Avui som una mica més
persones. A hores d'ara, si no és que d'aquí a cap d'any se
n'organitzi alguna d'extraordinària, ja s'ha acabat la darrera cursa
de braus legal a Barcelona (i a Catalunya). L'any que ve estaran
prohibides per llei aprovada legalment al Parlament del meu país,
Catalunya, a instàncies d'una Iniciativa Legislativa Popular.
Especifico això, perquè hi ha qui diu que la prohibició del toreig
és un assumpte que s'han empescat els partits d'una certa tendència
quan, en realitat, és la societat, valent-se d'un procediment
establert per la pròpia llei, qui els ha empès a abordar la
qüestió. No són els polítics, sinó el poble en el sentit
constitucional del terme.
Sembla mentida que en ple
segle XXI encara hi hagi qui apel·li a la llibertat per justificar
la pervivència d'un espectacle que diu molt poc en favor de qui en
gaudeix. No pot ser que persones que es diuen civilitzades trobin plaer en veure com es tortura i
martiritza un animal fins a causar-li la mort i, per justificar-ho, addueixin que, al llarg de la història, aquest presumpte art ha generat imatges de gran
bellesa plàstica, a més d'assegurar que és cultura.
Bé, això últim potser
sí que ho havia sigut en el passat i, en certa manera, encara ho és en el present. Perquè, ben mirat, què és la cultura? Com es
defineix aquest concepte? D'entrada, cal aclarir que el llenguatge
humà és força ambigu a l'hora de representar idees i que un mot
pot designar més d'una realitat. Vegeu, sinó, el cas de 'nació',
que, a causa de les diverses idees que hi van associades, és
protagonista de discussions enceses i, en molts casos, estèrils per manca d'entesa.
Amb 'cultura' ens trobem
davant d'un cas similar. És un d'aquells mots que aixequen passions
i ningú no sap ben bé de què està parlant. Seria bo, doncs, que
abans de seguir endavant dediquem una mica de temps i esforç per
definir què es vol dir quan es parla de cultura. Vegem què diuen
els diccionaris.
Segons el DIEC, cultura
pot ser el «conjunt de les coneixences literàries, històriques,
científiques o de qualsevol altra mena que hom posseeix com a fruit
de l’estudi, de les lectures, de viatges, d’experiència, etc.»
o «conjunt dels símbols, valors, normes, models d’organització,
coneixements, objectes, etc., que constitueixen la tradició, el
patrimoni, la forma de vida, d’una societat o d’un poble». Per
la seva banda, el Diccionari Català-Valencià-Balear d'Alcover-Moll,
en la quarta accepció del terme, diu que cultura és el «conjunt de
produccions intel·lectuals, artístiques i utilitàries, amb les
quals un poble manifesta la seva mentalitat i manera d'ésser».
Doncs bé, dit això,
veiem que es perfilen dos significats ben clars. Un fa referència a
la producció artística i de pensament i un altre contempla els
signes d'identitat d'un poble en un moment determinat de la seva història. Davant d'aquesta dicotomia, amb quin
sentit parlen els partidaris de la tauromàquia i quin sentit li
donen els detractors? Això ho haurà d'escatir cadascú.
Per la meva banda, quan
es parla de la tauromàquia amb el primer sentit de cultura, no puc
fer res més que dona la raó a qui parla. Els toros han generat una gran
quantitat de cultura entesa com expressió artística. Però si prenem el terme amb el sentit del
conjunt de valors i símbols del país en un determinat moment (el present), els contraris també tenen
raó; la tauromàquia, tot i haver-ne format part de manera molt
viva, ja no pertany al que s'anomena la cultura catalana.
Personalment, no puc
renegar de la creació literària i artística que en el seu moment
es va inspirar en el toreig. Sense allò no s'entén l'art actual del
nostre país. És més, abocaria a l'oblit veritables genis com
Picasso i altres. Els artistes observen la realitat que els envolta
i, reelaborant-la, en donen la seva visió personal. Arraconar-los és cometre un suïcidi
cultural.
Tanmateix, si tenim en
compte l'aspecte identitari de la tauromàquia, estareu d'acord amb
mi que en l'actualitat ja no forma part dels símbols i valors amb què s'identifica
el gruix dels catalans. La societat ha canviat i, en conseqüència,
també ho han fet els seus valors. Per tant, és perfectament
comprensible —i legítim— que ara es consideri l'afició a la tauromàquia com un
aspecte superat, una relíquia d'un passat que es vol deixar enrere.
En conclusió, sóc del
parer que, tot i que els protaurins tenen certa part de raó, han
d'entendre que el progrés de la societat i les persones passa per
abandonar tot allò que ens pugui degradar com a tals i adoptar
aquells valors que ens milloren i ens fan créixer. Avui dia, el
gruix de la societat catalana opina que la diversió basada en el
maltractament i el patiment d'un altre ésser viu ja no és un valor
positiu i a fomentar, sinó que la considera un signe de primitivisme
i endarreriment moral.
Aprovant la prohibició
dels toros, els parlamentaris no han fet altra cosa que expressar la
voluntat majoritària d'un poble que els va escollir com a
representants de les diverses sensibilitats que el conformen. Forma
part de l'exercici de la democràcia.
El cas s'assembla als
jocs dels amfiteatres romans, en què els gladiadors combatien a
mort per divertir els espectadors, o la pervivència de l'esclavatge. Són dos aspectes que la
nostra societat ja fa temps que va abandonar, i no per això reneguem
de les nostres arrels romanes.
En un passat no gaire
llunyà, la tauromàquia havia format part dels nostres signes
d'identitat. Amb tres places funcionant simultàniament i plenes fins a la bandera, Barcelona
havia sigut ciutat taurina de primer ordre. A més, ciutats com Olot i Figueres, la catalanitat de les quals queda fora de qualsevol dubte, també havien tingut temporada taurina pròpia. Però ara, per les raons
que sigui —perquè el públic autòcton ha perdut l'interès o, principalment, perquè hi ha qui s'ha adonat de com arriba a ser de cruel
l'espectacle— la societat catalana ja no la veu amb bons ulls, la
té com a quelcom de negatiu i considera que no ha de formar part
dels seus símbols.
Els esgarips i gemecs que
es van viure els dies 24 i 25 de setembre a Barcelona no són altra
cosa que el plany del qui es nega a entendre que els temps canvien i
amb ells s'emporten tot allò que pertany al passat. Aferrar-s'hi amb
massa força només porta amargor i ressentiment.
