Aquests darrers dies s'està posant de manifest el que tothom, de manera més o menys evident, pensa d'Espanya: és un país de pa sucat amb oli. Les seves finances estan per terra, amb l'economia rescatada de facto. El president del Govern, desaparegut en combat quan cal enfrontar-se amb la premsa perquè, des que fou elegit President del Govern fins avui (i encara per sorpresa), Mariano Rajoy no ha fet ni una sola roda de premsa en solitari davant dels mitjans de comunicació i ha evitat sistemàticament les compareixences conflictives endossant-les a Soraya Sáenz de Santamaría o qualsevol altre ministre. A causa dels disbarats i els escàndols que ha protagonitzat la família reial, la màxima institució de l'Estat, la Corona, no passa, precisament, pels millors moments i és objecte de burla i befa dins i fora de les fronteres i, si amb això no n'hi hagués prou, al rei li manca el coratge de donar la cara davant d'una "amenaça" de xiulada —que al final es va concretar— i, malgrat que va sortir pel seu propi peu de la clínica on li van operar el maluc trencat de manera tan estúpida, va evitar enfrontar-se a les dues aficions que, se sabia del cert, estaven disposades a fer el que van fer: xiular la Marcha Real i cantar-li allò tan oportú dels elefants que es gronxaven dalt d'una teranyina.
Això dins del territori, però fora… Ai, fora! A Europa se la passegen i a Amèrica se la rifen. Per una banda, Mariano Rajoy vinga demanar que Europa l'ajudi i obtenint la callada per resposta. De l'altra, a Amèrica, dues empreses espanyoles han vist com, de la nit al dia, els expropiaven el negoci i els feien fora amb una puntada de peu allà on l'esquena canvia el seu honrós nom; i tot això, amb el silenci escandalós de la comunitat internacional. Decididament, Espanya fa un paperot d'estrassa.
Per si no en tenien prou, si no han après la lliçó, el quixotisme dels espanyols, lluny de disminuir, arriba a cotes realment escandaloses. Tenen el país virtualment intervingut i encara gosen donar lliçons de com s'han de fer les coses? Qui és Mariano Rajoy per anar dient que la resta de bancs europeus també s'haurien de sotmetre a una auditoria? Que potser tenen un forat immobiliari tan descomunal com el que ha volgut amagar la banca espanyola? Senyors, siguin una mica més seriosos! Tots hi sortirem guanyant, vostès els primers.
D'altra banda, el Govern estatal tampoc se salva de la crema. Des que va prendre possessió dels càrrecs respectius, s'ha dedicat a saltar-se, totes sense excepció, les promeses electorals. Rajoy ha rebentat el rècord de mentides i promeses incomplertes que el seu predecessor, Rodríquez Zapatero, havia establert; i mireu que era difícil, però ho ha aconseguit, d'escreix i en un temps reduïdíssim. Algun mèrit deu tenir, això… Però, ja em perdonareu, no l'hi sé veure.
Si tot això ho amanim amb el patrioterisme més ranci i caspós, el panorama pot arribar a ser desolador. Només ha faltat que Esperanza Aguirre, capitanejant els sectors més reaccionaris de la caverna espanyola, acabés d'encendre els ànims amb la seva proposta forassenyada de suspendre el partit de la Copa del Rei i jugar-lo a porta tancada. D'entrada, altres monarquies de tradició més sòlida, l'anglesa, sense anar més lluny, saben que estan exposades a la crítica de les masses; crítica, per altra banda, que és un sa exercici de democràcia i llibertat d'expressió. Per si aquests galifardeus ultramuntans i cavernaris no se n'han adonat, en ple segle XXI els reis han perdut aquella aura de divinitat que els feia inexpugnables. Avui són persones de carn i ossos, susceptibles de ser criticades i, si donen motius per fer-ho, fins i tot caricaturitzades.
Ras i curt, Espanya torna a ser al lloc que li correspon des que va perdre el seu imperi colonial: a la grada, veient com els qui sí que compten juguen el partit. Altra cosa no pot fer; tret que vulgui fer el ridícul. Aleshores, només li cal avançar pel mateix camí que ara segueix i tindrà l'èxit assegurat.
Això dins del territori, però fora… Ai, fora! A Europa se la passegen i a Amèrica se la rifen. Per una banda, Mariano Rajoy vinga demanar que Europa l'ajudi i obtenint la callada per resposta. De l'altra, a Amèrica, dues empreses espanyoles han vist com, de la nit al dia, els expropiaven el negoci i els feien fora amb una puntada de peu allà on l'esquena canvia el seu honrós nom; i tot això, amb el silenci escandalós de la comunitat internacional. Decididament, Espanya fa un paperot d'estrassa.
Per si no en tenien prou, si no han après la lliçó, el quixotisme dels espanyols, lluny de disminuir, arriba a cotes realment escandaloses. Tenen el país virtualment intervingut i encara gosen donar lliçons de com s'han de fer les coses? Qui és Mariano Rajoy per anar dient que la resta de bancs europeus també s'haurien de sotmetre a una auditoria? Que potser tenen un forat immobiliari tan descomunal com el que ha volgut amagar la banca espanyola? Senyors, siguin una mica més seriosos! Tots hi sortirem guanyant, vostès els primers.
D'altra banda, el Govern estatal tampoc se salva de la crema. Des que va prendre possessió dels càrrecs respectius, s'ha dedicat a saltar-se, totes sense excepció, les promeses electorals. Rajoy ha rebentat el rècord de mentides i promeses incomplertes que el seu predecessor, Rodríquez Zapatero, havia establert; i mireu que era difícil, però ho ha aconseguit, d'escreix i en un temps reduïdíssim. Algun mèrit deu tenir, això… Però, ja em perdonareu, no l'hi sé veure.
Si tot això ho amanim amb el patrioterisme més ranci i caspós, el panorama pot arribar a ser desolador. Només ha faltat que Esperanza Aguirre, capitanejant els sectors més reaccionaris de la caverna espanyola, acabés d'encendre els ànims amb la seva proposta forassenyada de suspendre el partit de la Copa del Rei i jugar-lo a porta tancada. D'entrada, altres monarquies de tradició més sòlida, l'anglesa, sense anar més lluny, saben que estan exposades a la crítica de les masses; crítica, per altra banda, que és un sa exercici de democràcia i llibertat d'expressió. Per si aquests galifardeus ultramuntans i cavernaris no se n'han adonat, en ple segle XXI els reis han perdut aquella aura de divinitat que els feia inexpugnables. Avui són persones de carn i ossos, susceptibles de ser criticades i, si donen motius per fer-ho, fins i tot caricaturitzades.
Ras i curt, Espanya torna a ser al lloc que li correspon des que va perdre el seu imperi colonial: a la grada, veient com els qui sí que compten juguen el partit. Altra cosa no pot fer; tret que vulgui fer el ridícul. Aleshores, només li cal avançar pel mateix camí que ara segueix i tindrà l'èxit assegurat.
