Déu n'hi do!

Déu n’hi do de com ha acabat la darrera setmana! Havia començat tan avorrida com sempre, però el final ha vingut carregadet… Amb la jornada de dijous la cosa es va animar, i de quina manera! En un mateix dia van saltar dues notícies que cada una per ella sola ja hauria fet córrer veritables rius de tinta.

En primer lloc, la fi del dictador libi obre més interrogants que no pas en tanca. Les circumstàncies que rodegen la seva mort no són gens clares. Encara no se sap del cert si va ser a conseqüència d’una bala perduda d’un tiroteig o si, com sembla cada vegada més evident, es tracta d’un linxament en tota regla. Si es confirma aquesta segona possibilitat, els actuals governants de Líbia no queden en un lloc gaire honrós. Més aviat, la seva situació seria, per ser suaus, ben galdosa.

Entenc que les animadversions que Muammar al-Gaddafi concitava eren més que justificades. Tanmateix, la crueltat d’un tirà no en justifica el linxament. És un final que no diu gaire res en favor dels qui han comès o han propiciat aquest acte de revenja descontrolada. Si el que es desitja per a Líbia és la seva transició cap a la democràcia en llibertat, aquest no és un bon punt de partida. Lluny de resoldre res, la mort de Gaddafi en circumstàncies tan poc clares no fa altra cosa que afegir llenya al foc. El gran risc per a Líbia (i, per extensió, per a tot el nord del continent africà) és que la primavera iniciada a Tunis, en lloc de dur aires renovats a la regió, esdevingui el començament d’un període d’inestabilitat política o, el que seria pitjor, la substitució d’unes tiranies per unes altres; amb tot el que això representaria de malbaratament de potencials humans.

Quant a la declaració d’ETA, si bé és cert que no podrem llançar les campanes al vol fins que l’organització emeti un comunicat anunciant la seva dissolució i el cessament de totes les seves activitats, el gest d’aquests dies no es mereix que no se’l tingui en compte. Mai abans aquesta organització havia parlat de manera tan clara, directa i despullada de retòrica ideològica com ara; i ho ha fet unes quantes vegades. Qui més qui menys ha sabut estar a l’alçada de les circumstàncies.

No és el cas, però, de Carlos Iturgaiz, diputat del PP al parlament Europeu i expresident del PP del País Basc, i José Vargas, president de l’Associació Catalana de Víctimes d'Organitzacions Terroristes. El primer, en unes declaracions fetes al programa 8 al dia, dirigit i presentat per Josep Cuní a la cadena 8TV, lluny de mostrar-se satisfet amb el document emès per ETA, addueix que és paper mullat, que no té cap valor i que, en conseqüència, no se li ha de donar cap mena de crèdit. I tot això, amanit amb un to irat i de retret que, més que pensar que se sentia alleujat, induïa a creure que el contrariava la desaparició de l’etern cap de turc sobre el que fer recaure tots els mals que a ell li puguin esdevenir; semblaria que ja li estava bé que l’amenaça terrorista d’ETA pesés sobre tota la societat, perquè a ell li deixava un marc d’actuació sense clarobscurs i sense la necessitat de qüestionar-se constantment a si mateix i els seus plantejaments ideològics. És tan còmode, tenir algú a qui culpar de tot… I el més greu de tot això és que el secunden un bon nombre de persones molt notòries del PP, alineades amb l’ala més dura del partit, i una llarga llista de mitjans de comunicació amb força capacitat d’influència sobre l’opinió pública.

Paradoxalment, Mariano Rajoy va fer gala d’un discurs moderat, intel·ligent des del punt de vista polític i prou generós. Voldria creure que aquesta serà l’actitud que mantindrà en el futur. No en debades sembla clar que ell està destinat a ser el nou inquilí de la Moncloa amb totes les responsabilitats que això comporta; entre elles, la gestió del nou marc social i polític que es presenta al País Basc. Tal com algú va dir a la tertúlia de Josep Cuní, ara és el moment de la intel·ligència política i la generositat. I aquestes dues virtuts hauran de guarnir totes les parts en litigi.

En una situació de reconciliació com la que ara es presenta, si es vol atènyer un bon resultat final, i l’únic que a tots interessa, és del tot imprescindible que totes les parts renunciïn a alguna cosa. Així va ser a la República Sudafricana i el mateix va passar a Irlanda del Nord. En un i altre cas, per tal d’assegurar la pau social, les parts en conflicte van haver de fer un exercici de generositat i oblidar-se de reivindicacions personals. En aquests casos, el bé general sembla que hauria de passar per damunt del dolor personal de les víctimes d’un i altre bàndol.

Pel que fa a les víctimes del terrorisme etarra, caldrà que despolititzin el seu dolor, que el converteixin en el que hauria de ser en un estat de coses normalitzat: un afer privat. Si mai no hauria d’haver sigut fet servir d’estendard per part dels diversos partits d’àmbit estatal, ara encara ho hauria de ser menys. Un exemple a seguir és el de Rosa Lluch, l’assassinat del pare de la qual, Ernest Lluch, va tenir lloc ara farà deu anys. En declaracions al diari ARA va afirmar que en el procés que ara s’inicia les víctimes no han de tenir cap paper, perquè per prendre les decisions que s’hauran de prendre cal tenir el cap fred.

És més que probable, gairebé segur, que les víctimes d’ETA i els seus familiars s’hauran d’enfrontar a situacions que no els resultaran gens agradables. Però, si els membres d’ETA acaben reconeixent que els seus van ser actes contraris a la democràcia i la llibertat (condició indispensable perquè arribem a bon port), caldrà que entenguin que el lament i el retret constant no fan cap bé a la convivència. Cadascú té una consciència que li diu quan obra bé i quan no. De vegades, el sentiment de culpa per una fotesa pot arribar a aclaparar qui el pateix. N’hi ha prou i és imprescindible que algú senti al seu damunt el pes de la pròpia culpa perquè ja pugui iniciar el procés de redempció. A més, en qualsevol conflicte, les mostres de magnanimitat contribueixen en gran mesura a desactivar les ànsies de revenja; per tant, afavoreixen la reconciliació. D’altra banda, no hem d’oblidar que a Espanya el sistema penal es basa en la reinserció social dels reclusos, no en la punició, manera suau d’anomenar la revenja.

Finalment, divendres, Barak Obama ha declarat que les seves tropes hauran sortit de l’Iraq abans de cap d’any. Una altra bona notícia. Ara és quan els iraquians s’enfronten a l’hora de la veritat. Ara és quan hauran de demostrar al món i a ells mateixos que són capaços d’enterrar la destral de guerra i posar-se a cooperar per tirar el país endavant. Com en el cas del terrorisme etarra, no dic que hagin d’oblidar els anys passats, perquè tant de sofriment no s’oblida d’un dia per l’altre, sinó que han d’aparcar les diferències que puguin entorpir el progrés del seu país. Finalment ens podem felicitar del final d’una intervenció armada que mai no hauria d’haver-se produït; i menys quan la seva excusa era una mentida, unes armes de destrucció massiva que es van revelar inexistents.

Després d’aquesta setmana, ens hem de felicitar perquè el món és una mica menys violent. Tanmateix, res no està acabat i tot està per fer. Cal que ens mantinguem alerta i que ens esforcem per evitar que en el futur es repeteixin situacions semblants a les que han conduït als conflictes que aquests dies sembla que comencen a resoldre’s. Tant de bo aquests i altres acabin per ser només un record com qualsevol altre entre els molts que tots acumulem.

Qui la fa la paga, o no…

Ahir, a Barcelona, Víctor Morlán, secretari d’Estat de Planificació i Infraestructures del Ministeri de Foment, va reconèixer sense embuts i de manera ben lacònica que aquests darrers anys l’Estat ha actuat com un nou ric en el desplegament d’unes infraestructures que ara estan infrautilitzades (aeroports sense avions i sense passatgers, trens d’alta velocitat que circulen amb menys de 10 passatgers al dia, plantes dessalinitzadores inactives, etc.) Això no passaria de ser un trist i patètic reconeixement d’una realitat tossuda i contundent si no fos que ho ha justificat dient que «tothom actuava igual».

Aquesta postil·la ho transforma en una broma de mal gust, com a mínim, i un insult a la intel·ligència. És a dir, com que els altres es llencen barranc avall, ell hi va al darrere. Bon raonament. D’una lògica aclaparadora. Així ens va el país. Amb polítics d’aquesta talla intel·lectual no ens calen invasors que ens destrueixin, ja ens destruïm nosaltres sols. És que n’hi ha per llogar-hi cadires!

A tot això, em ve al cap una pregunta: Què passa amb els polítics que gestionen malament la cosa pública? N’hi ha prou amb una disculpa, un «em sap greu»? I els diners malbaratats, qui ens els torna? Qui s’ha de fer càrrec dels dèficits generats per tanta irresponsabilitat? En tota empresa, els seus directius són responsables de les decisions que prenen i en responen amb el seu patrimoni, un aval o una assegurança de responsabilitat civil. Si prenen decisions que l’aboquen a la fallida, ells en paguen les conseqüències. Per què amb allò que té a veure amb la Administració Pública no s’aplica aquest mateix criteri? Per què, quan se’n van, els polítics no han de respondre de la seva gestió?

I no em val que se’m digui que els processos electorals ja són una manera de passar comptes. És una fal·làcia. Els processos electorals són, només, una manera d’afavorir l’alternança en el poder i evitar que es concentri en unes poques mans. Però encara és hora que vegi que se li demanen responsabilitats a un polític que ha obrat amb irreflexió i de manera forassenyada. I mira que el país n’està farcit, d’exemplars d’aquesta raça! Però no, arriben, emboliquen la troca tant com poden i, quan se’n van, ho deixen tot ben empantanegat.

El cas de l’alta velocitat ferroviària és paradigmàtic. I aquí no hi ha diferenciacions de tendència política que valguin. Uns i altres s’han comportat com uns veritables eixelebrats. Daniel Albalate i Germà Bel, en un article publicat al número 55 de la Revista de Economía Aplicada, pàgines 171 a 190, demostren amb dades reals i fefaents que, per millorar substancialment la connectivitat ferroviària entre les diverses capitals de província espanyoles, n’hi hauria hagut prou amb una inversió molt inferior a la que finalment s’ha executat. Bastaria amb millorar moltes de les línies fèrries que hi ha en servei actualment i traçar-ne de noves amb unes característiques menys exigents des del punt de vista econòmic i mediambiental que les que requereix l’alta velocitat; de manera que, amb una inversió continguda, les millores introduïdes permetessin incrementar de forma prou efectiva la velocitat comercial dels trens i reduir els temps de desplaçament a unes xifres acceptables.

Però clar, si els veïns del nord van ser els primers d’Europa a tenir trens d’altes prestacions, al sud dels Pirineus no es podia ser menys: Calia treure pit (o testosterona, que d’això també en sabem un niu) i cosir el territori amb trens d’alta velocitat que permetessin que la influència de la capital arribés més lluny i de manera més fàcil. I ara ens trobem que cap de les línies, ni tan sols les més utilitzades, genera beneficis; un negoci ruïnós.

Un altre cas, aquest més proper, és el de la planta dessalinitzadora del Prat de Llobregat. Que Barcelona i la seva àrea d’influència tenen un problema d’abastament d’aigua en temps de sequera és prou evident. Per tant, cal trobar la manera de resoldre una situació que pot arribar a ser molt greu. Les solucions passen, totes, per la reducció del consum d’aigua per habitant; cosa que ja s’ha fet. Però amb això no n’hi ha prou, és necessari trobar una forma de suplir la mancança del sistema. Això implica, bàsicament, dessalinitzar i després potabilitzar aigua de mar o, tal com havia apuntat el Govern de la Generalitat anterior al primer Tripartit, portar-la d’un riu prou cabalós, que en aquest cas era el Roine, mitjançant un transvasament.

Una planta dessalinitzadora té uns costos de construcció molt elevats; la tecnologia, tot i que s’ha demostrat viable, no és barata. A això hi hem d’afegir que la dessalinització d’aigua marina per òsmosi inversa (així s’anomena el procés triat) necessita grans quantitats d’energia, cosa que encareix el cost final del metre cúbic d’aigua de boca perquè, no ho oblidem, amb dessalinitzar l’aigua no n’hi ha prou: després s’ha de potabilitzar. El resultat és que, per la via de la dessalinització, el preu del metre cúbic d’aigua de boca es dispara fins a costos inassumibles; i això fa que, abans d’iniciar el procés, sigui convenient esperar fins que les necessitats dels usuaris del servei ho justifiquin. Per la seva banda, un transvasament tampoc és una inversió petita. Però, si es fa bé, té l'avantatge que els seus costos d’explotació i l’impacte ambiental són proporcionalment molt reduïts.

Amb el Departament de Mediambient en mans d’IC-V, es va triar l’opció d’una dessalinitzadora que poc temps després de la seva inauguració s’ha revelat extremadament cara i que, per aquest mateix motiu, roman infrautilitzada per no dir inactiva. Les raons adduïdes eren que havíem de ser autosuficients en el subministrament d’aigua de boca a la població. La idea és encomiable i benintencionada; però parteix d’una premissa equivocada. Si el canvi climàtic persisteix, cosa que sembla segura, no trigarem a veure com es desencadenen veritables guerres per l’abastament d’aigua. Arribarà el moment que l’aigua no serà un bé d’ús privatiu dels territoris, sinó que esdevindrà una qüestió planetària. I això cal tenir-ho en compte des d’ara mateix.

No sempre el que sembla més evident és el més adequat. En la construcció d’aquesta planta no es va tenir en compte (vull pensar que per causes fortuïtes) que dessalinitzar l’aigua de mar té uns costos elevadíssims i molt difícils de traslladar a l’usuari de casa nostra. En aquest cas, el dogmatisme ideològic d’uns polítics els va privar de l’amplitud de mires necessària en situacions d’emergència i els va empènyer a actuar de manera irresponsable, sense pensar més enllà del dia a dia.

Però ara s’han canviat les tornes. Uns i altres tant van estirar la màniga que el vestit s’ha escagassat. La roba ja no dóna per més i, per poder-lo sargir, si es vol fer front a l’immens deute que l’Administració, per obra i gràcia dels seus governants, s’ha posat per dogal, cal retallar d’allà on sigui i eliminar prestacions d’un Estat del benestar que havien costat molts anys de treballs i esforços al conjunt de la població, en especial les classes menys afavorides.

No estaria de més, doncs —i aquí apunto una idea que espero que algú la reculli—, que es promulgués una llei que dictaminés que, com es fa en algunes entitats de cert pes econòmic que manegen uns pressupostos prou importants (verbi gratia Futbol Club Barcelona fins no fa gaire), no estaria de més, dic, que aquesta llei obligués tothom que vulgui entrar a la gestió de la cosa pública per damunt d’un cert nivell de responsabilitat a presentar un aval o qualsevol altra mena de garantia econòmica que, en cas que fos necessari, li permetés fer front a una part considerable del malbaratament de cabals públics que hagi pogut causar per una actuació irresponsable. I fixeu-vos que parlo d’un aval o una garantia econòmica, no que respongués amb el seu patrimoni. D’aquesta manera es podria garantir el dret reconegut a la Constitució que ningú s’ha de veure privat d’exercir la política per causa de la seva condició social o econòmica.

Aquí queda la idea. Qui la vulgui posar en pràctica pot estar tranquil, que no li demanaré drets d’autor.

Peonades

Aquests dies ha saltat una altra polèmica sobre la manera com els diversos governs espanyols i autonòmics administren la cosa pública. És curiós, però l’assumpte està directament relacionat amb certa dama octogenària, i la latifundista més important del món, que dimecres passat va contraure matrimoni en terceres núpcies i ho va celebrar fent un numeret prou patètic a la sortida de l’església, victorejat per la colla d’aduladors i voltors a l’aguait de carnassa que mai falten en aquestes ocasions. Si s’hagués vist amb els meus ulls, Cayetana Fitz-James Stuart, XVIII duquessa d’Alba de Tormes, la dona que sobre la seva testa acumula més títols nobiliaris reconeguts per un govern legalment constituït de tot el món (més encara que la reina d’Anglaterra) i cap d’una de les cases ducals més prestigioses i riques, a hores d’ara ja s’hauria amagat de per vida dins la closca i no trauria l’antena més que per mirar si fa sol. Si se’n fan, de bestieses, quan s’està enamorat! O això diuen…

Però deixem l’anècdota i passem a la substància. Si un tema és recurrent al camp espanyol —en especial l’andalús i l’extremeny— és la sempre pendent (i mai abordada de manera efectiva) reforma agrària. Andalusia i Extremadura són dos territoris eminentment agrícoles en què la terra està concentrada en enormes latifundis propietat de molt poques famílies. Al llarg dels segles això ha provocat que la subsistència d’una part molt important de la mà d’obra agrícola es vegi lligada als interessos d’una oligarquia que no sempre està disposada a fer treballar unes terres que, per diverses conjuncions de circumstàncies, els resulta més rentable mantenir ermes.

Amb l’arribada de la democràcia es va veure que aquest exèrcit ingent de persones era víctima d’una situació que a ningú li agradava i, si es volia evitar un esclat social, calia trobar una solució ràpida al problema de la seva subsistència. De manera provisional, mentre s’esperava abordar la tantes vegades ajornada reforma agrària, l’any 1986, el govern que presidia Felipe González (PSOE) va idear el que es coneixeria com a PER (sigles de Plan de Empleo Rural) i que des de desembre de 1996 es coneix com PFEA (o el que és el mateix: Plan de Fomento del Empleo Agrario), segons la normativa vigent del qual, per cada vint jornades acreditades de treball (peonades), el jornaler té dret a cent vuitanta dies de subsidi d’atur. És a dir, que per cada dia treballat, el treballador rep nou dies de subsidi. Tot un negoci!

D’allò ja fa prop de trenta anys i la reforma agrària no passa de ser una entelèquia, un miratge al que mai no s’hi acaba d’arribar. Hauria semblat lògic que mentre el Govern de l’Estat estava presidit per un polític socialista, presumptament més procliu a vetllar pels drets de les classes més desfavorides, la tan esperada reforma agrària, si més no, hagués començat a abordar-se com una qüestió imprescindible per al progrés de les autonomies menys desenvolupades i més empobrides d’Espanya; però no s’hi va fer res. Com era d’esperar, amb la primera legislatura del PP, el tema va quedar empantanegat i el sistema de subsidis va quedar enquistat en l'ADN de les autonomies andalusa i estremenya.

I és ben natural; sobretot si tenim en compte que, tot i ser una paga molt migrada, permet tirar endavant fent alguna feineta aquí i allà o, cas que les aspiracions econòmiques del perceptor o la seva predisposició per a la feina no siguin gaire elevades, fer allò tan ibèric del qui-dia-passa-any-empeny i anar fent la viu-viu. D’aquesta manera, l’economia submergida, lluny de desaparèixer, es va veure afavorida. Perquè el fet de signar un contracte laboral, per mal pagat que estigui, implica la pèrdua del subsidi. ¿I qui s’hi arrisca pels quatre rals mal comptats que representa la diferència entre el migrat sou que pot cobrar un treballador no qualificat com els peons i el subsidi que reben per vint dies treballats? Més val que no fem volar coloms i anem sobre segur, oi?

Curiosament, malgrat l’alternança política que es va produir a les eleccions del 2004, la patata calenta que representa la reforma agrària continua amagada sota l’estora. Els pocs latifundistes, la principal dels quals és la Duquessa d’Alba, segueixen rebent diners a dojo per no posar en producció unes terres que els són més rendibles en estat erm i la massa de treballadors agrícoles, estimada en uns 220.000, continua havent de parar la mà a final de més per viure amb un mínim de dignitat.

I aquí és on jo em pregunto si viure així és viure de manera digna. D’entrada, per més que sigui un subsidi benintencionat el PFEA ha acabat sent una manera encoberta de fer caritat. Les conseqüències han estat, per començar, la desincentivació per al progrés personal de tota una classe social. D’aquí se’n deriva que el país desaprofita un capital humà inestimable; la qual cosa comporta una pèrdua de competitivitat enfront d’altres països que tenen una població més motivada. D’aquí a la decadència només hi va un pas. I si el país entra en decadència, el resultat final és el col·lapse de tot el seu sistema econòmic o, el que no sé si és pitjor, la pèrdua de la seva capacitat de decidir sobre els seus propis assumptes perquè ha caigut sota el domini de centres de poder externs a ell.

No voldria atiar cap enfrontament territorial entre Catalunya i Andalusia o Extremadura. Però fent quatre càlculs he arribat a la conclusió que els catalans hi tenim alguna cosa a dir, en tot aquest desgavell. Els comptes són clars. Prenem la paga mitjana mensual del subsidi del PFEA (420,- €); multipliquem-la per dotze pagues a l’any. Multipliquem el resultat de l’operació anterior (el que percep un camperol andalús en un any) pels 220.000 camperols acollits a aquest pla. Finalment, la quantitat que resulti, el cost anual del PFEA, multipliquem-la pels 25 anys que fa que està vigent. La xifra final mareja: 27.720.000.000,- d'euros! Curiosament, s’assembla força a l’espoli fiscal que Catalunya pateix en un any.

Vagi per endavant, però, que sóc conscient que això només és un exercici domèstic faltat de tota exactitud. Però sí que convindreu amb mi que, a grans trets, és prou orientatiu de per on van les coses. A hores d’ara, després d’això tinc la sensació que Catalunya ha contribuït amb el seu dèficit d’un any a mantenir tota aquesta gent durant els darrers cinc lustres.

I després se’ns titlla d’insolidaris! Qui és insolidari: els catalans que amb el seu esforç ajuden a fer front al subsidi de tota una classe social o els latifundistes que amb la seva gasiveria priven aquesta mateixa classe social dels mitjans per guanyar-se el pa? Qui ha de ser objecte de reprovació: els polítics que treuen el tema o els governants que, podent-lo resoldre, romanen impassibles i permeten que l’statu quo s’eternitzi?

Si fem un cop d’ull a la Història, no ens costarà de veure que els catalans ja vam passar per una situació semblant. Em refereixo a la qüestió dels pagesos de remença, resolta el 1486 amb la Sentència de Guadalupe signada per Ferran II d’Aragó. Castella en va quedar al marge perquè els Reis Catòlics no van unificar les respectives corones. En conseqüència, el camp català va desenvolupar una estructura d’explotació completament diferent de la castellana, que es basa en el latifundi i les peonades. Sembla doncs que la reforma agrària a Andalusia i Extremadura és un problema que enfonsa les seves arrels en un passat bastant remot.

Ara fa trenta anys, la situació era aquesta: Una classe privilegiada molt reduïda i mancada de visió, àvida de conservar —i fins i tot ampliar— els seus privilegis, s’oposava de totes les maneres possibles a l’evolució natural de les coses. Per la seva banda, les classes socials més baixes veien com se les privava dels mitjans necessaris per obtenir els ingressos imprescindibles per a la seva subsistència. Amb l’Estat franquista desmantellat, el conflicte semblava inevitable i, amb una probabilitat molt elevada, podia ser virulent. Calia, doncs, trobar una manera d’apaivagar els ànims. Però, ai las!, la solució ha acabat convertint-se en part del problema perquè no l’ataca des de l’arrel, sinó que el transfereix a altres territoris que no el pateixen alhora que deixa inalterat l’estat de coses. Cal fer-hi alguna cosa o algú acabarà prenent mal. I no seran els latifundistes, precisament…

I a tot això, el dia del seu casament, els treballadors encara li fan la gara-gara a la Duquessa. Hi tenen un conflicte, però, clar, no li havien d’esguerrar la festa, pobreta… Per això, el seu regal de noces va ser que, en lloc de protestar i manifestar-se el dia del seu casament (com tenien previst), ho faran en una altra data que no li sigui tan molesta. És que té pebrots, la burra!

El que uns perden altres ho guanyen

Les coses no passen perquè sí. Sempre hi ha alguna causa que les explica. Des del punt de vista econòmic mundial, aquest estiu ha sigut convuls. L’euro ha estat objecte de diversos atacs furibunds als diversos mercats de capitals.

Ja fa temps que m’he adonat que els Estats Units, que fins fa ben poc havien sigut la primera potència del món, han entrat en clara decadència. Potser no ens n’haguem adonat del tot perquè encara tenen una indústria i una capacitat d’influència prou fortes, però els han sortit competidors de sota de les pedres. El Brasil, l’Índia i, sobretot, la Xina, han pres una embranzida inimaginable tot just fa un parell de dècades.

La independència de les antigues colònies ha portat un procés irreversible de decadència a les seves respectives metròpolis. Ja fa temps que França, la Gran Bretanya i les altres potències colonials de tombant de segle XX ja no exerceixen un paper predominant en la política mundial. Ha passat la seva hora. A mitjans segle passat va quedar palès amb la necessitat que els Estats Units intervinguessin en les dues guerres mundials.

Després, amb la guerra freda, els països europeus havien quedat tan tocats que el paper de policia mundial va recaure sobre els Estats Units, que han exercit aquesta funció fins fa uns vint anys, moment en què l’anomenat socialisme real es va esfondrar com un castell de naips. Des d’aleshores, potser a causa de l’esgotament econòmic a què els va sotmetre el paper de defensors de les llibertats que ells mateixos es van atorgar, les finances dels Estats Units van començar a fer figa.

Després de l’ensulsiada de la Unió Soviètica i la caiguda del bloc comunista, avesats com estaven a intervenir gairebé sense que ningú els ho demanés, han entrat a molts països com un elefant a una botiga de plats i olles. Volen, diuen, promoure els drets humans i les llibertats a tot el món.

A casa meva responem que per a aquest viatge no calien alforges. El resultat de les seves intromissions és el caos allà on hi posen la bota i una despesa militar desaforada que llasta les polítiques socials i de benestar perquè s’endú un percentatge substanciós de les finances dels estats. Benvinguda la llibertat, doncs…

Mentrestant, al món hi havia potències adormides que van acabar deixondint-se. Són països amb un gran potencial econòmic i de població que han sabut trobar el seu lloc en l’economia mundial i que han aprofitat les oportunitats que això els proporciona. El Brasil a Amèrica del sud i l’Índia i la Xina a l’Àsia, entre altres, són economies on, tot i les mancances que presenten els seus respectius sistemes econòmics i polítics (bàsicament, immenses bosses de pobresa i, a la Xina en particular, absència absoluta de llibertats personals), han esdevingut uns actors de l’economia mundial que cal tenir en compte perquè, a mitjà termini, són capaços d’eclipsar els Estats Units. A hores d’ara, la Xina, per exemple, després de desbancar el Japó, ja s’ha instal·lat al segon lloc de la classificació mundial i es preveu que en no gaires anys superarà els mateixos Estats Units.

Quedem-nos amb la Xina. De manera silenciosa, però constant, ha anat desplaçant la resta de potències en els mercats internacionals. En l’actualitat, el principal soci econòmic dels països de l’Àfrica subsahariana ja no són les seves antigues metròpolis, sinó la Xina. No oblidem que qui vulgui controlar l’economia mundial haurà d’estar a bones amb els governants africans perquè a l’Àfrica hi ha els principals jaciments dels minerals necessaris per fabricar els aparells d’alta tecnologia actuals. Precisament, si en alguna cosa és rica l’Àfrica és en metalls preciosos i terres rares. Al mateix temps, atès el seu volum de població i la rapidesa amb què creix la seva economia, la Xina està condicionant els diversos mercats de matèries primeres alhora que ha esdevingut un dels principals creditors de les potències occidentals, encapçalades pels Estats Units.

I això ens porta al que volia abordar. Recordem que Occident està endeutat, que els Estats Units han de suportar una forta despesa militar i que en els mercats internacionals la divisa de referència, fins al moment, és el dòlar; amb la qual cosa, la Xina és el principal creditor dels Estats Units. Per la seva banda, els països europeus, esdevinguts potències de segona divisió, van crear l’euro per poder accedir als mercats internacionals amb una moneda prou forta i amb un pes específic suficient com per no haver d’estar massa a l’albir dels capricis de tercers.

D’entrada, la idea d’una moneda avalada per un mercat amb 400 milions de consumidors potencials sembla prou encertada a l’hora d’intervenir en els mercats internacionals. Comptar amb una massa de població tan considerable dóna solidesa a la divisa. De fet, tot i haver començat la seva existència amb una paritat desfavorable respecte del dòlar americà, ben poc temps després va començar a pujar fins atènyer una paritat que rondava la xifra els 1,50 $ per euro. Ara, després d’haver baixat fins a 1,20 $, la paritat ronda els 1,30 $ per euro i continua el seu ascens.

La causa d’aquesta situació no és única. Però sí que hi té molt a veure la confiança que els inversos tenen en una i altra economia i el fet que els mercats internacionals acceptin o no una divisa.

Recordeu que ara fa deu anys José María Aznar ens va embrancar en una guerra que no volíem orquestrada pels Estats Units? El motiu adduït era l’existència d’un armament de destrucció massiva que després, com era d’esperar, es va demostrar inexistent. La causa real potser no l’arribarem a saber mai, però sí que hi ha una dada que és del tot innegable: l’Iraq havia deixat de vendre el petroli en dòlars i el cobrava en euros i encarregava les principals inversions públiques a empreses alemanyes i franceses. (Curiosament, França i Alemanya van encapçalar el grup de països contraris a la invasió; per què seria?) Això implicava que l’euro havia adquirit un prestigi de moneda refugi que estava perdent el dòlar; és a dir, el dòlar ja no era la divisa preferent per a una bona part dels mercats i l’euro es parlava de tu a tu amb la que fins aleshores havia sigut l’única divisa de referència als mercats internacionals.

A simple vista, això semblaria una fotesa, un joc de criatures; però té unes implicacions força preocupants per a l’economia nordamericana. D’entrada, que la pròpia moneda perdi valor en front de les altres implica que tot el que s’importa és més car. Per a una economia en què la importació de matèries primeres és cabdal, això representa uns sobrecostos considerables i, de retruc, un empobriment perquè per per aconseguir el mateix calen més diners.

Tornant a la Segona Guerra del Golf, els Estats Units es trobaven davant d’una pèrdua d’influència econòmica evident i els calia recuperar-la. Com? Obstaculitzant el cobrament del petroli en euros. Tot i no ser l’únic, l’Iraq era el país productor de petroli més important que venia en euros a països europeus. A més, l’atemptat de les torres bessones de l’any 2001 va proporcionar una excusa perfecta. Només calia vincular el terrorisme extremista islàmic amb el règim de Saddam Hussein, cosa que no va costar gaire atesos els ànims que corrien per la societat americana, i amb la imatge ben neta, engegar una “guerra preventiva” contra els dolents de la pel·lícula.

En el terreny de les llibertats i la seguretat internacional, tots sabem quin va ser el resultat. El país va quedar sumit en un caos del qual encara no n’ha sortit ni se n’albira el final. Ara bé, en el terreny de l’economia, la jugada va ser magistral. En recuperar el control de l’economia iraquiana, els Estats Units tornen a comprar el petroli en dòlars, les inversions s’adjudiquena empreses nordamericanes i la resta de països díscols, advertits, van tornar al ramat dels bons minyons que venen en divisa americana.

Però allò no va ser prou per impedir que l’euro seguís per damunt del dòlar. Els mercats internacionals segueixen preferint-lo a la divisa americana perquè les economies europees, encapçalades per l’alemanya, la més potent de totes elles, inspiren més confiança que l’economia nordamericana. Ja que no hi ha manera d’enfortir el dòlar, cal, doncs, mirar d’afeblir l’euro.

I si no es poden treure de la màniga cap conflicte armat, això com es fa? Atacant les economies més febles que hi estiguin vinculades: en primer lloc, la grega, seguida de la irlandesa, la portuguesa i, finalment, l’espanyola i la italiana. Els errors i les irresponsabilitats comesos per aquests països no tenen excusa, però no són l’única causa de les incerteses econòmiques d’aquest estiu. Per poc que es miri des de la distància, no costarà gaire veure certs moviments estratègics encaminats a afeblir l’euro.

I a tot això, què hi diu la Xina, el principal creditor del dòlar? Doncs és el principal beneficiat que americans i europeus s’estiguin tirant els plats pel cap. Està jugant a dues —o, si convé, tres— bandes. Ja fa temps que, com hem dit, la Xina s’ha convertit en el principal creditor dels Estats Units comprant-ne deute sobirà. Ara, davant les incerteses de l’euro i la necessitat de líquid de les economies vinculades a ell, està invertint en el nostre continent. I no oblidem que ja té sota control l’economia de molts països africans dels quals s’ha convertit en el soci preferent després de desplaçar les antigues potències colonials.

En conclusió, n’estic plenament convençut: no trigarem gaire a veure com els centres de decisió deixen d’estar en mans occidentals per passar a d’altres d’asiàtiques. En un futur no gaire llunyà, la Xina, per volum de població —i ara també per capacitat econòmica (Hong-Kong i Xangai són uns motors econòmics formidables)—, està destinada a ser la principal potència del món. Temps al temps…