A can Borbó se'ls compliquen les coses

Primer va ser descobrir que el gendre, en aparença, ens ha sortit un pelet tefla-manefla i ara resulta que li agrada fer-se un sobre-sou perquè va escuradet de butxaca, el pobrissó. Després, l'exigència que es fessin públics els números de la Casa del Rei. I per reblar el clau, aquest diumenge s'ha fet públic un informe datat pocs dies després del cop d'estat del 23 de febrer de l'any 1981, i signat per l'ambaixador d'Alemanya a Espanya en aquell temps, en què es posa en dubte el compromís sincer del monarca amb la democràcia. Com hi ha món que les coses els van bé, a can Borbó!

El panorama no pot ser més preocupant. Encara no s'han refet d'un ensurt que ja els en claven un altre. I tot perquè l'anacronisme de la monarquia fa que un ciutadà del qual se'n desconeix cap acte que pugui fer-ne mereixedor, gaudeixi d'uns privilegis que el fan immune davant de la Justícia. Sembla com si, després de trenta anys, la gent comencés a estar-ne tipa i farta, de mantenir una colla que no se sap ben bé què fan i que, entre unes coses i les altres, ens costen un ull de la cara i part de l'altre.

Personalment, mai no m'havia pronunciat entre República o Monarquia. Més aviat pensava que, amb un rei tan campechano, ja feia per la mentalitat del país, això de la testa coronada. Però ara tic seriosos dubtes al respecte. No ho tinc gens clar. Els esdeveniments que s'han anat produint des de poc abans de Nadal han fet que el castell em trontolli.

De cop i volta, com qui no vol la cosa, va esclatar la bomba: el gendre del rei, el que havia sigut esportista admirat i tingut per model, es veu involucrat de lluny en un escàndol de corrupció a Mallorca que ja fa temps que cueja. Tothom comença a murmurar. On anirem a parar! Aquests mallorquins han arribat a engalipar un membre de la família reial! El jutge continua estirant el fil i passem de la sorpresa a l'astorament. Al final resulta que el gendre no seria tan babau i superaria en astúcia els encausats; d'engalipat passa a engalipador. La causa: sembla ser que el minyó s'ha valgut de la posició de la dona per anar esgarrapant un milionet d'euros per aquí i uns centenars de milers per allà. Ningú no ho hauria dit…

A causa d'això, vam descobrir que hi havia una institució de l'Estat de la qual ningú sabia ben bé en què es gastava els diners que li assignava el Govern ni quants ne rebia. Des de l'inici de la restauració monàrquica, la Casa del Rei mai no havia fet públics els seus números. De sobte, vam descobrir que allò podia ser un pou sense fons per on es podrien escapar ingents quantitats de diners que, en temps de crisi com la que estem patint, poden ser molt útils en segons quins sectors.

La pressió de l'opinió pública va ser tan forta que, al final, es van difondre uns números que, per vagues i obscurs, a més de la data en què van veure la llum (el 28 de desembre), semblen una broma de mal gust. Que potser hi ha algú que s'acabi de creure aquella enganyifa mal disfressada? Jo, no.

Però, què hi farem! De vegades els secrets d'Estat obliguen; i es veu que això cau dins l'àmbit del secret d'Estat. Si no hi ha més remei, farem com que donem per bones les dades que ens han facilitat. I qui dia passa any empeny.

Tot just ens havíem oblidat de l'enrabiada dels comptes del rei que comencem a saber més detalls de les maquinacions del gendre. Sembla ser que ell i un soci (aquestes coses sempre necessiten un soci, perquè sinó no fan patxoca), des de feia aproximadament uns deu anys, havien teixit un entramat d'empreses i fundacions amb la finalitat de desviar diners a paradisos fiscals i deixar-los ingressats en comptes oberts al seu nom.

Fins aquí, la cosa no passaria de l'anècdota. Però aleshores vam saber que l'emigració cap a les Amèriques d'ara fa uns anys no era altra cosa que un intent per dissimular i tirar terra al damunt d'un afer força enutjós. Sembla ser que la Casa del Rei es va assabentar dels tripijocs de l'individu i en va forçar la partida amb la dona i els fills.

El que indigna no és que el gendre del rei tingui la mà massa llarga. Tots som humans i, en un moment o altre, podem flaquejar. El que de veres indigna és que, sabedors dels fets, la Casa del Rei, en lloc de denunciar-los, els volgués amagar darrere d'una cortina de fum: El renyem, li plantem la canya i fem que se'n vagi ben lluny perquè no tingui ocasió de tornar-hi…

Però el manso, tossut com és, no només hi va tornar, sinó que, aprofitant la distància, ho va fer amb més desimboltura. Fins al punt que no fa gaire vam saber que una de les empreses de què es va valer per tirar endavant les seves martingales està registrada a nom seu i de la seva dona, la infanta, la filla del rei! Si no volíem caldo, dues tasses!

El degoteig de dades continuava. Es va saber que la parella és propietària de no sé quants béns immobles, entre els quals s'hi compta un palauet a Pedralbes que es veu que tomba d'esquena, valorat en set milions d'euros, a més d'algun pis a Terrassa. Així qualsevol!

A aquestes alçades de la pel·lícula, la nostra estupefacció ja s'havia transformat en incredulitat. No podia ser que tot això passés durant tant de temps i ningú no en sospités res.

Però diuen que la realitat sempre supera la ficció. La Justícia ha imputat el gendre del rei, sí, però amb prou feines fa esment de la seva dona; i això que és copropietària d'una de les empreses involucrades en la trama. Que potser pretenen que ens creguem que ella no en sabia res? Si és així, ses senyories no són tan intel·ligents com sembla. En quin cap cap que, ella, en qualitat de copropietària d'una de les empreses, no estava al corrent de les maniobres del marit? Com ha dit un jutge del Tribunal Suprem aquest cap de setmana, també se l'hauria de cridar a declarar. Que no és cap pelacanyes, que sap què es porta entre mans! Però, clar, és filla de qui és filla i amb això ja s'ha dit tot. Nova causa d'indignació i nou ensurt a can Borbó.

I per si amb tot això no en teníem prou, aquests dies els alemanys desclassifiquen un document datat de l'època de l'intent de cop d'estat del 23 de febrer de 1981 que deixa el monarca espanyol en una posició ben galdosa. Segons informava l'aleshores ambaixador de la República Federal d'Alemanya a Madrid, a ran d'una conversa privada que havia mantingut amb ell, semblaria que, en lloc de mostrar menyspreu i repulsa pels colpistes, el rei es mostrava comprensiu, si no partidari d'aquella trepa. I, no content amb això, amb tota franquesa li expressava la seva intenció d'influir per tal que les condemnes fossin tan benevolents com fos possible perquè, al cap i a la fi, «només volien el que tots desitjàvem: pau i ordre», tot encolomant-li el mort a l'aleshores president del Govern per haver menystingut els militars i les seves pretensions. Clar, tant va anar el càntir a la font, que es va trencar i els militars, pobres, no van tenir més remei que aixecar els sabres.

Des de la Zarzuela han respost que «el paper i l'actuació del rei el 23-F estan ja consolidats per la història, i la manera decidida i determinant com va actuar en defensa de la democràcia és coneguda per tota la societat espanyola i a tot el món». Com si els llibres d'Història no es podessin revisar ni es revisessin mai…

Personalment, sempre havia trobat sospitós que el rei no fes cap al·locució pública fins tan entrada la matinada. On s'havia ficat entre les sis de la tarda, hora en què el tinent coronel Antonio Tejero Molina va entrar al Congrés dels Diputats brandant la seva pistola i escampant uns quants grams de plom, i les dues de la matinada, moment en què es va emetre la seva arenga? Què va passar al palau de la Zarzuela? Com és que els militars colpistes estaven convençuts que el rei els donava suport? Per què? Massa interrogants sense respondre. Aquest document augmenta les meves sospites, i les de molta altra gent, al respecte del paper que va jugar el rei en aquella tangana. Sembla que no està tan clar…

Com veieu, entre unes i altres coses, a can Borbó no estan per ballar; més aviat la ballen. L'opinió pública se'ls està girant d'esquena i cada vegada hi ha més veus que exigeixen que es revisi la institució de la Corona. Si no és que reclamen obertament la Tercera República.

Ai, Letizia, que potser seràs l'última reina d'Espanya… Si és que en Felip arriba a ser rei!

Escandalós!

Per més que el Papa digui que Espanya no ha d'abandonar la seva ànima catòlica, per més que afirmi que no és possible seguir a Crist fora de l'Església (Catòlica, per descomptat), algunes afirmacions de segons quins prelats espanyols costen de pair. Vegeu, sinó, què ha arribat a dir l'arquebisbe de Granada al respecte de les dones que avorten: «Matar a un niño indefenso, y que lo haga su propia madre, da a los varones la licencia absoluta, sin límites, de abusar del cuerpo de la mujer, porque la tragedia se la traga ella».

Jo no sé què en podeu pensar, independentment que sigueu catòlics o no. Personalment crec que una afirmació així només pot sortir d'una ment que desbarra. Em costa de creure que algú que es diu cristià i seguidor del Mestre, pugui arribar a justificar el que és injustificable.

No entro a valorar si és o no defensable l'avortament. Com molts d'aquests temes, sóc del parer que cau dins l'àmbit de la llibertat de consciència. Sí que opino, en canvi, que l'Estat, en tant que entitat separada de l'Església i, per tant, laica, amb les seves lleis, ha de recollir i regular tant com pugui totes les sensibilitats que presenten els seus ciutadans. Sense defensar la pràctica de l'avortament, em sembla que sempre serà millor que es faci sota el paraigua d'una regulació que en garanteixi un mínim de seguretat sanitària i d'assistència que no pas en la més absoluta clandestinitat, exposant les dones que, per les causes que siguin, decideixen avortar al perill de caure en mans desaprensives o, com moltes vegades passa en aquestes circumstàncies, ser víctimes d'infeccions que poden posar en perill greu la seva vida. Quant a la valoració moral de l'avortament, si han de retre comptes, ja els retran en el seu moment; no sóc jo qui les ha de jutjar.

Però tornem a sa Il·lustríssima, Monsenyor Javier Martínez. Aquí sí que m'hi veig en cor; per més prelat de l'Església Catòlica que ell sigui i jo un simple seglar que, oh vergonya!, ni tan sols sóc catòlic, però sí que em declaro cristià i profundament creient. M'atreveixo a desafiar-lo per tal que em presenti un argument de base bíblica (en tinc prou amb un de sol) que permeti afirmar una bestiesa com aquesta.

No el trobarà, ja us ho avanço; perquè no el mouen ni l'amor ni la misericòrdia, sinó l'odi i la set de venjança mal disfressats de justícia humana, que no divina. El Crist que jo he après és un Crist amorós, benigne, misericordiós, prompte a perdonar, que pateix amb els qui pateixen. El que Monsenyor Martínez presenta és venjatiu, arbitrari, faltat de misericòrdia, sanguinari, dèspota, esclavitzador i tirà.

No. A la llum de l'evangeli, i de tota la Bíblia, una bestiesa com aquesta és impossible de defensar. El que ha dit l'arquebisbe de Granada no pot ser altra cosa que fruit d'una ment malalta, que ha perdut de vista la missió que li va ser encomanada: pasturar el ramat del Mestre. Doncs va bé, si espera que, amb floretes com aquesta, no se li esgarriïn les ovelles…

Perdoneu, però algú ho havia de dir!

M'havia promès a mi mateix que no tornaria a abordar la qüestió dels "indignats" i el penós espectacle que, com a país, vam donar al món dimecres passat. Tanmateix, no puc estar-me de dir-hi la meva una altra vegada.

El cas és que la situació s'està enrarint per moments i jo ja no sé què pensar. Per una banda, el Conseller Puig diu, i sembla provat, que entre els manifestants de dimecres hi havia elements que tenien, cito textualment, unes «ganes ferotges de batalla campal» (tot i que no ho puc demostrar, ell també sembla que en tingui una mica de ganes, de batalla). L'oposició li retreu que el dispositiu endegat era escàs i insuficient per a l'escenari que es va trobar. Els "indignats" declaren que no va amb ells la cosa de la violència, que se'n desmarquen. I, finalment, per Internet corren vídeos l'autenticitat dels quals caldria demostrar —tot i que si són falsos estan molt ben fets—, que suposadament desemmascaren uns presumptes mossos infiltrats entre els manifestants que es dedicaven a anar escalfant l'ambient per provocar l'esclat de la violència. Ja ho he dit: No sé què pensar.

Quant a les declaracions del conseller, poca cosa hi ha a dir: fa el paperot que li toca fer. De l'oposició millor que no en parlem; fa quinze dies criticaven l'actuació de la policia per desproporcionada; en canvi dimecres, que es munta un dispositiu més moderat, se'l titlla d'insuficient i es fa retret de la manca d'efectius mobilitzats. Bé, també fan el paperot que els toca fer: criticar a desdir qui els ha fet fora amb una victòria electoral aclaparadora i neta.

Per la seva banda, els "indignats", una vegada més, fan un paper ben galdós. De tan bona fe que gasten són incapaços d'adonar-se que se'ls han afegit tota una caterva d'elements indesitjables que no fan altra cosa que aprofitar qualsevol ocasió per armar mullader i si, de passada, es destrossa algun element del mobiliari urbà o ornamental, fer festa grossa.

Finalment, pel que fa als vídeos penjats a Internet, si es tenen proves fefaents que demostren el recurs a una pràctica tan menyspreable com l'autoagressió per tal de justificar la pròpia reacció violenta adduint defensa pròpia, s'han de presentar al jutge i deixar que la justícia decideixi. En democràcia, on l'imperi de la llei ha d'estar per damunt de tot, ningú, absolutament ningú —ni tan sols les forces de l'ordre— es pot prendre la justícia per la mà. Acusar algú i, sense tenir-ne proves (o tenint-ne, tant li fa), penjar a Internet la seva fotografia o una filmació en què se l'identifiqui amb claredat és característic de països tercermundistes, de pa sucat amb oli, i pot tenir conseqüències del tot imprevisibles que poden anar acompanyades de veritables tragèdies personals i col·lectives.

Dit tot això, crec que s'imposa una reflexió profunda del que ha passat i les seves causes. Ningú està exempt de responsabilitat: uns per no saber reaccionar a temps davant les exigències de respostes que els feia la societat; els altres per pecar d'innocència i esperar que quatre crits i quatre cosses farien que els uns prestarien atenció a les seves demandes; uns tercers que, asseguts, s'estaven a veure-les passar com si amb ells no anés la cosa; i tots plegats per no haver sigut previsors en temps de vaques grasses i no haver-nos preparat per a les vaques magres.

I fixeu-vos que parlo de responsabilitat, no de culpa. Responsables en som tots; culpables, només els instigadors directes de la violència i els que s'hi van deixar arrossegar. Ara que cadascú faci examen de consciència i actuï d'acord amb el que ella li dicti. Això sí, sense trepitjar cap línia vermella que mai hauria de ser trepitjada, ja m'enteneu…

Recordar, oblidar, perdonar

A la mort del dictador, Espanya va encetar un dels períodes més apassionants de tota la seva història: la transició democràtica. Allò fou possible gràcies a la voluntat reconciliadora, que va propiciar un pacte constitucional que ens ha permès gaudir del període d'estabilitat política i progrés econòmic més llarg dels últims tres-cents anys. És mèrit de tots, sense excepció: dels dirigents del franquisme, que, capitanejats pel Rei, van veure la necessitat del canvi i van fer possible una reforma en profunditat del règim, i de l'oposició democràtica que, en lloc de voler treure partit del buit de poder per entrar a sang i fetge, va saber ser prudent i amotllar-se a les circumstàncies per tal d'estalviar al país un bany de sang més que probable.

Durant trenta anys hem viscut en un règim constitucional que, de bell antuvi, es volia reconciliador. La reconciliació ha estat la divisa no explicitada de les successives legislatures. Però perquè hi hagi reconciliació cal que tothom reconegui la seva responsabilitat i els familiars de les víctimes d'aquell conflicte sagnant que fou la Guerra Civil han de poder plorar els seus morts. Tots, sense excepció.

Les víctimes del bàndol vencedor ja ho van fer durant els quaranta anys de dictadura. Ara ha arribat l'hora a les del bàndol republicà, que han vist com la seva memòria quedava tacada per unes acusacions que, en molts casos, eren tan peregrines com ser un membre destacat de la cooperativa agrària del poble o haver proferit algun comentari que no era del gust dels acusadors. Fins es van donar molts casos de delacions per enveges i esperit de revenja.

Aquestes víctimes, o els seus familiars més propers, han de poder veure com, si més no, se'ls restitueix l'honor que els fou arrabassat ara fa prop de setanta anys. Però certs sectors de l'arc polític argumenten que cal passar pàgina, que no és bo furgar en les ferides del passat, perquè correm el risc de trencar la convivència i desfermar una altra confrontació com aquella.

Fins a cert punt, puc entendre que els hereus dels vencedors vulguin mantenir l'actual estat de coses per por de veure tacada la reputació dels seus familiars, que corren el risc que el dit acusador de la Història els assenyali per sempre més. Però el que m'indigna fins a l'extrem és el fet que algú que es diu seguidor de Crist, algú que, ell més que ningú, hauria de practicar l'esperit de reconciliació i perdó, vulgui fer taula rasa amb les víctimes d'un bàndol i no amb les de l'altre.

Em refereixo a sa eminència el cardenal arquebisbe de Madrid i president de la Conferència Episcopal Espanyola, Monsenyor Antonio María Rouco Varela, que ha tingut la gosadia de dir que, en benefici de la convivència, cal que oblidem els quaranta anys de franquisme. Em resulta vomitiu que algú que diu predicar l'amor i el perdó pretengui deixar de banda tots aquells que no van tenir “l'encert” d'arrenglerar-se a les files del bàndol guanyador de la Guerra Civil, el dels generals insurrectes.

Si alguna cosa ha fet l'Església Catòlica ha estat, precisament, honrar els seus màrtirs d'aquella contesa. No cal furgar gaire en les hemeroteques per torbar la notícia de la beatificació de més de quatre-cents capellans i monges assassinats per les hordes descontrolades del bàndol republicà. No discuteixo la decisió; de descontrolats el món n'està ple, i totes les víctimes mereixen ser dignificades. Però, no és veritat que una cosa és que, tot i haver estat víctima d'uns descontrolats, se sàpiga on descansen les restes dels difunts i hagin rebut digna sepultura i una altra de ben diferent és que algú que tingui un familiar mort a mans dels vencedors no pugui saber on trobar-ne les restes ni donar-los digna sepultura per tal de poder tancar el dol? En defintiva, quan es vol impedir que surti a la llum tot aquell procés de “purga i depuració” —neteja i extermini, en diria jo— no s'està fent altra cosa que sostreure el dret de tancar el procés de dol que tenen els familiars de les víctimes republicanes.

Mentre hi hagi algú que no ha pogut plorar els seus morts, la necessària —i tan reclamada— reconciliació serà impossible; perquè, per tal que es pugui donar, cal que totes les parts hagin tancat el seu dol. No es pot oblidar si abans no es coneix; no hi pot haver reconciliació si abans no s'ha assumit la pròpia responsabilitat. No podrem passar pàgina si abans no l'hem llegida.

D'altra banda, la Història està plena d'exemples que demostren que l'oblit mena a la repetició dels errors. Els pobles que no recorden el seu passat, i no n'extreuen les lliçons oportunes, estan condemnats a ensopegar sempre amb la mateixa pedra. Per tant, si no volem que recomenci aquell capítol fosc i trist de la història recent del nostre país, caldrà que el recordem i tinguem ben presents les causes que el van desfermar. Només així podrem detectar-les i corregir-les abans no sigui massa tard.

El món està capgirat

Ja fa dies que ha saltat a la premsa. Quan me'n vaig assabentar la meva primera reacció va ser de perplexitat. Em semblava inconcebible que algú fos capaç de fer el que aquell individu pretenia. Potser m'havia malfixat; això pot passar. Però no, la notícia era certa i segura perquè tots els mitjans de comunicació en parlaven.
Una nit d'estiu qualsevol de l'any 2004, un noi de 17 anys tornava en bicicleta al càmping de La Rioja on passava les vacances amb els seus pares. Però no hi va arribar mai. Un potent i espectacular Audi A-8, se'l va emportar per davant i li va arrabassar la vida. En el seu moment, els pares del noi no van voler obrir una causa d'enjudiciament criminal. Ja els era prou dolorós haver perdut un fill com perquè algú els anés remenant la ferida fent-los reviure l'accident. Ara, els pares d'aquell jove s'enfronten a una demanda de 20.000,- € que el propietari i conductor d'aquell cotxe mortal ha interposat pels danys que el vehicle va patir en l'accident. N'he vist la fotografia i entenc per què la vida del noi va quedar segada a l'instant: el capó, el parabrises i la capota estan totalment destrossats. El vehicle encara no ha estat reparat.
Segons l'atestat de la Guàrdia Civil de Trànsit, el noi, que no duia l'enllumenat preceptiu ni cap element reflectant, es va incorporar a la carretera des d'una via sense asfaltar sense fer la parada reglamentària. Però l'atestat també diu que, en el moment de l'impacte, el vehicle que el va atropellar circulava a 113,7 km/h, velocitat clarament superior a la permesa a la via, 90 km/h, i que segons les proves d'alcoholèmia que se li van efectuar al conductor, la seva taxa d'alcohol superava d'escreix la permesa pel Codi de Circulació. L'informe pericial que van presentar els pares indica que el conductor circulava a 173,9 km/h i que l'atropellament va tenir lloc quan el noi ja circulava per la via.
No entrarem a discutir si té raó l'atestat de la Guàrdia Civil o l'informe pericial dels pares. Això no és l'essencial. L'essencial és que una vida va quedar segada per un conductor que, tant si era a 113 com a 173 km/h, circulava a una velocitat excessiva i amb una taxa d'alcoholèmia molt superior a la permesa i que, així ho va reconèixer ell, quan se li van fer les proves d'alcoholèmia va donar positiu perquè, addueix, a causa de l'ensurt i el nerviosisme lògic, per asserenar-se, es va prendre dos whiskys i una cervesa. Curiosa manera de fer servir l'alcohol…
Ara, aquest individu es vol presentar com a víctima de les circumstàncies, igualant la seva condició a la del noi a qui va segar la vida. Vaig veure'l fen declaracions a la televisió. La seva actitud no deixava indiferent: prepotent, agressiu, pagat d'ell mateix, fred, impàvid. No era l'actitud d'algú comprensiu i misericordiós. Perquè, suposant que tingui raó en demanar danys i perjudicis, uns pares que han perdut un fill són mereixedors de tota la consideració. I a això s'hi afegeix que en tots aquests anys el conductor no ha intentat posar-se en contacte amb els familiars de la víctima, ni tan sols per donar-los el condol. Sobren els comentaris, oi?
I jo em formulo una pregunta: Per què encara no s'ha reparat aquell cotxe? Què hi diu l'asseguradora? Qui es compra un Audi A-8 no n'assegura només la responsabilitat civil. El més comú és que aquesta mena de vehicles estiguin coberts per una assegurança a tot risc que se sol fer càrrec de la reparació dels danys propis, sempre i quan, però, no hi hagi causa de conducció temerària…
Tot plegat és massa tèrbol com per pensar que la responsabilitat de l'accident recau en la víctima mortal. Potser per això, després que la demanda ha sortit a la llum pública el fiscal ha obert investigacions per tal d'aclarir més els fets i, si ho considera oportú, demanar al jutge que reobri el cas i el procés segueixi la via penal. Ben mirat, per un excés de confiança i de supèrbia, el demandant s'ha posat tot sol a l'ull de l'huracà i podria acabar assegut al banc dels acusats i enfrontar-se a una pena de quatre anys de presó. Ha anat per llana i en podria sortir ben esquilat.
Però passi el que passi amb aquesta demanda, em queda un sentiment de desassossec. On hem arribat que som capaços de passar per alt la pèrdua irreparable d'un fill en unes circumstàncies tan tràgiques i valorar més un vehicle que no la vida d'una persona? Alguna cosa hi ha que no va a l'hora. Qui actua així no demostra tenir en gaire estima la vida humana. Veient aquests fets, s'imposa una reflexió: On són els valors humans? Què se n'ha fet de la consideració i el respecte? On és el caliu humà? Tant s'ha despersonalitzat la societat que és més important un cotxe que la vida d'un noi de 17 anys segada en un accident de carretera?

Tant va el càntir a la font…

Aquestes darreres setmanes estaven tan farcides d'esdeveniments que resultava fàcil trobar un tema per escriure. Tanmateix, l'escàndol que ha saltat a la llum pública ara fa uns dies ha eclipsat la resta d'assumptes. Davant l'assassinat d'una noia a mans del seu antic company sentimental, les altres matèries semblen una fotesa. És per això que em sento empès a reflexionar-hi.

Al final ha passat. La tele-porqueria ja s'ha cobrat una víctima. Una immigrant russa, Svetlana O., va ser trobada morta amb una ganivetada al coll cinc dies després que l'obliguessin a rebutjar en públic el seu excompany sentimental al programa Diario de Patricia.

I ara què hi direm? Que ens sap greu? Que és una vergonya que hi hagi violència de gènere però que no som responsables d'aquesta mort? Girarem full fent veure que res de tot això ha passat i buscarem una altra emoció més forta?

Sóc del parer que la responsabilitat d'aquesta mort recau una mica sobre tots plegats. En primer i destacadíssim lloc, recau damunt del presumpte assassí perquè, si es demostra l'acusació, ell haurà estat l'autor material del crim. Però al darrere, i no per això la responsabilitat és menor, hi va tothom que converteix en espectacle les passions desfermades.

No conec els altres mapes televisius d'Europa. L'únic que conec una mica és l'espanyol, i més concretament el català. El que hi veig m'esborrona. Tot i que les cadenes públiques tampoc no estan completament lliures de culpa, sí que és cert que, de moment, es mantenen una mica apartades d'aquest joc pervers que és convertir els drames personals en espectacle de masses. Això precisament és el que fan les cadenes privades d'àmbit estatal.

I si la cosa es quedés aquí, encara rai! El que és greu de veritat és que tota aquesta immundícia s'emet en horari “protegit”. Protegit de què o de qui? Qui o què es vol protegir? Quan les cadenes de televisió privades d'àmbit estatal van signar l'acord d'autoregulació, van determinar que l'horari de tarda estaria destinat a la programació adient per a un públic infantil, que és el que habitualment veu la televisió a aquelles hores, i que els programes de contingut més cru anirien a unes hores en què se suposa que els més menuts ja haurien de ser en braços de Morfeu.

Doncs bé, aquell acord ventilat a bombo i plateret s'ha quedat en un exemple més de paper mullat. Cap de les cadenes signatàries l'ha respectat i l'horari en què més es prodiguen aquests programes esperpèntics és, precisament, el de tarda, aquell que es volia “protegir”. Quan l'únic imperi és el de les audiències i els beneficis econòmics, l'ètica fa un discret mutis pel fons i abandona l'escena. Aleshores hom inicia una dinàmica del tot-s'ho-val molt perillosa i emprèn un camí de final, si més no, incert.

Moltes eren les veus que s'havien alçat per avisar de la tragèdia que, de ben segur, acabaria desfermant-se. Els responsables de les programacions, no només van fer orelles de mercader, sinó que, adduint que l'audiència ho demanava, encara van redoblar més els seus esforços per carregar les tintes sobre el sensacionalisme portant, moltes vegades, les seves víctimes al plató amb subterfugis i enganys.

Aquest va ser el cas de Svetlana. Se li va dir que tindria una sorpresa. I quina sorpresa, a fe! Se la va obligar a asseure's al costat de qui havia estat el seu maltractador, algú que havia tingut sobre seu dues ordres d'allunyament i una sentència inculpatòria per maltractaments. I la sorpresa encara va ser més gran quan aquell individu se li va posar de genolls al davant suplicant-li que li donés una altra oportunitat. Ella, desconcertada, només va arribar a quequejar dues o tres paraules indecises. La presentadora, Patricia Gaztañaga, no contenta amb el caire que havia pres l'escena, va sotmetre la noia a pressió per tal que acabés acceptant les proposicions del seu antic company sentimental. Continuava la indecisió. La presentadora seguia burxant. Finalment, Svetlana es va sobreposar a l'ensurt i va aconseguir aclarir les seves idees. La resposta va ser un ‘no’ rotund.

El desenllaç del drama ja és de domini public. Cinc dies més tard, trobaven morta la noia. Tot apunta al seu “amant” com a autor material del crim. Aquest home va arribar a admetre davant de les càmeres que era molt gelós i que, quan eren parella, més d'una vegada havia espiat la noia i li havia controlat els moviments. Mals auguris…

Ara com ara, no voldria ser a la pell dels responsables del Diario de Patricia. Quan s'obri la instrucció del cas, no seria gens estrany que els membres, tots o alguns, de l'equip del programa fossin encausats com a instigadors del crim. I si no és així, si, al capdavall, el jutge instructor no entén que s'hagi d'encausar ningú més que el presumpte autor material dels fets, la seva consciència, si és que en tenen, quedarà aclaparada per una mort que, de ben segur, s'hauria pogut evitar si el programa no s'hagués posat entremig d'aquelles dues persones.

Però no hem de buscar un cap de turc per espolsar-nos la culpa, sinó que, tots plegats, hem de fer examen de consciència i avaluar fins a quin punt no som responsables del fet que avui la televisió hagi convertit en circ allò que de més íntim i vulnerable tenen les persones: les emocions i els sentiments. Totes i cada una de les persones que han donat pati a aquesta mena de programes comparteixen amb ells la responsabilitat d'aquesta mort. Sense elles les audiències no haurien existit i, per tant, els programes no haurien sobreviscut. Ja ho diu la dita: «Tant va el càntir a la font, que al final es trenca». I aquest se'ns ha trencat.

On és el coratge?

Molt em temo que tenim mal entesa la integració dels immigrants. Sé que molta gent em qualificarà de racista, retrògrad, reaccionari i tots els adjectius imaginables amb connotacions negatives. Tanmateix, no puc romandre en silenci davant del fenòmen que estic presenciant en la nostra societat.

Per història i, sobretot, per geografia, el territori que actualment anomenem Catalunya ha estat un lloc de pas i gresol de cultures. Pel que avui és casa nostra han passat tots els pobles del nord que anaven cap al sud, tots els pobles del sud que anaven cap al nord i alguns que venien de més enllà del mar. D'aquests pobles, alguns es quedaven i feien la seva aportació a la cultura del país que els acollia. El resultat era, indefectiblement, superior a la suma de les aportacions perquè cap de les parts se sentia amenaçada. La prova la tenim en el fet que, per exemple, la cultura catalana actual té una forta influència de la jueva —la institució de l'hereu, tan arrelada a les zones rurals, n'és un exemple—; va aportar les seves virtuts (i també els seus defectes, no ho neguem) a la societat catalana medieval, la qual ens ha transmès tot un bagatge idiosincràtic que fa que avui siguem com som. Fins els moriscos, els descendents d'aquells que durant el període històric andalusí van abraçar l'islam i que al segle XVI van ser expulsats per ordre reial, van deixar la seva empremta; una empremta que encara avui perdura en força topònims de la Catalunya Nova i alguns de la Catalunya Vella.

Fins a la dècada dels anys vuitanta del segle passat, a Catalunya, la principal característica de la immigració era la addició. Els nouvinguts, sense renunciar al seu bagatge cultural, les seves tradicions i la seva manera de ser, adoptaven i adaptaven els costums majoritaris del país. Per aquesta raó, avui dia no costa gaire veure que el fill d'uns immigrants de la resta de l'Estat espanyol canta Els segadors amb la mateixa passió que ho faria un català de soca-rel. El grau d'integració de la immigració prèvia a 1990 es tan gran que, quan darrerament ha esclatat algun conflicte amb immigrans vinguts en els darrers anys, aquells que van arribar abans s'obliden per complet que ells també van ser immigrants i parlen de Catalunya o el municipi on viuen com si hi haguéssin nascut.

Però d'un temps ençà s'han canviat les tornes. La dèria de la correcció política ha portat el sector majoritari de la societat a l'absurd de demanar perdó per ser justament això, majoritari. Avui dia ningú gosa parlar malament de segons quins grups de població per por d'ofendre'ls. Això sí, que aquests mateixos grups parlin i actuïn de manera contrària als costums acceptats per la majoria, pretenent imposar uns usos minoritaris a la resta de la societat, no mereix cap mena de desqualificació. Em refereixo, principalment, a la immigració nordafricana i de països on l'islam és la religió majoritàritària

M'explico. En aquest punt, però, cal que prèviament aclarim que, a diferència del que passa a la societat occidental, allà on l'islam és majoritari i dominant, la religió impregna tots i cada un dels aspectes de la vida diària. Per un general, els immigrants de procedència islàmica estan fortament radicalitzats i, per aquesta raó, acostumen a viure molt intensament el que ells entenen com una pràctica religiosa i que, per a la mentalitat occidental, no són més que costums i tradicions que aquí ja fa anys que es van abandonar.

Un d'ells és l'ús del vel en les dones. Segons els experts, l'Alcorà, que la comunitat musulmana considera Paraula de Déu, no diu res al respecte que les dones s'hagin de cobrir de manera tan exagerada; del que parla és del necessari decòrum en el tracte entre les persones. Per tradició, els pobles semítics són molt androcèntrics. Les dones no passen de ser una possessió més del marit o el familiar de sexe masculí més pròxim i, tot i que, un cop més, l'Alcorà reconeix una independència indiscutible per a la dona, la tradició ha acabat per diluir aquest principi fins a difuminar-lo del tot. Per tal que les dones mantinguin per sempre més aquesta submissió imposada, ja de ben petites són objecte de condicionants més o menys destructors de la seva identitat com a persones plenament independents. El vel s'emmarca en aquest context, és una eina per desdibuixar la identitat de la dona i no quelcom que el Profeta, parlant en nom d'Al·là, hagués ordenat.

I això em porta a abordar els fets que recentment han passat a Girona, en què una nena en edat escolar, filla de pares musulmans, que va ser matriculada en una escola el reglament intern de la qual prohibeix l'ús del vel islàmic hagi estat sense escolaritzar per "entossudiment" de l'escola a no deixar-l'hi portar. Els mitjans de comunicació han explicat el fet de manera que l'escola apareixia com a culpable d'haver dificultat una pràctica religiosa quan, tal com ja s'ha vist, el fet que una dona musulmana es cobreixi el cap no té cap base religiosa. Amb la manera de construir els fets, els mitjans de comunicació han comès un greu error; s'han oblidat que aquí hi ha uns altres responsables, de qui m'atreviria a dir que són els veritables culpables de tot aquest enrenou, dels quals ni se n'ha parlat: els pares de la nena, que s'excusen dient que la seva filla —de només nou anys d'edat— ha pres lliurement la decisió de cobrir-se amb el vel. Permteu-me que ho dubti. Encara no conec cap nen que a nou anys decideixi lliurement respecte de la seva pràctica religiosa; i menys quan aquesta li representa una clara incomoditat.

Però és que també hi ha hagut altres errors; en aquest cas per part dels polítics. Fa molt de temps que a la resta d'Europa es parla de la integració de la immigració procedent de països islàmics i es discuteix quines solucions es poden donar als problemes que sorgeixen quan l'islam mal entès entra en conflicte amb la cultura occidental. Aquí s'ha triat la solució de l'estruç: amagar el cap sota l'ala i deixar passar el temps. En fer-ho, no s'ha abordat la qüestió i el que, si s'haguéssin pres mesures adequades en el moment oportú, hauria sigut una simple tempesta en un got d'aigua ara s'ha convertit en un problema podrit que, es triï la solució que es triï, sempre acabarà deixant els ànims encesos i tothom descontent. Això per una banda, per l'altra trobem que la Generalitat no ha recolzat el centre docent per una decisió que va haver de prendre tot sol per manca de normativa general. El Departament d'Educació, una vegada més, víctima d'una mala comprensió del fet i per covardia a l'hora d'enfrontar-se a possibles dificultats amb l'opinió pública en un període preelectoral en què li cal tenir-la favorable, ha obligat el centre a readmetre la nena —amb vel inclòs, per descomptat— i ha establert un pèssim precedent que més endavant, si mai es tramita una llei que contempli la prohibició de l'ús del vel islàmic en els centres d'ensenyament públics, pot ser causa de més d'un maldecap.

El cas anterior és un exemple de la manca de coratge que tenen els nostres governants a l'hora d'afrontar les qüestions espinoses com aquesta. Però és que la moneda, a més de tenir aquesta cara, també té una creu: la intransigència i la falta de respecte que alguns immigrants tenen per la població que els ha acollit. Un exemple d'això el trobem en el mul·là de la mesquita oberta a Badalona, el qual va exigir que es tanqués una cansaladeria que, en el moment de la innauguració de la mesquita, ja feia molts anys que era al barri. En una societat plural com la nostra, aquests excessos son inadmissibles. De portes endins, els líders religiosos poden exigir el que els sembli als seus seguidors; sempre i quant, però, que l'exigència no atempti contra els drets fonamentals de les persones. Tot el que passi de portes enfora del recinte religiós i que no tingui a veure directament i exclussiva amb l'espiritualitat dels seus seguidors no és de la seva incumbència i no tenen autoritat per demanar, i encara menys exigir, res que vagi en contra de la pluralitat de la societat i els drets dels ciutadans.

Recapitulant, m'adono que la nostra societat està perdent el tremp i està permetent que una sèrie d'elements dominants i distorsionadors aconsegueixin posar-la contra les cordes, qüestionant-ne els principis bàsics d'igualtat i respecte extrem per la diversitat. I no em val l'excusa que la grandesa de la democràcia és que, fins i tot, respecta els que la volen destruir; aquí no estem parlant de democràcia, sinó de coratge en la defensa del dret de les persones a dur una vida digna i sense traves. Els immigrants han de saber que, per més que a ells els semblin correctes, pel fet d'haver triat de viure en aquesta societat, hi ha certes pràctiques que hauran d'abandonar. I aquesta tasca és de la incumbència de tothom; la societat civil i l'Administració, cada una en el seu àmbit d'actuació. Cal que tots plegats tinguem el coratge necessari per fer que, si no ho volen entendre, almenys no els quedi més remei que amotllar-se a la societat que els acull si volen ser benvinguts.

Potineria

Abans d'entrar en matèria, permeteu-me aclarir que no m'oposo al progrés científic. Tanmateix, hi ha coses que m'esborronen. Una d'elles és la manipulació genètica. I en dic manipulació per dir-ho d'alguna manera; perquè ara com ara, encara que els hagin volgut revestir d'una pàtina de serietat i precisió, els intents dels científics a l'hora de modificar els codis genètics de la vida no han passat de ser una potineria.

Permeteu-me que us ho expliqui i entendreu per què. Des de fa temps, principalment des de la revolució industrial, en la història dels avenços científics hi ha hagut una tendència malaltissa a les extrapolacions més optimistes; en poques paraules, als cientifics, o els que hi tenen dipositada tota la seva fe, els agrada fer volar coloms. Durant el segle XIX el progrés tecnológic havia de dur la pau i la igualtat al món. Cada descobriment obria les portes a una nova era de pau i prosperitat equitativa que el temps i la maldat humana s'encarregaven de tancar. Tal va ser el cas de la màquina de vapor, que havia d'alliberar els homes de l'esforç feixuc de la feina i tots sabem com es tractaven els obrers a les fàbriques: jornades laborals de més de 16 hores, explotació infantil, salaris misèrrims, riquesa acumulada en immenses fortunes… I actualment el panorama no ha canviat gaire; de fet, si tenim en compte que només un 1% de la població mundial controla el 90% de la riquesa que es genera al món, costa ben poc entendre que el 75% dels habitants del planeta visquin en el llindar de la pobresa i un 10% hagin de sobreviure amb una renda que no supera 1 dòlar al dia.

Però no és d'estadístiques econòmiques que vull parlar; sinó de l'excessiu optimisme davant la capacitat redemptora de la ciència. En ella mateixa, la ciència no és ni bona ni dolenta, només és. La bondat, o la maldat, li ve donada per les persones que l'exerceixen. Si bé és cert que els potencials que ens obre el progrés científic són immensos, tenim una ingènua tendència a pensar que sempre seran per millorar la nostra condició. Però ens oblidem sistemàticament del que acabo de dir: la ciència, i de retruc el progrés científic, no és ni bona ni dolenta per ella mateixa; som nosaltres, els éssers humans, qui li donem un caire o un altre.

Un exemple d'això el tenim en la dinamita. El seu descobridor, Alfred Nobel —el mateix que dóna nom als prestigiosos premis que cada any atorga l'Acadèmia Sueca—, buscava un producte que fes més fàcil la feina dels miners, que fins aleshores havien de barallar-se amb la roca a cops de pic i pala, perquè la pólvora no tenia prou potència per esmicolar segons quins materials. Al cap de ben poc, a algú se li va acudir que aquella substància tan potent podria servir per fer bombes més destructives, de manera que l'exèrcit que les fes servir s'asseguraria més fàcilment la victòria. Heus ací un progrés per a la humanitat transformat en una maledicció. Un altre exemple: la teoria de la relativitat d'Einstein —un pacifista declarat— va servir de base per desenvolupar les armes més mortíferes mai imaginades; fins al punt que l'armament nuclear disponible seria capaç de destruir el nostre planeta no una ni dues vegades, sinó set. Que potser és un progrés, això? A mi personalment no em fa gens de gràcia viure amb una espasa de Dàmocles com aquesta penjant damunt del meu cap. He après a viure-hi arraconant la informació al fons de la meva memòria, però quan, com ara, hi haig de pensar em neguiteja. I també em neguiteja el fet que les presses i la barroeria puguin convertir en catàstrofe l'ús civil de l'energia nuclear. Sense anar gaire lluny, no sabem què fer dels residus generats per les centrals elèctriques nuclears. I no parlem de la possibilitat que una central pateixi un accident com el trencament del reactor; la fuita radiactiva pot acabar contaminant tot un continent. Us recordeu de Txernobil, a Ucraïna, l'any 1986? Encara ara en patim les conseqüències amb els casos de càncer disparats arreu d'Europa.

Un altre camp que atia la meva inquietud és la manipulació genètica. Fins ara, les intromissions humanes en el genoma no han fet altra cosa que espatllar una maquinària extremadament complexa i sensible a les alteracions. El material genètic, l'ADN, del qual en sabem alguna cosa arriba només a un 10%. La resta, un percentatge tan gran com el 90%, la funció del qual, a hores d'ara, ens resulta desconeguda, l'anomenem ADN brossa i ens quedem tan amples.

Malauradament, la presumptuositat humana ens porta a fer afirmacions gratuïtes. Amb quina seguretat afirmem que podem considerar com inútil el 90% del nostre genoma? Ens hem aturat a pensar en les implicacions ètiques que comporta la manipulació del que conté la nostra essència?

Ara com ara només coneixem com sona la llengua dels gens, però no el seu significat. Els estudis científics han demostrat que som capaços de processar de manera coherent i lògica la informació que se'ns facilita quan n'entenem un mínim del 60%. De la llengua dels gèns només n'entenem un míser 10%, l'altre 90% ens sona estrany i sense sentit. ¿Qui ens autoritza a dir que podem potinejar una cosa tan delicada, nosaltres mateixos, que ara mateix no passem de la categoria d'aprenents maldestres?

D'altra banda, reprenent el fil argumental que havia encetat, no dubto de les bones intencions dels genetistes per trobar maneres noves i menys invasives per guarir o pal·liar les malalties de base genètica. Però tampoc oblido que sempre hi ha hagut ments perverses que s'han empescat la manera de transformar els avenços científics en armes cada cop més mortíferes i terribles; i la genètica no en queda al marge. ¿Qui no ens assegura que a ningú se li passarà pel cap desenvolupar una arma biològica dissenyada específicament per aniquilar un grup de població determinat? ¿Que potser no correm el risc que, posant per cas, aparegui algun líder demagog a qui li resultin antipàtiques les persones que tenen un avantpassat jueu i ordeni el disseny d'un virus que s'encarregui d'eliminar-les?

Amb el cor a la mà, les afirmacions de Craig Mello que publica avui El Periódico de Catalunya em semblen d'una irresponsabilitat excessiva. Que ell i Andrew Fire descobrissin l'existència d'una molècula que desactiva els gèns no els hauria de dur a parlar de "tocar-los" com si fossin les tecles d'un piano. Anem amb molt de compte, per poder fer música amb un piano, abans cal cometre molts errors. En música, els errors són notes dissonants, sons al cap i a la fi; i un piano té un número reduït de tecles. En genètica, on les "tecles" es compten per centenars de milers, els errors poden ser aberracions en els éssers humans. Seran capaços els seus responsables de carregar amb aquest pes a la consciència?