dimarts, 6 de juny de 2017

Els cristians que fabriquen ateus

Avui m'he trobat aquesta entrada en el bloc personal de John Pavlovitz. Penso que és una bona anàlisi del que pot passar o, pitjor encara, ja està passant. Us en deixo l'enllaç i la tradueixo:


Vaig créixer dins de l'església. Em van ensenyar que el pitjor que li podia passar a algú era que no cregués, que no hi havia res de tan tràgic com una ànima perduda que es condemnava ella mateixa rebutjant Déu. La religió de quan era petit traçava una línia molt nítida i definida entre els qui estaven salvats i els condemnats eternament. El més important, gairebé la única cosa important, era mirar de ser al costat correcte d'aquella línia… I els ateus i els humanistes no tenien cap oportunitat de ser-hi.
Pregunteu-ho a la gent. Els qui no pertanyen a l'església us ho diran: l'amor ja no és la nostra senya d'identitat. Ara han ocupat el seu lloc la condemna, el fanatisme, el judici i la hipocresia. De fet, el cristianisme que hores d'ara domina en bona part dels Estats Units [o del món] no consisteix a atreure els altres a Crist. Ben al contrari, consisteix a repel·lir-los i allunyar-los d'ell. Actuem d'una manera que està en clara oposició a la vida i al ministeri de Jesús. S'entén, doncs, que el resultat siguin persones que s'oposen frontalment a la fe que porta el seu nom.
d'un quilòmetre lluny la pútrida ferum de la falsa religiositat; i, francament, aquesta versió de l'església en fa tanta que fa recular. Les persones en fugen a grapats perquè volen trobar un sentit a les seves vides, una comunitat per poder sentir-se'n part i alguna cosa que s'assembli a l'amor.
Cada persecució de la comunitat LGBT, cada atac gratuït als musulmans, cada decisió perjudicial per al planeta, cada retallada dels drets civils no fan altra cosa que empènyer més persones a abandonar el cristianisme. Mentrestant, els predicadors famosos i els cristians de professió es piquen el pit en públic i es lamenten per les multituds que s'allunyen de Déu alhora que s'obliden que ells són la causa d'aquest èxode.

Un dia, no trigarà gaire, aquests mateixos religiosos miraran al seu voltant i es lamentaran pels edificis buits i la irrellevància d'una església que haurà esdevingut inútil per al món. Aleshores es preguntaran per què i en culparan la cultura corrupta, els mitjans de comunicació liberals o el rebuig dels valors bíblics, fins i tot el mateix diable; però res de tot això en serà la causa real.

No, la raó per la qual l'església aviat es trobarà al caire de l'abisme de l'extinció i la irrellevància serà que els qui havien rebut l'encàrrec, la missió, de perpetuar al món l'amor de Jesús han perdut el cap de manera espantosa i no han donat al món cap més opció que buscar la bondat, el propòsit i la veritat en qualsevol altre lloc. Aviat aquests cristians es preguntaran per què la humanitat ha rebutjat Jesús i nosaltres els recordarem aquells dies i els assegurarem que no ha rebutjat Jesús; només és que no en va trobar cap traça als bancs de l'església.

dimarts, 7 de febrer de 2017

Rajoy va convertir el 9-N en la pitjor derrota de l’Estat

Les coses no són el que són per elles mateixes sinó que sovint depenen de molts factors externs i incontrolables. El 9-N, com a objecte polític difícilment identificable, és un cas paradigmàtic de fenomen mutant. El procés participatiu que va substituir la consulta podria haver passat a la història com una més de les multitudinàries manifestacions dels catalans a favor del dret a decidir, canviant la cadena humana per una votació massiva. Una gran però innòcua performance, que és el que va fer que Junqueras arrufés el nas en aquell moment. Però ves per on que va ser Mariano Rajoy, amb el seu segon recurs, en aquest cas contra el procés participatiu, el que va convertir el 9-N en alguna cosa més, en una iniciativa que desafiava el TC i que al capdavall es va convertir en la pitjor derrota de l’Estat des de l’aprovació de la Constitució.
En realitat les coses podrien haver anat d’una altra manera perquè en un primer moment el PP va optar per minimitzar el nou 9-N. Però la pressió dels seus i la por a ser humiliats públicament els va portar a mossegar l’esquer hàbilment llançat per Mas. Sense aquell recurs presentat el 31 d’octubre del 2014 el 9-N no hauria tingut tant de ressò internacional, ahir no hauria començat cap judici i Mas no seria un símbol per a bona part dels catalans. Va ser un gol per l’escaire perquè l’Estat va patir una desfeta severa i inesperada, que va donar pas a una digestió difícil en què el ressentiment es va imposar a la intel·ligència. Després de l’exhibició de participació i civisme, i la compareixença triomfal de Mas en quatre idiomes, Rajoy va tenir una segona oportunitat per girar full. Però un cop més, va picar. No va poder resistir la sensació que els havien pres el pèl que es va instaurar a la Moncloa. L’estómac, i no el cervell, va prendre el comandament.
La judicialització del procés 
El camí de la judicialització del procés només pot provocar maldecaps a Rajoy, ja que no obté els efectes dissuasoris buscats i sí que catalitza el suport a la causa. Ara mateix hauria d’estar pregant perquè Mas, Rigau i Ortega fossin absolts per rebaixar així la tensió, i a Madrid ja se senten veus en aquesta línia, però no és segur que Rajoy hi estigui d’acord. Darrere el seu posat afable, s’hi amaga algú que no perdona fàcilment. I ara mateix sembla més disposat a córrer el perill d’una acceleració del procés que a admetre que es va equivocar i afrontar un ridícul espantós. Darrere de l’error del 31 d’octubre del 2014, doncs, se n’hi han anat sumant d’altres en cadena.
Les virtualitats del 9-N
Però, a més a més, vist en perspectiva sobre el que ha de venir, el 9-N va tenir un seguit de virtualitats que haurien de preocupar l’Estat. La primera és que va demostrar que el corpus independentista, i una mica més enllà, no es va acovardir a l’hora de participar en una reivindicació de legalitat dubtosa o almenys discutible. El TC ja no fa por. La segona és que la societat civil sobiranista està en condicions de treballar colze a colze amb les institucions per organitzar mobilitzacions massives i fer-ho amb ordre i eficàcia suïsses. Si se sumen els dos factors s’entén millor en què pot consistir l’etapa final del procés. Perquè en tots els escenaris possibles sempre hi ha una constant: Madrid sempre respon i envesteix quan li ensenyen l’estelada.

dimarts, 31 de gener de 2017

Mama, tinc por!

Si entre tots no hi posen remei ara que encara no s'ha fet prou fort, la catàstrofe està servida. No sé què m'hi tinc que els Estats Units s'encaminen a marxes forçades cap a una dictadura.

Diuen que la cara és el mirall de l'ànima. Per més que m'esforço per recordar alguna fotografia en què es vegi Donald Trump amb una expressió amable, no ho aconsegueixo. Fins i tot quan somriu el rictus és agressiu. La boca està tensa, comprimida. Sempre té les comissures caigudes i quan parla mostra les dents com un animal de presa que és a punt de clavar mossegada a la seva víctima.

Pel que fa a la mirada, és escrutadora. Els ulls sempre estan mig clucs, com els d'un caçador que fita la presa i n'estudia els moviments amb la intenció d'aprofitar el primer senyal de feblesa per saltar-li al damunt.

Així mateix, el seu llenguatge corporal també és amenaçador. Quan s'asseu mentre li fan una entrevista no es recolza al respatller de la cadira, sinó que manté una postura tensa i avançada cap a l'entrevistador, amb les cames separades i les mans a punt de recolzar-s'hi per si cal aixecar-se d'una revolada.

Per la seva banda, els braços i les mans es mouen sempre amb actituds acusadores i intimidatòries. Tot i que és curiós que rara vegada separi els braços del tronc, com si es volgués protegir els flancs (actitud defensiva). És molt característic d'ell el gest d'aixecar la mà mentre oposa els dits central i polze mantenint l'índex aixecat indicant a qui l'escolta que haurà de fer exactament allò que li està dient, perquè ell sap què cal fer i l'altre és un ignorant.

D'altra banda, les posades en escena són molt reveladores. Ell sempre és al centre, a primera fila, i els altres, els seus suposats col·laboradors, s'han de quedar a un pas darrere d'ell. Quan s'asseu, tot plegat agafa un aire de saló del tron, on ell és el monarca i la resta els seus súbdits. Una mica d'observació revelarà que tot l'entorn està disposat de forma que mirar-lo a ell sigui inevitable.

Ras i curt, més que les seves bretolades, el que realment fa por d'aquest individu és el seu comportament i la manera que té de relacionar-se amb els qui l'envolten: tots sense excepció li han de retre pleitesia. No sóc psicòleg, però intueixo una inseguretat i una ira contra el món descomunals amanides amb un ego desmesurat, una personalitat histriònica, agressiva i, després de veure la reacció de la seva esposa instants abans de jurar el càrrec, amb rampells de maltractador. Que Déu s'apiadi de tots nosaltres, perquè hi veig reproduït un dictador terrible, com tants altres que va donar el segle XX.