Tot aquest sidral de les acampades de protesta va estar molt bé quan va començar. Després, de mica en mica, ha anat degenerant en una cosa que ningú sap ben bé què és. La corda s'ha tensat fins que ha arribat un punt que s'ha trencat.
D'entrada, no aprovo la violència gratuïta. Si és veritat que els mossos han carregat de manera indiscriminada i desproporcionada, és reprovable. D'altra banda, els nostres policies (del cos que siguin) reben una formació prou bona com per poder pensar que no responen amb violència si abans no se'ls ha provocat o no se senten acorralats i en perill. I això és el que sembla que ha passat a la Plaça de Catalunya. Sembla ser que, com sempre sol passar, aprofitant una concentració prou gran de persones descontentes amb la situació, els avalotadors de sempre s'han despatxat a gust i han començat a fer de les seves. Ja va passar altres vegades i tornarà a passar.
D'altra banda, tota aquesta moguda em recorda molt el que va passar a la Universitat de Barcelona ara fa cosa d'un any. Coincidint amb un canvi de Rector, quatre eixelebrats, amb l'excusa de protestar per l'aplicació del Pla Bolonya, van prendre possessió del vestíbul i l'escalinata de l'edifici històric i en van fer el seu feu particular. Tant els feia que allà hi haguessin quadres de gran valor cedits en dipòsit pel Museo del Prado: els marcs els servien per lligar-hi els tendals que feien servir per dormir. Finalment, quan van marxar, allò semblava més una cort de porcs que el temple del saber. I, total, per no aconseguir res de res; perquè, a més que el Pla es va aplicar amb tota la seva extensió, no hi havia un discurs coherent; com tampoc hi ha discurs coherent entre els indignats, que si alguna cosa tenen en comú és que no tenen res en comú; perquè, per més assemblees que facin i presumeixin de transversalitat (gran paraula, aquesta), al capdavall són un grup heterogeni i desarticulat.
No seré jo qui demani cap dimissió. Aquesta situació ja feia dies que es veia venir. L'apropiació d'un espai públic només pot acabar de mala manera. Una cosa és protestar durant dos o tres dies —cosa totalment legítima— i una altra de molt diferent és instal·lar-se en la protesta entorpint els quefers d'altri i apropiar-se d'un espai que, per definició, és d'ús comú a tots els ciutadans, protestin o no.
Com ja he dit en alguna altra ocasió, seure a la voravia i plorar no duu enlloc. Si realment volem un canvi ens l'haurem de fabricar nosaltres mateixos. I la millor manera de fer-ho és posant fil a l'agulla i controlant de prop els polítics perquè no facin allò que més els convé a ells, sinó el que nosaltres necessitem; és a dir, l'abstenció és el malbaratament del nostre dret a decidir. Pel sol fet de no votar ja estem prenent un partit: el del tant-se-me'n-fot, una opció ben coherent per qui diu que està tip de l'actual estat de coses.
