Rajoy va convertir el 9-N en la pitjor derrota de l’Estat

Les coses no són el que són per elles mateixes sinó que sovint depenen de molts factors externs i incontrolables. El 9-N, com a objecte polític difícilment identificable, és un cas paradigmàtic de fenomen mutant. El procés participatiu que va substituir la consulta podria haver passat a la història com una més de les multitudinàries manifestacions dels catalans a favor del dret a decidir, canviant la cadena humana per una votació massiva. Una gran però innòcua performance, que és el que va fer que Junqueras arrufés el nas en aquell moment. Però ves per on que va ser Mariano Rajoy, amb el seu segon recurs, en aquest cas contra el procés participatiu, el que va convertir el 9-N en alguna cosa més, en una iniciativa que desafiava el TC i que al capdavall es va convertir en la pitjor derrota de l’Estat des de l’aprovació de la Constitució.

En realitat les coses podrien haver anat d’una altra manera perquè en un primer moment el PP va optar per minimitzar el nou 9-N. Però la pressió dels seus i la por a ser humiliats públicament els va portar a mossegar l’esquer hàbilment llançat per Mas. Sense aquell recurs presentat el 31 d’octubre del 2014 el 9-N no hauria tingut tant de ressò internacional, ahir no hauria començat cap judici i Mas no seria un símbol per a bona part dels catalans. Va ser un gol per l’escaire perquè l’Estat va patir una desfeta severa i inesperada, que va donar pas a una digestió difícil en què el ressentiment es va imposar a la intel·ligència. Després de l’exhibició de participació i civisme, i la compareixença triomfal de Mas en quatre idiomes, Rajoy va tenir una segona oportunitat per girar full. Però un cop més, va picar. No va poder resistir la sensació que els havien pres el pèl que es va instaurar a la Moncloa. L’estómac, i no el cervell, va prendre el comandament.

La judicialització del procés 

El camí de la judicialització del procés només pot provocar maldecaps a Rajoy, ja que no obté els efectes dissuasoris buscats i sí que catalitza el suport a la causa. Ara mateix hauria d’estar pregant perquè Mas, Rigau i Ortega fossin absolts per rebaixar així la tensió, i a Madrid ja se senten veus en aquesta línia, però no és segur que Rajoy hi estigui d’acord. Darrere el seu posat afable, s’hi amaga algú que no perdona fàcilment. I ara mateix sembla més disposat a córrer el perill d’una acceleració del procés que a admetre que es va equivocar i afrontar un ridícul espantós. Darrere de l’error del 31 d’octubre del 2014, doncs, se n’hi han anat sumant d’altres en cadena.

Les virtualitats del 9-N

Però, a més a més, vist en perspectiva sobre el que ha de venir, el 9-N va tenir un seguit de virtualitats que haurien de preocupar l’Estat. La primera és que va demostrar que el corpus independentista, i una mica més enllà, no es va acovardir a l’hora de participar en una reivindicació de legalitat dubtosa o almenys discutible. El TC ja no fa por. La segona és que la societat civil sobiranista està en condicions de treballar colze a colze amb les institucions per organitzar mobilitzacions massives i fer-ho amb ordre i eficàcia suïsses. Si se sumen els dos factors s’entén millor en què pot consistir l’etapa final del procés. Perquè en tots els escenaris possibles sempre hi ha una constant: Madrid sempre respon i envesteix quan li ensenyen l’estelada.

Article deDavid Miró tublicat a : l'Ara d'avui: http://m.ara.cat/politica/Rajoy-convertir-pitjor-derrota-lEstat_0_1738026232.html

El conte de l'enfadós o com la CUP, pel seu mal cap, s'ha ficat en un bon esbarzer

Semblava que ahir seria el dia que es desfaria la boira. Semblava que aquells núvols baixos tan espessos que es van congriar el 28-S, finalment, ens deixarien veure l'horitzó anhelat de l'inici del procés de transició cap a la independència de Catalunya. Però no, no va poder ser. Toca patir una setmana més. Després d'una assemblea maratoniana que, ben mirat, de neta no en tenia res perquè des d'un bon començament feia tuf de tupinada, vam acabar el dia com l'havíem començat: neguitosos per saber si "Mas o març". El resutat va ser, si més no, estrafolari. Un empat de 1.515 vots a favor d'investir Mas i 1.515 vots en contra. I ara què fem? Com desfem aquest nus gordià? Com ens despengem la llufa avançada que ens hem clavat nosaltres mateixos?

No tinc màquina prou potent per calcular la probabilitat que sortís un empat a 1.515 vots. La xifra de combinacions de vots abans no s'arriba a 1.515 vots afirmatius i 1.515 vots negatius és estratosfèrica. La probabilitat és de 1 entre 2 a la 3.030ena. potència, és a dir, 2 multiplicat per si mateix 3.030 vegades. Proveu de calcular el número i la màquina se us penjarà. Només avanço que té una llargària de força més de 100 dígits. Escriviu un 0 i una coma, i al darrere un mínim de 100 zeros més abans no arribi un número diferent de 0. Que em perdonin, però, conceptualment, això i impossible són la mateixa cosa.

Ara bé, després de veure l'atzucac en què s'havien ficat pel seu mal cap i després de veure que tot el dia el no anava flirtejant amb el 50% sense arribar-hi, potser convé que fem la vista grossa i acceptem el resultat publicat per permetre'ls una sortida mínimament digna. Ara tenen la possibilitat de rectificar i desdir-se amb honor del no a Mas tan bèstia que havien promès i que, no s'ho esperaven, els ha portat a ser l'entrebanc més important del procés després d'haver promès que no ho serien.

En tot conflicte, cal que la part vencedora mostri un mínim de generositat i no humiliï la part vençuda tot deixant-li una sortida digna. Si no ho fa, el vençut covarà l'odi i el conflicte tornarà a esclatar. (Recordem com es va tancar la 1a. Guerra Mundial i com va acabar tot al cap de 25 anys).

Si us plau, no em malinterpreteu. En aquest sainet Junts pel Sí tampoc és el vencedor, però sí que és la part menys responsable del conflicte —per tant, la menys desgastada— i la que, en última instància, haurà de decidir què fa en cas que la CUP accepti tirar endavant el procés amb Mas com a candidat. Aleshores, com acabo de dir, caldrà que a Junts pel Sí siguin generosos i acceptin la mà estesa de la CUP; més que res per mirar d'evitar possibles lluites caïnites entre independentistes durant els 18 mesos de transició.

Tanmateix, si la CUP s'enroca i no accepta Mas com a candidat, cal també que a Junts pel Sí siguin prou valents com per no cedir al xantatge, que ja s'està produïnt quan els tornen a demanar un altre candidat, i anar a eleccions anticipades al març. Si la CUP ha organitzat aquest sidral ha de ser prou madura per acceptar les conseqüències de les seves decisions i sotmetre's al judici de la història que, en cas que el procés s'empantanegui, no serà gens benèvola. Com tampoc ho ha sigut amb els partits revolucionaris que l'any 1936 van pretendre fer una revolució simultàniament amb la guerra contra els militars sublevats. Pretensió que va desembocar en l'ensulsiada i la desfeta de la República i, de retruc, la sagnant dictadura del general Franco. 

Permeteu-me una última reflexió. Si cal tornar a elegir Parlament, si us plau, no us quedeu a casa i aneu a votar, els demòcrates de pedra picada van a les urnes tantes vegades com calgui; i aquesta és una revolució feta des de la democràcia i les urnes. Però mireu molt bé qui voteu. No us deixeu emportar per les fílies i les fòbies personals ni permeteu que us engalipin els cants de sirena que, de ben segur, us vindran de partits que basen el seu èxit electoral en la indefinició quant a la independència de Catalunya. Abans de dipositar el vot dins de l'urna, si de veritat voleu la independència, mediteu molt bé qui voteu i qui pot conduir realment el procés. Aquesta vegada ha quedat clar que votar extremes esquerres, per més independentistes que es proclamin, és llençar el vot; perquè, a l'hora de la veritat, no han tingut sentit de país, sinó de classe… de parvulets, i encara!

A quien interese

Aunque la lengua en que habitualmente escribo los artículos en este blog es el catalán, dado el mucho interés que tengo en que el artículo que ahora inicio pueda ser entendido por el máximo número de personas de habla castellana posible, en atención a ellas me he decidido a no seguir mi costumbre y usar la lengua de Cervantes. Dicho lo anterior, entro en materia.

De un tiempo a esta parte me he percatado de que fuera del territorio catalán la única información relacionada con lo que se ha venido en llamar el Proceso de Independencia de Catalunya que llega al público general es la que procede de los medios de comunicación en manos de sus adversarios. Permítaseme, pues, que, en calidad de residente en Cataluña, dé mi versión de los hechos según mis apreciaciones personales, susceptible, por supuesto, de estar igual de sesgada que la que intento rebatir.

En primer lugar, a diferencia de lo que se dice en los periódicos y las televisiones de fuera de Cataluña, todo este movimiento no se ha generado en ningún despacho de ningún político. Al contrario, es la cristalización de un estado de ánimo de la población que se ha ido forjando a lo largo de mucho tiempo y que precipitó una sentencia del Tribunal Constitucional dictada en 2010, percibida como injusta y hostil a causa de la falta de legitimidad de sus componentes quienes, no lo olvidemos, estaban pendientes de renovación desde hacía meses. Sin embargo, si queremos entender todo lo que ha sucedido y está sucediendo, necesitamos ir a la raíz de la cuestión: el encaje de Catalunya dentro de España.

Desde hace ciento cincuenta años, el catalanismo político ha querido encontrar la manera de encajar el punto de vista catalán en la política española. Sin embargo, a pesar de sus denodados esfuerzos, la única respuesta que, una y otra vez, ha recibido por parte de los gobernantes españoles ha sido de menosprecio y agresividad. Tanto es así que, ya a principios del siglo XX, Joan Maragall respondió con su conocidísima "Oda a Espanya", en la que le reclamaba que se tomara la molestia de escuchar a alguien que le hablaba en una lengua distinta del castellano. Es decir, le pedía que admitiera que podía haber otras maneras de ser español que no fueran de matriz castellana.

Un primer intento de encontrar ese encaje se materializó en la creación en 1914, hace un siglo, de la Mancomunitat de Catalunya. Desgraciadamente, la alegría duró poco. En 1923 el golpe de estado liderado por el general Primo de Rivera truncó el camino emprendido y desembocó, entre otras consecuencias, en la disolución de la Mancomunitat y la prohibición de cualquier signo de identidad catalán. Primera frustración.

Con la Segunda República, aunque con incidentes, parecía que la cuestión se volvía a encarrilar. Pero el estallido de la Guerra Civil y la posterior dictadura del general Franco hicieron que aquel segundo intento quedara en nada. La represión y la persecución de todo lo que olía a catalán fueron feroces; hasta el punto de que quien hablaba en catalán podía ser objeto de agresiones físicas (mi madre y un bisabuelo mío recibieron sendas bofetadas por este motivo). Sólo se aceptaría una visión folclórica de la catalanidad, la de la alpargata y barretina, según la cual ser catalán quedaba reducido a poco más que un pintoresquismo. Aunque matizado por los intereses de la política internacional, este estado de cosas se prolongó hasta la muerte del dictador en 1975. Segunda frustración, más intensa y grave que la anterior.

Con la aprobación de la Constitución de 1978 parecía que, finalmente, sería posible encontrar una salida al atolladero en que se encontraba el encaje de Catalunya dentro de España. El año anterior Adolfo Suárez había firmado un decreto reconociendo la Generalitat republicana, entonces presidida por Josep Tarradellas, como la institución de gobierno de los catalanes heredera de la legitimidad histórica. Como bien es sabido, en su redactado la Constitución recogía, aunque sin hacer mención explícita del hecho, la existencia de vascos y catalanes como hechos identitarios específicos e históricos y les otorgaba el derecho a gobernarse de forma autónoma mediante la aprobación de los respectivos estatutos de autonomía. En el caso catalán, en 1979 se aprobó y refrendó el Estatuto de Sau.

Sin embargo, los hechos del 23 de febrero de 1981 plantaron la semilla de una nueva frustración. Poco después, como reacción a aquel intento fallido de golpe de Estado, las Cortes aprobaban la Ley Orgánica de Armonización del Proceso Autonómico, conocida como la LOAPA, que representaba un paso atrás en el proceso de reconocimiento de las distintas identidades en el el Estado y un duro recorte a las aspiraciones de autogobierno catalanas, a la par que implicó el hecho de que se empezara a desdibujar el modelo de Estado que se había establecido con el pacto constitucional. Como era de esperar, la Generalitat la recurrió ante el Tribunal Constitucional quien, en buena medida, le dio la razón. Con todo, el daño ya estaba hecho y las expectativas de autogobierno volvían a quedar recortadas. Tercera frustración.

Con el paso del tiempo, el Estatuto de Sau fue revelándose insuficiente para dar cobertura a las nuevas necesidades que habían surgido y fue necesaria la redacción y aprobación de un nuevo Estatuto. De manera similar, las otras autonomías se fueron dando cuenta de que también necesitaban reformas en sus respectivos estatutos. En consecuencia, se inició un largo, tedioso y extenuante proceso que, en 2006, desembocó en la aprobación en el Parlamento y en las Cortes, así como el refrendo popular, del Estatuto de Miravet.

Y llegamos al punto donde comenzaba este escrito. Entre tanto se seguía el proceso de aprobación en las Cortes, el Partido Popular, con su presidente Mariano Rajoy a la cabeza, inició por toda España una campaña de recogida de firmas «contra el Estatuto de Catalunya». Es decir, cometió la irresponsabilidad de desatar una ola de anticatalanismo como nunca antes se había producido desde la muerte del dictador. Como resultado, recogió cuatro millones de firmas que, de manera bien ostensible, depositó ante el Congreso de los Diputados.

Poco después de que aquel Estatuto fuera refrendado por el pueblo catalán y, como quien dice, con la tinta todavía fresca, el mismo Partido Popular lo recurrió ante el Tribunal Constitucional quien, después de cuatro largos y exasperantes años de deliberaciones, actuó como si de otra cámara legislativa se tratara y en la primavera de 2010 acabó declarando inconstitucionales once artículos y forzando la interpretación de otros veintisiete; lo que representaba un severo recorte al texto que había salido aprobado por tres cámaras legislativas y un referéndum. Huelga decir que las circunstancias en que se dio dicha sentencia (tan largo periodo de deliberaciones y, sobre todo, la falta de legitimidad de sus miembros por estar pendientes de renovación desde hacía ya casi un año a causa de los impedimentos que ponía el PP, así como el hecho de que otros estatutos reformados posteriormente incluían artículos calcados del Estatuto catalán que no fueron impugnados) desataron una fuerte reacción popular en Catalunya.

Así las cosas, el 10 de julio de aquel mismo año, bajo el lema «Nosaltres decidim» (“Nosotros decidimos”), se convocó la manifestación más multitudinaria que se había dado desde que se convocara aquella contra la participación de España en la guerra de Iraq. La participación estimada alcanzó, según fuentes de la Guardia Urbana de Barcelona, el millón y medio de personas y estuvo encabezada por el Govern de la Generalitat en pleno, presidido entonces por el socialista José Montilla.

Es preciso destacar que Montilla, cuya carrera personal ha demostrado que está libre de toda sospecha de independentismo, en un claro vislumbre de los acontecimientos a venir, declaró que, si España no hacía caso de las reclamaciones de Catalunya, ésta acabaría por caer en la desafección hacia el Estado. Los hechos le han dado la razón. Aquello representó para muchos catalanes, entre los que me cuento, el detonante de la desconexión afectiva del Estado  español. 

Con todo, los sucesivos gobiernos del Estado no han cejado en un intento cada vez más evidente de recentralizar la Administración, laminando una y otra vez, mediante subterfugios y argucias legales o incluso de forma descarada y a plena luz del día, aquellas competencias que en Catalunya se consideran básicas para preservar su identidad como pueblo.

Como muestra de ello baste la cita de una declaración del Ministro Wert en sede parlamentaria durante el proceso de debate de la ley de educación que lleva su infausto nombre: «Hay que españolizar a los niños catalanes». Véase también aquellas declaraciones del ínclito Presidente de Extremadura, la comunidad autónoma más subvencionada y con un índice de funcionarios por habitante más elevado de todo el Estado, según el cual «Catalunya cobra y Extremadura paga». O la desfachatez con que el Ministro Montoro trata al Conseller Mascolell cuando de discutir las dotaciones presupuestarias y los déficit autorizados se trata.

Huelga decir que a todo ello se ha añadido el retraso pertinaz en la publicación de las balanzas fiscales desglosadas por comunidad autónoma. Según estimaciones, el déficit fiscal de Catalunya es de 16.000 millones de euros que van a las arcas del Estado y que no vuelven. Esto equivale a un 8% del PIB de la Comunidad Autónoma. Con solo la mitad de ese porcentaje de déficit, otras regiones europeas ya ponen el grito en el cielo. Y luego, la Generalitat, faltada como está de fondos porque el Gobierno central no le permite acceder a los mercados de capital, tiene que acudir al rimbombantemente llamado Fondo de Liquidez Autonómica, quien le entrega una parte de los fondos que salieron de Catalunya a cambio de adornar el pago de la devolución (sic) con unos suculentos intereses. Por no hablar del déficit de inversiones en infraestructuras que está llevando al borde del abismo al sistema ferroviario de cercanías o el incumplimiento de los acuerdos con la concesionaria Hutchinson, por los cuales el Ministerio de Fomento se comprometía a abrir un enlace ferroviario de calidad y ancho de vía internacional desde la nueva terminal de contenedores del puerto de Barcelona; o las constantes idas y venidas para evitar obedecer las indicaciones de la Comisión Europea con respecto de la urgencia y necesidad del corredor ferroviario del Mediterráneo

Es decir, detrás de cuernos, palos. Y así una y otra vez hasta la saciedad, habiéndonos de oír que Catalunya es la Comunidad Autónoma más insolidaria y la más favorecida por el Estado. Aderezado todo ello con la acusación de ser la más endeudada, obviando que es la que más competencias de gasto social transferidas tiene y, por lo tanto, la que más obligada está a cubrir sus gastos si no quiere dejar desatendidas a centenares de miles de personas que confían en sus prestaciones asistenciales o económicas para sobrevivir con un mínimo de dignidad.

Resumiendo, hasta fines del siglo XX, cada generación de catalanes obtuvo su dosis de frustración con España. Incluso una ni siquiera pudo llegar a abrigar esperanza alguna de arreglo. Desde el año 2000, no estamos hablando de una frustración para cada generación, sino que el berrinche ya es continuo. Desde que José María Aznar iniciara su segunda legislatura, la situación entre España y Catalunya no ha hecho otra cosa que empeorar a causa de los continuos desplantes por parte española.

Hablábamos de la manifestación del 10 de julio de 2010 que encabezó el Govern en pleno. En 2012, la población, harta ya de tantos desmanes, a través de la Assemblea Nacional Catalana y Òmnium Cultural, ambas organizaciones surgidas de la sociedad civil y sin subvenciones públicas de ningún tipo para no tener que renunciar a su autonomía de criterio, convocó una nueva manifestación con motivo de la Diada del 11 de septiembre, con el fin de iniciar el proceso de obtención de la independencia. Daba la casualidad que, dos días después, Artur Más, presidente de la Generalitat, tenía previsto reunirse en Madrid con Mariano Rajoy, presidente del Gobierno.

En aquella reunión, Mas le sugirió a Rajoy el inicio de negociaciones para llegar a un pacto fiscal de características similares al Convenio navarro y el Concierto vasco. La respuesta de Rajoy fue un no rotundo y un portazo en toda regla. En consecuencia, Mas, haciendo uso de sus prerrogativas, convocó elecciones anticipadas y se eligió un nuevo Parlament, el que ahora está en activo, con una clara mayoría soberanista y un claro mandato de conseguir la celebración de un referéndum sobre la independencia acordado con el Gobierno del Estado.

El año siguiente, nuevamente con motivo de la Diada, la movilización ciudadana volvió a ser espectacular. Inspirándose en la Vía Báltica, la Assemblea Nacional Catalana y Òmnium Cultural organizaron una cadena humana que siguió el recorrido que va desde la frontera francesa en El Pertús hasta el puente sobre el Sénia, al límite con la Comunidad Valenciana en Les Cases d’Alcanar. El objetivo parecía difícil de conseguir, cuando no imposible. En cambio, estimaciones de las autoridades cuantificaron la asistencia en más de millón y medio de personas. La organización fue impecable, casi germánica. Los desplazamientos llegaron a ser de centenares de kilómetros, con el único fin de ocupar un trozo de carretera y luego volver al lugar de residencia habitual. Asimismo, el ambiente fue festivo y cívico y es de destacar la ausencia total de incidentes; una constante en el movimiento independentista a pesar de que desde las filas españolistas se afirme lo contrario y se lo acuse de crispar y dividir.

Tras aquel éxito de organización y participación, en abril de 2014 se intentó la vía del voto en las Cortes Generales para la cesión de la competencia exclusiva del Estado para convocar referéndums. Por toda respuesta se recibió un sonoro portazo en las bruces. En consecuencia, visto el mandato electoral, se buscó la vía de una consulta no vinculante formulada según la legislación autonómica.

Entre tanto el Parlament debatía la Ley de Consultas No Refrendarias, las dos organizaciones civiles anteriormente citadas, junto a la Associació de Municipis per la Independència, volvieron a convocar a la población para que la Diada de 2014 llenara las dos mayores avenidas de Barcelona formando un mosaico con el diseño de la bandera de Catalunya. El éxito fue abrumador y, una vez más, según estimaciones de la Guardia Urbana, la participación de 1,8 millones, volvió a superar la del año anterior.

Con todo, desoyendo el clamor popular, el Gobierno impugnó la Ley de Consultas No Refrendarias y el decreto de convocatoria de la consulta en cuestión; lo que resultó en su suspensión y la imposibilidad de celebrar la consulta de forma legal. Se volvió a intentar mediante un proceso de participación pública que, tras ser objeto de burlas por parte del Partido Popular y el Gobierno del Estado, al cabo de dos semanas y coincidiendo con la detención de 51 cargos electos repartidos por las comunidades autónomas de Valencia, Madrid y Castilla y León, una vez más, se vio impugnado.

Pero esta vez, ya sabemos cómo se resolvió la situación. El Govern siguió adelante con la convocatoria, cuyo operativo se nutría de voluntarios que, libremente, decidían colaborar de forma gratuita y desinteresada. Una vez más, la participación fue multitudinaria. Desafiando las amenazas del Gobierno, más de 2.300.000 personas mayores de 16 años expresaron su opinión.

Cierto que no es una consulta o, ni mucho menos, un referéndum con todas las de la ley. De hecho es la respuesta de un pueblo al que se le niega el derecho a expresarse con la excusa del imperio de la ley porque en España el derecho de autodeterminación no está recogido en la sacrosanta Constitución.

Sin embargo, quienes esto afirman olvidan que en derecho internacional sí se reconoce la autodeterminación por vía pacífica y democrática. Basta con recordar que en Europa, durante los últimos 30 años han aparecido numerosos estados resultantes de la escisión de los antiguos estados surgidos de la Segunda Guerra Mundial. Ejemplo de ello son la escisión de Checoslovaquia en las repúblicas Checa y Eslovaca, la independencia de Eslovenia respecto de Yugoslavia, la independencia acordada de Montenegro respecto de Serbia o el caso paradigmático de las repúblicas bálticas.

Con todo ello quiero decir que la cuestión que se plantea desde Catalunya no tiene nada que ver con los tribunales de justicia y mucho con la voluntad política de llegar a acuerdos que beneficien a ambas partes. El caso más próximo en el tiempo es el referéndum acordado entre Escocia y el Reino Unido. Tampoco en las leyes que componen el corpus constitucional británico se contempla la secesión de una parte del estado, pero británicos y escoceses fueron siempre muy conscientes de que la cuestión era política, no legal, y que, como tal, se tenía que resolver por la vía de la política y la democracia.

En el caso español, el gobierno optó por seguir su política habitual, la judicialización de la política, lo que acaba empobreciendo la calidad democrática del Estado. Poner dificultades para que se celebre un referéndum vinculante y con plenas garantías democráticas no es hacer que triunfe la democracia. Al contrario, es empobrecerla y debilitarla. Si la población no puede expresar su opinión libremente en las urnas, ¿dónde queda el Estado de derecho? Porque las dictaduras también aplican la legislación vigente, pero con el fin de coartar los derechos más fundamentales. Y el derecho a la libre expresión y a la libre opinión es, quizá, el que más caracteriza una democracia de calidad. Todo cuanto impida su ejercicio es, a todas luces, un atentado a los principios más elementales de la convivencia en paz y armonía.

De futbol i reialesa va la cosa, o no…

Ja fa tres anys, en una final de la Copa del Rei de futbol, van coincidir el F. C. Barcelona i l'Athletic Club de Bilbao. La xiulada a la Marxa Reial va ser tal que els micròfons d'ambient de TVE, que en feia la retransmissió en directe, no van ser capaços de captar-la i es va haver de recórrer a la supressió del so ambient i connectar el reproductor directament a les antenes televisives. Ja aleshores, allò va ser causa d'una forta polèmica i va comportar la destitució del cap d'esports de la cadena de televisió pública estatal.

En els darrers anys, les relacions entre bascos i catalans no acaben de funcionar, però si en alguna cosa coincidim és, precisament, en el nostre "amor incondicional i reverencial" per la corona espanyola. Ens l'estimem tant, el rei, que quan li toquen la musiqueta, el xinta-xinta, uns i altres li engeguem una sobirana (mai tan ben dit) xiulada.

Els atzars del futbol han volgut que enguany es repeteixi aquella final. Athletic Club de Bilbao i F. C. Barcelona tornen a coincidir en tan règia competició. Això ha fet que a can Espanyes es disparin les alarmes. Pobret Felip! S'haurà d'enfrontar a aquella caterva d'independentistes eixelebrats que no són capaços de reconèixer el bé que representa per a ells l'amor maternal que el Regne d'Espanya, la pàtria de tots els espanyols —sempre a la manera castellana, això sí; no sigui cas que la diversitat se'ns indigesti—, que els esprem les butxaques com si fossin llimones i els nega el pa i la sal perquè, ves per on, són uns egoistes que no volen mantenir els altres que sempre han viscut de la rifeta que bascos i, sobretot, catalans els van passant si us plau per força.

I amb tot això, les essències pàtries de l'espanyolisme s'estranyen que a Catalunya i al País Basc l'independentisme creixi a marxes forçades. No els cap al cap que puguem mostrar la nostra disconformitat fent un acte tan ultratjós com xiular quan sona la Marcha real.

Prova de tot això és el nerviosisme amb què Esperanza Aguirre, salvaguarda de les essències hispanes, ha respost a la perspectiva, tot just la perspectiva, que es repeteixin les xiulades de tres anys enrere. Pobre Príncep! Tan jovenet com és, se li ha d'estalviar el mal tràngol de veure com una part important del públic assistent li expressa el seu descontentament i el seu rebuig perquè el podrien traumatitzar de per vida.

Aquesta sortida de to no és altra cosa que una mostra prou evident que alguna cosa els posa nerviosos. Quan algú necessita sortir al pas d'aquesta manera per defensar allò en què creu és perquè hi detecta algun signe de debilitat. Quan ens sentim segurs, res no ens mou a defensar les nostres essències. En canvi, la inseguretat, la feblesa d'allò que fins aleshores havíem cregut ferm i inamovible provoca les reaccions més furibundes contra aquells que identifiquem com els agressors de les nostres creences.

Quan la fera es veu acorralada és quan més violenta es mostra. I aquest és el paperot que ha fet la Sra. Aguirre. D'alguna manera o altra, se sent acorralada. Potser perquè els moviments independentistes català i basc estan agafant embranzida; o potser perquè, amb Rajoy de president del Govern estatal i Ruiz Gallardón de Ministre de Justícia, tots dos els seus eterns rivals, ha acabat adonant-se que, per als seus coreligionaris polítics, ella no passa de ser una figura de segona divisió; o pel fet que se li hagi descobert que es feia trampes al solitari del dèficit pressupostari; o potser per la combinació de tot plegat; el cert és que la seva posició dins del partit i en els safareigs de estatals s'ha vist afeblida i ja no es parla tant d'ella com se n'havia parlat. Per a una personalitat com la seva, que necessita l'omnipresència mediàtica com l'aire que respira això és plat de mal pair; li cal provocar un enrenou i fer certa aquella dita: «Tant li fa que parlin bé o malament de mi, la qüestió és que en parlin».

I a fe que ho ha aconseguit. Si alguna cosa fa córrer rius de tinta als titulars dels diaris i, de retruc, estimula la verbositat dels adversaris és l'exaltació de l'espanyolisme fins a límits que freguen el ridícul, si no la paranoia. Això fa aquesta dona amb les seves declaracions al respecte de la necessitat de suspendre la final de la Copa del Rei de futbol que s'ha de jugar divendres a l'estadi Vicente Calderón i presidirà el príncep Felip perquè, segons comunicat oficial, el rei està convalescent de l'operació de maluc a què es va haver de sotmetre després de trencar-se'l quan va anar a caçar elefants a l'Àfrica acompanyat de Corinna zu Sayn-Wittgenstein, la seva amiga personal. Quin poc coratge per enfrontar-se al descontent i les reivindicacions  i quin eufemisme per referir-se al que tothom ja sap: que aquesta tal Corinna és per al rei alguna cosa més que amiga!

Per què cal una defensa tan aferrissada de la monarquia? ¿No serà que els darrers escàndols relacionats amb embolics de diners de dubtosa honradesa, d'armes de foc manejades per menors que no tenien l'edat reglamentària, de caceres i de faldilles l'han deixat tan tocada que els seus defensors i partidaris la veuen en greu risc de desaparició, cosa que els suposaria perdre un referent molt important per a ells? Cal amenaçar els qui vulguin protestar dient-los que el que volen fer està tipificat com a delicte penal? On queda la llibertat d'expressió? I, de retruc, com ho encaixa, això, la democràcia? Que potser no va amb els càrrecs de Cap de l'Estat o d'Hereu de la Corona, el risc de rebre les esbroncades d'un poble que n'està tip i fart, de tanta martingala? Personalment, no em fan gens de pena; per això cobren un sou que no és gens desdenyable i que surt dels diners que tots plegats paguem a Hisenda.

No ens esverem! Que no n'hi ha per tant…

Avui, en una entrevista al programa Els Matins, de TV3, el president Artur Mas ha afirmat que, tot i no agradar-li la idea, si l'Estat intervé la Generalitat, no dubtarà a convocar eleccions anticipades per tal que els electors deixin clara la seva postura. L'escenari no és gens desitjable. Unes eleccions anticipades sempre tenen un cert regust de fracàs i seria una llàstima que una legislatura que va començar enfilada en una bona direcció acabés de manera tan desgraciada.

Però, i aquí és on hi ha la notícia, a la cap de files dels populars a Catalunya, Alicia Sánchez-Camacho, li ha faltat temps per cridar a serenitat i tranquil·litat. Bé, potser que comenci ella per asserenar-se i tranquil·litzar-se.

Tal com estan les coses, dubto molt que, suposant que ara es fessin unes eleccions, el PP seria capaç d'obtenir uns resultats semblants als del 28 de novembre del 2010. En aquest any i mig que ha transcorregut des d'aleshores han passat moltes coses i, si hem de tenir en compte les conseqüències a llarg termini (o mitjà) de tot plegat, cap de bona per al PP.

Després de l'embranzida electoral, el PP no ha fet altra cosa que perdre pistonada. Tot i haver retardat la publicació dels pressupostos de l'Estat fins després de les eleccions andaluses, el PP no ha sigut capaç d'arrabassar-li la Junta al PSOE que, malgrat ser per majoria simple, aconseguirà revalidar la seva presidència. Un entrebanc amb què no comptaven els populars. A casa nostra, les eleccions municipals no van representar cap revàlida per als resultats obtinguts al Parlament. I la majoria absoluta de què gaudeix a les Corts de Madrid només ha aconseguit atiar el desvergonyiment centralista i espanyolitzador dels sectors més cavernícoles del PP; cosa que a Catalunya fa que revisquin posicions més radicals en el front nacional català, amb el consegüent benefici per a formacions com CiU i ERC.

Dit això, i després de les amenaces d'intervenció de la Generalitat per part del govern de l'Estat i la subsegüent rèplica del President Mas amenaçant amb unes eleccions anticipades, l'única que ha perdut la calma i que s'ha d'asserenar és la Sra. Sánchez-Camacho. Sap molt bé que, si es fessin ara, unes eleccions al Parlament de Catalunya no li resultarien tan favorables com tot just fa un any i mig. Els seus correligionaris de la Villa y Corte no li ho posen gaire fàcil. Els estirabots que engeguen no fan més que atiar el sentiment que Espanya és un mal negoci per als catalans i que cal desfer-nos-en al més aviat possible.

I així estan les coses. A qui se li ha esvalotat el galliner? Més aviat sembla que al PPC, que, com al llop que es volia disfressar d'ovella, per més C que ens vulguin fer veure, per sota la poteta els surt la E d'Ejpañia. I olé!

Qui la fa la paga, o no…

Ahir, a Barcelona, Víctor Morlán, secretari d’Estat de Planificació i Infraestructures del Ministeri de Foment, va reconèixer sense embuts i de manera ben lacònica que aquests darrers anys l’Estat ha actuat com un nou ric en el desplegament d’unes infraestructures que ara estan infrautilitzades (aeroports sense avions i sense passatgers, trens d’alta velocitat que circulen amb menys de 10 passatgers al dia, plantes dessalinitzadores inactives, etc.) Això no passaria de ser un trist i patètic reconeixement d’una realitat tossuda i contundent si no fos que ho ha justificat dient que «tothom actuava igual».

Aquesta postil·la ho transforma en una broma de mal gust, com a mínim, i un insult a la intel·ligència. És a dir, com que els altres es llencen barranc avall, ell hi va al darrere. Bon raonament. D’una lògica aclaparadora. Així ens va el país. Amb polítics d’aquesta talla intel·lectual no ens calen invasors que ens destrueixin, ja ens destruïm nosaltres sols. És que n’hi ha per llogar-hi cadires!

A tot això, em ve al cap una pregunta: Què passa amb els polítics que gestionen malament la cosa pública? N’hi ha prou amb una disculpa, un «em sap greu»? I els diners malbaratats, qui ens els torna? Qui s’ha de fer càrrec dels dèficits generats per tanta irresponsabilitat? En tota empresa, els seus directius són responsables de les decisions que prenen i en responen amb el seu patrimoni, un aval o una assegurança de responsabilitat civil. Si prenen decisions que l’aboquen a la fallida, ells en paguen les conseqüències. Per què amb allò que té a veure amb la Administració Pública no s’aplica aquest mateix criteri? Per què, quan se’n van, els polítics no han de respondre de la seva gestió?

I no em val que se’m digui que els processos electorals ja són una manera de passar comptes. És una fal·làcia. Els processos electorals són, només, una manera d’afavorir l’alternança en el poder i evitar que es concentri en unes poques mans. Però encara és hora que vegi que se li demanen responsabilitats a un polític que ha obrat amb irreflexió i de manera forassenyada. I mira que el país n’està farcit, d’exemplars d’aquesta raça! Però no, arriben, emboliquen la troca tant com poden i, quan se’n van, ho deixen tot ben empantanegat.

El cas de l’alta velocitat ferroviària és paradigmàtic. I aquí no hi ha diferenciacions de tendència política que valguin. Uns i altres s’han comportat com uns veritables eixelebrats. Daniel Albalate i Germà Bel, en un article publicat al número 55 de la Revista de Economía Aplicada, pàgines 171 a 190, demostren amb dades reals i fefaents que, per millorar substancialment la connectivitat ferroviària entre les diverses capitals de província espanyoles, n’hi hauria hagut prou amb una inversió molt inferior a la que finalment s’ha executat. Bastaria amb millorar moltes de les línies fèrries que hi ha en servei actualment i traçar-ne de noves amb unes característiques menys exigents des del punt de vista econòmic i mediambiental que les que requereix l’alta velocitat; de manera que, amb una inversió continguda, les millores introduïdes permetessin incrementar de forma prou efectiva la velocitat comercial dels trens i reduir els temps de desplaçament a unes xifres acceptables.

Però clar, si els veïns del nord van ser els primers d’Europa a tenir trens d’altes prestacions, al sud dels Pirineus no es podia ser menys: Calia treure pit (o testosterona, que d’això també en sabem un niu) i cosir el territori amb trens d’alta velocitat que permetessin que la influència de la capital arribés més lluny i de manera més fàcil. I ara ens trobem que cap de les línies, ni tan sols les més utilitzades, genera beneficis; un negoci ruïnós.

Un altre cas, aquest més proper, és el de la planta dessalinitzadora del Prat de Llobregat. Que Barcelona i la seva àrea d’influència tenen un problema d’abastament d’aigua en temps de sequera és prou evident. Per tant, cal trobar la manera de resoldre una situació que pot arribar a ser molt greu. Les solucions passen, totes, per la reducció del consum d’aigua per habitant; cosa que ja s’ha fet. Però amb això no n’hi ha prou, és necessari trobar una forma de suplir la mancança del sistema. Això implica, bàsicament, dessalinitzar i després potabilitzar aigua de mar o, tal com havia apuntat el Govern de la Generalitat anterior al primer Tripartit, portar-la d’un riu prou cabalós, que en aquest cas era el Roine, mitjançant un transvasament.

Una planta dessalinitzadora té uns costos de construcció molt elevats; la tecnologia, tot i que s’ha demostrat viable, no és barata. A això hi hem d’afegir que la dessalinització d’aigua marina per òsmosi inversa (així s’anomena el procés triat) necessita grans quantitats d’energia, cosa que encareix el cost final del metre cúbic d’aigua de boca perquè, no ho oblidem, amb dessalinitzar l’aigua no n’hi ha prou: després s’ha de potabilitzar. El resultat és que, per la via de la dessalinització, el preu del metre cúbic d’aigua de boca es dispara fins a costos inassumibles; i això fa que, abans d’iniciar el procés, sigui convenient esperar fins que les necessitats dels usuaris del servei ho justifiquin. Per la seva banda, un transvasament tampoc és una inversió petita. Però, si es fa bé, té l'avantatge que els seus costos d’explotació i l’impacte ambiental són proporcionalment molt reduïts.

Amb el Departament de Mediambient en mans d’IC-V, es va triar l’opció d’una dessalinitzadora que poc temps després de la seva inauguració s’ha revelat extremadament cara i que, per aquest mateix motiu, roman infrautilitzada per no dir inactiva. Les raons adduïdes eren que havíem de ser autosuficients en el subministrament d’aigua de boca a la població. La idea és encomiable i benintencionada; però parteix d’una premissa equivocada. Si el canvi climàtic persisteix, cosa que sembla segura, no trigarem a veure com es desencadenen veritables guerres per l’abastament d’aigua. Arribarà el moment que l’aigua no serà un bé d’ús privatiu dels territoris, sinó que esdevindrà una qüestió planetària. I això cal tenir-ho en compte des d’ara mateix.

No sempre el que sembla més evident és el més adequat. En la construcció d’aquesta planta no es va tenir en compte (vull pensar que per causes fortuïtes) que dessalinitzar l’aigua de mar té uns costos elevadíssims i molt difícils de traslladar a l’usuari de casa nostra. En aquest cas, el dogmatisme ideològic d’uns polítics els va privar de l’amplitud de mires necessària en situacions d’emergència i els va empènyer a actuar de manera irresponsable, sense pensar més enllà del dia a dia.

Però ara s’han canviat les tornes. Uns i altres tant van estirar la màniga que el vestit s’ha escagassat. La roba ja no dóna per més i, per poder-lo sargir, si es vol fer front a l’immens deute que l’Administració, per obra i gràcia dels seus governants, s’ha posat per dogal, cal retallar d’allà on sigui i eliminar prestacions d’un Estat del benestar que havien costat molts anys de treballs i esforços al conjunt de la població, en especial les classes menys afavorides.

No estaria de més, doncs —i aquí apunto una idea que espero que algú la reculli—, que es promulgués una llei que dictaminés que, com es fa en algunes entitats de cert pes econòmic que manegen uns pressupostos prou importants (verbi gratia Futbol Club Barcelona fins no fa gaire), no estaria de més, dic, que aquesta llei obligués tothom que vulgui entrar a la gestió de la cosa pública per damunt d’un cert nivell de responsabilitat a presentar un aval o qualsevol altra mena de garantia econòmica que, en cas que fos necessari, li permetés fer front a una part considerable del malbaratament de cabals públics que hagi pogut causar per una actuació irresponsable. I fixeu-vos que parlo d’un aval o una garantia econòmica, no que respongués amb el seu patrimoni. D’aquesta manera es podria garantir el dret reconegut a la Constitució que ningú s’ha de veure privat d’exercir la política per causa de la seva condició social o econòmica.

Aquí queda la idea. Qui la vulgui posar en pràctica pot estar tranquil, que no li demanaré drets d’autor.

Molt recomanable

Sempre és interessant saber com veu un conflicte algú que se'l mira des de fora. Els catalans i els espanyols estem immersos en una picabaralla que ja fa prop de tres-cents anys que dura. Per això, ni uns ni altres no tenim una visió clara del que passa. Heus ací què en pensa un ciutadà britànic establert a Catalunya des de fa més de vint anys i què n'opinen altres compatriotes seus que coneixen bé la nostra idiosincràsia. Mireu el vídeo; tot i que dura uns quaranta minuts, val la pena. És recomanable que el reproduïu a pantalla completa; la qualitat és prou bona com per fer-ho i no us cansareu tant la vista.

SPAIN'S SECRET CONFLICT (subtitolat en català)
d'Endboard a Vimeo.

Si a algú l'interessa, o desconfia de la possibilitat de manipulació, aquí teniu la versió original sense subtítols en català:

SPAIN'S SECRET CONFLICT (versió original en anglès)
d'Endboard a Vimeo.

Apa, que vagi de gust!

D'interlocutòries i altres agressions

Sembla que els astres s'hagin conjuntat per amargar-nos encara més, si es pot, la vida als que estimem la nostra llengua i el nostre país. Bé, els astres no ho sé, però el nacionalisme espanyol més recalcitrant i cavernari, sí.

Aquesta darrera setmana s'han produït dos fets que són dues cares de la mateixa moneda:

• l'acord entre PSOE i PP per modificar la tan sacralitzada Constitució del Regne d'Espanya deixant de banda la resta de grups parlamentaris que, en el seu moment, van contribuir a redactar-la i aprovar-la i
  
  
• la interlocutòria del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya exigint al Govern de la Generalitat que, en un termini no superior als dos mesos, modifiqui tot el sistema educatiu català per tal de posar fi al model lingüístic d'immersió que tans elogis ha rebut per part de la comunitat docent internacional i que els mateixos juristes de l'Estat espanyol han avalat.

Després d'aquella infausta sentència del Tribunal Constitucional en què l'Estatut quedava tocat de mort, no es pot dir que tot això ens vingui de nou. Probablement —no, amb tota certesa— sabíem que, tard o d'hora (més d'hora que tard), el desvergonyiment espanyolista trauria el nas a l'escena política i social del nostre país.

Així ha sigut i ara, al cap d'una mica més d'un any, en veiem els primers episodis; perquè això no ha fet altra cosa que començar. Primer és una modificació aparentment banal de la Constitució. Després, per raons clarament polítiques, i contravenint tots els principis del Dret, els tribunals dicten sentències i interlocutòries que van en contra de l'ordenament jurídic vigent.

El conflicte ve de lluny. Ja ho deia en una entrada d'aquest bloc d'ara fa uns dos anys titulada «Nacionalismes en conflicte». No ho oblidem, som un país ocupat per la força de les armes. Per si a algú li'n queda cap dubte, en el preàmbul del Decreto de Nueva Planta de los Reinos de Valencia y Aragón, signat l'any 1707 per un rebesavi de l'actual Rei d'Espanya amb motiu de la invasió del Regne de València, adscrit a la Corona d'Aragó, s'addueix el «justo derecho de conquista»; és a dir, fins a nova ordre, estem ocupats per la força de les armes.

Així mateix, no contents amb la derrota de les tropes austriacistes,  els invasors, en una clara mostra tant del seu ànim de revenja com de la seva manca d'intel·ligència,  imposen (o malden per imposar, perquè a hores d'ara encara no ho han aconseguit mai del tot) el castellà a tot el territori. Vegeu què es diu al respecte de la superioritat de les llengües dominants, entre les que s'hi compta, oidà!, el castellà: «La importancia de hacer uniforme la lengua se ha reconocido siempre por grande, y es una señal de la dominación o superioridad de los Príncipes o naciones, ya sea porque la dependencia o adulación quieren complacer o lisonjear, afectando otra naturaleza con la semejanza del idioma [el que a casa nostra es coneix com "botiflerisme"], o ya sea porque la sujección obliga con la fuerza [altrament dit, "xarop de bastó"]» (de la Instrucción secreta que el fiscal del Consejo de Castilla, don José Rodrigo Villalpando, trasmeté als corregidors del Principat de Catalunya el 29 de gener de 1716).

És a dir, que la pervivència del català al cap de quatre-cents anys és un cigró a la sabata d'aquells que voldrien una Espanya castellana i monolingüe perquè entenen que, pel fet que els seus exercits vencessin una guerra, la seva llengua és superior a les altres. Una bajanada com aquesta, que una llengua és superior a una altra —i que, a sobre, el criteri per definir aquesta suposada superioritat sigui la força de les armes—, només se li pot acudir a algú que no té dos dits de coneixement. No hi ha cap llegua que sigui superior a cap altra, en tant que totes i cada una d'elles són una manera d'explicar el món segons el veuen els seus parlants. Malament anem si el dret a l'existència de les paraules es fonamenta en la violència…

D'altra banda, seguint amb la política encetada, vegeu què es diu en aquest altre paràgraf del mateix document: « […] Como a cada Nación [amb majúscula a l'original] parece que señaló la Naturaleza su idioma particular, tiene en esto mucho que vencer el arte y se necesita de algún tiempo para lograrlo, y más cuando el genio de la Nación como el de los Catalanes es tenaz, altivo y amante de las cosas de su País [ens retrata amb precisió mil·limètrica], y por esto parece conveniente dar sobre esto instrucciones y providencias muy templadas y disimuladas, de manera que se consiga el efecto sin que se note el cuidado». Davant d'una floreta així, sobren els comentaris.

Ras i curt, es donen ordres clares i precises per tal que es dugui a terme un genocidi cultural en tota regla. Els catalans, els valencians, els mallorquins (els súbdits del Regne de Mallorca) i els aragonesos han estat vençuts per les armes i han perdut qualsevol dret a ser; s'han de dissoldre en una realitat que els és estranya i forana.

Que se sàpiga, els decrets de nova planta no han estat abolits ni derogats. Per tant, fins que no es demostri el contrari, seguim ocupats per les armes, som un dels últims vestigis de l'imperi de sa graciosa majestat castellana en el que nunca se pone el Sol.

El que ha passat aquests dies, juntament amb el que ha passat en els darrers quatre segles, no fa altra cosa que reafirmar-me en la necessitat de reivindicar el meu dret a ser com sóc: algú que estima el seu País, la seva cultura i la seva llengua; algú que no tolera que li imposin, encara que sigui de manera sibil·lina i mal disfressada de benvolença, com ha de ser, com s'ha de comportar, quin país ha d'estimar ni quina llengua ha de parlar. Per això subscric tots i cada un dels mots que en Lluís Sintes, un amic menorquí cantant i poeta, publicà en un poema inclòs en el seu llibre Pecat venial:

            Llengua

            Són les paraules dels avis,
            són les frases de mo mare,
            bons exhorts i consells savis
            que dins el cor porto encara.

            Bella llengua incompresa,
            malaltissa obsessió!
            Contra noltros guerra encesa,
            parla, senyera, nació…

            Trista lluita, lluita eterna
            d'un poble noble i maltret.
            Vull parlar en llengua materna,
            de fer-ho en tinc tot el dret!

            Són paraules colpidores
            de vesins, pares i avis.
            Callin ja les veus traïdores
            que segellen els meus llavis!

            Vull tornar als carrers de sempre, 
            d'entranyable olor de pa,
            i que ningú vengui a dir-me
            com m'hauria d'expressar!

                                                  Lluís Sintes i Mercadal

Crec que ja està tot dit, oi?

I encara en dubteu?

Avui, a l'ARA.com ha saltat una informació que, per si encara hi havia algú que dubtava de si els catalans som o no espanyols, ho deixa ben clar. Els fets van tenir lloc als darrers Jocs Mundials de Policies i Bombers que es van celebrar a la ciutat de Nova York.

En la inauguració, els bombers catalans intenten, i ho aconsegueixen, aixecar un castell i després d'haver-lo descarregat ho celebren amb clares mostres d'eufòria i alegria. Així es veu al vídeo firmat per Carla Llobet que un dels membres de l'expedició dels bombers catalans ha penjat en el seu bloc.

Però aquí no s'acaba la cosa. De fons se sent una cridòria i es veu com un grup d'espectadors de la petita gesta fan onejar banderes espanyoles, algunes d'elles guarnides amb el famós toro d'una marca de begudes espirituoses que ara no diré. Els bombers catalans només diuen: «Catalunya, Catalunya».

Però el que ha sacsejat la xarxa és aquest altre vídeo, pres des del punt de vista dels cridaners. Esborrona pensar que el fanatisme espanyolista pugui arribar a fer que unes persones que en principi no haurien de fer accepció de procedències ni de cultures insultin amb tanta vehemència unes altres que prenen part en una mostra cultural —que, no ho oblidem, la UNESCO ha declarat Patrimoni Immaterial de la Humanitat— pel fet de ser catalana.

¿I encara en dubteu, que els catalans no som espanyols i, per tant, tenim tot el dret del món d'exigir la independència del nostre País? Que potser no queda clar que els espanyols veuen Catalunya com una colònia conquerida per la força i consideren que els catalans som els seus inferiors i que no mereixem ser nosaltres mateixos?

Davant de gent que, pel fet de mostrar-me com sóc i sentir-me'n orgullós, s'esgargamellen com uns eixelebrats cridant que ells són espanyols, m'esbronquen i em tracten de «hijo de puta», no em queda altra solució que plantar-los la porta en tots els nassos (per no dir morros; perquè aleshores seria fer un flac favor als animals, que són força més intel·ligents que alguns membres del gènere humà). Per mi, Espanya és un país que s'acaba al Sènia, el massís dels Ports i al Cinca. Amb energúmens d'aquest pelatge no hi vull tractes!

Què volen aquesta gent?

Què volen aquesta gent? Què els hem fet el català i els parlants del català que ens tenen tanta quimera? Han guanyat uns quants escons i regidors que els permeten fer una mica més de soroll que abans i temps els ha faltat per iniciar una campanya d'atac en tota regla a tots els fronts possibles i impossibles contra aquest cigró a la seva sabata que es diu llengua i cultura catalanes. Francisco Camps al País Valencià, suprimint les línies d'ensenyament en valencià i posant en marxa un sistema trilingüe de dubtosa fiabilitat; José Ramón Bauzá a les Illes, eliminant la Direcció General de Política Lingüística; i Alicia Sánchez-Camacho a Catalunya, exigint l'ensenyament en castellà per al seu fill; són el més clar exponent del desvergonyiment que s'ha apoderat del PP i adlàters ara que es veuen prou forts per fer fora els seus adversaris polítics.

Per què els molesta que a l'Estat espanyol es parli una llengua tan "forassenyada" com el català (o altres com el basc i el gallec)? Quins mecanismes s'han desactivat al seu cap que fa que actuïn així? Penós horitzó intel·lectual i moral el d'aquests individus —perquè només se'ls pot tractar d'individus— que, moguts per un trist i baix provincianisme de pa sucat amb oli disfressat de cosmopolitisme, ataquen la llengua dels seus avantpassats i la menystenen com cosa que només molesta.

La causa només pot ser una: No s'han adonat que l'Estat-Nació és una entelèquia, un mite sorgit de la ment racionalista de la Revolució Francesa que tot ho volia reduir a la Raó i la Lògica. Al segle XIX, l'aparició dels nacionalismes en resposta als imperis que havien dominat Europa durant les edats mitjana i moderna, i que van propiciar l'antic règim, va donar com a resultat la desaparició dels últims vestigis de l'Imperi Carolingi i la seva substitució per tot un seguit d'estats pretesament uniformes i unitaris (França, Alemanya, Itàlia, etc.) la burocràcia dels quals es volia detentora del poder per delegació del poble. Així, els súbdits esdevenen ciutadans d'una entitat abstracta (l'Estat) que passa a exercir les funcions d'administració del poder en totes les seves vessants.

Aquests estats necessitaven alguna cosa que servís als seus ciutadans de referent a l'hora de trobar una certa cohesió. Així l'Estat-Nació esdevingué una realitat gairebé sagrada i quasi immortal que els seus ciutadans havien de protegir i salvaguardar vessant la pròpia sang, si calia. Tal és el fervor nacionalista que molts ciutadans senten pel seu Estat que arriben a cotes francament absurdes i ridícules. Només cal recordar el cas de Nicolas Chauvin (personatge d'una comèdia dels germans Cogniard titulada La Cocarde tricolore [L'escarapel·la tricolor]) que sentia tal veneració per la República Francesa que arribava a dir que, a França, el Sol i la Lluna són els millors, que l'aigua renta més i calma millor la sed i altres bestieses semblants. D'això en deriva el terme 'xovinisme' amb què es designa aquella paranoia segons la qual tot el que és de casa és millor i les pròpies desgràcies sempre vénen de fora. D'aquí a la xenofòbia, només hi ha un pas.

Tanmateix, tradicionalment, a Europa hi ha hagut gairebé tantes llengües com comunitats establertes i això mai no havia sigut inconvenient perquè alguns territoris on es parlaven llengües diferents compartissin sobirà. Però el racionalisme etnocèntric —segons el qual l'única visió vàlida i racional del món és la de la pròpia comunitat— sorgit de la Revolució Francesa, hereu de l'uniformisme de Lluís XIV i els seus successors —no cal aprofundir gaire en les comparacions de les estructures del poder a la República Francesa amb les de la monarquia borbònica per adonar-se que, bàsicament, aquella ha substituït el rei per la República i, representant-la, el seu President (en gran mesura, Lluís XIV va conformar el tarannà francès)—, ho considera una pèrdua de temps i diners que, per tant, cal "corregir". Així, s'engega un seguit d'estratègies encaminades a uniformitzar allò que, per definició, és divers i heterogeni.

Des d'antic, la diversitat i l'heterogeneïtat han estat un dels principals actius d'Europa. La confluència en tan poc espai de terra de tantes i tan diverses maneres d'entendre el món ha aportat tal riquesa de coneixement que, entre altres causes, ha fet possible fins no fa gaire temps que el vell continent esdevingués el centre de decisions del món. Malauradament per Europa, i per raons que no vénen al cas, això va canviar i, ara, els centres de poder mundial basculen alentorn de l'oceà Pacífic, on els grans gegants asiàtics comencen a fer sentir la seva influència en detriment de les potencies occidentals.

Tornem a Europa. La secular riquesa de cultures i maneres d'entendre el món que havia caracteritzat aquest continent, a causa de l'empenta que havien pres els nacionalismes d'estat, es veié, si més no de manera oficial, reduïda dràsticament. Des d'aleshores ja no es parla, per exemple, de borgonyons, de bretons, d'alsacians, d'occitans, de gascons o de normands: ara són tots francesos i, tan oficialment com malauradament, no parlen altra llengua que el francès, la del grup que, tradicionalment, ha ostentat el poder al nord dels Pirineus. Tampoc es parla de llombards, de piemontesos, de lígurs o de vènets: tots ells són italians i s'ha donat el nom d'italià a la parla de la Toscana, regió italiana que va portar el pes de la unificació.

I tampoc cal anar gaire lluny: El nostre propi Estat, que oficialment s'anomena Reino de España, aspira, des de ja fa uns quants segles, a imposar a tots els seus pretesos ciutadans una única visió del món, la castellana; per la qual cosa, des de les esferes del poder central de l'Estat, quan es fa referència als mitjans d'expressió de les persones, no es parla mai de llengua o cultura castellanes, sinó que, amb total desvergonyiment, se les anomena espanyoles; tractant d'estrangeres, si no de segona categoria o folklòriques, les altres maneres d'entendre el món com —de l'Atlàntic al Mediterrani— el gallec, el basc, l'astur-lleonès, l'aragonès, el gascó i el català, que, uns amb més sort que altres, malviuen dins les seves fronteres. I el pitjor de tot plegat és que molts dels seus parlants s'ho acaben creient i, babaus enlluernats, cauen en el parany!

Senzillament, no entenc que algú pugui sentir vergonya per parlar com parla i ser com és. No em cap al cap que algú arribi a considerar el seu patrimoni cultural i lingüístic com res que s'hagi de combatre fins a esborrar-ho del mapa o, cinisme entre els cinismes, deixar-ho morir per abandonament i inanició. Trobo molt lamentable que algú, per adoptar una altra cultura, en lloc de sumar-la al seu cabal, acabi renegant del seu passat i, d'aquesta manera, en lloc d'enriquir-se des del punt de vista personal, esdevingui un pària de la comunitat que l'ha enlluernat. Perquè, no ho oblidem, a causa dels errors que, per inexperiència, cometen, la comunitat enlluernadora, indefectiblement, atorga als enlluernats la miserable categoria de bufons.

Nacionalismes en conflicte

Enguany que recordem els 300 anys de la batalla d’Almansa (el 25 d’abril de 1707, en plena Guerra de Successió), en què les tropes filipistes van derrotar les forces austriacistes i van començar la invasió de l’antic Regne de València, s’imposa una mica de reflexió sobre un tema que alguns anomenen problema i d’altres qüestió: la concepció de l’Estat espanyol. Ja fa temps que hi rumio i, com més hi penso, més convençut n’estic. El que avui dia anomenem Espanya no és altra cosa que la perllongació en el temps del que fou la corona castellana amb l’afegit per conquesta militar de les terres de la Corona d’Aragó. Tot rau en respondre una única pregunta, senzilla i complexa alhora: Què són els Decrets de Nova Planta? I són decrets perquè no n’hi va haver un de sol, sinó quatre. Anem a pams.

D’entrada, i cenyint-nos estrictament a la lletra, cada un d’ells deroga els privilegis i deures dels súbdits residents al territori al qual es refereix i, prenent França com a model, imposa «por justo derecho de conquista» (sic) —almenys en el cas del que deroga els privilegis i les institucions del Principat de Catalunya— l’absolutisme i les lleis de Castella. Llegint entre línies i anant a l'esperit de la llei, no costa gaire veure que es reconeix el fet que no es parla d’Espanya, sinó de Castella, el Principat de Catalunya, el Regne de València, el Regne d’Aragó i el Regne de Mallorca. Un cop aprovats els Decrets de Nova Planta i dissoltes les corts dels diversos territoris de la Corona d’Aragó, les corts de Castella esdevenen les corts del regne, ara sí, d’Espanya.

Però anem una mica més enllà en el temps i reculem a l’edat mitjana, als temps en què es forgen els diversos regnes cristians de la península Ibèrica. Mentre la política exterior de la Corona d’Aragó, inicialment, anava encaminada a esdevenir una potència europea, ja des del seu mateix inici i de manera ininterrompuda, la corona de Castella desitjava restaurar la unitat que havia imperat a la península durant l’Imperi Romà, del qual es considerava hereva, amb tot el que això comporta.

La derrota a la Batalla de Muret (1213) va truncar les aspiracions europees de la Corona d’Aragó i va obligar el rei Jaume I a mirar en una altra direcció: els debilitats regnes musulmans del sud que, fins aleshores, havien gaudit d’una relativa tranquil·litat pel que fa a les seves relacions amb Aragó. El rei Jaume va ser prou intel·ligent i, un cop conquerits els regnes de Mallorca i València, els atorgà l’estatus de regnes independents, amb les seves lleis, els seus privilegis i les seves institucions, i amb l’emprempta característica del Principat de Catalunya, el pactisme.

Segons aquesta doctrina política, els poders del rei estaven limitats a favor de les corts i de la Generalitat, cosa que l’obligava a pactar tota una sèrie de contrapartides de privilegis cada vegada que volia obtenir fons per finançar les seves campanyes o despeses; en defintiva, el poder del rei no era omnímode. En el cas de la corona de Castella, el rei estava per damunt de la llei, ell era qui la dictava i qui l’aplicava. Exemple clar d’això és la controvèrsia que Ferran I d’Aragó, dit el d’Antequera —que fou el primer monarca de la casa castellana de Trastàmara que regnaria a la Corona d’Aragó—, va mantenir amb la Generalitat de Catalunya per la seva negativa a pagar els impostos que, per llei, li corresponia pagar; no entenia que un rei s’hagués de sotmetre a l’imperi de la llei perquè a Castella, el seu país d’origen, el rei estava exempt d’obligacions fiscals ja que ell era qui recaptava els impostos i no les Corts, a l'inrevés dels regnes d’Aragó, Mallorca i València i el Principat de Catalunya.

Pel que fa a l’estructura política, ja hem parlat de com el rei Jaume I d’Aragó va atorgar l’estatus de regnes sobirans als territoris conquerits. Vegem què feien els successius reis de Castella; senzillament, annexionaven els territoris a un únic regne, el de Castella. Recordem que la màxima aspiració castellana era restituir la unitat perduda amb la caiguda de l’Imperi Romà i que, encara que no ho explicités, la Corona d’Aragó era un destorb per aconseguir-ho. Exemple d’això són la Guerra dels Dos Peres (1356-1375) i, més anteriorment, el prometatge (1137), i posterior matrimoni (1150), de Peronella d’Aragó amb Ramon Berenguer IV, comte de Barcelona, mitjançant el qual Ramir II protegia el seu regne de les ànsies expansionistes de Castella.

Avancem uns quants segles i situem-nos en temps de Ferran II d’Aragó i Isabel I de Castella, els Reis Catòlics, la filla dels quals, Joana I d’Aragó i Castella, n’heretaria les respectives corones. No perdem de vista que tot i ser alhora reina d’Aragó i de Castella, Joana mai no va ser reina d’Espanya perquè els seus pares mai no van unificar els respectius regnes. Per tant, es mantenia l’estructura confederal de la Corona d’Aragó.

Els Habsburg van mantenir l’statu quo i mai van parlar d’ells mateixos com a reis d’Espanya. A tot estirar, parlaven de les espanyes. No oblidem però que, a causa de la colonització d’Amèrica, de la qual n’havien quedat exclosos els territoris de la Corona d’Aragó, i del despoblament que aquesta havia sofert a causa de la guerra civil i la pesta, Castella passà a prendre la supremacia en la política peninsular; per la qual cosa, el rei es traslladà al centre de la península i ben poques vegades es desplaçava als territoris de la perifèria i, quan ho feia, era per jurar-ne els respectius furs. És significatiu l’oblit sistemàtic dels blasons de la Corona d’Aragó en tots els edificis relacionats amb la corona, així com alguns intents fallits d’unificació engegats per polítics castellans com, per exemple, Gaspar de Guzmán, Comte-duc d’Olivares. Tot i això, finalment es respectaren els furs respectius atesa la tradició germànica dels Habsurg.

Amb la Guerra de Successió (1700-1714), a més de les causes austriacista i borbònica, s’enfrenten dues concepcions oposades de l’Estat. Una d’elles, avalada per l'arxiduc Carles d'Habsburg, que concebia el territori com una confederació de regnes i principats, amb els seus respectius furs, agrupats sota una mateixa corona, entroncava amb la tradició feudal, continuada per l'Imperi Austriac i cirstal·litzada en els nostres dies en les federacions i confederacions. L’altra, centralitzadora i unitària, apareguda com a conseqüència de l’absolutisme de Lluís XIV, l'avi de Felip d'Anjou, que suposava un trencament amb aquella tradició, ha donat lloc a Estat unitari actual.

No entrarem a considerar aquí si un model és millor que l'altre. No és aquesta la intenció d’aquest escrit. Tampoc la Història s’ha decantat decididament per un o altre. En el món actual, l’estructura federal, confederal o centralista d’un Estat no és determinant perquè prosperi o caigui en la decadència. Això té més a veure amb l’habilitat dels seus polítics i els condicionants de l’economia mundial.

Però tornem al tema que ens ocupa. Per seguir avançant cal que recapitulem les característiques de les corones aragonesa i castellana.

Pel que es refereix a la Corona d’Aragó, inicialment els seu interessos en política exterior s’estenien per Occitània i els avatars de la Història van obligar a canviar el punt de mira, cosa que seria causa de més d’un conflicte amb Castella. D’altra banda, l’ordenació jurídica dels diversos territoris és la d’una confederació d’Estats, cadascun d'ells amb els seus propis furs, sota una mateixa corona que, al seu torn, s'hi sotmetia jurant-los. Quant a Castella, sempre havia desitjat retornar a la unitat hispànica de l’Imperi Romà, del qual se sentia hereva. Referent a l’ordenació política, es tractava d’un regne unitari i centralitzat, sotmès a la sobirania del rei.

Si comparem l’estructura política, jurídica i administrativa de Castella amb la de l’Espanya moderna hi descobrirem forts paral·lelismes. Castella es considerava hereva de l’Imperi Romà i desitjava restarurar la unitat hispànica; l’Espanya moderna pren el seu nom de la província romana i el nacionalisme espanyol més ultramuntà es justifica en la perpetuació de la unitat de la Hispània romana, presentant-la com una realitat gairebé sagrada i eterna (no fa gaire alguns polítics espanyols encara parlaven obertament de «la sagrada unidad de la Patria»). Castella s’annexionava territoris i els sotmetia a la llei castellana; l’origen de l’Espanya moderna és l’abolició dels furs de diversos territoris conquerits en la Guerra de Successió en favor dels de Castella. Un detall que per a alguns pot semblar anecdòtic però que diu molt és la numeració que han seguit els diversos reis borbons, que segueix la castellana i no comença de nou després de l’aprovació dels Decrets de Nova Planta.

Pel que fa als diversos nacionalismes anomenats perifèrics, presenten una forta similitud amb la concepció territorial de la Corona d’Aragó, continuada amb la monarquia dels Habsburg. Bàsicament, l’estructura és la mateixa: una federació o confederació —el matís podria ser irrellevant— de territoris que comparteixen el mateix sobirà.

Atès que el model centralista fou imposat per la força de les armes i que el nacionalisme espanyol ha tractat amb menyspreu qualsevol altre model que discrepi dels seus postulats —en alguns moments fins ha arribat a intentar-ne l’aniquilació—, no és d’estranyar que la qüestió encara estigui pendent de resoldre 300 anys després del cessament d’hostilitats de la Guerra de Successió. Les ànsies de revenja dels vencedors d’aquella guerra, la seva prepotència, i l’immobilisme d’alguns sectors de la societat espanyola que temen perdre algun privilegi són la causa d’una discussió que ja fa massa que dura, la solució de la qual s'albira llunyana i complicada.