Avui m'he trobat aquesta entrada en el bloc personal de John Pavlovitz. Penso que és una bona anàlisi del que pot passar o, pitjor encara, ja està passant. Us en deixo l'enllaç i la tradueixo:
Vaig créixer dins de l'església. Em van ensenyar que el pitjor que li podia passar a algú era que no cregués, que no hi havia res de tan tràgic com una ànima perduda que es condemnava ella mateixa rebutjant Déu. La religió de quan era petit traçava una línia molt nítida i definida entre els qui estaven salvats i els condemnats eternament. El més important, gairebé la única cosa important, era mirar de ser al costat correcte d'aquella línia… I els ateus i els humanistes no tenien cap oportunitat de ser-hi.
Pregunteu-ho a la gent. Els qui no pertanyen a l'església us ho diran: l'amor ja no és la nostra senya d'identitat. Ara han ocupat el seu lloc la condemna, el fanatisme, el judici i la hipocresia. De fet, el cristianisme que hores d'ara domina en bona part dels Estats Units [o del món] no consisteix a atreure els altres a Crist. Ben al contrari, consisteix a repel·lir-los i allunyar-los d'ell. Actuem d'una manera que està en clara oposició a la vida i al ministeri de Jesús. S'entén, doncs, que el resultat siguin persones que s'oposen frontalment a la fe que porta el seu nom.
d'un quilòmetre lluny la pútrida ferum de la falsa religiositat; i, francament, aquesta versió de l'església en fa tanta que fa recular. Les persones en fugen a grapats perquè volen trobar un sentit a les seves vides, una comunitat per poder sentir-se'n part i alguna cosa que s'assembli a l'amor.
Cada persecució de la comunitat LGBT, cada atac gratuït als musulmans, cada decisió perjudicial per al planeta, cada retallada dels drets civils no fan altra cosa que empènyer més persones a abandonar el cristianisme. Mentrestant, els predicadors famosos i els cristians de professió es piquen el pit en públic i es lamenten per les multituds que s'allunyen de Déu alhora que s'obliden que ells són la causa d'aquest èxode.
Un dia, no trigarà gaire, aquests mateixos religiosos miraran al seu voltant i es lamentaran pels edificis buits i la irrellevància d'una església que haurà esdevingut inútil per al món. Aleshores es preguntaran per què i en culparan la cultura corrupta, els mitjans de comunicació liberals o el rebuig dels valors bíblics, fins i tot el mateix diable; però res de tot això en serà la causa real.
No, la raó per la qual l'església aviat es trobarà al caire de l'abisme de l'extinció i la irrellevància serà que els qui havien rebut l'encàrrec, la missió, de perpetuar al món l'amor de Jesús han perdut el cap de manera espantosa i no han donat al món cap més opció que buscar la bondat, el propòsit i la veritat en qualsevol altre lloc. Aviat aquests cristians es preguntaran per què la humanitat ha rebutjat Jesús i nosaltres els recordarem aquells dies i els assegurarem que no ha rebutjat Jesús; només és que no en va trobar cap traça als bancs de l'església.
