Rajoy va convertir el 9-N en la pitjor derrota de l’Estat

Les coses no són el que són per elles mateixes sinó que sovint depenen de molts factors externs i incontrolables. El 9-N, com a objecte polític difícilment identificable, és un cas paradigmàtic de fenomen mutant. El procés participatiu que va substituir la consulta podria haver passat a la història com una més de les multitudinàries manifestacions dels catalans a favor del dret a decidir, canviant la cadena humana per una votació massiva. Una gran però innòcua performance, que és el que va fer que Junqueras arrufés el nas en aquell moment. Però ves per on que va ser Mariano Rajoy, amb el seu segon recurs, en aquest cas contra el procés participatiu, el que va convertir el 9-N en alguna cosa més, en una iniciativa que desafiava el TC i que al capdavall es va convertir en la pitjor derrota de l’Estat des de l’aprovació de la Constitució.

En realitat les coses podrien haver anat d’una altra manera perquè en un primer moment el PP va optar per minimitzar el nou 9-N. Però la pressió dels seus i la por a ser humiliats públicament els va portar a mossegar l’esquer hàbilment llançat per Mas. Sense aquell recurs presentat el 31 d’octubre del 2014 el 9-N no hauria tingut tant de ressò internacional, ahir no hauria començat cap judici i Mas no seria un símbol per a bona part dels catalans. Va ser un gol per l’escaire perquè l’Estat va patir una desfeta severa i inesperada, que va donar pas a una digestió difícil en què el ressentiment es va imposar a la intel·ligència. Després de l’exhibició de participació i civisme, i la compareixença triomfal de Mas en quatre idiomes, Rajoy va tenir una segona oportunitat per girar full. Però un cop més, va picar. No va poder resistir la sensació que els havien pres el pèl que es va instaurar a la Moncloa. L’estómac, i no el cervell, va prendre el comandament.

La judicialització del procés 

El camí de la judicialització del procés només pot provocar maldecaps a Rajoy, ja que no obté els efectes dissuasoris buscats i sí que catalitza el suport a la causa. Ara mateix hauria d’estar pregant perquè Mas, Rigau i Ortega fossin absolts per rebaixar així la tensió, i a Madrid ja se senten veus en aquesta línia, però no és segur que Rajoy hi estigui d’acord. Darrere el seu posat afable, s’hi amaga algú que no perdona fàcilment. I ara mateix sembla més disposat a córrer el perill d’una acceleració del procés que a admetre que es va equivocar i afrontar un ridícul espantós. Darrere de l’error del 31 d’octubre del 2014, doncs, se n’hi han anat sumant d’altres en cadena.

Les virtualitats del 9-N

Però, a més a més, vist en perspectiva sobre el que ha de venir, el 9-N va tenir un seguit de virtualitats que haurien de preocupar l’Estat. La primera és que va demostrar que el corpus independentista, i una mica més enllà, no es va acovardir a l’hora de participar en una reivindicació de legalitat dubtosa o almenys discutible. El TC ja no fa por. La segona és que la societat civil sobiranista està en condicions de treballar colze a colze amb les institucions per organitzar mobilitzacions massives i fer-ho amb ordre i eficàcia suïsses. Si se sumen els dos factors s’entén millor en què pot consistir l’etapa final del procés. Perquè en tots els escenaris possibles sempre hi ha una constant: Madrid sempre respon i envesteix quan li ensenyen l’estelada.

Article deDavid Miró tublicat a : l'Ara d'avui: http://m.ara.cat/politica/Rajoy-convertir-pitjor-derrota-lEstat_0_1738026232.html

Mama, tinc por!

Si entre tots no hi posen remei ara que encara no s'ha fet prou fort, la catàstrofe està servida. No sé què m'hi tinc que els Estats Units s'encaminen a marxes forçades cap a una dictadura.

Diuen que la cara és el mirall de l'ànima. Per més que m'esforço per recordar alguna fotografia en què es vegi Donald Trump amb una expressió amable, no ho aconsegueixo. Fins i tot quan somriu el rictus és agressiu. La boca està tensa, comprimida. Sempre té les comissures caigudes i quan parla mostra les dents com un animal de presa que és a punt de clavar mossegada a la seva víctima.

Pel que fa a la mirada, és escrutadora. Els ulls sempre estan mig clucs, com els d'un caçador que fita la presa i n'estudia els moviments amb la intenció d'aprofitar el primer senyal de feblesa per saltar-li al damunt.

Així mateix, el seu llenguatge corporal també és amenaçador. Quan s'asseu mentre li fan una entrevista no es recolza al respatller de la cadira, sinó que manté una postura tensa i avançada cap a l'entrevistador, amb les cames separades i les mans a punt de recolzar-s'hi per si cal aixecar-se d'una revolada.

Per la seva banda, els braços i les mans es mouen sempre amb actituds acusadores i intimidatòries. Tot i que és curiós que rara vegada separi els braços del tronc, com si es volgués protegir els flancs (actitud defensiva). És molt característic d'ell el gest d'aixecar la mà mentre oposa els dits central i polze mantenint l'índex aixecat indicant a qui l'escolta que haurà de fer exactament allò que li està dient, perquè ell sap què cal fer i l'altre és un ignorant.

D'altra banda, les posades en escena són molt reveladores. Ell sempre és al centre, a primera fila, i els altres, els seus suposats col·laboradors, s'han de quedar a un pas darrere d'ell. Quan s'asseu, tot plegat agafa un aire de saló del tron, on ell és el monarca i la resta els seus súbdits. Una mica d'observació revelarà que tot l'entorn està disposat de forma que mirar-lo a ell sigui inevitable.

Ras i curt, més que les seves bretolades, el que realment fa por d'aquest individu és el seu comportament i la manera que té de relacionar-se amb els qui l'envolten: tots sense excepció li han de retre pleitesia. No sóc psicòleg, però intueixo una inseguretat i una ira contra el món descomunals amanides amb un ego desmesurat, una personalitat histriònica, agressiva i, després de veure la reacció de la seva esposa instants abans de jurar el càrrec, amb rampells de maltractador. Que Déu s'apiadi de tots nosaltres, perquè hi veig reproduït un dictador terrible, com tants altres que va donar el segle XX.

Escruixit i avergonyit

Així em sento després de conèixer la massacre de la discoteca Pulse d’Orlando, Florida, i la reacció d’alguns que es fan anomenar cristians i que de cristià no en tenen res.

En el seu moment, la notícia de la massacre em va deixar sense paraules. No em cabia al cap que algú arribés a odiar tant unes persones que no estimen com la majoria fins a l’extrem de trobar just el seu assassinat a sang freda.

S’ha dit que l’individu que va assassinar 49 joves i en va ferir més de 50 mentre estaven complint el seu desig de passar una bona estona ballant té vincles amb l’islamisme més extrem. Tanmateix, les seves creences religioses no són rellevants. Sembla ser que el seu pare ha publicat un vídeo a internet mirant d’excusar-lo adduint que tot aquest carnatge fou desencadenat pel fet de veure dos homes fent-se un petó en mig de la via pública.

Ara bé, si tenim en compte les informacions que estan apareixent darrerament, tampoc seria aquesta la causa que va desencadenar la tragèdia. Sembla ser que era un client habitual de la discoteca i que, segons la seva ex muller i alguns amics o coneguts, tenia tendències homosexuals i havia sigut víctima de la intolerància del seu pare. En definitiva, podria ser que darrere de tot plegat hi hagués una homosexualitat no assumida amb l’agreujant de la manca d’acceptació per part de la família i combinada amb una homofòbia religiosa potent.

Davant d’aquest panorama, el mínim que puc fer és sentir una profunda llàstima tant per les 50 víctimes mortals i els 53 ferits com per l’assassí mateix. La pressió de l’entorn hauria sigut tal que, finalment, no la va poder resistir i es va trastocar; amb les conseqüències que tots coneixem.

D’altra banda, si tenim en compte les reaccions de certs sectors del cristianisme, que l’agressor i assassí fos musulmà no té cap mena de rellevància. Més d’un cristià, o més ben dit pretesament cristià, hauria ocupat content i feliç el seu lloc. El fet que fos musulmà només ha servit per dissimular, tot i que de manera molt maldestre, fins a quin punt és esgarrifosa la situació.

Per definició, el discurs oficial estableix que els musulmans són primitius i els cristians som civilitzats. Però, realment ho som, de civilitzats, els cristians? Més aviat diria que no. El sol fet de desitjar la mort d’algú perquè té una orientació sexual, un color de pell, etcètera diferent no és característica de la civilització, almenys en el sentit en que avui dia s’entén.

Però és que, a més, hi ha l’agravant que aquestes persones que es fan dir cristianes es manifesten seguidors d’una doctrina basada precisament en l’amor; una doctrina que jo mateix he acceptat i he assumit com a pròpia. Segons aquesta doctrina hem d’estimar, voler el bé de, fins i tot, els qui ens volen mal. Si aquest és el principi bàsic, com no haurem de voler el bé a unes persones que, només, demanen que se les respecti i se les accepti tal com són?

Així mateix, tots aquests falsos cristians, capitanejats per falsos ministres de levangeli, estan usurpant una funció que tot cristià sap que només correspon a Déu: jutjar la vida de les persones i declarar-ne la salvació o la damnació eterna. Això és una blasfèmia declarada  alhora que demostra una manca d’empatia total envers les víctimes d’una marginació cruel que ja fa masses segles que dura.

Ras i curt, no m’agrada que se’m relacioni amb individus el comportament dels quals és tan execrable. Em sento avergonyit per fins a quin punt s’ha arribat a corrompre el missatge evangèlic de reconciliació. Al cap de dos mil anys continuem on érem, no hem entès res i seguim escorxant vius els qui no s'ajusten a la nostra manera d’entendre la relació de l’home amb la Divinitat. No és d’estranyar que, cada cop més, els bancs de les nostres esglésies estiguin buits. Com podria ser d’altra manera?