Modernitats

Ja fa temps que em volta pel cap parlar d'un tema que, tot i ser marginal, no deixa de tenir la seva incidència sobre la vida diària: la recollida de les deixalles domèstiques. Recordo que, quan era petit, a casa meva teníem una única galleda que la meva àvia s'encarregava de recobrir ben recoberta amb papers de diari on tots hi llençàvem allò que ja no ens era útil. En dèiem "la galleda de les escombraries" (quins records, aquells!) Si la deixalla que volíem llençar era massa grossa o, senzillament, era paper de diari que no havia arribat a folrar cap galleda de les escombraries o un drap tan estripat i escagassat que ja no eixugava res, es desava en un racó amagadet de casa i, quan n'hi havia prou per justificar un desplaçament a cal drapaire (un senyor que vivia de la compra d'unes deixalles que ell classificava i després venia a altres senyors que ves a saber què en feien d'allò que havien comprat al senyor drapaire), es procedia a portar-l'hi i, després de vendre-l'hi, obtenir-ne un petit benefici. I així anàvem fent aquí caic allà m'aixeco i qui dia passa any empeny.

Ara a casa meva, per decret dels senyors de l'Ajuntament de Barcelona, tan amants de l'ecologia ells, tenim cinc recipients on hi hem d'anar llençant les nostres deixalles. A cada recipient, la seva deixalla: la brossa orgànica, a la galledeta per a la brossa orgànica; el vidre, a la bossa de ràfia plastificada de color verd; el paper, a la bossa de ràfia plastificada de color blau; i els envasos de plàstic o llauna i els bricks, a la bossa de ràfia plastificada de color groc. Tots aquests recipients ens han estat lliurats graciosament per l'Ajuntament de Barcelona amb càrrec a les arques municipals per iniciativa dels senyors de l'Ajuntament de Barcelona, tan amants de l'ecologia ells, d'Iniciativa per Catalunya – Verds. (I perdoneu la redundància, perquè tanta iniciativa i tanta verdor juntes embafen una mica, no trobeu?)

Finalment, el rebuig va a la galleda del rebuig que, aquesta sí, hem hagut de sufragar amb els nostres diners. Ja ho podíem ben fer, després de tanta generositat dels senyors de l'Ajuntament de Barcelona, tan amants de l'ecologia ells! Això sí, les galledetes i altres galindaines s'han multiplicat per cinc; però la cuina de casa resta tan petita com quan només hi teníem la galleda de les escombraries.

Però aquí no s'acaba tot! Encara n'hi ha més, per explicar. Resulta que hi ha coses que no poden anar ni al rebuig perquè es veu que contaminen tant que les han de recollir per vies especials i, per això, hi ha uns senyors que van donant voltes per la ciutat amb uns camionets que tenen la caixa dividida en diversos compartiments on hi hem de portar aquells endimaris que no són ni brossa orgànica, ni vidre, ni paper, ni envasos de plàstic o llauna o bricks, ni tampoc deixalles de rebuig; és a dir, tot allò que no sabem ben bé què és ni on llençar-ho. Aquests camionets tan pràctics que tenen la caixa dividida en diversos compartiments es posen en llocs determinats dels barris, un dia determinat a la setmana i durant unes hores determinades.

Si, per aquelles casualitats de la vida —altament remotes, per descomptat—, no podeu portar aquestes deixalles tan dolentes al camionet tan pràctic que té la caixa dividida en diversos compartiments del senyor que recull les deixalles tan dolentes al lloc determinat del vostre barri, el dia determinat de la setmana i a les hores determinades, sempre podeu portar-ho al que els senyors de l'Ajuntament de Barcelona, tan amants de l'ecologia ells, anomenen pomposament "Punt Verd"; però que de verd no en té res, perquè acaba esdevenint un amuntegament, més o menys ordenat (això depèn de com es miri), de baluernes i altres artefactes que, temps era temps, havien tingut una certa utilitat i que ara no són més que el producte final de la febre consumista de la nostra societat, caracteritzat per un color d'ala de mosca que, més que a acostar-s'hi, invita a fugir-ne.

Tot això que us he explicat de manera tan succinta com he pogut ens ho han fet saber els senyors de l'Ajuntament de Barcelona, tan amants de l'ecologia ells, amb tot un enfilall de normes i preceptes que havíem de memoritzar i que, a més d'un —i més de dos!— li han provocat un mal de cap tan gran que ha acabat perdent la xaveta, de tant de patiment com arrossegava. És que amb tanta norma es pot escriure tot un llibre!

Ja per acabar, després que a casa ens ha sortit fum del cap, mirant d'escatir on diantres volen el senyors de l'Ajuntament de Barcelona, tan amants de l'ecologia ells, que llencem les nostres deixalles, passen pels carrers uns altres senyors de l'Ajuntament de Barcelona, encara més amants de l'ecologia ells que els primers senyors de l'Ajuntament de Barcelona, tan amants de l'ecologia ells, que es dediquen a mirar si hem fet alguna cosa malament. Si és així, aquests senyors de l'Ajuntament de Barcelona, encara més amants de l'ecologia ells que els primers senyors de l'Ajuntament de Barcelona, tan amants de l'ecologia ells, en un rampell educatiu, en lloc de desfer la tremenda ofensa a l'ecologia que ells tant estimen, ho deixen tot tal com està i hi enganxen un paperet on hi diu que allò no s'ha de fer i se'n van a cercar una altra pífia que els permeti començar altra vegada el procés d'etiquetatge.

Quin gust, viure ara a Barcelona! Quan penso com arribava a ser d'endarrerida quan només teníem la galleda de les escombraries… Que moderns que som!

Però què s'han pensat!

Senzillament, no sé què pretenen els anomenats "indignats". Per una banda demanen més democràcia; però quan es posa en marxa la màxima expressió de la democràcia, el Parlament, barren el pas als diputats adduint que no els representen.

Potser no, que no els representen. Però és que a mi tampoc em representen tots els parlamentaris perquè jo no els he triat tots. Però jo tinc tot el dret d'exigir als polítics, perquè jo he participat en unes eleccions que, si no es demostra el contrari, són del tot legítimes. Molts dels "indignats" no van acudir a les urnes; per tant, es van desentendre d'una democràcia que, per exigua que sigui, continua sent democràcia.

I jo em pregunto: Com pretenen defensar la democràcia si ara com ara estan duent a terme pràctiques antidemocràtiques? Perquè, no ho oblidem, ¿hi pot haver res de més antidemocràtic que impedir als legítims representats dels electors que exerceixin la missió per a la qual han estat elegits, és a dir: debatre i dictar lleis al lloc que és el màxim exponent del poder del poble, que no és altre que el seu Parlament?

Cada dia que passa, aquest moviment va deixant pel camí un parrac més de la seva ja escassa credibilitat. Vaig començar veient-los com l'expressió d'una indignació que compartia amb ells i que, tot i que no ho sembli, continuo sentint. Ara com ara, penso en ells i només veig que elements distorsionadors de la vida pública del país incapaços de fer propostes coherents i madures. Cada cop més, això s'assembla al pati de la meva escola i els primers cursos de la Universitat, on tot s'arreglava en assemblees que s'eternitzaven i mai no duien enlloc.

I és normal, que passi això. Si és que l'adolescència, l'edat en què, tot i ser com criatures, els joves es pensen els més savis del món i que amb quatre bons propòsits ho arreglaran tot, s'ha allargat fins ben entrada la trentena!

Ja està, ja han protestat, ja han fet la seva rabieta i tots ja sabem que estan emprenyats. Ara, que es deixin de galindaines i, si no són capaços de fer res de bo, que deixin fer als que en saben de veritat!

No! Jo dic no!

Quin tuf més desagradable que em ve al nas quan veig aquesta acampada a plaça Catalunya! Tinc l'estranya sensació que ja he viscut abans aquesta situació.

Em vénen al cap les imatges dels "estudiants" anti-Bolonya al vestíbul i l'escalinata noble del rectorat de la Universitat de Barcelona l'any passat. Primer, potser sí que hi havia gent que s'ho creia, allò de protestar per l'aplicació del Pla Bolonya… Però, després, a mesura que anaven passant els dies, allò cada vegada prenia més el caire d'un campament d'aprofitats i dropos, que és el que, finalment, eren els que van acabar marxant de tan insigne edifici.

Si una cosa s'ha de dir en favor d'aquells, és que no van fer malbé cap dels valuosíssims quadres que hi ha penjats al capdamunt de l'escalinata noble, la que du al Rectorat. Però els trinxeraires de plaça Catalunya no han mostrat cap mena de respecte pels monuments que hi ha. Em va caure l'ànima als peus quan vaig veure la pobra Deessa de Clarà amb el símbol de l'anarquisme tatuat a l'esquena. Probablement, el brètol que hi va estampar la seva ignominiosa signatura desconeixia el valor simbòlic que per a la ciutat té aquesta escultura. Si això ja és trist i deplorable, encara ho seria més si, coneixent-lo —cosa que, d'altra banda dubto profundament—, l'hi hagués estampat igualment.

I aquests es diuen ciutadans? I això pretenen que s'anomeni democràcia? On són tots els signes de civilitat (civilització) que caracteritzen una democràcia com cal? Que em perdonin, però no són dels meus!

D'acampades i càrregues policials

Tot aquest sidral de les acampades de protesta va estar molt bé quan va començar. Després, de mica en mica, ha anat degenerant en una cosa que ningú sap ben bé què és. La corda s'ha tensat fins que ha arribat un punt que s'ha trencat.

D'entrada, no aprovo la violència gratuïta. Si és veritat que els mossos han carregat de manera indiscriminada i desproporcionada, és reprovable. D'altra banda, els nostres policies (del cos que siguin) reben una formació prou bona com per poder pensar que no responen amb violència si abans no se'ls ha provocat o no se senten acorralats i en perill. I això és el que sembla que ha passat a la Plaça de Catalunya. Sembla ser que, com sempre sol passar, aprofitant una concentració prou gran de persones descontentes amb la situació, els avalotadors de sempre s'han despatxat a gust i han començat a fer de les seves. Ja va passar altres vegades i tornarà a passar.

D'altra banda, tota aquesta moguda em recorda molt el que va passar a la Universitat de Barcelona ara fa cosa d'un any. Coincidint amb un canvi de Rector, quatre eixelebrats, amb l'excusa de protestar per l'aplicació del Pla Bolonya, van prendre possessió del vestíbul i l'escalinata de l'edifici històric i en van fer el seu feu particular. Tant els feia que allà hi haguessin quadres de gran valor cedits en dipòsit pel Museo del Prado: els marcs els servien per lligar-hi els tendals que feien servir per dormir. Finalment, quan van marxar, allò semblava més una cort de porcs que el temple del saber. I, total, per no aconseguir res de res; perquè, a més que el Pla es va aplicar amb tota la seva extensió, no hi havia un discurs coherent; com tampoc hi ha discurs coherent entre els indignats, que si alguna cosa tenen en comú és que no tenen res en comú; perquè, per més assemblees que facin i presumeixin de transversalitat (gran paraula, aquesta), al capdavall són un grup heterogeni i desarticulat.

No seré jo qui demani cap dimissió. Aquesta situació ja feia dies que es veia venir. L'apropiació d'un espai públic només pot acabar de mala manera. Una cosa és protestar durant dos o tres dies —cosa totalment legítima— i una altra de molt diferent és instal·lar-se en la protesta entorpint els quefers d'altri i apropiar-se d'un espai que, per definició, és d'ús comú a tots els ciutadans, protestin o no.

Com ja he dit en alguna altra ocasió, seure a la voravia i plorar no duu enlloc. Si realment volem un canvi ens l'haurem de fabricar nosaltres mateixos. I la millor manera de fer-ho és posant fil a l'agulla i controlant de prop els polítics perquè no facin allò que més els convé a ells, sinó el que nosaltres necessitem; és a dir, l'abstenció és el malbaratament del nostre dret a decidir. Pel sol fet de no votar ja estem prenent un partit: el del tant-se-me'n-fot, una opció ben coherent per qui diu que està tip de l'actual estat de coses.

Teatre i presa de pèl

Per raons que no vénen al cas, aquest cap de setmana he pogut gaudir i patir el teatre que es representa actualment a Barcelona. En primer lloc he assistit a una funció de Truca un inspector, el thriller signat per J. B. Priestley l’any 1945. L’endemà em convidaven a veure Conte d’hivern, de William Shakespeare.

Amb la primera producció, les expectatives es van veure més que depassades pel producte ofert. La direcció de Josep Maria Pou, capaç de treure dels actors el millor que tenen; el treball actoral, impecable (a destacar Carles Canut i Victòria Pagès); l’escenografia, cuidada i coherent (reproduïnt un interior victorià); el vestuari, característic de l’època en què se situa l’acció (l’any 1912); i els efectes escènics, suggerents i enigmàtics, posen de relleu la força d’un text que, tot i haver estat escrit fa prop de setanta anys, no ha perdut ni un bri de la seva força original. Muntatges així fan abrigar l'esperança que el bon teatre no morirà mai. Us la ben recomano.

Però tota moneda té una cara i una creu. Si la cara de la nostra és el muntatge dirigit per Pou, la creu la posa la producció de Conte d’hivern signada per Carme Portaceli.

No sóc contrari a les adaptacions dels textos clàssics; tanmateix, sempre he dit que hi ha límits que no s’haurien de traspassar mai. En aquest cas, però, Portaceli, potser forçada per la marca de la casa (llegiu-hi Bieito), ha dut el text shakespearià a un terreny en què perd tot el seu sentit. Encara no he pogut entendre el significat d’uns monitors de televisió omnipresents i perfectament prescindibles a l’escenari i al prosceni. A més, se m’acud una pregunta: què diantres hi tenen a veure amb l’acció dramàtica aquella mastodòntica taula de consell d’administració que, per més inri, els actors, en un nou “treball de Sísif”, es veuen forçats a empènyer, fent-la pivotar, i el desgavell de cadires que això comporta? Quant al treball actoral, destaca un enèrgic, gairebé esquizofrènic per causa de la gelosia del seu personatge, David Bagès, molt per damunt dels seus companys de repartiment. Per la seva part, la seva oponent, Gabriela Flores, faria bé de vigilar més de prop la seva dicció del català (un text clàssic no admet la mescla de fonètica oriental i occidental i, per la seva pròpia naturalesa, exigeix una dicció seguint la llengua estàndard), a més de mesurar més el gest en la interpretació de la part d’Hermione; el resultat és que no acabem de distingir-la de Paulina. En resum: No aneu a veure-la si no és que sou fans de David Bagès o uns esnobs irredempts, amants de la provocació i la transgressió gratuïtes. Una producció perfectament mediocre i fluixa, si no pèssima i abjecta. Aquesta mena de produccions fan que el públic s’ho pensi dues vegades abans d’anar al teatre.

Ja som on anàvem

Finalment ha passat. El que tant es temia ja ha arribat. Les obres de l'alta velocitat han acabat per provocar el tall del servei de rodalies de RENFE i, cosa encara més greu, també el de la línia de plaça Espanya a Igualada i Manresa dels Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya. Les presses, tots ho sabem, són molt males conselleres; i si es barregen amb l'obstinació, el resultat pot ser catastròfic.

I així ha passat a l'encreuament del corredor de RENFE amb el túnel dels Ferrocarrils de la Generalitat. Per una banda, l'acumulació proverbial de retards en l'arribada de l'alta velocitat ferroviària a Barcelona ha provocat que els treballs s'estiguin duent a terme de manera precipitada; perquè l'error que ha dut a l'afectació del túnel de FGC i el seguit d'esvorancs que l'han precedit no poden néixer d'altra mare que la precipitació. Però també l'obstinació hi té quelcom a veure. La polèmica de l'arribada de l'AVE a Barcelona ja és vella. S'havien sospesat diverses opcions: des del Vallès, entrant per la Meridiana i arribant en cul de sac a la Sagrera; pel litoral, procedent de l'aeroport i pujant per la Meridiana fins a la Sagrera i d'aquí seguint endavant fins a la frontera francesa; i la que s'ha acabat triant, seguint el riu Llobregat fins al Prat i des d'allà seguint en paral·lel el traçat actual de les vies d'ample ibèric fins a l'estació de Sants i, a partir d'aquí, per un túnel de nova excavació fins a la Sagrera i més enllà.

Si una cosa ha de quedar clara és que l'estació de la Sagrera està destinada a ser la seu dels trens de gran velocitat a Barcelona; tots els projectes la contemplen i tothom hi està d'acord: en no gaire temps està destinada a esdevenir un centre d'atracció i activitat econòmica de la ciutat amb la confluència de diverses línies de metro i de trens de rodalies. En definitiva, la Sagrera es perfila com la millor opció per les seves facilitats d'accés. A partir d'aquí, la solució a triar pot ser molt diversa, ja ho hem vist i ja se n'ha parlat a manta. No crec que s'hagi d'entrar a discutir ara quina era la més avantatjosa. Del que cal parlar és de si la solució que finalment s'ha triat era tan senzilla tècnicament com ens volien fer creure.

A primer cop d'ull sembla que qui va triar l'opció de fer entrar l'AVE a Barcelona per l'estació de Sants va pecar d'ingenu. En assumptes d'enginyeria les coses gairebé mai acostumen a ser tan senzilles com semblen a primera vista, sempre hi ha sorpreses amagades. Pot molt ben ser que l'opció que sembla més senzilla, a la llarga, sigui la més problemàtica; i això és el que està passant amb l'opció Sants. En aparença era tan senzilla com limitar-se a seguir el traçat que ja havia quedat establert per l'ample ibèric; però quan s'ha d'excavar un túnel, el subsol acostuma a donar sopreses. ¿Recordeu l'esfondrament del túnel al barri del Carmel de Barcelona, en què es va tirar pel dret i la galeria no va suportar el pes dels materials que tenia al damunt?

Durant l'estiu ja es van produir diversos avisos del que podria donar de sí la tardor ferroviària; fins hi va haver alguna víctima mortal. Tanmateix, el ritme d'execució no es va alentir per la pressa de fer arribar el tren d'alta velocitat abans de Nadal d'enguany. Però quan es fan obres d'aquesta envergadura cal prendre-s'ho amb calma i no posar terminis massa ajustats, en previsió dels imprevistos que, de ben segur, es poden donar. I això és el que ha passat: un imprevist o, més ben dit, un enfilall d'imprevistos; perquè un imprevist va ser el forat a la pared del túnel de FGC que a primers de juliol es va detectar al mateix punt on ara ha cedit la volta; imprevist també va ser que una excavadora malmetés la catenària de les vies d'ample ibèric al Prat de Llobregat; imprevist també són els esvorancs que s'han obert a ran de les pluges de la setmana passada; i imprevist és, finalment, que els treballs de consolidació del terreny acabessin afectant el túnel de FGC per segona vegada en menys de quatre mesos.

Tants imprevistos junts em fan pudor de socarrim, el tuf de la improvisació enrareix l'ambient. Que una màquina arrenqués una catenària, atesa l'estretor del marge d'error de què es disposava a l'hora de manejar-la, no és més que un error humà que difícilment es podria evitar; les persones no són autòmats i estan subjectes a circumstàncies incontrolables. Però que les obres de perforació d'un túnel n'afectin un altre de previ; que, inesperadament, el terreny cedeixi a causa d'una pluja perfectament esperable a Barcelona durant la tardor; i que la injecció a pressió de formigó al terreny acabi rebentant un túnel són incidents que responen a una total manca de previsió.

I això em fa tornar al punt on ha començat aquest raonament: força sovint, la solució més senzilla en aparença és la més costosa. Les presses dels polítics del PSOE per fer arribar un AVE que ja s'havia endarrerit massa vegades i penjar-se la medalla abans de les eleccions del març els va empènyer a triar l'opció de Sants i fixar la data de l'arribada per al 21 de desembre del 2007 quan, com qui diu, el més calent encara era a l'aigüera. A més, les raons que en el seu moment es van esgrimir per descartar l'opció litoral no implicaven la seva inviabilitat tècnica, sinó un major cost econòmic i temporal. Mirant-ho en conjunt, no sé si la suma d'hores de feina perdudes pels usuaris de Rodalies i els sobrecostos de l'execució no supera d'escreix el diferencial amb l'opció del litoral. Aquesta opció tenia, a més, l'avantatge de connectar directament l'aeroport amb el tren de gran velocitat. No calia el pedaç d'una llançadora que els interconnectés.

I encara que no fos així, encara que, efectivament, l'opció de Sants fos la que generés menys despeses sumant l'execució i l'afectació als ciutadans, els trastorns que els treballs han causat en la vida diària de centenars de milers de persones no ho compensen. Quan cal prendre decisions que afecten les infraestructures de tot un país cal ser molt curós per tal de triar l'opció que, a llarg termini, doni un rendiment òptim. Però si només es té en compte la propera cita amb les urnes, i no es vol patir un desgast que podria arrabassar el poder del partit al govern, la decisió sempre es pren de cara a la galeria. A hores d'ara, aquest país està faltat de polítics amb visió de futur. Sembla que els governs i les respectives oposicions només estiguin interessats pels resultats dels sondejos i tenir l'opinió pública de cara. Els grans polítics, els grans homes d'estat, aquells que han deixat la seva emprempta en la història d'un país, són els que han posat una visió de conjunt per davant dels interessos personals i de partit. Uns i altres, Govern i oposició, amb les seves picabaralles, han donat un espectacle ben deplorable i, com sempre, qui n'ha sortit perjudicat és el ciutadà que necessita uns serveis que, ara com ara, no fan altra cosa que provocar inconvenients i molèsties als seus usuaris.

Mites i altres galindaines

Tot va començar quan Woody Allen, el director de cinema novaiorquès, va anunciar que tenia la intenció de venir a Barcelona per rodar els exteriors de la seva nova pel·lícula. Es va desfermar la febra mitòmana. Fins les autoritats van ser presa del frenesí.

L'ambient es va anar escalfant i va arribar a cotes de veritable paroxisme. Finalment, el 10 de juliol es va desfermar el deliri col·lectiu. El cineasta aterrava a l'aeroport d'El Prat i la seva arribada es convertia en un esdeveniment d'interès nacional. Els actors es delien per sortir a la pel·lícula, les autoritats frisaven per fer-se una fotografia amb el director i tots els mitjans de comunicació de masses anaven plens del “magne esdeveniment”. Semblava que a la ciutat hi havia arribat el fill dels déus.

I vam arribar al súmmum dels despropòsits quan, als jardins del Gran Hotel Miramar se li va improvisar una roda de premsa amb presència del regidor, el conseller i la ministra del ram. L'espectacle era llastimós. La visió d'aquell homenet, menut, esprimatxat i escanyolit, de mirada espantadissa arraulida rere unes ulleres de pasta negra i cobert amb l'etern barret de pescador de canya, envoltat d'aquella caterva de polítics que li anaven fent barretades mentre exercien de paons i s'estarrufaven com dindiots em va fer venir basques. Confesso que em vaig avergonyir de tenir els representants que tenim.

Admeto que no sóc gens mitòman. Mai no he sentit devoció per ningú, tot i que sempre he estat capaç d'experimentar un gran respecte i admiració per les persones que considero tocades per les muses. Reconec que la meva afició per la música m'ha empès a fer un viatge d'anada i tornada des de Barcelona a Cadaqués per assistir a un concert on hi intervenia el meu baríton preferit. Qui més, qui menys, alguna vegada en la vida, tothom deu haver fet una bogeria semblant. Però d'aquí a perdre l'oremus i fer un paper d'estrassa, ja em perdonareu, hi ha una gran distància. I paper d'estrassa és el que han fet tots els que, com tàbecs, s'han agombolat al voltant del director clarinetista.

En primer lloc, els polítics van actuar amb un provincianisme característic dels acomplexats. I si no és així, dieu-me per quins set sous se li havien de retre honors gairebé de cap d'estat a un ciutadà ordinari. Cert que és un cineasta de prestigi reconegut internacionalment; però no deixa de ser un ciutadà més. Els honors que pugui merèixer per l'exercici del seu art se li han de retre on toca: a les sales de cinema i en els diversos festivals. Tot el que no sigui això està fora de lloc. Que potser es fa tanta xeixa quan arriba un primer ministre d'un país petit? Em sembla que el rang protocolari del primer ministre és molt superior al d'un director de cinema, per més famós que sigui el director i petit el país del primer ministre.

Però és que aquí hi ha hagut una altra gent que també ha fet un trist paperot. Els actors del nostre país, els professionals de la nostra faràndula, van postular-se per intervenir en la pel·lícula. Actors i actrius de la talla de Manel Barceló, Abel Folk i Lloll Bertran es van presentar, amb sort diversa, a les proves de selecció. Ahir, en una entrevista a El club d'estiu, de TV3, Abel Folk deixava entreveure un cert desencís. Va ser molt discret, no va dir res que es podés interpretar com un retret, però n'hi va haver prou amb una sola frase: «Se'ns va contractar com a actors i vam acabar fent de figurants». Sobren els comentaris. Que algú de la seva talla, que, a més d'actuar, dirigeix i gestiona una productora, hagi de pronunciar aquestes paraules, diu molt, i res de bo, del tractament que han rebut els professionals del país, molts dels quals estan tan o més ben qualificats per fer la seva feina que moltes de les estrelles de cinema americanes.

Finalment, reconec que no entenc els motius que empenyen tanta gent a sentir la devoció que senten per les pel·lícules de Woody Allen, un director que sol fracassar a casa seva i a qui, en canvi, a Europa, i més concretament a Catalunya, se li professa una veritable devoció, alhora que se'l considera un geni. Dieu-me analfabet, ignorant i tot el que se us acudeixi, però no sé treure-li el suc. Tot el que li he vist m'ha deixat la mateixa impressió: un home carregat de neurosis i complexos que aprofita el cel·luloide per fer la seva catarsi personal i, a més, guanyar-s'hi la vida. Ja em disculpareu, però no estic disposat a ser espectador dels drames d'altri, ja en tinc prou amb els meus; no sóc cap psicoanalista.

Tot això em porta a una altra mena de reflexió. Els éssers humans necessitem dipositar la nostra devoció, la nostra fe o dieu-ne com us sembli en algú o alguna cosa. Ha estat una constant en tota la història del gènere humà. Primer, quan els coneixements científics eren més aviat minsos o inexistents, les persones retien culte a la divinitat. Més tard, quan la ciència va assolir un cert grau de desenvolupament, aquesta adoració va recaure en el progrés científic. Darrerament, atès que el coneixement científic, tot i superar d'escreix les espectatives, no ha estat capaç de suplir les necessitats emocionals i espirituals, la devoció es reparteix entre herois ficticis, farandulaires i altres mites que la nostra època ha estat capaç de generar. En el fons, per més que ho pretenguem, no hem canviat gaire, no us sembla?

Me l'han pres…

M'han pres la meva ciutat; amb mi a dintre, però me l'han pres. No reconec Barcelona. No em sento identificat amb els escenaris de la meva infantesa. Ja fa temps que hi penso; però l'altre dia en vaig tenir la confirmació visual. Va ser esfereïdor.

Recordo que quan era petit l'avi em portava a passejar al Park Güell. Era meravellós; aquelles columnes, aquella plaça, aquella escalinata amb l'estany i el drac de trencadís que anava rajant aigua per la boca havien posat marc als meus anys de nen. Fins i tot les remotes Tres Creus, evocació gaudiniana del Gòlgota, eren un lloc ideal per anar-hi a passejar. El diumenge al matí era costum que em fes empolainar i se m'emportés a passejar, a treure'm les arnes de tota la setmana encofornat a l'escola. Adès anàvem “al moll”, per pujar a les golondrinas i arribar-nos a l'escullera, adès al Tibidabo o, la majoria de vegades, perquè era més baratet i a casa no anàvem gaire sobrats de diners, enfilàvem carrer de l'Escorial amunt i cap al Park Güell faltava gent!

Hi arribàvem per la porta del carrer d'Olot, la de tota la vida, la més espectacular de totes. Recordo que jo quedava extasiat amb la contemplació d'aquella perspectiva de trencadís blanc, impolut, guarnida amb els colors radiants de l'estany i el drac, i coronada per la majestuositat de les columnes que sustenten la plaça. M'hi hauria passat hores.

Un cop superat el primer moment de contemplació, enfilàvem les escales de la dreta i arribàvem a la plaça. Allà, tot i que hi havia gent, sempre era fàcil trobar un lloc en les diveses llotges que forma el banc ondulat i la vista s'esplaiava amb la visió de la creu de quatre braços que corona la caseta del guarda que hi ha al costat de la porta, ressaltant damunt la trama de la ciutat que s'estén pla enllà fins al mar.

Al cap d'una estona jo m'esforçava perquè l'avi llogués un dels tricicles que hi havia a la part de la plaça més propera a la muntanya. Si la fortuna m'era propícia, ell hi accedia i jo començava a pedalar donant voltes a un cercle asfaltat amb ciment. Els dies que el pressupost no era gaire gras, se m'emportava parc amunt, fins a dalt de tot del turó, on hi ha un túmul amb tres creus en memòria del Gòlgota, les Tres Creus.

Des del balcó de casa puc veure les Tres Creus. Quan fa tres anys vam tornar a viure al pis, ja ens va sobtar veure que, gairebé a tota hora, faci fred o faci calor, amb pluja o sense, per allà dalt s'hi agita un formiguer de gent. Però no hi vaig donar més importància: el lloc és petit i costa ben poc d'omplir-lo de gent ansiosa de gaudir les immillorables vistes cap al mar i Collserola.

Però el que vaig veure a la televisió em va esfereir. El drac estava colgat de turistes que s'hi agombolaven i s'hi enfilaven com si es tractés d'una atracció de fira. Era com si un exèrcit de formigues sortides d'una marabunta l'hagués engolit. Tot al voltant eren corredisses, però no de nens, sinó de gent que mirava de fer-se un forat per poder-se fotografiar al damunt de l'infortunat drac. Molt haurien de canviar les coses —o jo— perquè m'atreveixi a tornar al Park Güell. No vull esborrar definitivament la imatge dels meus records.

Podreu pensar que sóc un nostàlgic dels temps passats. No és el meu cas. Servo els records dolços de la infantesa, però sóc conscient que era la infantesa. La imatge del drac sucumbint a les formigues humanes em va fer cabal del que li està passant a Barcelona; més ben dit: el que ja li ha passat. S'ha convertit en un decorat de cartró pedra d'un parc temàtic qualsevol.

Passejo pels carrerons del Barri Gòtic i amb prou feines hi veig la gent de la ciutat. M'acosto a la Sagrada Família i al voltant s'hi han instal·lat un seguit de restaurants de menjar ràpid i botigues de souvenirs que han foragitat els comerços de tota la vida: la botigueta de queviures, la marroquineria, la botiga de roba, la sabateria, etcètera; ara els veïns s'han de desplaçar fora del barri si volen trobar res que els sigui útil en la vida diària.

Si, com solia, vull anar amb el cotxe a l'escullera, a mig camí em trobo una barrera que em talla el pas i m'impedeix arribar-hi. Al moll adossat hi atraquen els grans creuers de luxe i, clar, es necessita una zona de seguretat, no sigui que algun terrorista hi vagi a fer de les seves. Les Rambles estan a vessar de terrasses que cobren uns preus abusius per un menjar d'escassíssima qualitat.

En altre ordre de coses, el transport públic, sobretot els autobusos, no és precisament un model d'eficiència i rapidesa; hi ha línies que només tenen una circulació cada 20 minuts. Això sí, si sou turista, Transports Metropolitans de Barcelona posa a la vostra disposició un fantàstic autobús amb imperial cada cinc minuts que us permetrá veure la ciutat d'una revolada i ben aïllats dels pobladors locals, no fos cas que us infectessin amb cap virus autòcton. Comprendreu que encén la sang estar esperant que arribi l'autobús i veure passar quatre carregaments de turistes enfilats dalt de l'imperial d'un vehicle que s'està pagant amb els diners del que s'espera pacientment a la parada ordinària.

És de senyors ser educat i hospitalari amb les visites. Però una cosa és ser hospitalari i una altra de ben diferent és cedir-los el propi llit per anar a dormir a la pallissa. Això és ser babau. Que els jocs olímpics del 92 van suposar la confirmació de Barcelona com a destinació turística de primer ordre és indiscutible. Que aleshores la ciutat es va engalanar i els va viure en un clima de festa està provat. Però és que els ciutadans hi estaven implicats, els jocs eren de la ciutat per al món.

Ara, quan sento la xifra de negoci que mou el turisme no puc deixar de preguntar-me com es tradueix això en beneficis per als barcelonins. La ciutat està tan bruta com sempre, o més. Els amics de les coses d'altri es fan l'agost tot l'any. Els transports públics continuen obligant-nos a anar com arengades al barril. Els llocs d'esbarjo destinats al passeig estan plens a vessar de gent; per la qual cosa, si es vol tenir una mica de tranquil·litat, cal sortir fora de la ciutat, i no tothom està en condicions de fer-ho.

Cert que s'han rehabilitat zones deprimides de la ciutat i s'han recuperat espais que es consideraven perduts. Però fins a quin punt els barcelonins podem gaudir-los? Només es construeixen edificis d'oficines o hotels, i els pocs habitatges de nova planta estan a uns preus inabastables per al 99% de la ciutadania. La ciutat és un esclat de luxe, però cada cop són més les persones que han de passar el mes amb uns mísers 1.000 €, els mileuristes; i aquests encara rai, perque ja està sorgint una nova classe, la dels inframileuristes, que no guanyen més de 800 o 900 €.

Tot això obliga a replantejar-nos el model de ciutat que volem. Volem ser estrangers a casa nostra o volem ser amfitrions dels nostres visitants? Volem un turisme d'espardenya i motxilla o preferim que el viatger que arribi a Barcelona sigui algú que s'interessi per com són els seus ciutadans i per què la ciutat és com és? En definitiva, volem vendre'ns per un plat de llenties o volem que la nostra ciutat progressi segons les nostres necessitats i els nostres desitjos? Els responsables de la cosa pública tenen davant seu una qüestió de gran importància. El que decideixin ara tindrà conseqüències durant els propers trenta o quaranta anys.

Embolica que fa fort!

Quin estiu, Déu meu, quin estiu! Entre uns i altres, si pensàvem que ens avorriríem, anàvem ben errats. Primer va ser la macro-super-mega-txatxi-apagada elèctrica de Barcelona. Després la companyia inestimable dels magnífics generadors distribuïts graciosament per Endesa, amb el seu brunzit semblant a cent mil borinots fent zumzum a cau d'orella i unes vibracions de baixa freqüència que es fiquen dins del cos per la porta del ventre, tot això amanit amb un “suau” perfum de gasoil resclomit. Finalment, els trens han pres el relleu a l'electricitat; i aquí el paroxisme ja ha arribat a cotes mai igualades fins ara i, penso, difícilment igualables en el futur; fins al punt que el daltabaix elèctric, tot i que encara afecta moltes famílies de treballadors, ha passat a un segon terme.

I dels trens de Renfe vull parlar, encara que sigui per tercera vegada consecutiva. Estic començant a pensar que els responsables de Renfe i d'Adif ens han pres per babaus. En tres dies han donat tres menes d'excuses diferents per explicar el desgavell ferroviari. D'entrada ens van sortir amb la falòrnia de la conspiració sabotejadora. Veient que no ens ho empassàvem, es van excusar en causes tan peremptòries com l'increment de suicidis a l'equinocci. Ahir, després de la gran riallada general davant la seva estultícia, es despengen que les tempestes van deixar fora de joc els trens.

Aquesta última mereix que ens hi detinguem una mica; paga la pena, creieu-me. Per enèssima vegada, ahir, 8 d'agost, 33.000 usuaris de Renfe i prop de 200 trens de rodalies, regionals i mitjà recorregut van patir incidents de diversa índole. Curiosament, tots dins de l'àmbit d'actuació de les rodalies de Renfe i afectant-ne un 75% de les línies. L'excusa donada aquesta vegada és que, cito literalment les paraules d'Antonio González, president d'Adif, «ha estat una tempesta d'estiu bastant generosa». Ves per on, l'altra xarxa ferroviària de Catalunya, la dels Ferrocarrils de la Generalitat, no va patir ni una sola incidència, cap tren es va aturar i no hi va haver retards. Curiosament, també, el 75% de la xarxa de Ferrocarrils de la Generalitat s'estén per la zona de Catalunya on més incidència de llamps hi va haver. Què tindran les vies d'Adif que els passen tantes desgràcies amb la pluja?

Una perla que mereix un comentari. Segons el mateix president d'Adif va dir en roda de premsa, «el nostre sistema de protecció davant les tempestes és equiparable al millor de qualsevol país d'Europa. No ha fallat. Hem tingut mala sort». Bravo! Aquesta no me l'esperava! Ara resulta que som un país amb mala sort. Però és que no s'acaba aquí la cosa. Vegeu, vegeu què diu al cap d'una estoneta: «Tenim 1.200 quilòmetres de xarxa ferroviària a Catalunya i no és una xarxa convencional. Té una gran capacitat d'atracció de llamps». Sobren els comentaris. O aquest home és un enze o es pensa que parla amb una colla de tanoques a qui es pot engalipar amb quatre raons mal girbades.

I no us perdeu el passeig turístic, triomfalista i propagandístic de la ministra Magdalena Álvarez. Per fer el que va fer i dir les bajanades que va arribar a dir, més valia que s'hagués quedat a Madrid, posant fil a l'agulla per mirar de resoldre aquest desgavell. Tal és l'estat d'ànims que ni les monges s'escapen de perdre els estreps; elles que tan resignades són… En declaracions a El Periódico de Catalunya una va arribar a dir que «això, ni Déu ho arregla». Quan el clero acaba reconeixent que no hi ha miracles que valguin ja podem dir missa, que hem begut oli.

Conspiracions…

Quina no ha estat la meva sorpresa quan avui he llegit al diari que Renfe i Adif diuen que són víctimes d'una campanya de sabotatge per tal de desprestigiar-les. Sembla que sí, que la cosa és certa. Tant de temps de no invertir en una xarxa obsoleta, amb un nombre de passatgers que es dupica cada deu anys i un increment de freqüències que brilla per la seva inexistència, i uns combois que, en el millor dels casos, ja fa gairebé 20 anys que circulen, no té res a veure amb el desgavell continu en què s'ha convertit el servei de rodalies de Catalunya; i darrere de les rodalies, els trens regionals, que circulen per les mateixes vies.

Fent una mica de memòria, en aquest país de la pell de brau, quan pinten bastos es diu que la culpa és d'un altre. Que es perden eleccions per haver volgut manipular l'opinió pública de manera barroera? Cap problema, diem que les informacions que teníem eren les que eren i que ara resulta que els adversaris van guanyar les eleccions gràcies a una conspiració resultat de la conjunció de ves a saber tu quins planetes amb ni t'imagines quina constel·lació i avall que fa baixada. Clar, com que qui ho diu no dubta ni un moment a recórrer a l'excusa que sigui per tal de procedir a l'encalç i enderroc de l'adversari en el poder, poc li costa d'imaginar que quan els resultats reals són contraris als esperats els seus adversaris hagin fet el mateix que ell faria. Ja ho diu la dita castellana: «Piensa el ladrón que todos son de su condición». En el fons no podem imaginar res que no sigui a partir d'allò que coneixem. Si no sabem jugar net, poc que podrem imaginar que el nostre adversari faci un bon joc.

Però ens estem desviant del tema: el sabotatge a les vies d'Adif i els combois de Renfe. Que poc costa desviar les pròpies responsabilitats cap a un adversari invisible i intangible! Ignoro si el suposat conspirador, la ment que en la clandestinitat ha ordit tota aquesta cadena de sabotatges per tal de provocar el descrèdit dels operadors ferroviaris estatals, és real o fictici. De fet, només em puc remetre als fets. I els fets em diuen que la xarxa ferroviària catalana pateix un envelliment progressiu i implacable, tant en infraestructures com en material mòbil, i que no s'ha fet res per posar-hi remei. En 30 anys els quilòmetres de via fèrria no han augmentat i la freqüència dels trens només s'ha incrementat un 2%, mentre que la quantitat d'usuris del servei no ha deixat de créixer a un ritme vertiginós. Fins al punt que no costa gaire veure trens en què els passatgers van com arengades al barril; i no m'estic referint a trajectes curts, sinó a desplaçaments de 100 km. És insòlit que, segons a quines hores, per anar de Girona a Barcelona, o viceversa, s'hagi de fer tot el trajecte a peu dret. Ni quan era petit, passava això.

Però els responsables de Renfe i Adif ens diuen que són víctimes d'una campanya orquestrada per fer caure el descrèdit damunt d'ells. Es queixen que ara els robin el cablejat de coure com si només a ells els passés això. Els Mossos d'Esquadra diuen que darrerament han d'atendre moltes denúncies per robatori de coure, no d'Adif, sinó d'altres persones, perquè ni Adif ni Renfe han presentat cap denúncia al respecte.

Si tan segurs estan que s'ha endegat una campanya de descrèdit en contra seu, per què ni Renfe ni Adif encara no han pres mesures al respecte i no han actuat de manera més decidida? Molt em fa l'efecte que tantes promeses de solució els han dut a un atzucac del qual no saben com sortir-ne de manera digna sense que rodin caps i, clar, les poltrones són massa còmodes per permetre que ens les arrabassin per ineptes, oi? És millor dir que la culpa és d'algú altre i aquí no passa res, a seguir tirant de rifeta.

«No encenguis l'espelma si es fonen els ploms…

…Tenim lluna plena i uns bons finestrons. Que dolça és la lluna quan parles d'amor, i és tan oportuna la mitja foscor!» Així començava una cançó de Núria Feliu. El 23 de juliol a Barcelona se li van fondre els ploms. I de quina manera! La ciutat va ser víctima d'una apagada que va afectar més de 350.000 abonats durant més de 12 hores. Diuen els responsables de les companyies encarregades de fer-nos arribar l'electricitat —Red Eléctrica Española (REE), que s'ocupa del transport de l'alta tensió, i Fecsa-Endesa, encarregada de la distribució de l'electricitat al consumidor final— que tot va ser causat per la caiguda a Collblanc d'un cable que duia 110 kV i que això va fer que comencessin a saltar estacions transformadores de manera semblant a com cauen les fitxes de dòmino; una reacció en cadena, vaja.

Com també va ser en cadena la reacció de la ciutadania que ja n'està farta i tipa de tant tall de corrent. Aquesta ha estat la gota d'aigua que ha fet vessar el got. Fins ara, els usuaris del “servei” havíem anat aguantant estoicament totes i cada una de les deficiències. Però arriba un moment que tant va el càntir a la font que al final es trenca; i amb aquest incident la corretja de la paciència no ha resistit la tensió.

Aquesta ha estat la primera vegada que sóc testimoni, i hi participo, d'una cassolada en protesta per un mal servei prestat per una companyia privada. Però l'ocasió s'ho mereix. Les companyies elèctriques, com les de subministrament de gas, d'aigua o de telecomunicacions, estan en una situació peculiar: són serveis públics gestionats per interessos privats. I quan això passa l'Administració hi té un paper a jugar. Quin? Vetllar que els interessos de la col·lectivitat no es vegin perjudicats per la gestió d'uns pocs.

Quan poc després de tres quarts d'onze del matí, en posar el peu al vestíbul de casa, vaig veure que s'apagaven els llums, el meu sentiment de desesperació i impotència va arribar a cotes mai abans igualades. Després de molts patiments i setmanes d'entrebancs, tenia el temps just (i potser me'n sobrava una mica) d'enviar per correu electrònic una feina de la qual en depenia una altra de molta envergadura. El tall en el subministrament em va deixar del tot fora de joc. Semblarà que un retard de 24 hores no és gaire. Però en el ram en què treballo, si hi ha res que valgui diners és, precisament, el temps; és el gran enemic a batre.

En el meu cas el perjudici va ser un retard de tot un dia. En altres, els danys van ser materials: fruites malmeses, congelats que perden la cadena del fred, peix fresc que es podreix… Un tercer grup de perjudicats van ser els comerciants, que no van poder atendre els clients perquè l'electricitat és indispensable per mantenir en funcionament les caixes registradores, els datàfons de pagament amb targeta, els ordinadors, els fax, etcètera.

Els centres sanitaris mereixen un capítol a part. Els dos grans hospitals de referència de la ciutat, l'Hospital Clínic i l'Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, van quedar a les fosques. El resultat van ser centenars de procediments mèdics no urgents ajornats, a més de les incomoditats que van haver de patir els malalts interns. D'altra banda, atès que no funcionava cap aparell, els serveis d'urgències mèdiques van haver de derivar totes les assitències que harien correspost a aquests hospitals als altres que sí que funcionaven. Això es va traduir en el col·lapse dels serveis d'urgències dels hospitals receptors.

Sobta que al segle XXI encara es puguin donar situacions d'aquesta mena en un país que es vol del primer món. La cosa ve de lluny. Ja és ben conegut el dèficit entre les aportacions que Catalunya fa a l'Estat espanyol i les inversions que en rep. Es veu que aquesta mentalitat expremedora també impregna la societat civil. La Cambra de Comerç de Barcelona, el mateix dia de l'apagada, va fer públic un informe en què es demostra que els catalans paguem el 25% de la factura elèctrica de tot l'Estat i les elèctriques només inverteixen un 15% en manteniment de la xarxa de distribució a Catalunya. Amb aquestes xifres, no és d'estranyar que la nostra xarxa elèctrica s'hagi degradat fins al punt que es troba en un estat més que llastimós i que les apagades de diversa magnitud es produeixin un any sí i l'altre també.

Ja fa uns anys, el Nadal del 2001, durant una estada de José María Aznar a l'estació d'esquí de Baqueira, tota la Vall d'Aran es va quedar a les fosques per una fallada de la xarxa de distribució d'energia elèctrica. Aquell incident va arrencar de Fecsa-Endesa la promesa d'inversions a Catalunya per tal de posar al dia el servei de distribució. Fa temps que es va esgotar el termini que els seus responsables es van imposar i encara falten diverses obres. A què esperen per acabar-les? Caldrà que un milió de persones es tornin a quedar sense fluïd elèctric? Quants increments de tarifes ens caldrà suportar fins que el servei atenyi els nivells exigibles en un país desenvolupat?

En un altre ordre de coses, si una cosa ens ha unit és el sentiment d'indefensió i abandonament. Les trucades al número d'informació d'avaries de la companyia deixaven un regust amarg de decepció barrejada amb indignació. No només costava Déu i ajuda que atenguessin la trucada (jo necessitava una mitjana de 10 minuts) sinó que, a més, quan ho feien era per dir que no sabien res, per etzibar que se'ls parlés en castellà perquè no entenien el que se'ls deia o, quan la indignació empenyia l'usuari a fer-los partíceps de la seva frustració, per indicar-li que les reclamacions s'havien de presentar en un altre número, acompanyant-ho tot d'un to paternalista gens escaient amb la situació. Servei modèlic com n'hi ha pocs, sí; sobretot tenint en compte que el número en qüestió no és gratuït.

Les autoritats, amb l'alcalde Hereu al capdavant, han donat el gran cop de puny a la taula. Uns i altres diuen que obriran expedients informatius. De cara a la galeria, el gest és encomiable; però què en treurem tots els perjudicats de saber que l'avaria va ser causada per tal o qual peça que es va fer malbé? El que l'usuari vol és que el servei es presti en condicions, que es faci el manteniment necessari per tal que les conseqüències de les avaries, que de per sí són imprevisibles, siguin les mínimes. I perquè això passi, les administrcions amb competències al ram han de vetllar perquè les companyies inverteixin en el manteniment i la modernització de les seves xarxes. La Generalitat de Catalunya té competències en el sector energètic. Doncs bé, què ha fet al respecte? Quin ha estat el seguiment de les inversions promeses ara fa sis anys? Quines sancions s'aplicaran ara? Seran prou contundents perquè les companyies elèctriques s'ho pensin dues vegades abans de deixar la xarxa abandonada a la seva sort? I els perjudicats podran rescabalar-se de les pèrdues sofertes o s'hauran d'aconformar amb el que les asseguradores de les companyies tinguin a bé pagar-los?

Tornant a la canço de Núria Feliu, no cal que caiguem en la deseperació. Si d'aquest majúscul terrabastall en traiem res de bo és un possible repunt de la taxa de natalitat. D'aquí a nou mesos caldrà vigilar de molt a prop les unitats de maternitat i neonatologia dels diferents centres sanitaris. Potser encara haurem d'erigir un monument a les elèctriques en agraïment per la seva contribució a assegurar les pensions dels que ara treballem.

Les bicicletes… són (només) per a l'estiu?

Des de sempre, quan hi havia problemes de trànsit, a Barcelona, vianants i ciclistes acostumàvem a ser al mateix bàndol. Últimament, les coses estan canviant. L'Ajuntament de la ciutat, seguint una política destinada a descongestionar el trànsit i reduir els nivells de pol·lució que, crec, és molt encertada, promou l'ús de la bicicleta per circular per la ciutat.

Com a mitjà de transport per a desplaçaments curts —la majoria dels que es fan a la ciutat—, la bicicleta és excel·lent. Redueix la contaminació sonora, no emet gasos d'efecte hivernacle ni partícules de diàmetre inferior als 10 µm i contribueix de manera més que provada a millorar la salut de qui la fa servir. Fins aquí, estic d'acord amb l'Ajuntament de la meva ciutat.

Hi ha, però, un aspecte que comença a ser problemàtic i està aconseguint que els dos grups tradicionalment aliats s'enfrontin cada vegada més. Com que per conduir una bicicleta no fa falta passar cap examen, això s'ha convertit una mica en un campi qui pugui. A ran del boom que la bicicleta ha experimentat a Barcelona cada vegada són més els ciclistes incívics que no respecten les normes de circulació.

Les ordenances municipals en vigor permeten que els ciclistes condueixin els seus vehicles per damunt de la vorera o en zones destinades només a vianants, sempre i quan no circulin massa depressa ni a frec de les portes dels edificis. Tanmateix, quan la vorera no tingui una amplada superior als 3 m o sigui impossible circular en línia recta un mínim de 5 m, el ciclista ha de posar peu a terra, empènyer el vehicle i comportar-se com un vianant més.

Malauradament, els darrers temps proliferen els ciclistes que no fan cas de totes aquestes normes i es prenen la ciutat com si fos xauxa. El resultat és que el vianant ja no se sent segur ni a la vorera. Cada cop és més feqüent veure un ciclista circulant a frec de les portalades, per damunt d'una vorera estreta o en una zona congestionada de vianants. Fins he arribat a veure'ls circulant en sentit contrari al del carrer, tant per la calçada com per la vorera. D'això a casa meva en diem incivisme, quan no imprudència o insensatesa.

Per la seva banda, els ciclistes es queixen que els vianants tampoc respecten els carrils reservats per a ells. Mireu, sí que és cert que és molt habitual veure persones que estan aturades al damunt d'un carril bici; però, per què quan es va senyalitzar el carril no es va fer de manera que quedés ben segregat de la resta d'usuaris? Fins hi ha llocs en què el carril bici passa a frec de la marquesina d'una parada d'autobús. Això sol ser a l'avinguda Diagonal, per on hi circulen moltes línies d'autobús, amb la consegüent aglomeració a les parades. Què ha de fer un usuari del bus quan l'espai de la marquesina està ple de gom a gom? S'hi ha d'entaforar més? S'ha de quedar allunyat de la parada? No ho posen fàcil, la veritat.

Arribat en aquest punt, sense voler excusar ningú ni amagar la responsabilitat de tothom, s'imposa la idea que l'Ajuntament no ha sapigut preveure el creixement que tindria l'ús de la bicicleta a la ciutat comtal. És encomiable l'esforç que ha fet per promoure'l. Però es penós que no hagi dotat la ciutat de les mesures necessàries per prevenir els problemes de convivència de vianants i ciclistes. Una llàstima.

La culpa és molt lletja

Ja ho diu la dita: «La culpa és una bèstia molt lletja i fosca que ningú vol». I això és el que ha passat amb les obres de l'AVE a l'Hospitalet de Llobregat.

Sembla ser —només sembla, perquè encara ningú n'ha tret l'aigua clara— que la broca que perfora el túnel de l'AVE entre l'Hospitalet i la Torrassa ha estat desviada per un substrat rocós que es desconeixia. Això ha fet que, “accidentalment”, rebés el túnel dels Ferrocarrils de la Generalitat de la línia de Barcelona a Igualada i Manresa. Com és natural, Ferrocarrils de la Generalitat considera que Adif, l'organisme que administra les infraestructures ferroviàries espanyoles, és responsable dels desperfectes. Al seu torn, Adif se'n renta les mans i diu que la culpa és de les empreses adjudicatàries de l'execució de l'obra… El que deia, la culpa pes una bèstia molt lletja i molt fosca.

Però anem una mica més enllà. Aquest incident fa que em plantegi unes quantes preguntes: Quins estudis geològics s'han fet abans de perforar? Cada quants metres es fan cates de terreny per conèixer la realitat que més endavant es trobaran les màquines? Quin és l'estat d'actualització de la informació referent a les infraestructures que existien prèviament? I així, unes quantes més; tot i que penso que aquestes són les més significatives.

A més, començo a sospitar que les presses per fer que el tren d'alta velocitat arribi a Sants abans de final d'any han incidit directament en la qualitat dels treballs previs a l'execució de les obres. Ara mateix, després d'aquest incident que gairebé amb tota seguretat obligarà a fer un replantejament del projecte de perforació del túnel, tinc seriosos dubtes que es compleixin els terminis fixats pel Ministeri de Foment. I, sincerament, en benefici de la qualitat de l'obra, preferiria que es tornessin a endarrerir; una mica més ja no ve d'aquí…

Però tornem a l'incident amb el Ferrocarrils de la Generalitat. Amb aquesta ja he perdut el compte de les pífies i els incidents que acumula la línia d'alta velocitat entre Madrid i Barcelona (vies sobre substrats calcaris inestables, túnels massa estrets per a un tren d'alta velocitat, trasbalsos al servei de rodalies…). Serà, potser, que en aquest país no sabem fer bé les coses a la primera, que sempre haurem d'anar desfent nyaps?

Ja tenim l'alta velocitat a Barcelona i ara volem que arribi fins a la frontera amb França passant per la magnífica estació intermodal de la Sagrera. Com que hem volgut que Sants sigui la primera estació a Barcelona, és evident que caldrà travessar tota la ciutat pel centre fins a arribar a la Sagrera. Però, com ho fem això. Caldrà que l'impacte sigui el mínim possible, oi?

Ara ve quan la maten. Resulta que, clar, l'AVE circula per vies d'ample europeu i, per tant, no pot circular per les vies que ja existeixen a la ciutat. Caldrà fer-li unes vies noves per a ell tot solet. I per on les podem fer passar? Cap problema, ja tenim la solució! Perforem un túnel nou pel carrer de Provença fins a la Diagonal, allà fem que baixi fins al carrer de Mallorca i a partir d'aquí tirem pel dret fins a arribar a la Sagrera.

A primer cop d'ull, la idea no és gens dolenta. Però si mirem amb deteniment els edificis que voregen els carrers esmentats no trigarem gaire a tenir els cabells de punta. S'ha parlat molt de la Sagrada Família i el risc d'esfondrament que comporta un túnel a pocs centímetres de la vertical dels fonaments de la façana de la Glòria. Però hi ha més edificis de gran valor arquitectònic que també queden afectats per aquest túnel. Un exemple és la Pedrera, a la confluència del carrer de Provença amb el passeig de Gràcia, potser l'edifici més emblemàtic de Gaudí a Barcelona després de la Sagrada Família. Els posarem en situació de risc?

Entenc que es vulgui pal·liar el retard acumulat en l'arribada de l'alta velocitat a Barcelona i que la via més ràpida i econòmica és que entri per l'estació de Sants. Però, cal tanta pressa? Diuen que les presses són molt males conselleres. Si hem esperat tants anys ja no ens vindrà d'una mica més; i valdria la pena assegurar-nos que fem bé les coses.

D'atra banda, si es vol que l'estació principal de l'AVE a Barcelona sigui a la Sagrera, si s'ha desestimat la construcció d'un baixador a l'alçada del Passeig de Gràcia i sabent que a la ciutat hi ha altres carrers de més amplada que els que s'han triat, per què no es perfora el túnel corresponent per allà. Em refereixo al Carrer d'Aragó i l'avinguda Meridiana. Costa molt poc d'entendre que la força que exerceixen els fonaments no segueix només la vertical, sinó que s'escampa en totes direccions. Si el carrer és de 20 m d'amplada, qualsevol perforació que s'hi faci sempre estarà més a prop de l'àrea d'influència dels fonaments dels edificis que no pas si el carrer triat té una amplada igual o superior als 40 m, que és el cas de l'avinguda de Roma, el carrer d'Aragó i l'avinguda Meridiana.

No sóc jo el més indicat per dir per on ha de passar aquest nou túnel. Tanmateix, sí que em preocupa la possibilitat que, per interessos electoralistes —per desgràcia, els polítics del nostre país no miren més enllà de les urnes—, una obra de tanta importància no es faci prou bé; que d'això ja en tenim massa experiència, a casa nostra.