dilluns, 3 de juliol de 2017

Por qué Will Graham podía haber aceptado sin problemas la invitación alacto ecuménico proLGTB de Madrid.

El pasado sábado, Will Graham, predicador itinerante, colgó en el portal Protestante Digital un artículo titulado «¿Por qué no asistí a la Celebración Cristiana LGTB el viernes pasado?» Me sabe mal tener que decirlo, pero todo el artículo es un despropósito. Mezcla ideas preconcebidas con el mensaje bíblico y lo tuerce de manera descarada.

Un solo ejemplo basta. Nada más empezar su argumentación larga esta frase: "La iglesia es la comunidad de los redimidos, los salvos, los regenerados, los justificados, los santificados, los convertidos, los arrepentidos". Que la iglesia es la comunidad de los redimidos, los salvos, los convertidos y los arrepentidos salta a la luz. Pero que sea la comunidad de los santificados y los regenerados es anti evangélico.

Es decir, ¿solo se puede pertenecer a ella previa santificación y regeneración: después de haber corregido todos y cada uno de los errores que afean el carácter? No es eso la que yo leo en los Evangelios o en Pablo. Jesús acoge a la adúltera, a la samaritana, a María Magdalena (que había sido poseída por siete demonios), al centurión, a Zaqueo, al mal llamado buen ladrón… Llamó al discipulado a Mateo, un publicano; a Judas Iscariote, un terrorista; a Santiago y a Juan, dos individuos de sangre caliente que lo arreglaban todo a sangre y a fuego; a Tomás, un incrédulo donde los haya; a Pedro, que enseguida echa mano de la espada y quien lo negó tres veces… Designó como apóstol a Saulo de Tarso, un fanático perseguidor y asesino de cristianos.

Según el postulado defendido por Graham, ninguno de ellos podría haber entrado en la iglesia… ¿Dónde queda aquí la misericordia de Dios?

Y así hasta el punto final del artículo. No voy a entrar a analizar todos y cada uno de los dislates, porque acabaría aburriendo al lector. Una pena, una verdadera pena…

dimarts, 6 de juny de 2017

Els cristians que fabriquen ateus

Avui m'he trobat aquesta entrada en el bloc personal de John Pavlovitz. Penso que és una bona anàlisi del que pot passar o, pitjor encara, ja està passant. Us en deixo l'enllaç i la tradueixo:


Vaig créixer dins de l'església. Em van ensenyar que el pitjor que li podia passar a algú era que no cregués, que no hi havia res de tan tràgic com una ànima perduda que es condemnava ella mateixa rebutjant Déu. La religió de quan era petit traçava una línia molt nítida i definida entre els qui estaven salvats i els condemnats eternament. El més important, gairebé la única cosa important, era mirar de ser al costat correcte d'aquella línia… I els ateus i els humanistes no tenien cap oportunitat de ser-hi.
Pregunteu-ho a la gent. Els qui no pertanyen a l'església us ho diran: l'amor ja no és la nostra senya d'identitat. Ara han ocupat el seu lloc la condemna, el fanatisme, el judici i la hipocresia. De fet, el cristianisme que hores d'ara domina en bona part dels Estats Units [o del món] no consisteix a atreure els altres a Crist. Ben al contrari, consisteix a repel·lir-los i allunyar-los d'ell. Actuem d'una manera que està en clara oposició a la vida i al ministeri de Jesús. S'entén, doncs, que el resultat siguin persones que s'oposen frontalment a la fe que porta el seu nom.
d'un quilòmetre lluny la pútrida ferum de la falsa religiositat; i, francament, aquesta versió de l'església en fa tanta que fa recular. Les persones en fugen a grapats perquè volen trobar un sentit a les seves vides, una comunitat per poder sentir-se'n part i alguna cosa que s'assembli a l'amor.
Cada persecució de la comunitat LGBT, cada atac gratuït als musulmans, cada decisió perjudicial per al planeta, cada retallada dels drets civils no fan altra cosa que empènyer més persones a abandonar el cristianisme. Mentrestant, els predicadors famosos i els cristians de professió es piquen el pit en públic i es lamenten per les multituds que s'allunyen de Déu alhora que s'obliden que ells són la causa d'aquest èxode.

Un dia, no trigarà gaire, aquests mateixos religiosos miraran al seu voltant i es lamentaran pels edificis buits i la irrellevància d'una església que haurà esdevingut inútil per al món. Aleshores es preguntaran per què i en culparan la cultura corrupta, els mitjans de comunicació liberals o el rebuig dels valors bíblics, fins i tot el mateix diable; però res de tot això en serà la causa real.

No, la raó per la qual l'església aviat es trobarà al caire de l'abisme de l'extinció i la irrellevància serà que els qui havien rebut l'encàrrec, la missió, de perpetuar al món l'amor de Jesús han perdut el cap de manera espantosa i no han donat al món cap més opció que buscar la bondat, el propòsit i la veritat en qualsevol altre lloc. Aviat aquests cristians es preguntaran per què la humanitat ha rebutjat Jesús i nosaltres els recordarem aquells dies i els assegurarem que no ha rebutjat Jesús; només és que no en va trobar cap traça als bancs de l'església.

dimarts, 7 de febrer de 2017

Rajoy va convertir el 9-N en la pitjor derrota de l’Estat

Les coses no són el que són per elles mateixes sinó que sovint depenen de molts factors externs i incontrolables. El 9-N, com a objecte polític difícilment identificable, és un cas paradigmàtic de fenomen mutant. El procés participatiu que va substituir la consulta podria haver passat a la història com una més de les multitudinàries manifestacions dels catalans a favor del dret a decidir, canviant la cadena humana per una votació massiva. Una gran però innòcua performance, que és el que va fer que Junqueras arrufés el nas en aquell moment. Però ves per on que va ser Mariano Rajoy, amb el seu segon recurs, en aquest cas contra el procés participatiu, el que va convertir el 9-N en alguna cosa més, en una iniciativa que desafiava el TC i que al capdavall es va convertir en la pitjor derrota de l’Estat des de l’aprovació de la Constitució.
En realitat les coses podrien haver anat d’una altra manera perquè en un primer moment el PP va optar per minimitzar el nou 9-N. Però la pressió dels seus i la por a ser humiliats públicament els va portar a mossegar l’esquer hàbilment llançat per Mas. Sense aquell recurs presentat el 31 d’octubre del 2014 el 9-N no hauria tingut tant de ressò internacional, ahir no hauria començat cap judici i Mas no seria un símbol per a bona part dels catalans. Va ser un gol per l’escaire perquè l’Estat va patir una desfeta severa i inesperada, que va donar pas a una digestió difícil en què el ressentiment es va imposar a la intel·ligència. Després de l’exhibició de participació i civisme, i la compareixença triomfal de Mas en quatre idiomes, Rajoy va tenir una segona oportunitat per girar full. Però un cop més, va picar. No va poder resistir la sensació que els havien pres el pèl que es va instaurar a la Moncloa. L’estómac, i no el cervell, va prendre el comandament.
La judicialització del procés 
El camí de la judicialització del procés només pot provocar maldecaps a Rajoy, ja que no obté els efectes dissuasoris buscats i sí que catalitza el suport a la causa. Ara mateix hauria d’estar pregant perquè Mas, Rigau i Ortega fossin absolts per rebaixar així la tensió, i a Madrid ja se senten veus en aquesta línia, però no és segur que Rajoy hi estigui d’acord. Darrere el seu posat afable, s’hi amaga algú que no perdona fàcilment. I ara mateix sembla més disposat a córrer el perill d’una acceleració del procés que a admetre que es va equivocar i afrontar un ridícul espantós. Darrere de l’error del 31 d’octubre del 2014, doncs, se n’hi han anat sumant d’altres en cadena.
Les virtualitats del 9-N
Però, a més a més, vist en perspectiva sobre el que ha de venir, el 9-N va tenir un seguit de virtualitats que haurien de preocupar l’Estat. La primera és que va demostrar que el corpus independentista, i una mica més enllà, no es va acovardir a l’hora de participar en una reivindicació de legalitat dubtosa o almenys discutible. El TC ja no fa por. La segona és que la societat civil sobiranista està en condicions de treballar colze a colze amb les institucions per organitzar mobilitzacions massives i fer-ho amb ordre i eficàcia suïsses. Si se sumen els dos factors s’entén millor en què pot consistir l’etapa final del procés. Perquè en tots els escenaris possibles sempre hi ha una constant: Madrid sempre respon i envesteix quan li ensenyen l’estelada.