Aquestes darreres setmanes estaven tan farcides d'esdeveniments que resultava fàcil trobar un tema per escriure. Tanmateix, l'escàndol que ha saltat a la llum pública ara fa uns dies ha eclipsat la resta d'assumptes. Davant l'assassinat d'una noia a mans del seu antic company sentimental, les altres matèries semblen una fotesa. És per això que em sento empès a reflexionar-hi.
Al final ha passat. La tele-porqueria ja s'ha cobrat una víctima. Una immigrant russa, Svetlana O., va ser trobada morta amb una ganivetada al coll cinc dies després que l'obliguessin a rebutjar en públic el seu excompany sentimental al programa Diario de Patricia.
I ara què hi direm? Que ens sap greu? Que és una vergonya que hi hagi violència de gènere però que no som responsables d'aquesta mort? Girarem full fent veure que res de tot això ha passat i buscarem una altra emoció més forta?
Sóc del parer que la responsabilitat d'aquesta mort recau una mica sobre tots plegats. En primer i destacadíssim lloc, recau damunt del presumpte assassí perquè, si es demostra l'acusació, ell haurà estat l'autor material del crim. Però al darrere, i no per això la responsabilitat és menor, hi va tothom que converteix en espectacle les passions desfermades.
No conec els altres mapes televisius d'Europa. L'únic que conec una mica és l'espanyol, i més concretament el català. El que hi veig m'esborrona. Tot i que les cadenes públiques tampoc no estan completament lliures de culpa, sí que és cert que, de moment, es mantenen una mica apartades d'aquest joc pervers que és convertir els drames personals en espectacle de masses. Això precisament és el que fan les cadenes privades d'àmbit estatal.
I si la cosa es quedés aquí, encara rai! El que és greu de veritat és que tota aquesta immundícia s'emet en horari “protegit”. Protegit de què o de qui? Qui o què es vol protegir? Quan les cadenes de televisió privades d'àmbit estatal van signar l'acord d'autoregulació, van determinar que l'horari de tarda estaria destinat a la programació adient per a un públic infantil, que és el que habitualment veu la televisió a aquelles hores, i que els programes de contingut més cru anirien a unes hores en què se suposa que els més menuts ja haurien de ser en braços de Morfeu.
Doncs bé, aquell acord ventilat a bombo i plateret s'ha quedat en un exemple més de paper mullat. Cap de les cadenes signatàries l'ha respectat i l'horari en què més es prodiguen aquests programes esperpèntics és, precisament, el de tarda, aquell que es volia “protegir”. Quan l'únic imperi és el de les audiències i els beneficis econòmics, l'ètica fa un discret mutis pel fons i abandona l'escena. Aleshores hom inicia una dinàmica del tot-s'ho-val molt perillosa i emprèn un camí de final, si més no, incert.
Moltes eren les veus que s'havien alçat per avisar de la tragèdia que, de ben segur, acabaria desfermant-se. Els responsables de les programacions, no només van fer orelles de mercader, sinó que, adduint que l'audiència ho demanava, encara van redoblar més els seus esforços per carregar les tintes sobre el sensacionalisme portant, moltes vegades, les seves víctimes al plató amb subterfugis i enganys.
Aquest va ser el cas de Svetlana. Se li va dir que tindria una sorpresa. I quina sorpresa, a fe! Se la va obligar a asseure's al costat de qui havia estat el seu maltractador, algú que havia tingut sobre seu dues ordres d'allunyament i una sentència inculpatòria per maltractaments. I la sorpresa encara va ser més gran quan aquell individu se li va posar de genolls al davant suplicant-li que li donés una altra oportunitat. Ella, desconcertada, només va arribar a quequejar dues o tres paraules indecises. La presentadora, Patricia Gaztañaga, no contenta amb el caire que havia pres l'escena, va sotmetre la noia a pressió per tal que acabés acceptant les proposicions del seu antic company sentimental. Continuava la indecisió. La presentadora seguia burxant. Finalment, Svetlana es va sobreposar a l'ensurt i va aconseguir aclarir les seves idees. La resposta va ser un ‘no’ rotund.
El desenllaç del drama ja és de domini public. Cinc dies més tard, trobaven morta la noia. Tot apunta al seu “amant” com a autor material del crim. Aquest home va arribar a admetre davant de les càmeres que era molt gelós i que, quan eren parella, més d'una vegada havia espiat la noia i li havia controlat els moviments. Mals auguris…
Ara com ara, no voldria ser a la pell dels responsables del Diario de Patricia. Quan s'obri la instrucció del cas, no seria gens estrany que els membres, tots o alguns, de l'equip del programa fossin encausats com a instigadors del crim. I si no és així, si, al capdavall, el jutge instructor no entén que s'hagi d'encausar ningú més que el presumpte autor material dels fets, la seva consciència, si és que en tenen, quedarà aclaparada per una mort que, de ben segur, s'hauria pogut evitar si el programa no s'hagués posat entremig d'aquelles dues persones.
Però no hem de buscar un cap de turc per espolsar-nos la culpa, sinó que, tots plegats, hem de fer examen de consciència i avaluar fins a quin punt no som responsables del fet que avui la televisió hagi convertit en circ allò que de més íntim i vulnerable tenen les persones: les emocions i els sentiments. Totes i cada una de les persones que han donat pati a aquesta mena de programes comparteixen amb ells la responsabilitat d'aquesta mort. Sense elles les audiències no haurien existit i, per tant, els programes no haurien sobreviscut. Ja ho diu la dita: «Tant va el càntir a la font, que al final es trenca». I aquest se'ns ha trencat.
