Escruixit i avergonyit

Així em sento després de conèixer la massacre de la discoteca Pulse d’Orlando, Florida, i la reacció d’alguns que es fan anomenar cristians i que de cristià no en tenen res.

En el seu moment, la notícia de la massacre em va deixar sense paraules. No em cabia al cap que algú arribés a odiar tant unes persones que no estimen com la majoria fins a l’extrem de trobar just el seu assassinat a sang freda.

S’ha dit que l’individu que va assassinar 49 joves i en va ferir més de 50 mentre estaven complint el seu desig de passar una bona estona ballant té vincles amb l’islamisme més extrem. Tanmateix, les seves creences religioses no són rellevants. Sembla ser que el seu pare ha publicat un vídeo a internet mirant d’excusar-lo adduint que tot aquest carnatge fou desencadenat pel fet de veure dos homes fent-se un petó en mig de la via pública.

Ara bé, si tenim en compte les informacions que estan apareixent darrerament, tampoc seria aquesta la causa que va desencadenar la tragèdia. Sembla ser que era un client habitual de la discoteca i que, segons la seva ex muller i alguns amics o coneguts, tenia tendències homosexuals i havia sigut víctima de la intolerància del seu pare. En definitiva, podria ser que darrere de tot plegat hi hagués una homosexualitat no assumida amb l’agreujant de la manca d’acceptació per part de la família i combinada amb una homofòbia religiosa potent.

Davant d’aquest panorama, el mínim que puc fer és sentir una profunda llàstima tant per les 50 víctimes mortals i els 53 ferits com per l’assassí mateix. La pressió de l’entorn hauria sigut tal que, finalment, no la va poder resistir i es va trastocar; amb les conseqüències que tots coneixem.

D’altra banda, si tenim en compte les reaccions de certs sectors del cristianisme, que l’agressor i assassí fos musulmà no té cap mena de rellevància. Més d’un cristià, o més ben dit pretesament cristià, hauria ocupat content i feliç el seu lloc. El fet que fos musulmà només ha servit per dissimular, tot i que de manera molt maldestre, fins a quin punt és esgarrifosa la situació.

Per definició, el discurs oficial estableix que els musulmans són primitius i els cristians som civilitzats. Però, realment ho som, de civilitzats, els cristians? Més aviat diria que no. El sol fet de desitjar la mort d’algú perquè té una orientació sexual, un color de pell, etcètera diferent no és característica de la civilització, almenys en el sentit en que avui dia s’entén.

Però és que, a més, hi ha l’agravant que aquestes persones que es fan dir cristianes es manifesten seguidors d’una doctrina basada precisament en l’amor; una doctrina que jo mateix he acceptat i he assumit com a pròpia. Segons aquesta doctrina hem d’estimar, voler el bé de, fins i tot, els qui ens volen mal. Si aquest és el principi bàsic, com no haurem de voler el bé a unes persones que, només, demanen que se les respecti i se les accepti tal com són?

Així mateix, tots aquests falsos cristians, capitanejats per falsos ministres de levangeli, estan usurpant una funció que tot cristià sap que només correspon a Déu: jutjar la vida de les persones i declarar-ne la salvació o la damnació eterna. Això és una blasfèmia declarada  alhora que demostra una manca d’empatia total envers les víctimes d’una marginació cruel que ja fa masses segles que dura.

Ras i curt, no m’agrada que se’m relacioni amb individus el comportament dels quals és tan execrable. Em sento avergonyit per fins a quin punt s’ha arribat a corrompre el missatge evangèlic de reconciliació. Al cap de dos mil anys continuem on érem, no hem entès res i seguim escorxant vius els qui no s'ajusten a la nostra manera d’entendre la relació de l’home amb la Divinitat. No és d’estranyar que, cada cop més, els bancs de les nostres esglésies estiguin buits. Com podria ser d’altra manera?

Per què ser LGBTI és “el millor que Déu vol” per a les persones LGBTI?

Ja feia mitja hora que m’havia embrancat en una conversa cada vegada més intensa amb el que aleshores era el meu pastor tutor relacionada amb els molts alumnes LGBTI del nostre ministeri estudiantil que, clarament, s’estaven convertint en una font de lleugera incomoditat per algunes persones de més edat preocupades de la comunitat. Després de trenta minuts de llenguatge teològic evasiu, una bona dosi de semàntica subtil i piles i piles de no respostes vagues, ho vaig deixar caure: «Així doncs, què vol que els digui a aquests nois?»

Sense cap ombra d’emoció en el to, va respondre: «Digui’ls que no és el millor que Déu vol per a ells».

Havia sentit aquesta frase centenars de vegades; l’havien dit pastors i predicadors cristians, amics de l’església i pares de la comunitat. L’havia sentit tantes vegades que, de fet, havia esdevingut una mena de soroll de fons religiós que amb prou feines sí percebia. I, tanmateix, en aquell mateix moment em vaig adonar que ja no em sonava bé. Ja no era una resposta prou bona. De fet, s’assemblava més a una mentida, i jo sabia que mai més no tornaria a ser capaç de dir-la a uns nois que patien.

Aquell dia em vaig convertir en un pastor plenament afirmatiu per a les persones LGBTI, tot i que em costaria anys i panys reunir les forces per admetre-ho per a mi mateix, i encara més davant de qualsevol altra persona.

Molt de temps enrere ja m’havia enfrontat als “textos martell” de la Bíblia respecte de l’homosexualitat i havia arribat a la conclusió que eren irrellevants per a la comprensió moderna de la identitat de gènere o l’orientació sexual. No hi havia res d’important a dir sobre el valor moral d’algú que hagi nascut LGBTI. Aleshores, no obstant, vaig començar a adonar-me de les exigències que l’església feia als joves de la comunitat gai, fins i tot fent servir un llenguatge que, a primera vista, semblava compassiu i tolerant. Com el gran poeta James Brown solia dir, «com un ganivet esmussat, no tallaràs. Aixo sí, aconseguiràs fer molt de soroll, però no diràs res».

Dir-li a algú que la seva identitat i orientació “no són el millor que Déu vol” per a ell, en el fons, és una fugida d’estudi astuta, un intent de semblar, alhora, benevolent i ferm, amable però fidel, que s’estima el pecador però es detesta el pecat. En realitat, la frase és un bon espetec de peresa que permet, al qui la diu:

• evitar recórrer a les Escriptures amb cura i reflexió pel que fa als assumptes complexos de la sexualitat;
• passar per alt què ens ha dit la Ciència amb claredat al respecte;
• esquivar el que el desenvolupament pràctic de la declaració significa realment quan es relaciona amb assumptes com la implicació ministerial i les relacions obertes i compromeses per als cristians LGBTI de l’església.

Dit d’altra manera, els qui la diuen a i de la comunitat LGBTI no solen voler dir que aquestes persones visquin una vida que sigui menys valuosa que la que Déu els té destinada (perquè això és impossible de determinar), volen  dir que no estan disposats a rebre plenament a aquelles persones en la seva església sense que abans hagin canviat. En última instància és una devaluació de les persones disfressada d’afirmació: «Estic convençut que Déu vol una vida millor per a tu i, sense cap mena de dubte, si tu vols quedar-te aquí sense cap restricció, t’exigiré que estiguis d’acord amb mi».

Dir-li a un ésser humà que un aspecte fonamental i involuntari de la seva vida no és el millor que Déu vol per a ell el deixa en la tràgica posició de creure que, de forma inherent, és de rang inferior. Obre el camí per a una vida d’autoaversió i de culpabilitat que ofega l’ànima més que no pas li dóna vida. Fa que les persones se sentin excloses de la resta de la seva comunitat de fe, la qual, curiosament, ja té el millor que Déu vol per a ella.

La conseqüència lògica de tal posició es demanar a les persones LGBTI que canviïn, en benentès que se suposi que això funciona, o que romanguin cèlibes. Se’ls obliga a viure una vida mancada d’intimitat, de companyia i de les relacions recíproques més íntimes. No crec que això sigui res que ningú pugui imposar a ningú altre.

En les Escriptures, Jesús diu que ha vingut per tal que puguem tenir una experiència de «vida abundant», però no fa una descripció succinta del que això representa. Per tant, determinar què vol dir per a algú altre seria una irresponsabilitat per part nostra. Déu obra en, al voltant i per mitjà de les persones segons el que ell desitja. En això hi estem tots d’acord.

Vet aquí què sé del que és “el millor que Déu vol” per a les persones:

• El millor que Déu vol per a les persones és que no estiguin aïllades, que no se’ls negui la companyia, que no se les exclogui ni se les accepti amb condicions.
• El millor que Déu vol per a les persones és que siguin autèntiques, que siguin fidels al que són.
• El millor que Déu vol per a les persones és que siguin lliures per estimar i ser estimades, que coneguin i les coneguin, que tinguin cura d’algú i que algú tingui cura d’elles.
• El millor que Déu vol per a les persones és que reconeguin que són la seva viva imatge.
• El millor que Déu vol per a les persones és que puguin passar la vida al costat d’algú que estimen.
• El millor que Déu vol per a les persones és que puguin participar plenament de la vida d’una església i de la comunitat local que escullin.
• El millor que Déu vol per a les persones és que s’adonin que no carreguen l'estigma del pecat, perquè no és la seva condició per defecte.
• El millor que Déu vol per a les persones és que no s’hagin de barallar constantment amb altres cristians i vèncer-los per tal de poder arribar a Jesús.

Donar per descomptat que la manera com algú estima és matèria de debat per a algú altre és el súmmum de l’arrogància. Mai diré a una persona LGBTI que la seva identitat de gènere o la seva orientació sexual no és el millor que Déu vol per a ella, perquè, ras i curt, no crec que sigui veritat de cap manera. Confio que el Déu que l’ha creat ja sap què és el millor per a ella i li parla amb més claredat d’aquests assumptes que a qualsevol altre.

Pel que a mi respecta, ja en tinc prou en la vida de dedicar les meves energies a determinar què és el millor que Déu vol per a mi i, si haig de creure Jesús, tot comença i acaba amb estimar tothom tal i com jo vull que m’estimin. Ara, vosaltres, aneu i feu el mateix.

Traducció de l'article «Why Being LGBTQ Is “God’s Best” for LGBTQ People» de John Pavlovitz, publicat al blog de l'autor el dia 4 d'abril de 2016.

Ser “adventista cultural” no és res de dolent

Dilluns passat, 25 d'abril, vaig trobar aquest article. Em va semblar de prou interès com per prendre'm la molèstia de traduir-lo.

Què vol dir ser  “adventista cultural” i per què és una expressió que val la pena de considerar? És un concepte sociològic manllevat del judaisme, “jueu cultural”, on serveix per distingir les persones nascudes i educades en l’ètnia jueva però que ja no creuen en Déu dels jueus  “practicants” que connecten amb la fe jueva. Va sorgir després del genocidi massiu de jueus, produït durant els anys trenta i quaranta del segle passat, que va instigar la pregunta teològica: «Com és possible que Déu hagués permès que un horror tal colpís els seus fidels creients?»

Qüestió bàsica és determinar si la transferència de concepte funciona de veritat. Els adventistes han sigut objecte de persecució per causa de la seva fe, però mai a l’escala (ni tan sols mesurada per càpita) del poble jueu. És clar que el concepte  “adventista cultural” ha de ser modificat i que no pot ser un calc del concepte original de  “jueu cultural”.

Potser el concepte més proper seria el dels joves adults amish que abandonen la vida dins la seva comunitat, alguns per unir-se a les congregacions cristianes conservadores independents que proliferen al voltant de les colònies amish i d’altres per engrossir les files del gran grup majoritari de nordamericans creients “sense església”. La recerca ha demostrat que solen mantenir una xarxa informal de relacions amb altres persones que també han deixat la vida amish en un intent de tenir alguna mena de vincle amb les seves famílies malgrat les normes que tenen a veure amb l’“abandonament”. Al mateix temps, s’esforcen per construir-se una vida que estigui d’acord amb el que seria un nordamericà mitjà.

El moviment adventista no ha desenvolupat una cultura tan forta com la dels amish. Els adventistes estan més oberts al que es podria anomenar l’exterior i no es comporten tant com una secta separatista com els amish; però, si algú ha crescut en una família adventista, sap que hi ha una cultura adventista. La dieta vegetariana, pautes de conducta per observar el dissabte, un llenguatge denominacional típic, escoles adventistes, el club de conqueridors en lloc dels casals escoltes, la proliferació d’organitzacions adventistes i un sentit de ser diferent molt marcat són constructes de la cultura adventista. A més, si s’ha crescut a Loma Linda o a Glendale, Califòrnia; o a Berrien Springs, Michigan; o a Collegedale, Tennessee; o a College Place, Washington; o a qualsevol altra de les comunitats adventistes que hi ha escampades pel planeta, tot això serà més que evident.

«Ellen White diu que aniré a l’infern»

Un home que havia crescut en una família adventista amb qui, fa anys, vaig dinar va somriure quan ho va dir. Sabia que no era una veritat literal, sino que era una broma per a “iniciats”, perquè Ellen White no creia en la idea cristiana convencional de l’infern. Però era el seu assentiment a la sensació ben real de profunda desaprovació i desconnexió que algú pot tenir si ha crescut en una família adventista, ha anat a escoles adventistes, s’ha casat amb algú altre que també va ser educat en l’adventisme i, després de tot això, arriba el moment que necessita deixar d’anar a l’església o fins i tot demanar-ne la baixa com a membre. Aleshores, la gent que més sovint fa servir l’expressió: «La germana White diu…» solen ser els qui aixequen la paret més gruixuda i més alta.

Tot això són elements que es consideren de cultura. Vegeu el vell llibre de text d’Antropologia 101 que aguanta alguna cosa al fons d’un armari qualsevol o s’està en un racó de la prestatgeria. Totes les religions són una dimensió de la cultura o una mena de cultura. En religió, molt del que pensem que és important es una creació humana, no pas una exigència de l’Altíssim.

Per tant, ¿qui és, precisament, adventista  “cultural”? ¿Ho és qui va ser educat com a adventista, coneix bé la cultura adventista i fins i tot se sent força còmode amb molts dels seus aspectes, però ja no es creu tot el que li van ensenyar quan era nen? ¿O potser ho és la persona que, massa sovint, argumenta: «Ellen White diu…» i fa que ens sentim com si haguéssim d’anar a una mena d’infern definit amb precisió mil·limètrica?

Una part del procés de maduració cap a l’edat adulta és arribar al punt en què s’és capaç de reconèixer les febleses i les limitacions dels pares i, malgrat tot, encara se’ls estima amb tota profunditat i plenitud. No hi ha res que, per tal de ser fidels a la seva memòria, ens exigeixi que siguem un clon dels nostres pares.

Francament, si hi ha res que em tregui de polleguera és que algú em digui que algú altre «no és un adventista de veritat». Doncs, mireu, tinc notícies per a tots ells. Aquesta actitud enjudiciadora no té res a veure amb el cristianisme. Em vénen ganes de dir-los: «No tens ni idea del que li passa al cor. Déu no et va donar el dret de fer aquesta mena de declaracions». I, tanmateix, crec que també cal ser amables amb aquesta mena de persones.

La idea que només hi ha una manera correcta de ser adventista es tan antiadventista com sembla. Fins als anys trenta del segle passat, la denominació no tenia Manual d’Església. Les seves declaracions doctrinals no van ser aprovades oficialment fins l’any 1980. Durant la major part de la història de l’Església Adventista del Setè Dia, sobretot en els seus inicis, els creients eren lliures de creure el que pensessin que era oportú. En la actualitat, en algunes qüestions ètiques molt importants, tals com per exemple l’avortament o causar la mort de les persones durant una guerra, la posició oficial de la denominació es deixar llibertat de consciència als membres.

Si algú vol provar de convèncer-vos que crear-vos la vostra pròpia opinió sobre quan observar el manament que parla de matar, però que hi ha aspectes que tenen menys conseqüències que hauríeu d’observar d’una certa manera, aquesta persona, senzillament, está faltada de credibilitat i de racionalitat. És evident que no parla de part de Déu, l’autor de la raó.

Com ha sigut el vostre viatge espiritual?

La vida és un viatge. Ningú us demana si voleu començar-lo i, abans que us desperteu i us adoneu de què us està passant, una bona part de la realitat ja està definida sense que hi pugueu fer res. Cadascú de nosaltres ha de seguir el seu viatge espiritual quan ens hem d’enfrontar a aspectes com les relacions, la moral, com ser creatius i productius, gaudir de la família i dels amics i pensar en les grans qüestions. Tots nosaltres tenim l’obligació de respectar el viatge espiritual de les altres persones amb qui entrem en contacte al llarg del nostre camí. Res ni ningú, sobretot tampoc Déu, ens ha atorgat el dret de pensar que nosaltres som més justos que ningú altre.

La veritat real de Jesús és que ens ensenya a estimar-nos els uns als altres, fins i tot als nostres enemics. Estimar una altra persona no vol dir que hi haguem d’estar d’acord. Vol dir que li donem la llibertat per creure el que vulgui i que nosaltres som fidels al que creiem. Permetre que els altres siguin ells mateixos no és cap amenaça per al que som ni per al que creiem.

Adventist Today adopta una visió inclusiva de la comunitat adventista definida com una  “gran tenda”, on tots els adventistes, de la mena que siguin, hi són benvinguts per igual. Si sou un adventista “cultural”, hi sou benvingut. Si sou un adventista “a l’ús”, hi sou benvingut. Si sou un “antic” adventista, hi sou benvingut. Si sou un adventista “molt conservador”, hi sou benvingut. Si no teniu gaire clar què sou o fins i tot si esteu segur que no se us pot definir segons cap arquetip adventista però llegir l’Antic Testament us interessa prou, també sou benvingut. Que Déu us beneeixi, passavolant amic meu.

Permeteu-me que m’adreci als líders de l’església que pensen que la manera de construir-la és mostrar menyspreu pels adventistes “culturals”. Tinc notícies per a vosaltres: És contraproduent. Ni tan sols és cristià ni just. És de maleducats.

Monte Shalin és director executiu de l’Adventist Today Foundation, l’organització sense ànim de lucre que publica Adventist Today. També és columnista habitual i autor de 26 llibres i 122 monografies.

La meva gent

Avui tradueixo un article de John McLarty, pastor adventista del setè dia que té al seu càrrec la comunitat de Green Lake Church of Seventh-day Adventists, Seattle, WA. És una altra veu que s’aixeca contra les absurdes normes i restriccions que l'Església Adventista del Setè Dia imposa als membres de la comunitat LGBT. El to és directe, gairebé desafiant. És el d’un home que ja n’està fart i tip de tant de patiment innecessari i que, a més, veu l’evangeli amb uns ulls que intenta mantenir lliures de prejudicis. Juntament amb la «Carta oberta d’un pastor adventista a la comunitat LGBT», que ja vaig traduir fa unes setmanes, i el que vaig publicar el 7 de juliol de l’any passat, «L’església i les sexualitats “diferents”: Proposta per a una bona relació», és una lectura més que aconsellable si el que es vol és reflexionar de manera honesta, sincera i tan lliure de prejudicis com sigui possible sobre la qüestió de l’orientació sexual i la identitat de gènere a l’església, entesa aquesta com a comunitat de creients. Al pie tenéis la versión en español.

No. No ho faré. No us molesteu a demanar-m’ho. No ho penso fer. Ja sé què diu el Manual de l’Església. Ja conec la tradició. Ja conec els textos bíblics. Ja sé que els qui m’exigeixen que ho faci parlen des d’una convicció venerable i de fa molts anys. Ho entenc tot. Però no ho faré. No penso tancar la porta als meus fills. No diré a cap d’ells: «No ets de la meva gent».

Durant anys i panys, a la meva parròquia hi ha hagut gent que mai va deixar els bolquers, que mai van dominar el llenguatge i mai es van batejar. I, tanmateix, són els meus fills. Si van a l’infern, jo hi aniré amb ells. Si al cel no hi tenen lloc, el cel no m’interessa. Com pot ser un lloc el paradís si els meus fills en queden exclosos perquè no són capaços de dur a terme les tasques necessàries, si no poden obtenir les credencials que s’exigeixen?

A la meva parròquia hi ha hagut gent que ha patit maltractaments sota de l’art que penja de les parets de l'edifici i a les cuines dels empleats de l’església. Els efectes que aquells maltractaments han tingut a llarg termini van crear barreres a la mena de fe que celebrem correctament. Aquelles víctimes dels maltractaments no són cap “cristià modèlic”. Però segur que no us imagineu que jo els etiquetaré dient que “no són de la meva gent”. Ni que declararé que “no són benvinguts”. Oi que no?

En l’ampli cercle que anomenem església també he conegut maltractadors. Homes i dones que, amb crueltat, han maltractat infants, tant sexualment com de qualsevol altra manera. Alguns han acabat entre reixes com es mereixien. Em van trencar el cor. Són fills i filles de Déu, deformes, que van fer mal als més joves. De vegades desitjaria no haver-los conegut, no haver vist les seves cares sabent què havien fet. Potser us imaginareu que podria justificar el fet de renegar d’ells perquè conec i estimo les seves víctimes, però m’hi nego. Tots són dels meus.

Entre els meus coneguts hi ha metges que han perdut tant la seva llicència com, potser, el cap i, amb tota certesa, la religió de la seva infantesa. I en renegaríeu? Ara que, més que mai, necessiten una llar que no poden perdre? Ara que necessiten que tinguin cura d’ells després d’anys d’haver tingut cura ells dels altres? Potser els pacients no estan segurs en les seves mans, per això se’ls ha de retirar la llicència. Ho entenc. Però, de veritat, penseu que jo seria capaç d’afegir-hi les terribles paraules: «No ets un de nosaltres»? No m’ho demaneu, perquè no ho penso fer.

En la meva congregació hi ha experts en Bíblia, teòlegs i científics a qui els seus estudis empenyen a dissentir en algun punt o altre de les creences adventistes. La seva infantesa, la seva educació, els seus avis i cosins i la seva identitat nuclear són tots adventistes. Quan era jove van ser primer els meus mestres i després els meus germans. Ara, cada vegada més, són els meus fills. Us penseu que jo, que tinc les arrels ben endins d’aquesta comunitat, pugui afegir la meva veu a les denúncies que, estridents, s’aixequen contra ells? Us podeu imaginar que jo em pugui afegir a aquest cor que els condemna a l’ostracisme? Sabeu que no. No puc.

Si heu arribat tan lluny amb mi, acompanyeu-me una mica més. Què hem de dir dels meus fills que lluiten amb les qüestions d’identitat de gènere i d’orientació sexual? Parlaré dels homes, perquè en conec millor les històries. Si un dels meus fills ha nascut gai, voldreu que digui les paraules d’excomunió o desfraternització: «No ets de la meva gent»?

Heu escoltat la seva història? Heu sentit parlar de la seva cerca incessant i desesperada per trobar una cura? Us feu càrrec del dolor del dejuni i les visites al psiquiatre i a “especialistes del canvi” cristians? Us podeu imaginar la seva esperança desesperada per ser ungits, perquè, amb tota seguretat, aquesta vegada Déu dirà sí a una vida d’oració i farà que siguin com els altres homes? Us heu assegut amb ells en aquell moment d’incertesa al capdamunt de l’arc de l’esperança, temorosos de preguntar-se si, des d’aquell moment, el camí serà ascendent o descendent, si estaran guarits o no? Aleshores ve el moment escruixidor en què es manifesta la revelació fulminant. Déu ha dit que no. Potser vosaltres, després d’haver sentit tots els detalls d’aquestes històries i d’haver plorat amb ells sigueu capaços de reclamar el zel religiós que us permetrà pronunciar el veredicte d’excomunió. Jo no puc, ni vull.

Les polítiques oficials de la nostra denominació exigeixen que donem la benvinguda als homosexuals amb la condició que facin vot de castedat o, en cas contrari, els rebem només com a visitants. L’exigència d’un celibat perpetu és una prescripció gairebé tan cruel com les exigències, ara desacreditades, de “canvi”. Hi ha qui ho pot fer. Hi ha persones, tant heterosexuals com homosexuals, per a qui això és una vocació divina. Però les polítiques denominacionals van ser aprovades per grups d’homes d’edat avançada que fa anys que són casats. Van aprovar la imposició als altres d’una càrrega que ni un sol instant havien contemplat per a ells mateixos. Per a la majoria de nosaltres la prescripció del celibat vitalici és tan realista com pretendre pujar una muntanya molt alta descalços i vestits només amb uns pantalons curts i una samarreta. No neguem que sigui possible, sinó que això queda fora del nostre abast, tant per a nosaltres com per als nostres amics i els nostres fills.

Per tant, no ho diré. No exclouré del banquet de benvinguda de Jesús els meus fills que són gais. No els imposaré una càrrega que jo mateix no consideraria mai de suportar. Estic compromès personalment en donar-los una benvinguda càlida alhora que els demano la mateixa mena de continença sexual que esperem els uns dels altres: fidelitat.

Convido els membres d’aquesta congregació que vinguin i m’acompanyin en donar la benvinguda als qui tenen una identitat sexual o de gènere poc corrent. Celebrem l’ideal humà descrit a les històries de la creació del Gènesi: un home i una dona junts per sempre més en una unió feliç de la que en neixen fills. En un món perfecte la gent viuria així. També ens unim a Déu en la compassiva adaptació a les realitats d’aquest món. Ja al Gènesi no totes les unions entre un home i una dona són felices. No totes les unions són monògames. I això mateix passa al nostre món. No totes les parelles tenen fills. No tots els adults es casen. I no per això condemnem a l’ostracisme les persones la vida de les quals s’allunya de l’ideal. Davant dels problemes humans, ens adaptem a les solucions pràctiques que es queden curtes respecte de l’ideal. Algunes relacions esdevenen tan tòxiques que el divorci és millor que el matrimoni. En l’antiguitat, aquesta mena de practicitat s’expressava en lleis relacionades amb la poligàmia i el matrimoni per levirat com una manera d’assegurar-se que cap dona quedava sense suport ni protecció.

En el nostre món arribem a destinar subvencions per a les persones solteres, una categoria d’existència humana no apareix enlloc de la història bíblica. Tothom qui surt a la Bíblia formava part d’una família. Algunes arribaven a ser fortament disfuncionals. Em ve al cap la de Jacob amb les seves quatre esposes i els seus dotze fills i una filla. Però ningú era solter, no en el sentit modern del terme. Ningú tenia un apartament per a ell tot sol. A Seattle, per contradictòria que la idea pugui semblar, el quaranta per cent de les famílies ho són d’una persona que viu sola a casa seva. I, no obstant, estem encantats de rebre totes aquestes persones en la vida de la nostra església.

Tanmateix, segons el manual de la denominació, si un home no és adequat per al matrimoni en el sentit tradicional, li hem de dir: «Fes vot perpetu de castedat o sentiràs com et diem que no ets de la nostra gent».

No ho puc fer. No ho vull fer.

Som una congregació adventista. Les congregacions no fan doctrina. Això correspon al conjunt dels membres de l’església mundial. Però sí que prenem decisions que tenen a veure amb la pertinença o no a l’església. Podem oferir-la als nostres germans i germanes, als nostres fills i filles que Déu ha cridat per tal que formin part de l’Església Adventista sense demanar-los que compleixin alguns estàndards o models d’humanitat teòrics. Podem aprendre i créixer junts.

Us demano que em feu costat i, junts, diguem a tots els fills de Déu: «Sou de la nostra gent. Sou els meus germans i germanes. Els meus fills. Tots sense excepció».

Article publicat al bloc de l’autor el 9 de març de 2016.

Aquí va la versión en español. Firma el artículo John McLarty, pastor adventista del séptimo día que tiene a su cargo la comunidad de Green Lake Church of Seventh-day Adventists, Seattle, WA. Es otra voz que se levanta contra las absurdas normas y restricciones que la Iglesia Adventista del Séptimo Día impone a los miembros de la comunidad LGBT. El tono es directo, casi desafiante. Es el de un hombre que está más que harto de tanto sufrimiento innecesario y que, además, ve el evangelio con una mirada que intenta mantener libre de prejuicios. Junto a la «Carta abierta de un pastor adventista a la comunidad LGBT», que traduje hace unas semanas, y el artículo que publiqué el 7 de julio pasado, «L’església i les sexualitats “diferents”: Proposta per a una bona relació» (“La iglesia y las sexualidades ‘diferentes’: Propuesta para una buena relación”), cuya versión en español tengo en formato PDF a disposición de quien esté interesado en ella, es una lectura más que aconsejable si lo que se quiere es reflexionar de manera honesta, sincera y tan libre de prejuicios como sea posible sobre la cuestión de la orientación sexual y la identidad de género en la iglesia, entendida esta como la comunidad de todos los creyentes.

No. No lo haré. No os molestéis en pedírmelo. No pienso hacerlo. Ya sé qué dice el manual de Iglesia. Ja conozco la tradición. Ja conozco los textos bíblicos. Ya sé que quienes me exigen que lo haga hablan desde una convicción venerable y de muchos años. Lo entiendo todo. Pero no lo haré. No pienso cerrarle la puerta a ninguno de mis hijos. A ninguno le diré: «No eres de mi gente».

Durante muchos años, en mi parroquia ha habido gente que nunca consiguió dejar los pañales, que jamás llegó a dominar el lenguaje y tampoco se bautizó. Con todo, son mis hijos. si van al infierno, yo voy a ir con ellos. Si no tienen un lugar en el cielo, el cielo no me interesa. ¿Cómo puede ser el paraíso un lugar del que mis hijos quedan excluidos porque no son capaces de desempeñar las tareas que se les piden, si no pueden obtener las credenciales exigidas?

En mi parroquia ha habido gente que sufrió malos tratos debajo del arte que cuelga de las paredes del edificio y en las cocinas de los empleados de la iglesia. Los efectos que aquellos malos tratos han tenido a largo plazo establecieron barreras a la clase de fe que celebramos correctamente. Aquellas víctimas de malos tratos no son “cristianos modélicos”. Pero seguro que no os imagináis que yo vaya a etiquetarlos diciendo que “no son de mi gente”.  Ni tampoco que vaya a declarar qu “no son bienvenidos”. ¿Verdad que no?

En el amplio círculo que llamamos iglesia también he conocido maltratadores. Hombres y mujeres que, crueles, maltrataron a niños, tanto sexualmente como de cualquier otra manera. algunos acabaron entre rejas, como merecían. Me partieron el corazón. Son hijos e hijas eformes de Dios que hicieron daño a los más jóvenes. A veces desearía no haberlos conocido, no haber visto sus caras sabiendo qué habían hecho. Quizá os imaginaréis que podría justificar el hecho de renegar de ellos porque conozco y amo a sus víctimas, pero me niego. todos son de los míos.

Entre mis conocidos hay médicos que perdieron tanto la licencia par ejercer como, quizás, la cabeza y, con toda seguridad, la religión de su infancia. ¿Renegaríais de ellos? ¿Ahora que, más que nunca, necesitan un hogar que no pueden perder? ¿Ahora que necesitan que cuiden de ellos cuando ellos cuidaron de los demás durante años? Quizá sus pacientes ya no estén seguros en sus manos, por eso se les ha retirado la licencia. Lo entiendo. Pero, ¿de verdad pensaís que yo sería capaz de añadir a eso las terribles palabras: «No eres uno de los nuestros»? No me lo pidáis, porque no pienso hacerlo.

En mi congregación hay expertos en Biblia, teólogos y científicos a quienes sus estudios mueven a disentir en algún punto u otro de las creencias adventistas. Cuando era joven primero fueron mis maestros y después mis hermanos. Ahora, cada vez más, son mis hijos. ¿Pensáis que yo, que estoy profundamente arraigado en esta comunidad, podré añadir mi voz a las denuncias  que, estridentes, se levantan contra ellos? ¿Podéis imaginar que yo vaya a unirme a ese coro que los condena al ostracismo? Sabéis que no. No puedo.

Si habéis llegado tan legos conmigo, acompañadme un  trecho más. ¿Qué diremos de mis hijos que  luchan co las cuestiones de identidad e género y de orientación sexual? Hablaré de los hombres,porque conozco mejor sus historias. Si uno de mis hijos nació gay, ¿querréis que diga las palabras de excomunión o desfraternización: «No eres de mi gente»?

¿Habéis escuchado sus historias? ¿Habéis oído de su búsqueda incesante y desesperada por encontrar una cura? ¿Os hacéis cargo del dolor del ayuno y las visitas al psiquiatra y a “especialistas  del cambio” cristianos? ¿Podéis imaginar su desesperada esperanza por ser ungidos, porque, con toda seguridad, esta vez Dios dirá sí a una vida de oración y hará que sean como los demás hombres? ¿Os habéis sentado con ellos en aquel momento de incertidumbre en la cima del arco de la esperanza, temerosos de preguntarse si, a partir de ese momento, el camino será ascendente o descendente, si estarán curados o no? Y entonces llega el momento demoledor en que se manifiesta la fulminante realidad. Dios dijo que no. Quizá vosotros, después de haber escuchado todos los detalles de estas historias y llorado con ellos seáis capaces de reclamar el celo religioso que os va a permitir pronunciar el veredicto de excomunión. Yo no puedo, ni quiero.

Las políticas oficiales de nuestra denominación exigen que demos la bienvenida a los homosexuales a condición  de que hagan voto de castidad o, en caso contrario, los recibamos solo en calidad de visitantes. La exigencia de un celibato perpetuo es una prescripción casi tan cruel como las exigencias, ahora desacreditadas, de “cambio”. Hay quien puede hacerlo. Hay personas tanto heterosexuales como homosexuales, para quienes esto es una vocación, un llamamiento divino. Pero las políticas denominacionales fueron aprobadas por grupos de hombres de edad avanzada que llevan años casados. Aprobaron la imposición a los demás de una carga que, ni `por un momento, les pasó por la cabeza asumir ellos mismos. Para la mayoría de nosotros, la prescripción del celibato vitalicio es tan realista como pretender que subamos a un monte muy alto descalzos y vestidos solo con una sudadera y unos pantaloncitos cortos. No negamos que sea posible, sino que esto queda fuera de nuestro alcance, tanto para nosotros como para nuestros amigos y nuestros hijos.

Por lo tanto, no lo voy a decir. No excluiré del banquete de bienvenida de Jesús a mis hijos que son gay. No les impondré una carga que yo mismo no estoy dispuesto a soportar. Estoy comprometido personalmente en darles una cálida bienvenida al tiempo que les pido la misma clase de continencia sexual que esperamos los unos de los otros: fidelidad.

Invito a los miembros de esta congregación a venir y acompañarme en la bienvenida a quienes tienen una identidad sexual o de género poco corriente. Celebramos el ideal humano descrito en las historias de la creación del Génesis: un hombre y una mujer juntos para siempre en una u nión feliz de la que nacen hijos.  En un mundo perfecto la gente viviría así. También nos unimos a Dios en la compasiva adaptación a las realidades de este mundo. Ja en el Génesis no todas las uniones entre un hombre y una mujer son felices. No todas las uniones son monógamas. Y eso mismo sucede en nuestro mundo. No todas las parejas tienen hijos. No todos los adultos se casan. Y no por eso condenamos al ostracismo a las personas cuya vida se aleja de ideal. Ante los problemas humanos, nos adaptamos a las soluciones prácticas que se quedan cortas respecto del ideal. Algunas relaciones pueden llegar a ser tan tóxicas que el divorcio es preferible al matrimonio. En la antigüedad, esta clase de practicidad se expresaba con leyes relacionadas con la poligamia y el matrimonio por levirato como una forma de asegurarse de que ninguna mujer quedase sin apoyo ni protección.

En  nuestro mundo no dudamos en destinar subvenciones para las personas solteras, una categoría de existencia humana que no aparece en ninguna parte de la historia bíblica. Todos los que están incluidos en la Biblia formaban parte de alguna familia. Algunas llegaban a ser altamente disfuncionales. Me viene a la cabeza la de Jacob con sus cuatro esposas, sus doce hijos y su única hija. Pero ninguno de ellos estaba soltero, no en el sentido moderno del término. Ninguno tenía un apartamento para él solo. En Seattle, por contradictoria que la idea pueda parecer, e carenta por ciento de las familias están co puestas por una persona que vive sola en su casa. Y, no obstante, estamos encantados de recibir a todas estas personas en la vida de nuestra iglesia.

Sin embargo, según el manual de la denominación, si un hombre no es adecuado para el matrimonio en el sentido tradicional, tenemos que decirle: «Haz voto perpetuo de castidad o te diremos que no eres de nuestra gente».

No puedo hacerlo. No quiero hacerlo.

Somos una congregación adventista. Las congregaciones no hacen doctrina. Eso corresponde al conjunto de los miembros de la iglesia mundial. Pero sí tomamos decisiones que tienen que ver con la membresía de la iglesia. Podemos ofrecerla a nuestros hermanos y hermanas, a nuestros hijos e hijas que Dios ha llamado para que forme parte de la Iglesia Adventista sin pedirles que cumplan algunos estándares o modelos teóricos de humanidad. Podemos aprender y crecer juntos.

Os pido que me apoyéis y digamos a todos los hijos de Dios: «Sois de nuestra gente. Sois mis hermanos y hermanas. Mis hijos. Todos, sin excepción».

Artículo publicado en el blog del autor el 9 de marzo de 2016.

Carta oberta d’un pastor adventista a la comunitat LGBT

Avui m’ha arribat aquesta carta oberta d’un pastor adventista en què reconeix tot el mal que, per culpa de la seva intransigència i de la seva manca de reflexió, ha causat en les persones LGBT que l’envoltaven. Com a creient i com a adventista que sóc em commou la sinceritat i el profund dolor que expressa per haver sigut el responsable, tot i que inconscient fins ara, de tant de sofriment. Malgrat que està datada de fa un any i mig, en tradueixo el text íntegre perquè crec que aquesta hauria de ser la manera majoritària d’entendre el cristianisme. Literalment, aquest home s’ha fet conscient de la biga que tenia a l’ull. Amigos hispanohablantes, la versión en español está al pie.

Estimat amic LGBT,

En primer lloc, deixa’m expressar-te la meva profunda pena per l’actitud que, en el passat, he mostrat envers tu. Tot i que mai no he insultat de paraula ni he infligit cap mal físic a ningú de la teva comunitat, he de confessar que, a mesura que anava creixent, m’anava tornant homòfob i desitjava no tenir res a veure amb tu perquè relacionar-m’hi em feia sentir incòmode. Ara m’adono de fins a quin punt la meva conducta ha sigut insultant i feridora per a tu. La meva posició, a més d’immadura, era pecaminosa. Me’n penedeixo i demano a Déu que em perdoni i també t’ho demano a tu.

Ara veig clar que, per a Déu, tu ets tan valuós com jo. Per tal que Déu t’estimi i t’accepti no et cal canviar l’orientació sexual. Per la meva banda, jo també t’estimo i t’accepto sense que tampoc et calgui fer-ho. Déu no t’exigeix que siguis heterosexual per a entrar al regne del cel. Només et cal tenir una relació amb Jesús (vegeu Joan 17: 3).

Després d’haver-te dit això, alguns donaran per fet que aprovo les relacions entre persones del mateix sexe. Ara mateix, estic segur que has llegit o sentit el que la Bíblia diu sobre aquest tema. Potser t’hagis identificat amb la comunitat LGBT després d’una llarga lluita amb tu mateix que, sovint, ha estat marcada per un sentiment de vergonya i de culpa, i no perquè, pel camí, d’alguna manera no hagis accedit a la informació que la Bíblia té al respecte. Sóc conscient que, ara que esmento la Bíblia, potser revisquis aquells sentiments tan intensos de culpa i vergonya. La culpa i la vergonya no són de Déu, no vénen d’ell; perquè d’ell només en pot venir la convicció, el desig de fer el que és bo i correcte.

Si mai has arribat a creure que no eres prou bo per a Déu, vull que sàpigues que és una gran mentida. De fet, la Bíblia diu que no ets diferent de mi ni de ningú altre que visqui en aquest món. D’una manera o altra, ningú de nosaltres ha arribat a atènyer l’ideal de Déu (vegeu Romans 3: 23). Per això, tot i que entenc que la Bíblia ensenya que l’ideal de Déu per a la humanitat és una unió de per vida entre un home i una dona, també reconec que tots nosaltres no aconseguim arribar a l’ideal de Déu en alguna àrea o altra i que vivim en un món que és molt lluny de l’ideal de Déu. Per tant, No t’enclaustraré en uancategoria separada, diferent de la de ningú altre. Mereixes que et tractin com qualsevol altre, amb compassió i acceptació, no només tolerància.

Com a pastor, vull invitar-te a unir-te a la meva eslésia. Tant li fa quina sigui la teva identitat LGBT. Faré tot el que calgui a fi d’assegurar que t’hi sentis benvingut. Crec que hi trobaràs gent que es preocuparan per tu i t’oferiran la seva amistat genuïna. Tanmateix, cal que sigui sincer, de vegades pot ser que alguns membres facin que et sentis jutjat i condemnat. Això entristeix molt Jesús i també els qui volem seguir el seu exemple. L’únic que et demano és que, si us plau, tinguis paciència amb ells. Tots som pecadors i a tots ens fa mal alguna cosa; per això tendim a automedicar-nos de manera destructiva. Els qui gaudeixen criticant els altres, perquè fa que se sentin millor amb ells mateixos, necessiten desesperadament una relació amb Jesús. Potser el seu comportament extern s’ajusti als estàndards tradicionals de l’església, però, en realitat, tenen el cor molt lluny de Déu. Estic convençut que l’Esperit Sant està treballant en el seu cor; altrament, mai arribaran a reconèixer la seva condició real. Jutgen tothom, no només a tu. Potser pel fet que tu hi siguis contribuiràs a exposar la seva intolerància.

Hi ha qui m’ha preguntat: «I ara, què?» Quan et sentis estimat i acceptat a la meva església, què passarà? Dit d’altra manera, com faré que canviïs la teva conducta, en cas que estiguis en una relació homosexual? La meva resposta és que no és feina meva, de cap de les maneres. Com a pastor, jo no puc canviar ningú. La meva feina és assenyalar Jesús, a tu i a qualsevol altre membre de la meva congregació, i mostrar-te com pots tenir una relació amb ell. El que passi després és cosa vostra, teva i de Déu. Quan la teva relació amb ell creixi, he de confiar que Jesús farà fora de la teva vida tot allò que vulgui ocupar el lloc que només a ell li correspon. Tothom rep el mateix tracte i tu mereixes tenir el mateix espai i la mateixa privacitat.

Si Déu et convenç que les relacions homosexuals no són el seu ideal per a la teva vida, i et cal la meva ajuda, t’aconsellaré que t’adrecis a un professional expert en la matèria. Com bé deus saber, les qüestions relacionades amb les persones LGBT poden arribar a ser molt complexes i són el resultat de la influència de molts factors (espirituals, psicològics, mediambientals i, probablement, biològics). Cada persona és diferent. No estem fets de compartiments separats. Tot està integrat i interconnectat. No tinc els coneixements necessaris en tots aquests àmbits, però em satisfarà acompanyar-te en la teva recerca per seguir Jesús.

Si estar en una relació amb una persona del teu mateix sexe no t’incomoda, respectaré la teva posició, encara que jo vegi l’ideal de Déu de manera diferent. No voldria pas que la meva comprensió teològica respecte de les relacions homosexuals t’impedeixi venir a la meva església. Et tractaré amb la mateixa dignitat amb què jo vull que em tractin. Tu i la teva parella sou éssers humans amb valor etern. Que tu arribis mai a canviar d’idea, o no, respecte de les relacions homosexuals és cosa entre tu i Déu. Si en el teu cas l’Esperit Sant no t’ha convençut perquè canviïs de perspectiva respecte d’aquesta qüestió, no veig que aixó es pugui veure com una rebel·lió contra Déu, perquè Déu coneix el teu cor.

Deixa que ara m’adreci als qui m’acusaran de disculpar el pecat citant-los Jaume 4: 17: «Així, doncs, el qui sap com fer el bé i no el fa, és culpable d’haver pecat» (BCI). Saber què cal fer exigeix la convicció de l’Esperit Sant, no només haver sentit arguments persuasius. Els cristians no sempre estarem d’acord respecte del que està bé o malament. El diàleg farà que aprenguem els uns dels altres. De fet, el diàleg amb la comunitat LGBT m’ha sigut de gran ajuda. Em va caldre molt de temps fins a adonar-me de com la meva actitud envers ells era profundament pecaminosa i havia de canviar.

Oi que els adventistes creiem que en el regne de Déu hi haurà molts cristians que mai no hauran guardat el dissabte (la nostra visió de l’ideal de Déu)? Ningú que hagi sentit parlar del dissabte està exclòs automàticament del cel perquè, a molts, l’Esperit Sant no els ha convençut que canviïn el seu punt de vista respecte d’aquest ensenyament. Ellen White, una dels nostres fundadors, estava convençuda que William Miller se salvarà. Miller mai no va acceptar el dissabte, tot i que  n’hi havien parlat (vegeu Ellen G. White, Early Writings, pàg. 258).

Per tant, no podem donar per segur que ningú estigui en una relació homosexual per rebel·lia contra Déu. Els qui miren les Escriptures i l’ideal de Déu respecte d’aquest tema amb una visió diferent a causa de les seves circumstàncies i les seves experiències no estan perduts de forma automàtica, sempre i quan el seu cor sigui on ha de ser.

Estimat amic LGBT, espero que la meva església pugui ser un lloc segur on tots nosaltres puguem créixer espiritualment. Tots hem de deixar espai a l’Esperit Sant perquè treballi en la nostra vida i en la dels altres. Tot seguint Jesús, no sé com, tots nosaltres canviarem de manera de veure i d’actuar. A cada un de nosaltres ell ens mostrarà què vol dir això en la nostra situació particular. Confio en ell.

Sincerament,

Pastor Sam Millen

Sam Millen és pastor de la Luray Seventh-day Adventist Church a Virginia, a l’Associació Potomac. Va créixer a Austràlia i va anar als Estats Units per estudiar per al ministeri a la Universitat Andrews. Amb la seva esposa Angie tenen un fill de sis anys i dos bessons de dos.

PD del 21 d’agost de 2014: Voldria aclarir un punt. Em sap molt de greu que, quan parlava d’acudir a un professional, hagi pogut semblar que defensava les teràpies de “conversió”.  No era pas la meva intenció. Entenc que voler canviar l’orientació sexual d’una persona es molt perjudicial. Jo només posava de manifest les meves limitacions a l’hora d’aconsellar algú que vulgui abstenir-se de mantenir relacions homosexuals per les seves conviccions teològiques.

Publicat a  Spectrum  el 18 d’agost de 2014.

Aquí va la versión en español por si a alguien le interesa disponer de una traducción de calidad:

Hoy me ha llegado esta carta abierta de un pastor adventista en la que reconoce todo el sufrimiento que, a causa de su intransigencia y su irreflexividad, causó en las personas LGBT que lo rodeaban. Como creyente y como adventista que soy me conmueve la sinceridad y el profundo dolor que expresa por haber sido responsable, aunque inconscientemente hasta ahora, de tanto sufrimiento. A pesar de que está fechado de hace año y medio, traduzco el texto íntegro porque estoy convencido de que esta tendría que ser la manera mayoritaria de entender el cristianismo. Literalmente, este hombre se ha hecho consciente de la viga que le atravesaba el ojo.

Querido amigo LGBT:

Ante todo, quiero expresarte mi más profundo pesar por cómo fue mi actitud hacia ti en el pasado. Aunque nunca insulté verbalmente ni causé herida física alguna a nadie de tu comunidad, confieso que, a medida que fui creciendo, cada vez más, me volví homófobo y me aparté de ti porque tu presencia me incomodaba. Ahora me doy cuenta de hasta qué punto mi conducta fue insultante e hiriente para ti. Mi posición, además de extraordinariamente inmadura, era pecaminosa. Me arrepiento y pido perdón a Dios, y también a ti.

Ahora veo claro que tú tienes para Dios el mismo valor que yo. No tienes que cambiar tu orientación sexual. Dios te ama y te acepta tal como eres; yo también. Dios no te pide que seas heterosexual para que puedas entrar en el reino de los cielos. Basta con que tengas una relación con Jesús (ver Juan 17: 3).

Al decirte esto, algunos darán por sentado que apruebo las relaciones homosexuales. Ahora mismo estoy seguro de que has leído o escuchado qué dice la Biblia sobre el asunto. Es probable que te hayas identificado con la comunidad LGBT después de una larga y penosa lucha contigo mismo, marcada a menudo por el sentimiento de culpa y vergüenza; y esto no porque, de algún modo, a lo largo del camino no hayas llegado a conocer alguna información contenida en la Biblia sobre este tema. Soy consciente de que al mencionarte la Biblia es probable que revivas aquellos intensos sentimientos acusadores. La vergüenza y la culpa no son de Dios, no vienen de él, porque de él solo viene la convicción, el deseo de hacer lo que es bueno y correcto.

Si jamás llegaste a creer que no eras lo suficientemente bueno para Dios, quiero que sepas que eso es una gran mentira. De hecho, la Biblia dice que tú no eres distinto de mí ni de nadie que habite en este mundo. De un modo u otro, ninguno de nosotros ha alcanzado el ideal de Dios (ver Romanos 3: 23). Así, aunque yo entiendo que la Biblia enseña que el ideal de Dios para la humanidad es una unión de por vida entre un hombre y una mujer, también reconozco que, en alguno u otro aspecto, todos nosotros nos quedamos cortos ente el ideal de Dios y que el mundo en que vivimos dista mucho de él. Por tanto, no te encasillaré en una categoría separada, distinta de la de los demás. Mereces que se te trate como a todo el mundo, con compasión y aceptación, no con simple tolerancia.

Como pastor, quiero invitarte personalmente para que te unas a mi iglesia, sea cual sea tu identidad LGBT. Haré todo cuanto esté en mi mano para asegurarme de que te sientes bienvenido. Pienso que encontrarás personas que cuidarán de ti y te ofrecerán su amistad genuina. Sin embargo, seamos sinceros, de vez en cuando es probable que tengas la sensación de que algunos miembros te juzgan y condenan. Eso entristece mucho a Jesús, y también a todos los que queremos seguir su ejemplo. Lo único que te pido es que tengas paciencia con esas personas. Todos somos pecadores a quienes nos duele algo y, por eso, tendemos a automedicarnos de forma destructiva. Quienes disfrutan criticando a los demás, porque así se sienten mejor con ellos mismos, necesitan desesperadamente una relación con Jesús. Puede que su conducta externa se amolde a los estándares tradicionales de la iglesia, pero, en realidad, tienen el corazón muy lejos de Dios. Estoy convencido de que el Espíritu Santo está trabajando en ellos porque, si no, jamás llegarán a reconocer su verdadera condición. Juzgan a todo el mundo. Quizá si tú estás ahí ayudes a poner de manifiesto su fanatismo.

Hay quien me ha preguntado: «Y ahora, ¿qué?» Cuando te sientas amado y aceptado en mi iglesia, ¿qué pasará? En otras palabras, ¿cómo lograré cambiar tu conducta si resulta que estás en una relación homosexual? Mi respuesta es que no es asunto mío. Como pastor no puedo cambiar a nadie. Mi tarea es apuntar a Jesús, a ti y al resto de miembros de mi congregación, y mostrarte cómo puedes tener una relación con él. Lo que suceda luego es cosa tuya y de Dios, de nadie más. Si tu relación con Jesús crece, tendré que confiar que él expulsará de tu vida todo aquello que quiera ocupar el lugar que solo a él corresponde. Todo el mundo recibe el mismo trato y tú mereces disfrutar del mismo espacio y la misma privacidad.

Si Dios te convence de que las relaciones homosexuales no son su ideal para tu vida y tú me pides ayuda, te diré que busques la ayuda de un profesional. Como ya debes saber, las cuestiones relacionadas con la comunidad LGBT pueden ser extremadamente complejas y son resultado de la influencia de muchos factores (espirituales, psicológicos, medioambientales y, probablemente, biológicos). Cada persona es distinta. No estamos formados por compartimentos separados y estancos; todo está integrado. Yo no tengo los conocimientos necesarios en todas esas áreas, pero estaré encantado de andar junto a ti en tu búsqueda para seguir a Jesús.

Si tu relación homosexual no te incomoda, respetaré tu posición (aunque piense que el ideal de Dios es distinto). Por favor, no dejes que mi comprensión teológica sobre las relaciones homosexuales te impida venir a mi iglesia. Te trataré con la misma dignidad con la que yo quiero que se me trate. Tu pareja y tú sois seres humanos y tenéis un valor eterno. Que tú cambies de idea, o no, en lo que a las relaciones homosexuales se refiere es cosa tuya y de Dios. Si se da el caso de que el Espíritu Santo no te ha convencido para que cambies de perspectiva en cuanto a este asunto, no pienso que esa relación homosexual se pueda entender como una rebelión contra Dios. Él conoce tu corazón.

Deja que ahora me dirija brevemente a quienes me acusarán de excusar el pecado citándoles Santiago 4: 17. «Así que comete pecado todo el que sabe hacer el bien y no lo hace» (NVI). Para conocer el bien no basta con haber escuchado cuatro argumentos persuasivos, sino que se necesita la convicción del Espíritu Santo. Los cristianos no siempre estamos de acuerdo en qué es correcto y qué no. Podemos aprender unos de otros mediante el diálogo. El diálogo con al comunidad LGBT me ha sido de grandísima ayuda. Antes de que me diera cuenta de que mi actitud hacia ella era profundamente pecadora pasó mucho tiempo. Tenía que cambiar.

¿Verdad que los adventistas creemos que en el reino de Dios habrá muchos cristianos que jamás guardaron el sábado (nuestra forma de ver el ideal de Dios)? No todos los que hayan oído hablar del sábado están excluidos automáticamente del cielo, porque es probable que el Espíritu Santo no los haya convencido para que cambien su visión al respecto de esta enseñanza. Elena G. de White, una de nuestros fundadores, estaba convencida de que Guillermo Miller se salvará. Miller jamás aceptó el sábado, aunque sí había oído hablar de él (ver Elena G. de White, Primeros escritos, pág. 257).

Por tanto, no podemos presuponer que todas las personas que están en una relación homosexual se han rebelado contra Dios. Quienes miran las Escrituras y el ideal de Dios a través de una lente distinta a causa de sus circunstancias y experiencias personales no se van perder de manera automática, no si tienen el corazón donde tiene que estar.

Querido amigo LGBT, espero que mi iglesia sea un lugar seguro en el que todos podamos crecer espiritualmente. Todos tenemos que dejar espacio para que el Espíritu Santo obre en nuestra vida y en la de los demás. Si seguimos a Jesús, de un modo u otro, nuestra visión y nuestro comportamiento cambiarán. A cada uno le mostrará claramente qué significa en su situación particular. Confío en él.

Sinceramente,

Pastor Sam Millen

Sam Millen es pastor de la Luray Seventh-day Adventist Church, en Virginia, en la Asociación del Potomac. Creció en Australia y se mudó a los Estados Unidos a fin de estudiar para el ministerio en la Universidad Andrews. Junto con su esposa Angie, es padre de un niño de seis años y de dos mellizos de dos.

PD. del 21 de agosto de 2014: Quisiera aclarar un punto: Lamento profundamente que, cuando mencioné la ayuda de un profesional, haya podido parecer que defiendo las terapias de “conversión”. No era esa mi intención. Entiendo que querer cambiar la orientación sexual de una persona es algo extremamente perjudicial. Yo solo señalaba mis limitaciones a la hora de aconsejar a alguien que quiera abstenerse de las relaciones homosexuales por causa de sus convicciones teológicas.

Publicado en  Spectrum  el 18 de agosto de 2014.