I encara en dubteu?

Avui, a l'ARA.com ha saltat una informació que, per si encara hi havia algú que dubtava de si els catalans som o no espanyols, ho deixa ben clar. Els fets van tenir lloc als darrers Jocs Mundials de Policies i Bombers que es van celebrar a la ciutat de Nova York.

En la inauguració, els bombers catalans intenten, i ho aconsegueixen, aixecar un castell i després d'haver-lo descarregat ho celebren amb clares mostres d'eufòria i alegria. Així es veu al vídeo firmat per Carla Llobet que un dels membres de l'expedició dels bombers catalans ha penjat en el seu bloc.

Però aquí no s'acaba la cosa. De fons se sent una cridòria i es veu com un grup d'espectadors de la petita gesta fan onejar banderes espanyoles, algunes d'elles guarnides amb el famós toro d'una marca de begudes espirituoses que ara no diré. Els bombers catalans només diuen: «Catalunya, Catalunya».

Però el que ha sacsejat la xarxa és aquest altre vídeo, pres des del punt de vista dels cridaners. Esborrona pensar que el fanatisme espanyolista pugui arribar a fer que unes persones que en principi no haurien de fer accepció de procedències ni de cultures insultin amb tanta vehemència unes altres que prenen part en una mostra cultural —que, no ho oblidem, la UNESCO ha declarat Patrimoni Immaterial de la Humanitat— pel fet de ser catalana.

¿I encara en dubteu, que els catalans no som espanyols i, per tant, tenim tot el dret del món d'exigir la independència del nostre País? Que potser no queda clar que els espanyols veuen Catalunya com una colònia conquerida per la força i consideren que els catalans som els seus inferiors i que no mereixem ser nosaltres mateixos?

Davant de gent que, pel fet de mostrar-me com sóc i sentir-me'n orgullós, s'esgargamellen com uns eixelebrats cridant que ells són espanyols, m'esbronquen i em tracten de «hijo de puta», no em queda altra solució que plantar-los la porta en tots els nassos (per no dir morros; perquè aleshores seria fer un flac favor als animals, que són força més intel·ligents que alguns membres del gènere humà). Per mi, Espanya és un país que s'acaba al Sènia, el massís dels Ports i al Cinca. Amb energúmens d'aquest pelatge no hi vull tractes!

Modernitats

Ja fa temps que em volta pel cap parlar d'un tema que, tot i ser marginal, no deixa de tenir la seva incidència sobre la vida diària: la recollida de les deixalles domèstiques. Recordo que, quan era petit, a casa meva teníem una única galleda que la meva àvia s'encarregava de recobrir ben recoberta amb papers de diari on tots hi llençàvem allò que ja no ens era útil. En dèiem "la galleda de les escombraries" (quins records, aquells!) Si la deixalla que volíem llençar era massa grossa o, senzillament, era paper de diari que no havia arribat a folrar cap galleda de les escombraries o un drap tan estripat i escagassat que ja no eixugava res, es desava en un racó amagadet de casa i, quan n'hi havia prou per justificar un desplaçament a cal drapaire (un senyor que vivia de la compra d'unes deixalles que ell classificava i després venia a altres senyors que ves a saber què en feien d'allò que havien comprat al senyor drapaire), es procedia a portar-l'hi i, després de vendre-l'hi, obtenir-ne un petit benefici. I així anàvem fent aquí caic allà m'aixeco i qui dia passa any empeny.

Ara a casa meva, per decret dels senyors de l'Ajuntament de Barcelona, tan amants de l'ecologia ells, tenim cinc recipients on hi hem d'anar llençant les nostres deixalles. A cada recipient, la seva deixalla: la brossa orgànica, a la galledeta per a la brossa orgànica; el vidre, a la bossa de ràfia plastificada de color verd; el paper, a la bossa de ràfia plastificada de color blau; i els envasos de plàstic o llauna i els bricks, a la bossa de ràfia plastificada de color groc. Tots aquests recipients ens han estat lliurats graciosament per l'Ajuntament de Barcelona amb càrrec a les arques municipals per iniciativa dels senyors de l'Ajuntament de Barcelona, tan amants de l'ecologia ells, d'Iniciativa per Catalunya – Verds. (I perdoneu la redundància, perquè tanta iniciativa i tanta verdor juntes embafen una mica, no trobeu?)

Finalment, el rebuig va a la galleda del rebuig que, aquesta sí, hem hagut de sufragar amb els nostres diners. Ja ho podíem ben fer, després de tanta generositat dels senyors de l'Ajuntament de Barcelona, tan amants de l'ecologia ells! Això sí, les galledetes i altres galindaines s'han multiplicat per cinc; però la cuina de casa resta tan petita com quan només hi teníem la galleda de les escombraries.

Però aquí no s'acaba tot! Encara n'hi ha més, per explicar. Resulta que hi ha coses que no poden anar ni al rebuig perquè es veu que contaminen tant que les han de recollir per vies especials i, per això, hi ha uns senyors que van donant voltes per la ciutat amb uns camionets que tenen la caixa dividida en diversos compartiments on hi hem de portar aquells endimaris que no són ni brossa orgànica, ni vidre, ni paper, ni envasos de plàstic o llauna o bricks, ni tampoc deixalles de rebuig; és a dir, tot allò que no sabem ben bé què és ni on llençar-ho. Aquests camionets tan pràctics que tenen la caixa dividida en diversos compartiments es posen en llocs determinats dels barris, un dia determinat a la setmana i durant unes hores determinades.

Si, per aquelles casualitats de la vida —altament remotes, per descomptat—, no podeu portar aquestes deixalles tan dolentes al camionet tan pràctic que té la caixa dividida en diversos compartiments del senyor que recull les deixalles tan dolentes al lloc determinat del vostre barri, el dia determinat de la setmana i a les hores determinades, sempre podeu portar-ho al que els senyors de l'Ajuntament de Barcelona, tan amants de l'ecologia ells, anomenen pomposament "Punt Verd"; però que de verd no en té res, perquè acaba esdevenint un amuntegament, més o menys ordenat (això depèn de com es miri), de baluernes i altres artefactes que, temps era temps, havien tingut una certa utilitat i que ara no són més que el producte final de la febre consumista de la nostra societat, caracteritzat per un color d'ala de mosca que, més que a acostar-s'hi, invita a fugir-ne.

Tot això que us he explicat de manera tan succinta com he pogut ens ho han fet saber els senyors de l'Ajuntament de Barcelona, tan amants de l'ecologia ells, amb tot un enfilall de normes i preceptes que havíem de memoritzar i que, a més d'un —i més de dos!— li han provocat un mal de cap tan gran que ha acabat perdent la xaveta, de tant de patiment com arrossegava. És que amb tanta norma es pot escriure tot un llibre!

Ja per acabar, després que a casa ens ha sortit fum del cap, mirant d'escatir on diantres volen el senyors de l'Ajuntament de Barcelona, tan amants de l'ecologia ells, que llencem les nostres deixalles, passen pels carrers uns altres senyors de l'Ajuntament de Barcelona, encara més amants de l'ecologia ells que els primers senyors de l'Ajuntament de Barcelona, tan amants de l'ecologia ells, que es dediquen a mirar si hem fet alguna cosa malament. Si és així, aquests senyors de l'Ajuntament de Barcelona, encara més amants de l'ecologia ells que els primers senyors de l'Ajuntament de Barcelona, tan amants de l'ecologia ells, en un rampell educatiu, en lloc de desfer la tremenda ofensa a l'ecologia que ells tant estimen, ho deixen tot tal com està i hi enganxen un paperet on hi diu que allò no s'ha de fer i se'n van a cercar una altra pífia que els permeti començar altra vegada el procés d'etiquetatge.

Quin gust, viure ara a Barcelona! Quan penso com arribava a ser d'endarrerida quan només teníem la galleda de les escombraries… Que moderns que som!

Perdoneu, però algú ho havia de dir!

M'havia promès a mi mateix que no tornaria a abordar la qüestió dels "indignats" i el penós espectacle que, com a país, vam donar al món dimecres passat. Tanmateix, no puc estar-me de dir-hi la meva una altra vegada.

El cas és que la situació s'està enrarint per moments i jo ja no sé què pensar. Per una banda, el Conseller Puig diu, i sembla provat, que entre els manifestants de dimecres hi havia elements que tenien, cito textualment, unes «ganes ferotges de batalla campal» (tot i que no ho puc demostrar, ell també sembla que en tingui una mica de ganes, de batalla). L'oposició li retreu que el dispositiu endegat era escàs i insuficient per a l'escenari que es va trobar. Els "indignats" declaren que no va amb ells la cosa de la violència, que se'n desmarquen. I, finalment, per Internet corren vídeos l'autenticitat dels quals caldria demostrar —tot i que si són falsos estan molt ben fets—, que suposadament desemmascaren uns presumptes mossos infiltrats entre els manifestants que es dedicaven a anar escalfant l'ambient per provocar l'esclat de la violència. Ja ho he dit: No sé què pensar.

Quant a les declaracions del conseller, poca cosa hi ha a dir: fa el paperot que li toca fer. De l'oposició millor que no en parlem; fa quinze dies criticaven l'actuació de la policia per desproporcionada; en canvi dimecres, que es munta un dispositiu més moderat, se'l titlla d'insuficient i es fa retret de la manca d'efectius mobilitzats. Bé, també fan el paperot que els toca fer: criticar a desdir qui els ha fet fora amb una victòria electoral aclaparadora i neta.

Per la seva banda, els "indignats", una vegada més, fan un paper ben galdós. De tan bona fe que gasten són incapaços d'adonar-se que se'ls han afegit tota una caterva d'elements indesitjables que no fan altra cosa que aprofitar qualsevol ocasió per armar mullader i si, de passada, es destrossa algun element del mobiliari urbà o ornamental, fer festa grossa.

Finalment, pel que fa als vídeos penjats a Internet, si es tenen proves fefaents que demostren el recurs a una pràctica tan menyspreable com l'autoagressió per tal de justificar la pròpia reacció violenta adduint defensa pròpia, s'han de presentar al jutge i deixar que la justícia decideixi. En democràcia, on l'imperi de la llei ha d'estar per damunt de tot, ningú, absolutament ningú —ni tan sols les forces de l'ordre— es pot prendre la justícia per la mà. Acusar algú i, sense tenir-ne proves (o tenint-ne, tant li fa), penjar a Internet la seva fotografia o una filmació en què se l'identifiqui amb claredat és característic de països tercermundistes, de pa sucat amb oli, i pot tenir conseqüències del tot imprevisibles que poden anar acompanyades de veritables tragèdies personals i col·lectives.

Dit tot això, crec que s'imposa una reflexió profunda del que ha passat i les seves causes. Ningú està exempt de responsabilitat: uns per no saber reaccionar a temps davant les exigències de respostes que els feia la societat; els altres per pecar d'innocència i esperar que quatre crits i quatre cosses farien que els uns prestarien atenció a les seves demandes; uns tercers que, asseguts, s'estaven a veure-les passar com si amb ells no anés la cosa; i tots plegats per no haver sigut previsors en temps de vaques grasses i no haver-nos preparat per a les vaques magres.

I fixeu-vos que parlo de responsabilitat, no de culpa. Responsables en som tots; culpables, només els instigadors directes de la violència i els que s'hi van deixar arrossegar. Ara que cadascú faci examen de consciència i actuï d'acord amb el que ella li dicti. Això sí, sense trepitjar cap línia vermella que mai hauria de ser trepitjada, ja m'enteneu…

Però què s'han pensat!

Senzillament, no sé què pretenen els anomenats "indignats". Per una banda demanen més democràcia; però quan es posa en marxa la màxima expressió de la democràcia, el Parlament, barren el pas als diputats adduint que no els representen.

Potser no, que no els representen. Però és que a mi tampoc em representen tots els parlamentaris perquè jo no els he triat tots. Però jo tinc tot el dret d'exigir als polítics, perquè jo he participat en unes eleccions que, si no es demostra el contrari, són del tot legítimes. Molts dels "indignats" no van acudir a les urnes; per tant, es van desentendre d'una democràcia que, per exigua que sigui, continua sent democràcia.

I jo em pregunto: Com pretenen defensar la democràcia si ara com ara estan duent a terme pràctiques antidemocràtiques? Perquè, no ho oblidem, ¿hi pot haver res de més antidemocràtic que impedir als legítims representats dels electors que exerceixin la missió per a la qual han estat elegits, és a dir: debatre i dictar lleis al lloc que és el màxim exponent del poder del poble, que no és altre que el seu Parlament?

Cada dia que passa, aquest moviment va deixant pel camí un parrac més de la seva ja escassa credibilitat. Vaig començar veient-los com l'expressió d'una indignació que compartia amb ells i que, tot i que no ho sembli, continuo sentint. Ara com ara, penso en ells i només veig que elements distorsionadors de la vida pública del país incapaços de fer propostes coherents i madures. Cada cop més, això s'assembla al pati de la meva escola i els primers cursos de la Universitat, on tot s'arreglava en assemblees que s'eternitzaven i mai no duien enlloc.

I és normal, que passi això. Si és que l'adolescència, l'edat en què, tot i ser com criatures, els joves es pensen els més savis del món i que amb quatre bons propòsits ho arreglaran tot, s'ha allargat fins ben entrada la trentena!

Ja està, ja han protestat, ja han fet la seva rabieta i tots ja sabem que estan emprenyats. Ara, que es deixin de galindaines i, si no són capaços de fer res de bo, que deixin fer als que en saben de veritat!

No! Jo dic no!

Quin tuf més desagradable que em ve al nas quan veig aquesta acampada a plaça Catalunya! Tinc l'estranya sensació que ja he viscut abans aquesta situació.

Em vénen al cap les imatges dels "estudiants" anti-Bolonya al vestíbul i l'escalinata noble del rectorat de la Universitat de Barcelona l'any passat. Primer, potser sí que hi havia gent que s'ho creia, allò de protestar per l'aplicació del Pla Bolonya… Però, després, a mesura que anaven passant els dies, allò cada vegada prenia més el caire d'un campament d'aprofitats i dropos, que és el que, finalment, eren els que van acabar marxant de tan insigne edifici.

Si una cosa s'ha de dir en favor d'aquells, és que no van fer malbé cap dels valuosíssims quadres que hi ha penjats al capdamunt de l'escalinata noble, la que du al Rectorat. Però els trinxeraires de plaça Catalunya no han mostrat cap mena de respecte pels monuments que hi ha. Em va caure l'ànima als peus quan vaig veure la pobra Deessa de Clarà amb el símbol de l'anarquisme tatuat a l'esquena. Probablement, el brètol que hi va estampar la seva ignominiosa signatura desconeixia el valor simbòlic que per a la ciutat té aquesta escultura. Si això ja és trist i deplorable, encara ho seria més si, coneixent-lo —cosa que, d'altra banda dubto profundament—, l'hi hagués estampat igualment.

I aquests es diuen ciutadans? I això pretenen que s'anomeni democràcia? On són tots els signes de civilitat (civilització) que caracteritzen una democràcia com cal? Que em perdonin, però no són dels meus!

D'acampades i càrregues policials

Tot aquest sidral de les acampades de protesta va estar molt bé quan va començar. Després, de mica en mica, ha anat degenerant en una cosa que ningú sap ben bé què és. La corda s'ha tensat fins que ha arribat un punt que s'ha trencat.

D'entrada, no aprovo la violència gratuïta. Si és veritat que els mossos han carregat de manera indiscriminada i desproporcionada, és reprovable. D'altra banda, els nostres policies (del cos que siguin) reben una formació prou bona com per poder pensar que no responen amb violència si abans no se'ls ha provocat o no se senten acorralats i en perill. I això és el que sembla que ha passat a la Plaça de Catalunya. Sembla ser que, com sempre sol passar, aprofitant una concentració prou gran de persones descontentes amb la situació, els avalotadors de sempre s'han despatxat a gust i han començat a fer de les seves. Ja va passar altres vegades i tornarà a passar.

D'altra banda, tota aquesta moguda em recorda molt el que va passar a la Universitat de Barcelona ara fa cosa d'un any. Coincidint amb un canvi de Rector, quatre eixelebrats, amb l'excusa de protestar per l'aplicació del Pla Bolonya, van prendre possessió del vestíbul i l'escalinata de l'edifici històric i en van fer el seu feu particular. Tant els feia que allà hi haguessin quadres de gran valor cedits en dipòsit pel Museo del Prado: els marcs els servien per lligar-hi els tendals que feien servir per dormir. Finalment, quan van marxar, allò semblava més una cort de porcs que el temple del saber. I, total, per no aconseguir res de res; perquè, a més que el Pla es va aplicar amb tota la seva extensió, no hi havia un discurs coherent; com tampoc hi ha discurs coherent entre els indignats, que si alguna cosa tenen en comú és que no tenen res en comú; perquè, per més assemblees que facin i presumeixin de transversalitat (gran paraula, aquesta), al capdavall són un grup heterogeni i desarticulat.

No seré jo qui demani cap dimissió. Aquesta situació ja feia dies que es veia venir. L'apropiació d'un espai públic només pot acabar de mala manera. Una cosa és protestar durant dos o tres dies —cosa totalment legítima— i una altra de molt diferent és instal·lar-se en la protesta entorpint els quefers d'altri i apropiar-se d'un espai que, per definició, és d'ús comú a tots els ciutadans, protestin o no.

Com ja he dit en alguna altra ocasió, seure a la voravia i plorar no duu enlloc. Si realment volem un canvi ens l'haurem de fabricar nosaltres mateixos. I la millor manera de fer-ho és posant fil a l'agulla i controlant de prop els polítics perquè no facin allò que més els convé a ells, sinó el que nosaltres necessitem; és a dir, l'abstenció és el malbaratament del nostre dret a decidir. Pel sol fet de no votar ja estem prenent un partit: el del tant-se-me'n-fot, una opció ben coherent per qui diu que està tip de l'actual estat de coses.

On és el coratge?

Molt em temo que tenim mal entesa la integració dels immigrants. Sé que molta gent em qualificarà de racista, retrògrad, reaccionari i tots els adjectius imaginables amb connotacions negatives. Tanmateix, no puc romandre en silenci davant del fenòmen que estic presenciant en la nostra societat.

Per història i, sobretot, per geografia, el territori que actualment anomenem Catalunya ha estat un lloc de pas i gresol de cultures. Pel que avui és casa nostra han passat tots els pobles del nord que anaven cap al sud, tots els pobles del sud que anaven cap al nord i alguns que venien de més enllà del mar. D'aquests pobles, alguns es quedaven i feien la seva aportació a la cultura del país que els acollia. El resultat era, indefectiblement, superior a la suma de les aportacions perquè cap de les parts se sentia amenaçada. La prova la tenim en el fet que, per exemple, la cultura catalana actual té una forta influència de la jueva —la institució de l'hereu, tan arrelada a les zones rurals, n'és un exemple—; va aportar les seves virtuts (i també els seus defectes, no ho neguem) a la societat catalana medieval, la qual ens ha transmès tot un bagatge idiosincràtic que fa que avui siguem com som. Fins els moriscos, els descendents d'aquells que durant el període històric andalusí van abraçar l'islam i que al segle XVI van ser expulsats per ordre reial, van deixar la seva empremta; una empremta que encara avui perdura en força topònims de la Catalunya Nova i alguns de la Catalunya Vella.

Fins a la dècada dels anys vuitanta del segle passat, a Catalunya, la principal característica de la immigració era la addició. Els nouvinguts, sense renunciar al seu bagatge cultural, les seves tradicions i la seva manera de ser, adoptaven i adaptaven els costums majoritaris del país. Per aquesta raó, avui dia no costa gaire veure que el fill d'uns immigrants de la resta de l'Estat espanyol canta Els segadors amb la mateixa passió que ho faria un català de soca-rel. El grau d'integració de la immigració prèvia a 1990 es tan gran que, quan darrerament ha esclatat algun conflicte amb immigrans vinguts en els darrers anys, aquells que van arribar abans s'obliden per complet que ells també van ser immigrants i parlen de Catalunya o el municipi on viuen com si hi haguéssin nascut.

Però d'un temps ençà s'han canviat les tornes. La dèria de la correcció política ha portat el sector majoritari de la societat a l'absurd de demanar perdó per ser justament això, majoritari. Avui dia ningú gosa parlar malament de segons quins grups de població per por d'ofendre'ls. Això sí, que aquests mateixos grups parlin i actuïn de manera contrària als costums acceptats per la majoria, pretenent imposar uns usos minoritaris a la resta de la societat, no mereix cap mena de desqualificació. Em refereixo, principalment, a la immigració nordafricana i de països on l'islam és la religió majoritàritària

M'explico. En aquest punt, però, cal que prèviament aclarim que, a diferència del que passa a la societat occidental, allà on l'islam és majoritari i dominant, la religió impregna tots i cada un dels aspectes de la vida diària. Per un general, els immigrants de procedència islàmica estan fortament radicalitzats i, per aquesta raó, acostumen a viure molt intensament el que ells entenen com una pràctica religiosa i que, per a la mentalitat occidental, no són més que costums i tradicions que aquí ja fa anys que es van abandonar.

Un d'ells és l'ús del vel en les dones. Segons els experts, l'Alcorà, que la comunitat musulmana considera Paraula de Déu, no diu res al respecte que les dones s'hagin de cobrir de manera tan exagerada; del que parla és del necessari decòrum en el tracte entre les persones. Per tradició, els pobles semítics són molt androcèntrics. Les dones no passen de ser una possessió més del marit o el familiar de sexe masculí més pròxim i, tot i que, un cop més, l'Alcorà reconeix una independència indiscutible per a la dona, la tradició ha acabat per diluir aquest principi fins a difuminar-lo del tot. Per tal que les dones mantinguin per sempre més aquesta submissió imposada, ja de ben petites són objecte de condicionants més o menys destructors de la seva identitat com a persones plenament independents. El vel s'emmarca en aquest context, és una eina per desdibuixar la identitat de la dona i no quelcom que el Profeta, parlant en nom d'Al·là, hagués ordenat.

I això em porta a abordar els fets que recentment han passat a Girona, en què una nena en edat escolar, filla de pares musulmans, que va ser matriculada en una escola el reglament intern de la qual prohibeix l'ús del vel islàmic hagi estat sense escolaritzar per "entossudiment" de l'escola a no deixar-l'hi portar. Els mitjans de comunicació han explicat el fet de manera que l'escola apareixia com a culpable d'haver dificultat una pràctica religiosa quan, tal com ja s'ha vist, el fet que una dona musulmana es cobreixi el cap no té cap base religiosa. Amb la manera de construir els fets, els mitjans de comunicació han comès un greu error; s'han oblidat que aquí hi ha uns altres responsables, de qui m'atreviria a dir que són els veritables culpables de tot aquest enrenou, dels quals ni se n'ha parlat: els pares de la nena, que s'excusen dient que la seva filla —de només nou anys d'edat— ha pres lliurement la decisió de cobrir-se amb el vel. Permteu-me que ho dubti. Encara no conec cap nen que a nou anys decideixi lliurement respecte de la seva pràctica religiosa; i menys quan aquesta li representa una clara incomoditat.

Però és que també hi ha hagut altres errors; en aquest cas per part dels polítics. Fa molt de temps que a la resta d'Europa es parla de la integració de la immigració procedent de països islàmics i es discuteix quines solucions es poden donar als problemes que sorgeixen quan l'islam mal entès entra en conflicte amb la cultura occidental. Aquí s'ha triat la solució de l'estruç: amagar el cap sota l'ala i deixar passar el temps. En fer-ho, no s'ha abordat la qüestió i el que, si s'haguéssin pres mesures adequades en el moment oportú, hauria sigut una simple tempesta en un got d'aigua ara s'ha convertit en un problema podrit que, es triï la solució que es triï, sempre acabarà deixant els ànims encesos i tothom descontent. Això per una banda, per l'altra trobem que la Generalitat no ha recolzat el centre docent per una decisió que va haver de prendre tot sol per manca de normativa general. El Departament d'Educació, una vegada més, víctima d'una mala comprensió del fet i per covardia a l'hora d'enfrontar-se a possibles dificultats amb l'opinió pública en un període preelectoral en què li cal tenir-la favorable, ha obligat el centre a readmetre la nena —amb vel inclòs, per descomptat— i ha establert un pèssim precedent que més endavant, si mai es tramita una llei que contempli la prohibició de l'ús del vel islàmic en els centres d'ensenyament públics, pot ser causa de més d'un maldecap.

El cas anterior és un exemple de la manca de coratge que tenen els nostres governants a l'hora d'afrontar les qüestions espinoses com aquesta. Però és que la moneda, a més de tenir aquesta cara, també té una creu: la intransigència i la falta de respecte que alguns immigrants tenen per la població que els ha acollit. Un exemple d'això el trobem en el mul·là de la mesquita oberta a Badalona, el qual va exigir que es tanqués una cansaladeria que, en el moment de la innauguració de la mesquita, ja feia molts anys que era al barri. En una societat plural com la nostra, aquests excessos son inadmissibles. De portes endins, els líders religiosos poden exigir el que els sembli als seus seguidors; sempre i quant, però, que l'exigència no atempti contra els drets fonamentals de les persones. Tot el que passi de portes enfora del recinte religiós i que no tingui a veure directament i exclussiva amb l'espiritualitat dels seus seguidors no és de la seva incumbència i no tenen autoritat per demanar, i encara menys exigir, res que vagi en contra de la pluralitat de la societat i els drets dels ciutadans.

Recapitulant, m'adono que la nostra societat està perdent el tremp i està permetent que una sèrie d'elements dominants i distorsionadors aconsegueixin posar-la contra les cordes, qüestionant-ne els principis bàsics d'igualtat i respecte extrem per la diversitat. I no em val l'excusa que la grandesa de la democràcia és que, fins i tot, respecta els que la volen destruir; aquí no estem parlant de democràcia, sinó de coratge en la defensa del dret de les persones a dur una vida digna i sense traves. Els immigrants han de saber que, per més que a ells els semblin correctes, pel fet d'haver triat de viure en aquesta societat, hi ha certes pràctiques que hauran d'abandonar. I aquesta tasca és de la incumbència de tothom; la societat civil i l'Administració, cada una en el seu àmbit d'actuació. Cal que tots plegats tinguem el coratge necessari per fer que, si no ho volen entendre, almenys no els quedi més remei que amotllar-se a la societat que els acull si volen ser benvinguts.

Me l'han pres…

M'han pres la meva ciutat; amb mi a dintre, però me l'han pres. No reconec Barcelona. No em sento identificat amb els escenaris de la meva infantesa. Ja fa temps que hi penso; però l'altre dia en vaig tenir la confirmació visual. Va ser esfereïdor.

Recordo que quan era petit l'avi em portava a passejar al Park Güell. Era meravellós; aquelles columnes, aquella plaça, aquella escalinata amb l'estany i el drac de trencadís que anava rajant aigua per la boca havien posat marc als meus anys de nen. Fins i tot les remotes Tres Creus, evocació gaudiniana del Gòlgota, eren un lloc ideal per anar-hi a passejar. El diumenge al matí era costum que em fes empolainar i se m'emportés a passejar, a treure'm les arnes de tota la setmana encofornat a l'escola. Adès anàvem “al moll”, per pujar a les golondrinas i arribar-nos a l'escullera, adès al Tibidabo o, la majoria de vegades, perquè era més baratet i a casa no anàvem gaire sobrats de diners, enfilàvem carrer de l'Escorial amunt i cap al Park Güell faltava gent!

Hi arribàvem per la porta del carrer d'Olot, la de tota la vida, la més espectacular de totes. Recordo que jo quedava extasiat amb la contemplació d'aquella perspectiva de trencadís blanc, impolut, guarnida amb els colors radiants de l'estany i el drac, i coronada per la majestuositat de les columnes que sustenten la plaça. M'hi hauria passat hores.

Un cop superat el primer moment de contemplació, enfilàvem les escales de la dreta i arribàvem a la plaça. Allà, tot i que hi havia gent, sempre era fàcil trobar un lloc en les diveses llotges que forma el banc ondulat i la vista s'esplaiava amb la visió de la creu de quatre braços que corona la caseta del guarda que hi ha al costat de la porta, ressaltant damunt la trama de la ciutat que s'estén pla enllà fins al mar.

Al cap d'una estona jo m'esforçava perquè l'avi llogués un dels tricicles que hi havia a la part de la plaça més propera a la muntanya. Si la fortuna m'era propícia, ell hi accedia i jo començava a pedalar donant voltes a un cercle asfaltat amb ciment. Els dies que el pressupost no era gaire gras, se m'emportava parc amunt, fins a dalt de tot del turó, on hi ha un túmul amb tres creus en memòria del Gòlgota, les Tres Creus.

Des del balcó de casa puc veure les Tres Creus. Quan fa tres anys vam tornar a viure al pis, ja ens va sobtar veure que, gairebé a tota hora, faci fred o faci calor, amb pluja o sense, per allà dalt s'hi agita un formiguer de gent. Però no hi vaig donar més importància: el lloc és petit i costa ben poc d'omplir-lo de gent ansiosa de gaudir les immillorables vistes cap al mar i Collserola.

Però el que vaig veure a la televisió em va esfereir. El drac estava colgat de turistes que s'hi agombolaven i s'hi enfilaven com si es tractés d'una atracció de fira. Era com si un exèrcit de formigues sortides d'una marabunta l'hagués engolit. Tot al voltant eren corredisses, però no de nens, sinó de gent que mirava de fer-se un forat per poder-se fotografiar al damunt de l'infortunat drac. Molt haurien de canviar les coses —o jo— perquè m'atreveixi a tornar al Park Güell. No vull esborrar definitivament la imatge dels meus records.

Podreu pensar que sóc un nostàlgic dels temps passats. No és el meu cas. Servo els records dolços de la infantesa, però sóc conscient que era la infantesa. La imatge del drac sucumbint a les formigues humanes em va fer cabal del que li està passant a Barcelona; més ben dit: el que ja li ha passat. S'ha convertit en un decorat de cartró pedra d'un parc temàtic qualsevol.

Passejo pels carrerons del Barri Gòtic i amb prou feines hi veig la gent de la ciutat. M'acosto a la Sagrada Família i al voltant s'hi han instal·lat un seguit de restaurants de menjar ràpid i botigues de souvenirs que han foragitat els comerços de tota la vida: la botigueta de queviures, la marroquineria, la botiga de roba, la sabateria, etcètera; ara els veïns s'han de desplaçar fora del barri si volen trobar res que els sigui útil en la vida diària.

Si, com solia, vull anar amb el cotxe a l'escullera, a mig camí em trobo una barrera que em talla el pas i m'impedeix arribar-hi. Al moll adossat hi atraquen els grans creuers de luxe i, clar, es necessita una zona de seguretat, no sigui que algun terrorista hi vagi a fer de les seves. Les Rambles estan a vessar de terrasses que cobren uns preus abusius per un menjar d'escassíssima qualitat.

En altre ordre de coses, el transport públic, sobretot els autobusos, no és precisament un model d'eficiència i rapidesa; hi ha línies que només tenen una circulació cada 20 minuts. Això sí, si sou turista, Transports Metropolitans de Barcelona posa a la vostra disposició un fantàstic autobús amb imperial cada cinc minuts que us permetrá veure la ciutat d'una revolada i ben aïllats dels pobladors locals, no fos cas que us infectessin amb cap virus autòcton. Comprendreu que encén la sang estar esperant que arribi l'autobús i veure passar quatre carregaments de turistes enfilats dalt de l'imperial d'un vehicle que s'està pagant amb els diners del que s'espera pacientment a la parada ordinària.

És de senyors ser educat i hospitalari amb les visites. Però una cosa és ser hospitalari i una altra de ben diferent és cedir-los el propi llit per anar a dormir a la pallissa. Això és ser babau. Que els jocs olímpics del 92 van suposar la confirmació de Barcelona com a destinació turística de primer ordre és indiscutible. Que aleshores la ciutat es va engalanar i els va viure en un clima de festa està provat. Però és que els ciutadans hi estaven implicats, els jocs eren de la ciutat per al món.

Ara, quan sento la xifra de negoci que mou el turisme no puc deixar de preguntar-me com es tradueix això en beneficis per als barcelonins. La ciutat està tan bruta com sempre, o més. Els amics de les coses d'altri es fan l'agost tot l'any. Els transports públics continuen obligant-nos a anar com arengades al barril. Els llocs d'esbarjo destinats al passeig estan plens a vessar de gent; per la qual cosa, si es vol tenir una mica de tranquil·litat, cal sortir fora de la ciutat, i no tothom està en condicions de fer-ho.

Cert que s'han rehabilitat zones deprimides de la ciutat i s'han recuperat espais que es consideraven perduts. Però fins a quin punt els barcelonins podem gaudir-los? Només es construeixen edificis d'oficines o hotels, i els pocs habitatges de nova planta estan a uns preus inabastables per al 99% de la ciutadania. La ciutat és un esclat de luxe, però cada cop són més les persones que han de passar el mes amb uns mísers 1.000 €, els mileuristes; i aquests encara rai, perque ja està sorgint una nova classe, la dels inframileuristes, que no guanyen més de 800 o 900 €.

Tot això obliga a replantejar-nos el model de ciutat que volem. Volem ser estrangers a casa nostra o volem ser amfitrions dels nostres visitants? Volem un turisme d'espardenya i motxilla o preferim que el viatger que arribi a Barcelona sigui algú que s'interessi per com són els seus ciutadans i per què la ciutat és com és? En definitiva, volem vendre'ns per un plat de llenties o volem que la nostra ciutat progressi segons les nostres necessitats i els nostres desitjos? Els responsables de la cosa pública tenen davant seu una qüestió de gran importància. El que decideixin ara tindrà conseqüències durant els propers trenta o quaranta anys.

Les bicicletes… són (només) per a l'estiu?

Des de sempre, quan hi havia problemes de trànsit, a Barcelona, vianants i ciclistes acostumàvem a ser al mateix bàndol. Últimament, les coses estan canviant. L'Ajuntament de la ciutat, seguint una política destinada a descongestionar el trànsit i reduir els nivells de pol·lució que, crec, és molt encertada, promou l'ús de la bicicleta per circular per la ciutat.

Com a mitjà de transport per a desplaçaments curts —la majoria dels que es fan a la ciutat—, la bicicleta és excel·lent. Redueix la contaminació sonora, no emet gasos d'efecte hivernacle ni partícules de diàmetre inferior als 10 µm i contribueix de manera més que provada a millorar la salut de qui la fa servir. Fins aquí, estic d'acord amb l'Ajuntament de la meva ciutat.

Hi ha, però, un aspecte que comença a ser problemàtic i està aconseguint que els dos grups tradicionalment aliats s'enfrontin cada vegada més. Com que per conduir una bicicleta no fa falta passar cap examen, això s'ha convertit una mica en un campi qui pugui. A ran del boom que la bicicleta ha experimentat a Barcelona cada vegada són més els ciclistes incívics que no respecten les normes de circulació.

Les ordenances municipals en vigor permeten que els ciclistes condueixin els seus vehicles per damunt de la vorera o en zones destinades només a vianants, sempre i quan no circulin massa depressa ni a frec de les portes dels edificis. Tanmateix, quan la vorera no tingui una amplada superior als 3 m o sigui impossible circular en línia recta un mínim de 5 m, el ciclista ha de posar peu a terra, empènyer el vehicle i comportar-se com un vianant més.

Malauradament, els darrers temps proliferen els ciclistes que no fan cas de totes aquestes normes i es prenen la ciutat com si fos xauxa. El resultat és que el vianant ja no se sent segur ni a la vorera. Cada cop és més feqüent veure un ciclista circulant a frec de les portalades, per damunt d'una vorera estreta o en una zona congestionada de vianants. Fins he arribat a veure'ls circulant en sentit contrari al del carrer, tant per la calçada com per la vorera. D'això a casa meva en diem incivisme, quan no imprudència o insensatesa.

Per la seva banda, els ciclistes es queixen que els vianants tampoc respecten els carrils reservats per a ells. Mireu, sí que és cert que és molt habitual veure persones que estan aturades al damunt d'un carril bici; però, per què quan es va senyalitzar el carril no es va fer de manera que quedés ben segregat de la resta d'usuaris? Fins hi ha llocs en què el carril bici passa a frec de la marquesina d'una parada d'autobús. Això sol ser a l'avinguda Diagonal, per on hi circulen moltes línies d'autobús, amb la consegüent aglomeració a les parades. Què ha de fer un usuari del bus quan l'espai de la marquesina està ple de gom a gom? S'hi ha d'entaforar més? S'ha de quedar allunyat de la parada? No ho posen fàcil, la veritat.

Arribat en aquest punt, sense voler excusar ningú ni amagar la responsabilitat de tothom, s'imposa la idea que l'Ajuntament no ha sapigut preveure el creixement que tindria l'ús de la bicicleta a la ciutat comtal. És encomiable l'esforç que ha fet per promoure'l. Però es penós que no hagi dotat la ciutat de les mesures necessàries per prevenir els problemes de convivència de vianants i ciclistes. Una llàstima.