una lectura profunda, el conte de Collodi és una al·legoria perfecta del que és ser un ésser humà complet. La titella de fusta desitja ser un nen de debò, independent i amb voluntat pròpia, i per això s'embranca en múltiples aventures a la recerca del seu desig. Però quan pren consciència de la seva pròpia identitat, quan no es deixa entabanar per cants de sirena i no permet que el criteri d'altri li dicti què pot i què no pot fer, quan assumeix amb ple coneixement de causa les conseqüències dels seus actes, aleshores —i només aleshores—, esdevé un nen de carn i ossos; és a dir, es transforma en un ésser humà complet.

Una cosa semblant passa amb Mariano Rajoy. Personalment, no combrego amb les seves idees, però això no treu que m’interessi la seva figura; i més, després del que ha passat a Espanya en els darrers vuit anys. La seva trajectòria política ha estat, si més no, interessant.

Va començar a destacar en la palestra política estatal durant la crisi del Prestige (2002) i es va fer famós per aquelles declaracions sobre el petroli vessat que el van fer mereixedor del qualificatiu de “Señor de los Hilillos”, clara paròdia del títol de la pel·licula que en aquell temps estava al capdamunt de les cartelleres dels cinemes. Aquells comentaris sobre els «hilillos de plastilina» van provocar més d'un somriure sorneguer i condescendent. No eren la mena de metàfores que s'espera que faci servir un ministre del Govern espanyol.

Va passar el temps i José María Aznar havia de designar un successor. Havia promès que no es presentaria a una segona reelecció com a President del Govern de l'Estat i, d'acord amb els estatuts del PP, havia d'abandonar-ne la presidència i cedir-ne la direcció al futur candidat a la Presidència del Govern. Dos noms sonaven per al càrrec: Rodrigo Rato, Ministre de Finances i Vice-president econòmic del Govern, i Mariano Rajoy, Ministre de la Presidència i Portaveu del Govern.

Rato era un polític de perfil brillant, amb criteri, i partidari de la moderació. Per la seva banda, en política estatal, Rajoy sempre havia estat a l'ombra d'Aznar i, tot i que se'l sabia partidari de la moderació (com Rato), no destacava especialment en cap aspecte, la seva peronalitat era gris. Poc abans del congrés del partit que havia de tenir lloc el 2003, Aznar va desvelar incògnites i es va decantar per Rajoy; però, a l'ensems, amb la finalitat d'assegurar una continuïtat en l'actuació, el va deixar tutelat per Ángel Acebes i Eduardo Zaplana, clars partidaris de la línia dura, liderada pel mateix Aznar.

Aznar estava convençut —així ho indicaven tots els sondejos— que, si no absoluta, el PP repetiria majoria a les eleccions del 2004. Però els fatídics atemptats de l'onze de març, a tres dies de les eleccions, i el barroer intent de segrest de la informació per part del Govern van desbaratar els seus plans. Aznar i Acebes, que aleshores era Ministre de l'Interior, obsedits per guanyar les eleccions, atribuint-lo a ETA, van voler instrumentalitzar l'atemptat més sagnant de la història d'Europa. La reacció de la ciutadania fou una participació en les eleccions tan elevada que va afavorir l'alternança en el poder. Més d'un ha dit que aquelles eleccions no les va guanyar el PSOE, sinó que les va perdre el PP i, més concretament, el mateix Aznar.

En conseqüència, el PP va haver de passar a l'oposició i Aznar, que s'havia dissenyat un retir "a mida" presidint la FAES, la fàbrica d'idees del PP, i controlant Rajoy a través dels seus acòlits Acebes i Zaplana, va perdre influència sobre la política espanyola, però no sobre el partit. Tota la darrera legislatura, des de l'oposició, el PP es va dedicar a torpedinar la tasca de govern del PSOE practicant una política d'enfrontament constant, amb l'esperança que el desgast acabaria per girar les truites a favor del PP.

En tot aquest temps, el paper de Rajoy no fou precisament el del líder d'un partit que es vol de govern, ni el seu perfil atenyia l'alçada necessària per ocupar el càrrec de President del Govern. Curiosament, no era ell qui marcava la línia a seguir (si més no, no ho semblava), sinó Acebes i Zaplana, que seguien fil per randa les directrius que Aznar anava dictant des de la seva torre de vori de la FAES. A més, cada vegada que dins del PP s'aixecava una veu partidària de la moderació, algú de l'ala dura feia una maniobra per tal de neutralitzar-la. Una mostra d'això són els estira i arronsa entre Alberto Ruiz Gallardón, partidari de la línia moderada, i Esperanza Aguirre, personatge característic de la dreta més cavernària i ultramuntana.

En les societats democràticament madures, la política de desgast sistemàtic de l'adversari no du enlloc. Només aconsegueix abocar més llot al damunt del qui la practica. I això és el que ha passat les darreres eleccions legislatives. Tampoc les ha guanyat el PSOE, la política del qual no destaca, precisament, per la fermesa ni la coherència; les ha tornat a perdre el PP. Els seus esgarips han tingut l'efecte contrari al que desitjava: han tornat a mobilitzar el votant d'esquerres i, per tant, el PSOE, tot i que més ajustada que el 2004, ha renovat majoria parlamentària. El PP s'enfronta doncs, a quatre anys més de travessa del desert.

Ara el PP ha d'abordar un nou congrés en què es definiran la nova direcció i la línia política a seguir. Sembla que Rajoy ha après la lliçó i, valent-se del poder que li confereix la seva posició dins del partit, està apartant del seu entorn els elements partidaris de la línia dura; fins ha arribat a fer declaracions de clar to conciliador en un tema tan candent com el de la política antiterrorista. Sembla que això no ha agradat gaire a l'ala més radical del partit que, cada cop més, està sotmetent a pressió el mateix Rajoy perquè no es presenti a la reelecció com a president del partit. Clar, la criatura ha après a caminar sola, la titella ha estat capaç de tallar els fils invisibles que la lligaven a la voluntat del titellaire i ha aixecat el vol fins al punt de ser capaç de plantar cara a aquells que abans l'havien manejat.

El proper congrés del PP es presenta, si més no, interessant. Rajoy ha admès haver rebut pressions perquè no es presenti a la reelecció i ja ha advertit que no està disposat a llençar la tovallola, que, si hi ha algú que no està d'acord amb els seus postulats, que faci un pas endavant i que parli. Finalment, la titella Rajoy haurà pres consciència de sí mateixa? Serà capaç de marcar la línia o, com el personatge de Collodi, sucumbirà als cants de sirena d'algun aprofitat? Quin serà el resultat de les picabaralles entre moderats i radicals? De moment, és incert. El futur dins de les files del PP és tèrbol, no se sap com es resoldrà la crisi. Caldrà seguir els esdeveniments de ben a prop.

Ja és ben estrany…

Tots, de petits, fem grans plans per al futur. Diem que serem això, que serem allò; ens imaginem fent coses importants, perquè ens diuen que les persones que fan coses importants són les que han triomfat en la vida. I si no, mireu com són d’envejats els caps de govern, els polítics brillants... O, fins i tot, els metges, perquè salven vides —quan en realitat no fan altra cosa que allunyar tant com poden el fatídic moment del traspàs—; els bombers, perquè corren a apagar els focs o rescaten persones de les runes d’una casa ensorrada —i només poden fer això, perquè el mal ja ha estat fet—; i tantes altres professions que són considerades altruistes i dignes d’admiració, però que no fan altra cosa que posar un pedaç més en la ja prou esquinçada tela de la vida.

I no parlem dels esportistes d’alt nivell o les estrelles de la música de masses. No hi ha triomf més efímer que aquest. Avui poden ser dalt de tot dels altars de l’admiració —sí, altars, perquè és gairebé religiosa— i demà mateix poden estar oblidats i viure en la més gran de les misèries, sense que ningú no es recordi de les proeses que han arribat a fer. Esportistes que en el passat havien estat veritables exemples de superació personal i progrés social, a causa de la seva addicció a les drogues, avui són veritables desferres humanes; unes drogues que qui sap si no van començar a prendre per mantenir-se allà dalt. Quant a la música... millor que no en parlem. Ens estan fent creure que el triomf ve pel fet d’aprendre durant sis mesos escassos quatre truquets més o menys enginyosos, i ja estem a punt per ser llançats a la fama. És realment un triomf, això?

I ara se m’acut una pregunta; una pregunta ben punyent: Què és triomfar? En què consisteix això tan cobejat que anomenem triomf? Uns diran: «Obtenir el reconeixement públic és una bona manera de triomfar». D’altres: «El triomf és arribar a aconseguir tot allò que et proposis». I encara d’altres: «Només triomfa qui pot ser amo i senyor de la seva vida».

Aleshores, els milions i milions de persones que mai no han fet ni aconseguit res de tot això, són tots ells uns fracassats? El gènere humà és una raça de fracassats? Què haurem de pensar d’aquelles persones que, havent dit quan eren petits que serien una cosa, després, amb el pas dels anys, acaben sent-ne una altra? Per aquest raonament tots ells serien uns fracassats. Els comptables, els oficinistes, els peons, els mossos de magatzem, els fusters, els teixidors, i tants i tants oficis que passen desapercebuts, però sense els quals la vida no seria possible, no han triomfat?

Sí. Sí que ho han fet! Cadascun d’ells, en la mesura en què hagi estat capaç de viure la vida, de ser conscient que és aquí per un motiu o altre, de fer que la vida dels qui l’envolten sigui més agradable i plena, ha estat un triomfador absolut. Néixer, créixer, tenir fills, envellir i morir sense haver-se’n adonat és la calamitat més espantosa que li pot esdevenir a una persona. Hi ha molta gent que, tot i viure una vida discreta i senzilla, ha estat capaç de deixar el seu rastre de felicitat per la vida dels qui els han conegut. Aquests són els veritables triomfadors.

Quan, des de la nostra petita parcel·la de vida, som capaços de fer que els núvols de la malaüra s’esquincin i deixin passar una mica de la llum càlida del sol de l’esperança, aleshores el nostre triomf és complet. Potser no podrem resoldre tots els problemes, potser fins i tot nosaltres mateixos ens trobem en un destret, però la nostra figura s’aixeca per damunt de la desventura i esdevé la d’un gegant, capaç de fer miques la llosa de la dissort. I quan això passa, som invencibles.

El món està capgirat

Ja fa dies que ha saltat a la premsa. Quan me'n vaig assabentar la meva primera reacció va ser de perplexitat. Em semblava inconcebible que algú fos capaç de fer el que aquell individu pretenia. Potser m'havia malfixat; això pot passar. Però no, la notícia era certa i segura perquè tots els mitjans de comunicació en parlaven.
Una nit d'estiu qualsevol de l'any 2004, un noi de 17 anys tornava en bicicleta al càmping de La Rioja on passava les vacances amb els seus pares. Però no hi va arribar mai. Un potent i espectacular Audi A-8, se'l va emportar per davant i li va arrabassar la vida. En el seu moment, els pares del noi no van voler obrir una causa d'enjudiciament criminal. Ja els era prou dolorós haver perdut un fill com perquè algú els anés remenant la ferida fent-los reviure l'accident. Ara, els pares d'aquell jove s'enfronten a una demanda de 20.000,- € que el propietari i conductor d'aquell cotxe mortal ha interposat pels danys que el vehicle va patir en l'accident. N'he vist la fotografia i entenc per què la vida del noi va quedar segada a l'instant: el capó, el parabrises i la capota estan totalment destrossats. El vehicle encara no ha estat reparat.
Segons l'atestat de la Guàrdia Civil de Trànsit, el noi, que no duia l'enllumenat preceptiu ni cap element reflectant, es va incorporar a la carretera des d'una via sense asfaltar sense fer la parada reglamentària. Però l'atestat també diu que, en el moment de l'impacte, el vehicle que el va atropellar circulava a 113,7 km/h, velocitat clarament superior a la permesa a la via, 90 km/h, i que segons les proves d'alcoholèmia que se li van efectuar al conductor, la seva taxa d'alcohol superava d'escreix la permesa pel Codi de Circulació. L'informe pericial que van presentar els pares indica que el conductor circulava a 173,9 km/h i que l'atropellament va tenir lloc quan el noi ja circulava per la via.
No entrarem a discutir si té raó l'atestat de la Guàrdia Civil o l'informe pericial dels pares. Això no és l'essencial. L'essencial és que una vida va quedar segada per un conductor que, tant si era a 113 com a 173 km/h, circulava a una velocitat excessiva i amb una taxa d'alcoholèmia molt superior a la permesa i que, així ho va reconèixer ell, quan se li van fer les proves d'alcoholèmia va donar positiu perquè, addueix, a causa de l'ensurt i el nerviosisme lògic, per asserenar-se, es va prendre dos whiskys i una cervesa. Curiosa manera de fer servir l'alcohol…
Ara, aquest individu es vol presentar com a víctima de les circumstàncies, igualant la seva condició a la del noi a qui va segar la vida. Vaig veure'l fen declaracions a la televisió. La seva actitud no deixava indiferent: prepotent, agressiu, pagat d'ell mateix, fred, impàvid. No era l'actitud d'algú comprensiu i misericordiós. Perquè, suposant que tingui raó en demanar danys i perjudicis, uns pares que han perdut un fill són mereixedors de tota la consideració. I a això s'hi afegeix que en tots aquests anys el conductor no ha intentat posar-se en contacte amb els familiars de la víctima, ni tan sols per donar-los el condol. Sobren els comentaris, oi?
I jo em formulo una pregunta: Per què encara no s'ha reparat aquell cotxe? Què hi diu l'asseguradora? Qui es compra un Audi A-8 no n'assegura només la responsabilitat civil. El més comú és que aquesta mena de vehicles estiguin coberts per una assegurança a tot risc que se sol fer càrrec de la reparació dels danys propis, sempre i quan, però, no hi hagi causa de conducció temerària…
Tot plegat és massa tèrbol com per pensar que la responsabilitat de l'accident recau en la víctima mortal. Potser per això, després que la demanda ha sortit a la llum pública el fiscal ha obert investigacions per tal d'aclarir més els fets i, si ho considera oportú, demanar al jutge que reobri el cas i el procés segueixi la via penal. Ben mirat, per un excés de confiança i de supèrbia, el demandant s'ha posat tot sol a l'ull de l'huracà i podria acabar assegut al banc dels acusats i enfrontar-se a una pena de quatre anys de presó. Ha anat per llana i en podria sortir ben esquilat.
Però passi el que passi amb aquesta demanda, em queda un sentiment de desassossec. On hem arribat que som capaços de passar per alt la pèrdua irreparable d'un fill en unes circumstàncies tan tràgiques i valorar més un vehicle que no la vida d'una persona? Alguna cosa hi ha que no va a l'hora. Qui actua així no demostra tenir en gaire estima la vida humana. Veient aquests fets, s'imposa una reflexió: On són els valors humans? Què se n'ha fet de la consideració i el respecte? On és el caliu humà? Tant s'ha despersonalitzat la societat que és més important un cotxe que la vida d'un noi de 17 anys segada en un accident de carretera?

Adéu, moderació… Benvinguda, caverna!

I ja en van dos… Al PP de Mariano Rajoy li estan caient els moderats a marxes forçades. El seu líder prou que s'esforça per demostrar que és ell qui té la iniciativa al partit; però els fets s'encarreguen d'evidenciar el contrari. De tothom és ben sabut que Alberto Ruiz Gallardón mai no ha sigut sant de la devoció dels sectors més ultramuntants de la dreta hispànica, encapçalats per José María Aznar i la seva caterva d'acòlits, entre els quals se signifiquen de manera especial Acebes i Zaplana. Un polític de dretes com Gallardón, que es mostra respectuós amb els seus adversaris, que és capaç d'acceptar que hi ha algú que té altres idees que no són les seves respecte de la família, l'avortament i altres temes d'interès social, i no les demonitza, és un cigró a la sabata de la dreta més rància i retrògrada d'aquest país que en diuen Espanya.

D'altra banda, Ruiz Gallardón també ha sigut víctima d'una ambició desmesurada, la d'una Esperanza Aguirre que seria capaç de vendre's l'ànima al diable si amb això aconseguia una quota de poder més gran encara. Només cal veure-la com es comporta; fa mans i mànigues per tal que se la vegi amb el líder popular. Sense anar gaire lluny en el temps, en el darrer acte polític que va tenir Rajoy com a protagonista, a l'IFAM, tot i que infructuosos, els esforços d'Aguirre per posar-se al costat de Rajoy van ser titànics. Resulta paradoxal, si més no, que algú que ha nascut en una de les famílies més aristocràtiques, i que se li suposa una educació refinada i un saber estar a prova de bomba, sigui capaç de perdre la compostura i fer uns paperots tan llastimosos com els que ha fet aquest cap de setmana, només per postular-se com a candidata al Congrés dels Diputats. Definitivament, la sang blava ja no és garantia d'educació ni elegància.

Però no oblidem els que havíem anomenat abans, Aznar i companyia, perquè ells són els grans responsables d'aquest daltabaix a les files populars. Va passar ara fa quatre anys amb les eleccions generals i es torna a donar ara dins del PP: Els seus líders estan totalment encimbellats a la torre de vori i han perdut el món real de vista. És molt significatiu que la gran ovació d'aquell acte de Rajoy fos per al “derrotat” Gallardón, a qui se li havia assignat un discret lloc extrem a la primera fila, ben lluny dels llocs d'honor. Rajoy va rebre aplaudiments, sí; però no van ser espontanis, van ser obra dels responsables de l'organització de l'acte, que els van haver d'arrencar a una militància entregada de tot cor a l'edil madrileny —no hauria quedat gaire bé que el líder del partit entrés a la sala i ningú l'aplaudís. I el panorama d'aquella primera fila era prou aclaridor de l'estat de coses entre les files del PP: d'una banda, un nucli dur, ranci, contrari a tot allò que no s'avingui a seguir el seus dictats i pletòric de prepotència i autocomplaença, que es mira el melic i es creu ser la “reserva espiritual d'Occident”, i de l'altra, unes bases del partit que viuen tocant de peus a terra, que han de fer el cor fort per empassar-se les bestieses que engega la directiva i que veuen com els polítics amb un perfil més ajustat a les necessitats del país cauen víctima de les ànsies de poder i l'agressivitat d'uns politicastres que fan el que calgui per tal de mantenir-se en el poder i treure'n profit personal.

Fa uns mesos va ser Josep Piqué; ara és Alberto Ruiz Gallardón. Ells són els casos més sonats dels últims mesos. Però no són els primers en la història del PP. Altres els han precedit en el camí de l'ostracisme. Entre ells destaca qui fou un dels Pares de la Constitució: Miguel Herrero y Rodríguez de Miñón. Sembla doncs, que la dreta espanyola és incapaç d'aprofitar el seu capital humà i està condemnada a lliurar-se als incompetents i els mediocres. L'interès personal i el benefici econòmic són el seu motor i la ràbia la seva energia. Amb aquesta carta de presentació no invita gaire a donar-li el vot.