De Nadal va la cosa.

Avui, dia de Nadal, ha saltat una notícia als diaris que posa en evidència el fet que la nostra comprensió d’aquesta festa està influïda per tota una sèrie de mites i tradicions sense cap base bíblica. Que el naixement de Jesús no va poder ser a l’hivern com la majoria de cristians celebrem, cau pel seu propi pes. El mateix Lluc, un metge grec que, pel fet de ser-ho, es caracteritza per la meticulositat, la cura i la precisió en el tractament de la informació que rep, en el seu evangeli ja ens en dóna una pista: els pastors guardaven els ramats a la cleda.

Per qui no coneix aquelles terres, només us diré que a l’hivern a Palestina hi fa un fred que pela i les nevades acostumen a ser-hi considerables. En aquestes condicions no és gens aconsellable que el bestiar passi la nit al ras. És més, els pastors assenyats, d’allà i d’aquí, a l’inici de l’hivern apleguen els ramats i els tanquen dins de l’estable fins a la primavera següent.

Aleshores, com és que celebrem el Nadal el 25 de desembre? Això s’explica amb el sincretisme que es va produir en el moment en què Constantí el Gran va declarar el cristianisme religió oficial de l’Imperi Romà. Al voltant d'aquesta data se celebraven unes festes paganes, les saturnals, que coincidien amb el solstici d’hivern, en les quals, a l’igual que amb el nostre Nadal, atès que se celebrava que a partir d’aquell dia s’allarga el temps en què el Sol transita de l’alba al crepuscle, la llum tenia un paper força rellevant. A partir d’aquí, el traspàs per òsmosi de la festa i tota la seva iconografia cap al cristianisme només era qüestió de temps.

Però tornem al tema que ens ocupa: la notícia als diaris. Ja hi ha qui ha aprofitat per ironitzar i ridiculitzar els qui som creients i tenim la Bíblia com a màxima font de coneixement del missatge de Déu per als homes. Reconec que qui així actua, en el fons, no està mancat de raó; però li cal un matís que sol quedar en l’oblit. Sovint, els causants de les comprensions errònies de la Bíblia som nosaltres mateixos perquè ens deixem arrossegar pels nostres prejudicis i, quan un text bíblic ens resulta obscur, en lloc d’esforçar-nos encara més i intentar aprofundir en la seva comprensió, triem l’opció més fàcil i declarem sense embuts que allò s’ha d’entendre de manera simbòlica, que és una metàfora. I ens quedem tan amples.

Tanmateix, ni tot són metàfores ni tampoc és correcta una lectura literal de tota la Bíblia. Hi ha una posició a mig camí dels dos extrems que dóna ple sentit als escrits bíblics: la contextualització, tenint en compte que, per als qui ens declarem cristians, és la Paraula de Déu inspirada, que no dictada, als homes. Alguns creients, no tots, pensem que Déu inspirà la Bíblia i deixà llibertat als seus autors perquè s’expressessin amb les seves pròpies paraules i de la manera que creguessin més convenient per transmetre el missatge rebut. Vista d’aquesta manera, s’entén que hi hagi passatges que requereixin una lectura en sentit literal, d’altres en sentit metafòric i d’altres a través del filtre de la cultura i els coneixements dels seus autors.

Hi ha qui vol fer ciència a partir de la Bíblia; i, indefectiblement, s’estavella de manera ben sonada. Hi ha qui amb la ciència vol desacreditar la Bíblia, i també està condemnat estavellar-se escandalosament. Tot i que parla de ciència, la Bíblia no és un llibre científic; com tampoc és un tractat d’història, malgrat que parla d’història, ni un simple recull de textos literaris, encara que alguns dels seus passatges siguin veritables joies de la literatura universal.

La qüestió és ubicar-la en el context històric, cultural i social en què fou escrita. No podem llegir-la aplicant-li els patrons de la nostra època perquè aleshores arribarem a una comprensió errònia del seu missatge. Ni tampoc podem llegir-la de cap altra manera que no sigui l’adequada a la intencionalitat original del text. Si quan volem fer ciència no acudim als textos literaris sinó als científics, per què hem de prendre com a base de ciència uns textos escrits amb una clara intenció poètica com els Salms, per posar un exemple? De la mateixa manera que tampoc podem exigir que un text la finalitat manifesta i evident del qual és ser un registre històric, com els dos llibres de les Cròniques o els dos dels Reis, presenti una qualitat literària fora de sèrie o un enfilall d’informacions de caire científic i tècnic caracteritzades per la seva precisió i unicitat d’interpretació.

D’altra banda, els autors de la Bíblia són de procedències molt variades. Entre ells s’hi compten des de persones corrents que se senten empeses a posar per escrit el missatge que Déu els ha inspirat fins a estadistes amb una formació refinadíssima que els permet l’ús de tots els recursos expressius que la llengua en què escriuen posa a la seva disposició.

Això fa que els estils i els gèneres vagin des dels més senzills als més complexos, passant per tot un ventall de formes molt diverses entre sí. A la Bíblia hi podrem trobar des de relats lineals, gairebé despullats de qualsevol ornamentació i marcats per la ingenuïtat, fins a obres de gran complexitat formal i lèxica que encara avui són referent de la literatura de la llengua en què varen ser escrites. Uns i altres s’hauran de llegir, doncs, de manera molt diferent.

Resumint, en el fons, la Bíblia parla als homes d’allò que interessa als homes i com els homes ho poden entendre. Altra cosa és que les limitacions del llenguatge humà facin de les seves i enfosqueixin la comprensió que unes ments finites com les nostres puguin tenir d’unes veritats vinculades a una realitat infinita com la Divinitat. Si tenim en compte això, les Escriptures ja no ens semblaran ingènues ni mancades d’interès per a l’home del nostre temps, sinó que esdevindran la font principal on anar a cercar la resposta a les preguntes existencials que tots ens fem i que molts, la immensa majoria, tenim pendents de resoldre: Qui sóc? D’on vinc? Què hi faig aquí? On vaig? Per què? Com?

P.D.: Bon Nadal a tothom, encara que sigui en l’estació equivocada…

De persones i cafres (amb perdó dels membres d'aquesta tribu)

Avui som una mica més persones. A hores d'ara, si no és que d'aquí a cap d'any se n'organitzi alguna d'extraordinària, ja s'ha acabat la darrera cursa de braus legal a Barcelona (i a Catalunya). L'any que ve estaran prohibides per llei aprovada legalment al Parlament del meu país, Catalunya, a instàncies d'una Iniciativa Legislativa Popular. Especifico això, perquè hi ha qui diu que la prohibició del toreig és un assumpte que s'han empescat els partits d'una certa tendència quan, en realitat, és la societat, valent-se d'un procediment establert per la pròpia llei, qui els ha empès a abordar la qüestió. No són els polítics, sinó el poble en el sentit constitucional del terme.

Sembla mentida que en ple segle XXI encara hi hagi qui apel·li a la llibertat per justificar la pervivència d'un espectacle que diu molt poc en favor de qui en gaudeix. No pot ser que persones que es diuen civilitzades trobin plaer en veure com es tortura i martiritza un animal fins a causar-li la mort i, per justificar-ho, addueixin que, al llarg de la història, aquest presumpte art ha generat imatges de gran bellesa plàstica, a més d'assegurar que és cultura.

Bé, això últim potser sí que ho havia sigut en el passat i, en certa manera, encara ho és en el present. Perquè, ben mirat, què és la cultura? Com es defineix aquest concepte? D'entrada, cal aclarir que el llenguatge humà és força ambigu a l'hora de representar idees i que un mot pot designar més d'una realitat. Vegeu, sinó, el cas de 'nació', que, a causa de les diverses idees que hi van associades, és protagonista de discussions enceses i, en molts casos, estèrils per manca d'entesa.

Amb 'cultura' ens trobem davant d'un cas similar. És un d'aquells mots que aixequen passions i ningú no sap ben bé de què està parlant. Seria bo, doncs, que abans de seguir endavant dediquem una mica de temps i esforç per definir què es vol dir quan es parla de cultura. Vegem què diuen els diccionaris.

Segons el DIEC, cultura pot ser el «conjunt de les coneixences literàries, històriques, científiques o de qualsevol altra mena que hom posseeix com a fruit de l’estudi, de les lectures, de viatges, d’experiència, etc.» o «conjunt dels símbols, valors, normes, models d’organització, coneixements, objectes, etc., que constitueixen la tradició, el patrimoni, la forma de vida, d’una societat o d’un poble». Per la seva banda, el Diccionari Català-Valencià-Balear d'Alcover-Moll, en la quarta accepció del terme, diu que cultura és el «conjunt de produccions intel·lectuals, artístiques i utilitàries, amb les quals un poble manifesta la seva mentalitat i manera d'ésser».

Doncs bé, dit això,  veiem que es perfilen dos significats ben clars. Un fa referència a la producció artística i de pensament i un altre contempla els signes d'identitat d'un poble en un moment determinat de la seva història. Davant d'aquesta dicotomia, amb quin sentit parlen els partidaris de la tauromàquia i quin sentit li donen els detractors? Això ho haurà d'escatir cadascú.

Per la meva banda, quan es parla de la tauromàquia amb el primer sentit de cultura, no puc fer res més que dona la raó a qui parla. Els toros han generat una gran quantitat de cultura entesa com expressió artística. Però si prenem el terme amb el sentit del conjunt de valors i símbols del país en un determinat moment (el present), els contraris també tenen raó; la tauromàquia, tot i haver-ne format part de manera molt viva, ja no pertany al que s'anomena la cultura catalana.

Personalment, no puc renegar de la creació literària i artística que en el seu moment es va inspirar en el toreig. Sense allò no s'entén l'art actual del nostre país. És més, abocaria a l'oblit veritables genis com Picasso i altres. Els artistes observen la realitat que els envolta i, reelaborant-la, en donen la seva visió personal. Arraconar-los és cometre un suïcidi cultural.

Tanmateix, si tenim en compte l'aspecte identitari de la tauromàquia, estareu d'acord amb mi que en l'actualitat ja no forma part dels símbols i valors amb què s'identifica el gruix dels catalans. La societat ha canviat i, en conseqüència, també ho han fet els seus valors. Per tant, és perfectament comprensible —i legítim— que ara es consideri l'afició a la tauromàquia com un aspecte superat, una relíquia d'un passat que es vol deixar enrere.

En conclusió, sóc del parer que, tot i que els protaurins tenen certa part de raó, han d'entendre que el progrés de la societat i les persones passa per abandonar tot allò que ens pugui degradar com a tals i adoptar aquells valors que ens milloren i ens fan créixer. Avui dia, el gruix de la societat catalana opina que la diversió basada en el maltractament i el patiment d'un altre ésser viu ja no és un valor positiu i a fomentar, sinó que la considera un signe de primitivisme i endarreriment moral.

Aprovant la prohibició dels toros, els parlamentaris no han fet altra cosa que expressar la voluntat majoritària d'un poble que els va escollir com a representants de les diverses sensibilitats que el conformen. Forma part de l'exercici de la democràcia.

El cas s'assembla als jocs dels amfiteatres romans, en què els gladiadors combatien a mort per divertir els espectadors, o la pervivència de l'esclavatge. Són dos aspectes que la nostra societat ja fa temps que va abandonar, i no per això reneguem de les nostres arrels romanes.

En un passat no gaire llunyà, la tauromàquia havia format part dels nostres signes d'identitat. Amb tres places funcionant simultàniament i plenes fins a la bandera, Barcelona havia sigut ciutat taurina de primer ordre. A més, ciutats com Olot i Figueres, la catalanitat de les quals queda fora de qualsevol dubte, també havien tingut temporada taurina pròpia. Però ara, per les raons que sigui —perquè el públic autòcton ha perdut l'interès o, principalment, perquè hi ha qui s'ha adonat de com arriba a ser de cruel l'espectacle— la societat catalana ja no la veu amb bons ulls, la té com a quelcom de negatiu i considera que no ha de formar part dels seus símbols.

Els esgarips i gemecs que es van viure els dies 24 i 25 de setembre a Barcelona no són altra cosa que el plany del qui es nega a entendre que els temps canvien i amb ells s'emporten tot allò que pertany al passat. Aferrar-s'hi amb massa força només porta amargor i ressentiment.

D'interlocutòries i altres agressions

Sembla que els astres s'hagin conjuntat per amargar-nos encara més, si es pot, la vida als que estimem la nostra llengua i el nostre país. Bé, els astres no ho sé, però el nacionalisme espanyol més recalcitrant i cavernari, sí.

Aquesta darrera setmana s'han produït dos fets que són dues cares de la mateixa moneda:

• l'acord entre PSOE i PP per modificar la tan sacralitzada Constitució del Regne d'Espanya deixant de banda la resta de grups parlamentaris que, en el seu moment, van contribuir a redactar-la i aprovar-la i
  
  
• la interlocutòria del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya exigint al Govern de la Generalitat que, en un termini no superior als dos mesos, modifiqui tot el sistema educatiu català per tal de posar fi al model lingüístic d'immersió que tans elogis ha rebut per part de la comunitat docent internacional i que els mateixos juristes de l'Estat espanyol han avalat.

Després d'aquella infausta sentència del Tribunal Constitucional en què l'Estatut quedava tocat de mort, no es pot dir que tot això ens vingui de nou. Probablement —no, amb tota certesa— sabíem que, tard o d'hora (més d'hora que tard), el desvergonyiment espanyolista trauria el nas a l'escena política i social del nostre país.

Així ha sigut i ara, al cap d'una mica més d'un any, en veiem els primers episodis; perquè això no ha fet altra cosa que començar. Primer és una modificació aparentment banal de la Constitució. Després, per raons clarament polítiques, i contravenint tots els principis del Dret, els tribunals dicten sentències i interlocutòries que van en contra de l'ordenament jurídic vigent.

El conflicte ve de lluny. Ja ho deia en una entrada d'aquest bloc d'ara fa uns dos anys titulada «Nacionalismes en conflicte». No ho oblidem, som un país ocupat per la força de les armes. Per si a algú li'n queda cap dubte, en el preàmbul del Decreto de Nueva Planta de los Reinos de Valencia y Aragón, signat l'any 1707 per un rebesavi de l'actual Rei d'Espanya amb motiu de la invasió del Regne de València, adscrit a la Corona d'Aragó, s'addueix el «justo derecho de conquista»; és a dir, fins a nova ordre, estem ocupats per la força de les armes.

Així mateix, no contents amb la derrota de les tropes austriacistes,  els invasors, en una clara mostra tant del seu ànim de revenja com de la seva manca d'intel·ligència,  imposen (o malden per imposar, perquè a hores d'ara encara no ho han aconseguit mai del tot) el castellà a tot el territori. Vegeu què es diu al respecte de la superioritat de les llengües dominants, entre les que s'hi compta, oidà!, el castellà: «La importancia de hacer uniforme la lengua se ha reconocido siempre por grande, y es una señal de la dominación o superioridad de los Príncipes o naciones, ya sea porque la dependencia o adulación quieren complacer o lisonjear, afectando otra naturaleza con la semejanza del idioma [el que a casa nostra es coneix com "botiflerisme"], o ya sea porque la sujección obliga con la fuerza [altrament dit, "xarop de bastó"]» (de la Instrucción secreta que el fiscal del Consejo de Castilla, don José Rodrigo Villalpando, trasmeté als corregidors del Principat de Catalunya el 29 de gener de 1716).

És a dir, que la pervivència del català al cap de quatre-cents anys és un cigró a la sabata d'aquells que voldrien una Espanya castellana i monolingüe perquè entenen que, pel fet que els seus exercits vencessin una guerra, la seva llengua és superior a les altres. Una bajanada com aquesta, que una llengua és superior a una altra —i que, a sobre, el criteri per definir aquesta suposada superioritat sigui la força de les armes—, només se li pot acudir a algú que no té dos dits de coneixement. No hi ha cap llegua que sigui superior a cap altra, en tant que totes i cada una d'elles són una manera d'explicar el món segons el veuen els seus parlants. Malament anem si el dret a l'existència de les paraules es fonamenta en la violència…

D'altra banda, seguint amb la política encetada, vegeu què es diu en aquest altre paràgraf del mateix document: « […] Como a cada Nación [amb majúscula a l'original] parece que señaló la Naturaleza su idioma particular, tiene en esto mucho que vencer el arte y se necesita de algún tiempo para lograrlo, y más cuando el genio de la Nación como el de los Catalanes es tenaz, altivo y amante de las cosas de su País [ens retrata amb precisió mil·limètrica], y por esto parece conveniente dar sobre esto instrucciones y providencias muy templadas y disimuladas, de manera que se consiga el efecto sin que se note el cuidado». Davant d'una floreta així, sobren els comentaris.

Ras i curt, es donen ordres clares i precises per tal que es dugui a terme un genocidi cultural en tota regla. Els catalans, els valencians, els mallorquins (els súbdits del Regne de Mallorca) i els aragonesos han estat vençuts per les armes i han perdut qualsevol dret a ser; s'han de dissoldre en una realitat que els és estranya i forana.

Que se sàpiga, els decrets de nova planta no han estat abolits ni derogats. Per tant, fins que no es demostri el contrari, seguim ocupats per les armes, som un dels últims vestigis de l'imperi de sa graciosa majestat castellana en el que nunca se pone el Sol.

El que ha passat aquests dies, juntament amb el que ha passat en els darrers quatre segles, no fa altra cosa que reafirmar-me en la necessitat de reivindicar el meu dret a ser com sóc: algú que estima el seu País, la seva cultura i la seva llengua; algú que no tolera que li imposin, encara que sigui de manera sibil·lina i mal disfressada de benvolença, com ha de ser, com s'ha de comportar, quin país ha d'estimar ni quina llengua ha de parlar. Per això subscric tots i cada un dels mots que en Lluís Sintes, un amic menorquí cantant i poeta, publicà en un poema inclòs en el seu llibre Pecat venial:

            Llengua

            Són les paraules dels avis,
            són les frases de mo mare,
            bons exhorts i consells savis
            que dins el cor porto encara.

            Bella llengua incompresa,
            malaltissa obsessió!
            Contra noltros guerra encesa,
            parla, senyera, nació…

            Trista lluita, lluita eterna
            d'un poble noble i maltret.
            Vull parlar en llengua materna,
            de fer-ho en tinc tot el dret!

            Són paraules colpidores
            de vesins, pares i avis.
            Callin ja les veus traïdores
            que segellen els meus llavis!

            Vull tornar als carrers de sempre, 
            d'entranyable olor de pa,
            i que ningú vengui a dir-me
            com m'hauria d'expressar!

                                                  Lluís Sintes i Mercadal

Crec que ja està tot dit, oi?

I encara en dubteu?

Avui, a l'ARA.com ha saltat una informació que, per si encara hi havia algú que dubtava de si els catalans som o no espanyols, ho deixa ben clar. Els fets van tenir lloc als darrers Jocs Mundials de Policies i Bombers que es van celebrar a la ciutat de Nova York.

En la inauguració, els bombers catalans intenten, i ho aconsegueixen, aixecar un castell i després d'haver-lo descarregat ho celebren amb clares mostres d'eufòria i alegria. Així es veu al vídeo firmat per Carla Llobet que un dels membres de l'expedició dels bombers catalans ha penjat en el seu bloc.

Però aquí no s'acaba la cosa. De fons se sent una cridòria i es veu com un grup d'espectadors de la petita gesta fan onejar banderes espanyoles, algunes d'elles guarnides amb el famós toro d'una marca de begudes espirituoses que ara no diré. Els bombers catalans només diuen: «Catalunya, Catalunya».

Però el que ha sacsejat la xarxa és aquest altre vídeo, pres des del punt de vista dels cridaners. Esborrona pensar que el fanatisme espanyolista pugui arribar a fer que unes persones que en principi no haurien de fer accepció de procedències ni de cultures insultin amb tanta vehemència unes altres que prenen part en una mostra cultural —que, no ho oblidem, la UNESCO ha declarat Patrimoni Immaterial de la Humanitat— pel fet de ser catalana.

¿I encara en dubteu, que els catalans no som espanyols i, per tant, tenim tot el dret del món d'exigir la independència del nostre País? Que potser no queda clar que els espanyols veuen Catalunya com una colònia conquerida per la força i consideren que els catalans som els seus inferiors i que no mereixem ser nosaltres mateixos?

Davant de gent que, pel fet de mostrar-me com sóc i sentir-me'n orgullós, s'esgargamellen com uns eixelebrats cridant que ells són espanyols, m'esbronquen i em tracten de «hijo de puta», no em queda altra solució que plantar-los la porta en tots els nassos (per no dir morros; perquè aleshores seria fer un flac favor als animals, que són força més intel·ligents que alguns membres del gènere humà). Per mi, Espanya és un país que s'acaba al Sènia, el massís dels Ports i al Cinca. Amb energúmens d'aquest pelatge no hi vull tractes!