Quan ara fa tres anys va començar aquesta legislatura, semblava que el PSOE havia canviat. José Luis Rodríguez Zapatero s'omplia la boca de frases referents a l'Espanya plural i diversa, va prometre que acceptaria el nou Estatut de Catalunya sense retallar-ne ni una coma de com sortís del Parlament català i semblava que estava disposat a pal·liar el dèficit crònic d'infraestructures i d'inversions públiques de l'Estat que pateix Catalunya. Doncs bé, ara que s'acosta un nou període de precampanya electoral, no estaria malament que fem un repàs, encara que molt succint, de com ha anat tot plegat.
Vejam les infraestructures. Per molt que ara digui que en els darrers anys a Catalunya hi ha hagut el nivell d'inversions més elevat dels últims temps, no puc evitar preguntar-me on an anat a parar i què s'ha fet per millorar la qualitat del dia a dia dels ciutadans. Ens diu la ministra del ram que Barcelona tindrà una terminal aeroportuària i un tren d'alta velocitat que seran l'enveja del món. De què em serveix a mi ser l'enveja del món si no em resolen els problemes dels trens de rodalies? Que potser viuré millor si tenim un tren que ens uneix amb Madrid a 300 km/h si després resulta que la xarxa ferroviària que m'ha d'acostar a casa pateix un col·lapse un dia sí i l'altre també? Senyora ministra, som de bona pasta, però no rucs. El que vostè ens diu és que no hem de plorar perquè tindrem unes joguines molt bufones i molt cares. Per si no se n'ha adonat, molts de nosaltres ja fa anys que vam superar la infantesa. Sense anar més lluny, com s'explica el desgavell que va passar la tarda d'ahir, 3 d'agost, a la sortida de l'estació de Sants? Prop de mig miler de passatgers van haver de passar dues hores i mitja tancats en un tren que havia quedat bloquejat, sense poder obrir les portes i sense ventilació possible perquè les finestres dels vagons no són practicables i l'aire condicionat no funcionava. Incomprensiblement, tant Renfe com Adif van impedir que els bombers acudissin a rescatar uns passatgers que els havien demanat socors perquè ja no confien en els operadors ferroviaris estatals. I, a sobre, Renfe té la barra de dir que la maquinària que va “resoldre” la crisi va funcionar amb precisió suïssa. N'hi ha que són ben hipòcrites! Senyora ministra, imagini's un tren ple com un ou i aturat al mig de la solana una tarda radiant del mes d'agost. Vostè s'hi ha trobat mai? Em sembla que no, em sembla que el servei de rodalies de la Villa y Corte fa temps que no pateix el desori que hi ha a l'àrea de Barcelona. Si fos així, si vostè, o algú pròxim a vostè, patís el calvari que han de patir els usuaris catalans, no parlaria amb tant de triomfalisme com ho fa. I no parlem del daltabaix elèctric que tot just fa una setmana encara patia Barcelona. A fe que sí, que les infraestructures s'han posat al dia.
Hem repassat el capítol infraestructures. Anem a l'Estatut. Estirabots del PP a banda, o Rodríguez Zapatero té les mans lligades o és més fals que un duro sevillà. Cap de les dues opcions el deixa en gaire bon lloc. El Parlament català va aprovar un estatut que satisfeia tots els representats parlamentaris tret dels del PP, com era d'esperar. I quan es diu tots, s'hi inclou el PSC, la marca del PSOE a Catalunya. Què va passar al tràmit a les Corts de Madrid perquè hi clavés el cop de tisora que hi va clavar? On és la promesa de respectar fil per randa el que votés el Parlament? Repeteixo: o se'ns va voler rifar per tal d'obtenir vots o té les mans lligades i no mana tant com ens vol fer creure. Sigui quina sigui la causa, ha fet un trist paperot; al final se li ha vist el llautó.
I abordem la qüestió de la diversitat. En teoria, el PSOE té una estructura federal, segons la qual cada delegació territorial té autonomia de decisió en temes que només l'afecten a ella. Em sobta, doncs, que a Navarra el PSN no tingui prou autonomia per decidir si arriba a un acord amb Nafarroa Bai i Izquierda Unida, i hagi de facilitar que UPN (la marca del PP en aquella comunitat foral) pugui governar amb la seva abstenció. La raó que es dóna des de l'executiva federal sembla del tot peremptòria. S'afirma que és per donar estabilitat al govern navarrès. Ja m'explicaran quina estabilitat té un govern que es veu obligat a governar en minoria. O és que potser hi ha alguna altra estratègia oculta? D'altra banda, que un govern tingui el suport de tres formacions polítiques no és cap símptoma d'inestabilitat, més aviat és signe de maduresa política. Prenent aquesta decisió, la direcció del PSOE ha demostrat que li falta tremp polític; ha cedit a les insidioses pressions del PP, que últimament s'ha dedicat a intentar a qualsevol preu que el PSOE es vegi empantanegat. Sembla prou clar que el PSOE ha pensat més en clau d'eleccions a Corts que no pas a llarg termini; i amb això la seva direcció ha demostrat ser molt curta de vista, no ha pensat més enllà d'uns quants mesos quan, en política, els projectes d'èxit sempre són a molt llarg termini.
Què passarà ara a Navarra? El panorama queda obert. Per una banda, el que sí que sembla segur és que UPN continuarà amb el govern foral. Després el ventall de possibilitats s'obre, perquè UPN només ha aconseguit 22 dels 50 escons del Parlament foral. Una possibilitat és que el govern es vegi forçat a negociar totes i cada una de les seves iniciatives. L'altra és que, un cop assegurat que no caldrà reiniciar el procés electoral per esgotament de possibilitats d'elecció de president del govern, algú de l'oposició plantegi una moció de censura; possibilitat aquesta que es pot donar en qualsevol moment de la pròxima legislatura. Quant a la crisi que s'ha obert a l'interior del PSN, ja són diverses les veus que s'han aixecat demanant, fins i tot exigint, dimissions o un congrés extraordinari per dirimir les diferències entre les seves files. A més d'un no li ha fet gaire gràcia que una decisió que els incumbeix molt de prop hagi estat presa des de Madrid. Vejam què passa…
No voldria acabar sense parlar, ni que sigui de passada i encara que ja faci uns quants dies que va passar, de la dimissió de Josep Piqué. Tot i que no combrego amb les seves idees, considero que la seva marxa ha estat una pèrdua. Dels polítics significatius del PP, Josep Piqué era un dels poquíssims que conservaven una certa capacitat de diàleg. Si ell, juntament amb altres, representava la dreta democràtica i moderna, la caterva d'Acebes, Zaplana, Rajoy, Aznar i els seus seguidors no són altra cosa que la dreta cavernària i retrògrada que tant de mal ha fet a Espanya. Al successor de Piqué, Daniel Sirera, li ha faltat temps per demostrar com és de fidel als dictats d'Acebes i s'ha afanyat a començar a mossegar així que ha arribat al capdamunt. O potser ja ho feia abans i Josep Piqué ha estat víctima de les seves dentellades? Chi lo sa…
