No sé ben bé com prendre'm tot l'enrenou que s'està muntant al voltant de les caixes d'estalvis. L'únic que sé és que algú hi deu haver que està molt interessat a desmantellar-les. És que, si no, no m'explico aquests constants ensurts al voltant seu: l'últim, la notícia apareguda al Periódico d'avui en què s'assegura que quatre caixes d'estalvis —Catalunya Caixa i Unnim a Catalunya, la CAM al País Valencià i Nova Caixa Galicia— seran objecte d'intervenció durant aquest estiu.
Des de sempre, les caixes han tingut una funció social, mai no han estat un negoci (o això crèiem, perquè, vistes les polítiques d'alguna d'elles, ningú no ho diria…) i, almenys a Catalunya, la seva implantació i arrelament a la societat han estat molt intensos; fins al punt d'esdevenir un tret diferencial del, per anomenar-lo d'alguna manera, sistema financer català. Sempre han sigut entitats de mida mitjana o reduïda, amb una fidelitat dels impositors a prova de bomba i una obra social que revertia al territori els guanys obtinguts a partir del "negoci" dels diners; de forma que, encara que de manera un tant exigua, redistribuïen la riquesa cap a les classes socials més desafavorides.
Tanmateix, des d'un temps ençà, en relació a les caixes d'estalvis, no se senten més que rumors que, per cert, no són gens tranquil·litzadors: Que si tal caixa ha estat intervinguda, que si tal altra potser no té prou líquid per fer front a les possibles exigències puntuals, que si ara cal augmentar el core capital per garantir-ne la solvència de totes elles (manera molt sibil·lina de dir que no són solvents)… En canvi, dels seus competidors més directes, els bancs —entitats l'única finalitat dels quals és guanyar diners i acumular-los en unes poques butxaques a costa dels dipòsits i els préstecs "graciosament" concedits a una classe mitja cada cop més escanyada pels deutes— ningú en diu pestes; i això que ells també han rebut de l'Estat quantitats ingents de diners amb la finalitat de sanejar-los i incentivar la circulació de capitals.
Ah, però és que els bancs són cosa apart. Són intocables, immunes a les exigències de prudència que haurien de caracteritzar qualsevol entitat que es dediqui a gestionar fons d'altri. Tant li fa que estiguin en situació de virtual fallida tècnica; els seus directius perceben unes primes i uns incentius exorbitants tot i haver-los dut al caire de l'abisme. I no només això, sinó que, en lloc d'esdevenir corretja de transmissió i transferir els diners lliurats per l'Estat al corrent inversor general per tal d'estimular-ne la circulació i reactivar l'economia, s'han dedicat de manera ben descarada a incorporar-los directament als seus comptes de resultats.
D'altra banda, les caixes d'estalvis detenen una important quota de capital que als grans bancs els aniria de perles si els podessin captar (més dipòsits, més guanys; tants caps, tants barrets); i, de tots és sabut, en els mercats financers, n'hi ha prou amb un rumor per enfonsar la reputació de solvència del més pintat. Per tant, costa ben poc endevinar qui surt més beneficiat de l'ensulsiada de les caixes d'estalvis. Al lector deixo que tregui les conclusions oportunes.
