divendres, 23 de novembre del 2007

Tant va el càntir a la font…

Aquestes darreres setmanes estaven tan farcides d'esdeveniments que resultava fàcil trobar un tema per escriure. Tanmateix, l'escàndol que ha saltat a la llum pública ara fa uns dies ha eclipsat la resta d'assumptes. Davant l'assassinat d'una noia a mans del seu antic company sentimental, les altres matèries semblen una fotesa. És per això que em sento empès a reflexionar-hi.

Al final ha passat. La tele-porqueria ja s'ha cobrat una víctima. Una immigrant russa, Svetlana O., va ser trobada morta amb una ganivetada al coll cinc dies després que l'obliguessin a rebutjar en públic el seu excompany sentimental al programa Diario de Patricia.

I ara què hi direm? Que ens sap greu? Que és una vergonya que hi hagi violència de gènere però que no som responsables d'aquesta mort? Girarem full fent veure que res de tot això ha passat i buscarem una altra emoció més forta?

Sóc del parer que la responsabilitat d'aquesta mort recau una mica sobre tots plegats. En primer i destacadíssim lloc, recau damunt del presumpte assassí perquè, si es demostra l'acusació, ell haurà estat l'autor material del crim. Però al darrere, i no per això la responsabilitat és menor, hi va tothom que converteix en espectacle les passions desfermades.

No conec els altres mapes televisius d'Europa. L'únic que conec una mica és l'espanyol, i més concretament el català. El que hi veig m'esborrona. Tot i que les cadenes públiques tampoc no estan completament lliures de culpa, sí que és cert que, de moment, es mantenen una mica apartades d'aquest joc pervers que és convertir els drames personals en espectacle de masses. Això precisament és el que fan les cadenes privades d'àmbit estatal.

I si la cosa es quedés aquí, encara rai! El que és greu de veritat és que tota aquesta immundícia s'emet en horari “protegit”. Protegit de què o de qui? Qui o què es vol protegir? Quan les cadenes de televisió privades d'àmbit estatal van signar l'acord d'autoregulació, van determinar que l'horari de tarda estaria destinat a la programació adient per a un públic infantil, que és el que habitualment veu la televisió a aquelles hores, i que els programes de contingut més cru anirien a unes hores en què se suposa que els més menuts ja haurien de ser en braços de Morfeu.

Doncs bé, aquell acord ventilat a bombo i plateret s'ha quedat en un exemple més de paper mullat. Cap de les cadenes signatàries l'ha respectat i l'horari en què més es prodiguen aquests programes esperpèntics és, precisament, el de tarda, aquell que es volia “protegir”. Quan l'únic imperi és el de les audiències i els beneficis econòmics, l'ètica fa un discret mutis pel fons i abandona l'escena. Aleshores hom inicia una dinàmica del tot-s'ho-val molt perillosa i emprèn un camí de final, si més no, incert.

Moltes eren les veus que s'havien alçat per avisar de la tragèdia que, de ben segur, acabaria desfermant-se. Els responsables de les programacions, no només van fer orelles de mercader, sinó que, adduint que l'audiència ho demanava, encara van redoblar més els seus esforços per carregar les tintes sobre el sensacionalisme portant, moltes vegades, les seves víctimes al plató amb subterfugis i enganys.

Aquest va ser el cas de Svetlana. Se li va dir que tindria una sorpresa. I quina sorpresa, a fe! Se la va obligar a asseure's al costat de qui havia estat el seu maltractador, algú que havia tingut sobre seu dues ordres d'allunyament i una sentència inculpatòria per maltractaments. I la sorpresa encara va ser més gran quan aquell individu se li va posar de genolls al davant suplicant-li que li donés una altra oportunitat. Ella, desconcertada, només va arribar a quequejar dues o tres paraules indecises. La presentadora, Patricia Gaztañaga, no contenta amb el caire que havia pres l'escena, va sotmetre la noia a pressió per tal que acabés acceptant les proposicions del seu antic company sentimental. Continuava la indecisió. La presentadora seguia burxant. Finalment, Svetlana es va sobreposar a l'ensurt i va aconseguir aclarir les seves idees. La resposta va ser un ‘no’ rotund.

El desenllaç del drama ja és de domini public. Cinc dies més tard, trobaven morta la noia. Tot apunta al seu “amant” com a autor material del crim. Aquest home va arribar a admetre davant de les càmeres que era molt gelós i que, quan eren parella, més d'una vegada havia espiat la noia i li havia controlat els moviments. Mals auguris…

Ara com ara, no voldria ser a la pell dels responsables del Diario de Patricia. Quan s'obri la instrucció del cas, no seria gens estrany que els membres, tots o alguns, de l'equip del programa fossin encausats com a instigadors del crim. I si no és així, si, al capdavall, el jutge instructor no entén que s'hagi d'encausar ningú més que el presumpte autor material dels fets, la seva consciència, si és que en tenen, quedarà aclaparada per una mort que, de ben segur, s'hauria pogut evitar si el programa no s'hagués posat entremig d'aquelles dues persones.

Però no hem de buscar un cap de turc per espolsar-nos la culpa, sinó que, tots plegats, hem de fer examen de consciència i avaluar fins a quin punt no som responsables del fet que avui la televisió hagi convertit en circ allò que de més íntim i vulnerable tenen les persones: les emocions i els sentiments. Totes i cada una de les persones que han donat pati a aquesta mena de programes comparteixen amb ells la responsabilitat d'aquesta mort. Sense elles les audiències no haurien existit i, per tant, els programes no haurien sobreviscut. Ja ho diu la dita: «Tant va el càntir a la font, que al final es trenca». I aquest se'ns ha trencat.

dijous, 1 de novembre del 2007

Dignitat

Els jutges han parlat. Res indueix a pensar que ETA estigui vinculada de cap manera amb els atemptats de l'11-M. Ha estat una sentència cotundent. Si a algú li quedava algun dubte, ara és hora que refaci totes les seves presuposicions.

Tanmateix, els jutges no han dit res que el comú dels mortals encara no sabéssim. I, malgrat tot, encara hi ha qui s'entesta a mantenir una hipótesi del tot delirant. Durant el temps que ha transcorregut des d'aquell sagnant dia, la caverna mediàtica, vegeu COPE, El Mundo i altres mitjans afins a la dreta més rància, arnada i polsegosa, aquella que en el seu moment va voler manipular la informació per tal de mantenir tot un país en la ignorància amb la intenció de guanyar unes eleccions valent-se de la desinformació malintencionada, ha anat intoxicant l'opinió pública amb mentides i especulacions plenes de verí. Fins i tot, en una clara mostra de fellonia, van intentar-ho amb el judici oral ja obert.

Però ara els jutges ja han parlat i res del que els sectors més recalcitrants de la societat espanyola van aventurar ha resistit la lògica implacable dels fets. La sentència no deixa marge al dubte. Res, absolutament res, vincula ETA amb els atemptats de l'11-M, ni tan sols remotament. Va ser una senzilla frase que va caure com una martellada en el silenci de la sala.

N'hi va haver prou amb una sola frase per restituir la dignitat de tots els policies que van intervenir en la investigació dels fets. Ells havien estat víctimes d'una campanya destinada a poser en dubte la seva professionalitat i el seu ofici. En el temps previ a les conclusions, el jutge va anar desmuntant una per una totes les hipòtesis aventurades per tal de vincular ETA amb els atemptats o, fins i tot, desacreditar el rigor de les forces de seguretat de l'Estat. Ja és ben paradoxal, perquè si hi ha cap lema que caracteritzi la dreta, i en particular l'espanyola, aquest és: «Llei i ordre». Però, quan diuen això, de quina llei i de quin ordre parlen? Són la llei i l'ordre que han d'imperar sobre el conjunt de la societat, o es refereixen exclusivament a la llei i l'ordre que afavoreixen els seus interesos particulars? En tindrem prou de fer una ullada a la convulsa història de la Pell de Brau per saber quina és la resposta.

També recuperen la dignitat les 191 víctimes mortals i els ferits d'aquells atemptats, així com els seus familiars. Durant massa temps la política els ha arrossegat en una voràgine d'acusacions i desqualificacions a la qual tenien tot el dret de romandre aliens. Uns i altres s'han valgut del patiment d'unes famílies que van tenir la mala sort que un dels seus mebres es trobés al moment i al lloc en què va explotar una de les motxilles. Tots ells van ser víctimes innocents d'una guerra il·legal a la qual ens havíen arrossegat uns polítics prepotents i avariciosos. Recordo el que algú afí a la ideologia del partit que governava en aquell moment em va dir al respecte de la guerra de l'Iraq: «T'imagines les possibilitats de negoci que s'obriran amb la reconstrucció?». Evidentment, la meva resposta va ser que prefereixo ser pobre i tenir la consciència tranquil·la abans de ser ric i responsable de milers de morts. Sobre aquells governants pesen ara les vides de 191 innocents i els drames de les seves famílies. Seran capaços de dormir sense remordiments? Probablement sí, probablement hagin acabat per desenvolupar una durícia damunt la consciència per tal que no els incomodi.

També en surt reforçada la dignitat del Poder Judicial. Els intents de contaminació del procés han estat salvatges i constants. No obstant, en la seva sentència, el president del Tribunal i els dos ponents desmunten una per una les tesis de la defensa i arriben a la conclusió que el terrorisme que va inspirar aquella massacre no té res a veure amb el terrorisme basc. Ara, tots aquells mitjans de comunicació que tant han defensat la tesi conspiratòria queden en una situació ben compromesa. Quins són els obscurs motius que els han empès durant tant de temps a negar el que a ulls de tothom era evident? On queda la seva credibilitat? Assumiran les respectives responsabilitats? La Conferència Episcopal Espanyola farà passar per l'adreçador els seus díscols periodistes de la COPE? Es retractaran i faran acte de pública contrició tots i cada un dels pseudo-informadors que durant tant de temps s'han valgut de la mentida per minar la credibilitat del Govern de l'Estat? Algú demanarà disculpes per haver donat pati a una falsedat tan inversemblant com la pretesa connexió d'ETA amb el terrorisme d'Al-Qaida amb la intenció de derrocar un Govern sorgit legítimament de les urnes el 14 de març de 2004?

Arribats en aquest punt, cal pensar que la societat espanyola també veu restaurada la seva dignitat. Durant massa mesos només s'han sentit els brams de la caterva mediàtica que defensava l'espúria tesi de la conspiració etarra. La resta esperàvem pacientment la veu de la Justícia, convençuts que acabaria posant tothom al lloc que li correspon. I així ha estat. Finalment, els cridaners han quedat com el que són, una colla de descontents amb el resultat d'unes eleccions que el PP va perdre contra tot pronòstic.

Contra tot pronòstic? No, contra el pronòstic de les enquestes anteriors al desori que es va desfermar el matí de l'11 de març de 2004 i va durar fins a la mateixa jornada electoral del 14. A ningú se li escapava que el PP tindria moltes dificultats per renovar la majoria absoluta. Els dos últims anys d'aquella legislatura van ser gairebé delirants. Des de la catàstrofe del Prestige a la costa gallega fins a l'entrada al grup de les Açores, capitanejat per George Bush, tot va ser un cúmul de despropòsits. L'opinió pública pot ser molt desmemoriada, però quan els disbarats són tan evidents i de tanta envergadura queden gravats en la memòria col·lectiva. Els ciutadans toleraran que se'ls tingui per rucs una o dues vegades, però a la tercera acabaran per passar factura. I això és el que va passar aquell 14 de març. La ciutadania ja n'estava tipa i farta de tanta prepotència i desconsideració i es va mobilitzar en massa.

Sembla fet provat que l'elector de tendència esquerranosa no està gaire motivat a participar en processos electorals. Però si, com va ser el cas, sorgeix una circumstància capaç de mobiitzar-lo, la seva reacció és llençar-se en massa al carrer. Això em fa pensar que aquelles eleccions no les va guanyar el PSOE, sinó que les va perdre el PP amb el seu intent de segrestar la informació per tal de guanyar unes hores precioses. A ningú se li escapa que si l'atemptat de Madrid hagués estat obra d'ETA el resultat de les eleccions hauria tingut tot un altre signe. No només ara tindríem una nova majoria absoluta del PP, sinó que la mateixa seria aclaparadora. Però als responsables del PP se'ls va escapar un detall: en l'era d'Internet sempre hi ha una esquerda per on la informació pot arribar sense filtres al ciutadà. I la xarxa anava plena de comentaris al respecte de l'autoria d'Al-Qaida, no pas d'ETA.

Fins jo mateix, llec com sóc en la matèria, analitzant fredament el modus operandi dels atemptats vaig arribar sense dificultats a establir un clar paral·lelisme entre els atemptats de Madrid i els de les Torres Bessones de Nova York. I com jo n'hi va haver molts altres. A tots nosaltres se'ns ha restituït la dignitat perquè fins ara hem romàs en un silenci forçat pels bramuls partidaris de la conspiració. A partir d'ara podrem dir ben alt i clar que tenim raó, que qualsevol altra hipòtesi que no es basi en el terrorisme fonamentalista islàmic per explicar aquells atemptats és una falòrnia.

Finalment, sí que hi ha hagut qui ha perdut la poca dignitat que potser encara li quedava. Són aquells que aleshores van voler obstaculutzar l'esdevenir natural de les coses i que després, en fracassar les seves temptatives, han difós fins a la sacietat unes mentides del tot indigeribles amb l'esperança que la seva repetició constant acabaria per donar-los l'aparença de veracitat. Encapçalen la llista José María Aznar, l'aleshores president del Govern, i Ángel Acebes, el seu ministre de l'Interior, per haver volgut manipular la informació de manera partidista quan ocupaven un càrrec públic de màxima responsabilitat que els exigia totalo imparcialitat. Els va al darrere Mariano Rajoy, president del PP i aleshores candidat a la Presidència del Govern, per haver persistit tot aquest temps en la tesi de la conspiració etarra, acusant el Govern de no voler arribar fins al fons de la qüestió, perquè va veure com, en només unes hores, se li escapava una victòria que ja tenia coll avall. Tanquen la llista tots els mitjans d'informació (si és que, vist com ha anat tot plegat, se'n pot dir així) que s'han servit d'un fet tan luctuós per intentar derrocar amb males arts un Govern sorgit d'un procés democràtic. Tots ells faran un paper ben galdós davant la Història.

De vegades costa més, de vegades no tant, però la veritat acaba per sortir a la llum per més que se la vulgui ocultar. El temps sempre posa tothom al lloc que li correspon i, tard o d'hora, els falsejadors sempre han de retre comptes. La tragèdia per a molts d'ells és que quan això passa ja no poden refer el seu honor. Gràcies, Senyories, per haver-nos restituït una dignitat que ens havia estat arrabassada amb males arts.