Aquí hi podreu llegir el que penso de gairebé tot el que m'envolta i capta la meva atenció.
dimecres, 12 de novembre del 2014
A quien interese
dilluns, 28 de maig del 2012
Un país de pa sucat amb oli
Això dins del territori, però fora… Ai, fora! A Europa se la passegen i a Amèrica se la rifen. Per una banda, Mariano Rajoy vinga demanar que Europa l'ajudi i obtenint la callada per resposta. De l'altra, a Amèrica, dues empreses espanyoles han vist com, de la nit al dia, els expropiaven el negoci i els feien fora amb una puntada de peu allà on l'esquena canvia el seu honrós nom; i tot això, amb el silenci escandalós de la comunitat internacional. Decididament, Espanya fa un paperot d'estrassa.
Per si no en tenien prou, si no han après la lliçó, el quixotisme dels espanyols, lluny de disminuir, arriba a cotes realment escandaloses. Tenen el país virtualment intervingut i encara gosen donar lliçons de com s'han de fer les coses? Qui és Mariano Rajoy per anar dient que la resta de bancs europeus també s'haurien de sotmetre a una auditoria? Que potser tenen un forat immobiliari tan descomunal com el que ha volgut amagar la banca espanyola? Senyors, siguin una mica més seriosos! Tots hi sortirem guanyant, vostès els primers.
D'altra banda, el Govern estatal tampoc se salva de la crema. Des que va prendre possessió dels càrrecs respectius, s'ha dedicat a saltar-se, totes sense excepció, les promeses electorals. Rajoy ha rebentat el rècord de mentides i promeses incomplertes que el seu predecessor, Rodríquez Zapatero, havia establert; i mireu que era difícil, però ho ha aconseguit, d'escreix i en un temps reduïdíssim. Algun mèrit deu tenir, això… Però, ja em perdonareu, no l'hi sé veure.
Si tot això ho amanim amb el patrioterisme més ranci i caspós, el panorama pot arribar a ser desolador. Només ha faltat que Esperanza Aguirre, capitanejant els sectors més reaccionaris de la caverna espanyola, acabés d'encendre els ànims amb la seva proposta forassenyada de suspendre el partit de la Copa del Rei i jugar-lo a porta tancada. D'entrada, altres monarquies de tradició més sòlida, l'anglesa, sense anar més lluny, saben que estan exposades a la crítica de les masses; crítica, per altra banda, que és un sa exercici de democràcia i llibertat d'expressió. Per si aquests galifardeus ultramuntans i cavernaris no se n'han adonat, en ple segle XXI els reis han perdut aquella aura de divinitat que els feia inexpugnables. Avui són persones de carn i ossos, susceptibles de ser criticades i, si donen motius per fer-ho, fins i tot caricaturitzades.
Ras i curt, Espanya torna a ser al lloc que li correspon des que va perdre el seu imperi colonial: a la grada, veient com els qui sí que compten juguen el partit. Altra cosa no pot fer; tret que vulgui fer el ridícul. Aleshores, només li cal avançar pel mateix camí que ara segueix i tindrà l'èxit assegurat.
dissabte, 24 de maig del 2008
Pinotxo
Si en fem una lectura profunda, el conte de Collodi és una al·legoria perfecta del que és ser un ésser humà complet. La titella de fusta desitja ser un nen de debò, independent i amb voluntat pròpia, i per això s'embranca en múltiples aventures a la recerca del seu desig. Però quan pren consciència de la seva pròpia identitat, quan no es deixa entabanar per cants de sirena i no permet que el criteri d'altri li dicti què pot i què no pot fer, quan assumeix amb ple coneixement de causa les conseqüències dels seus actes, aleshores —i només aleshores—, esdevé un nen de carn i ossos; és a dir, es transforma en un ésser humà complet.
Una cosa semblant passa amb Mariano Rajoy. Personalment, no combrego amb les seves idees, però això no treu que m’interessi la seva figura; i més, després del que ha passat a Espanya en els darrers vuit anys. La seva trajectòria política ha estat, si més no, interessant.
Va començar a destacar en la palestra política estatal durant la crisi del Prestige (2002) i es va fer famós per aquelles declaracions sobre el petroli vessat que el van fer mereixedor del qualificatiu de “Señor de los Hilillos”, clara paròdia del títol de la pel·licula que en aquell temps estava al capdamunt de les cartelleres dels cinemes. Aquells comentaris sobre els «hilillos de plastilina» van provocar més d'un somriure sorneguer i condescendent. No eren la mena de metàfores que s'espera que faci servir un ministre del Govern espanyol.
Va passar el temps i José María Aznar havia de designar un successor. Havia promès que no es presentaria a una segona reelecció com a President del Govern de l'Estat i, d'acord amb els estatuts del PP, havia d'abandonar-ne la presidència i cedir-ne la direcció al futur candidat a la Presidència del Govern. Dos noms sonaven per al càrrec: Rodrigo Rato, Ministre de Finances i Vice-president econòmic del Govern, i Mariano Rajoy, Ministre de la Presidència i Portaveu del Govern.
Rato era un polític de perfil brillant, amb criteri, i partidari de la moderació. Per la seva banda, en política estatal, Rajoy sempre havia estat a l'ombra d'Aznar i, tot i que se'l sabia partidari de la moderació (com Rato), no destacava especialment en cap aspecte, la seva peronalitat era gris. Poc abans del congrés del partit que havia de tenir lloc el 2003, Aznar va desvelar incògnites i es va decantar per Rajoy; però, a l'ensems, amb la finalitat d'assegurar una continuïtat en l'actuació, el va deixar tutelat per Ángel Acebes i Eduardo Zaplana, clars partidaris de la línia dura, liderada pel mateix Aznar.
Aznar estava convençut —així ho indicaven tots els sondejos— que, si no absoluta, el PP repetiria majoria a les eleccions del 2004. Però els fatídics atemptats de l'onze de març, a tres dies de les eleccions, i el barroer intent de segrest de la informació per part del Govern van desbaratar els seus plans. Aznar i Acebes, que aleshores era Ministre de l'Interior, obsedits per guanyar les eleccions, atribuint-lo a ETA, van voler instrumentalitzar l'atemptat més sagnant de la història d'Europa. La reacció de la ciutadania fou una participació en les eleccions tan elevada que va afavorir l'alternança en el poder. Més d'un ha dit que aquelles eleccions no les va guanyar el PSOE, sinó que les va perdre el PP i, més concretament, el mateix Aznar.
En conseqüència, el PP va haver de passar a l'oposició i Aznar, que s'havia dissenyat un retir "a mida" presidint la FAES, la fàbrica d'idees del PP, i controlant Rajoy a través dels seus acòlits Acebes i Zaplana, va perdre influència sobre la política espanyola, però no sobre el partit. Tota la darrera legislatura, des de l'oposició, el PP es va dedicar a torpedinar la tasca de govern del PSOE practicant una política d'enfrontament constant, amb l'esperança que el desgast acabaria per girar les truites a favor del PP.
En tot aquest temps, el paper de Rajoy no fou precisament el del líder d'un partit que es vol de govern, ni el seu perfil atenyia l'alçada necessària per ocupar el càrrec de President del Govern. Curiosament, no era ell qui marcava la línia a seguir (si més no, no ho semblava), sinó Acebes i Zaplana, que seguien fil per randa les directrius que Aznar anava dictant des de la seva torre de vori de la FAES. A més, cada vegada que dins del PP s'aixecava una veu partidària de la moderació, algú de l'ala dura feia una maniobra per tal de neutralitzar-la. Una mostra d'això són els estira i arronsa entre Alberto Ruiz Gallardón, partidari de la línia moderada, i Esperanza Aguirre, personatge característic de la dreta més cavernària i ultramuntana.
En les societats democràticament madures, la política de desgast sistemàtic de l'adversari no du enlloc. Només aconsegueix abocar més llot al damunt del qui la practica. I això és el que ha passat les darreres eleccions legislatives. Tampoc les ha guanyat el PSOE, la política del qual no destaca, precisament, per la fermesa ni la coherència; les ha tornat a perdre el PP. Els seus esgarips han tingut l'efecte contrari al que desitjava: han tornat a mobilitzar el votant d'esquerres i, per tant, el PSOE, tot i que més ajustada que el 2004, ha renovat majoria parlamentària. El PP s'enfronta doncs, a quatre anys més de travessa del desert.
Ara el PP ha d'abordar un nou congrés en què es definiran la nova direcció i la línia política a seguir. Sembla que Rajoy ha après la lliçó i, valent-se del poder que li confereix la seva posició dins del partit, està apartant del seu entorn els elements partidaris de la línia dura; fins ha arribat a fer declaracions de clar to conciliador en un tema tan candent com el de la política antiterrorista. Sembla que això no ha agradat gaire a l'ala més radical del partit que, cada cop més, està sotmetent a pressió el mateix Rajoy perquè no es presenti a la reelecció com a president del partit. Clar, la criatura ha après a caminar sola, la titella ha estat capaç de tallar els fils invisibles que la lligaven a la voluntat del titellaire i ha aixecat el vol fins al punt de ser capaç de plantar cara a aquells que abans l'havien manejat.
El proper congrés del PP es presenta, si més no, interessant. Rajoy ha admès haver rebut pressions perquè no es presenti a la reelecció i ja ha advertit que no està disposat a llençar la tovallola, que, si hi ha algú que no està d'acord amb els seus postulats, que faci un pas endavant i que parli. Finalment, la titella Rajoy haurà pres consciència de sí mateixa? Serà capaç de marcar la línia o, com el personatge de Collodi, sucumbirà als cants de sirena d'algun aprofitat? Quin serà el resultat de les picabaralles entre moderats i radicals? De moment, és incert. El futur dins de les files del PP és tèrbol, no se sap com es resoldrà la crisi. Caldrà seguir els esdeveniments de ben a prop.